Versos de dona

Selecció de poemes de noms de dona. Per Dèlia Amorós.

Teresa Pasqual (Grau de Gandia, 1952)
"Frag mich warum", d'El temps en ordre.


Pregunta’m el perquè d’aquell acord
que ens va tancar a tu dins,a mi dins
de les parets d’aquesta casa nostra,
pregunta-m’ho ara que retrobem,
mare, les claus de tantes inquietuds.

Res no han resolt els anys que ens han portat
a tu, a esperar darrere la persiana,
a mi, a arribar sempre tard a les coses,
i aquella fam que has heretat d’un temps
de por, de guerra i cues impossibles,
se t’ha instal·lat als ulls i ja no és fam
i ni tan sols és por, mare, què és?


Maria Antònia Salvà (Palma, 1869)

"Donzelles de l'any dos mil"

Oh vosaltres, pressentides flors d'amor i gentilesa

que viureu quan mon passatge s'haurà fet esborradís;

jo us endreç per aleshores, amical, una escomesa

que s'allunya, de mos versos dins l'esbart voleiadís. 

Edith Södergran (St. Petersburg, 1892)

"Nosaltres les dones". Adaptació de Ma de Mar Bonet

Nosaltres les dones som molt a prop de la terra,
demanem als ocells què esperen la primavera.
Acollim al pi despullat dins els nostres braços.
Cerquem en la posta de sol senyals i consells.

Vaig estimar un cop un homo,
ell no creia en res.
Arribà un dia gelat amb els ulls buits.
Se n'anà un dia feixuc amb l'oblit sobre el front.
Si el meu fill neix mort, és seu.

Tu cercaves una flor i vares trobar un fruit.
Cercaves una font i vares trobar un riu.
Volies una dona i trobares una persona,
i et sents desenganyat.

Maria Josep Escrivà (Gandia, 1968)

"Dames de paper", dins Tots en noms de la pena

De carn devien ser i voler carn

elles també: cabells i rostre, pits,

humanes regions on el deler

pren forma al ritme d'un mot gran: amor

amor, del vostre cos ha fet un pont

des de la gràcia del pecat, sorjorn

on s'arrecera l'home, pell amb pell

com la ploma, angoixada, busca el full.

I vosaltres, que hauríeu pres dolor

extrem només pel propi nom de dona,

moriu d'enyor a canvi del no-res.

De carn i de sospirs la més perfecta

culpa absolta amb els mots, i ja per sempre

eternes sobiranes del silenci. 

Maria Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, 1952)

"Cançó de fer camí", dins Bruixa de dol

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d'allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d'ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s'escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.