divendres, 28 de juny del 2013

A propòsit dels Premis COM. Reflexions d'una premiada acomiadada.

És un honor entrar per la porta gran del COM. El primer que va rebre aquest guardó va ser Toni Mestre. Un nom imprescindible de la ràdio i de la música en valencià. De manera que estic en la millor companyia.

   Amb Honorat Ros, membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
*Ovidi Montllor, haguera fet en març 70 anys. Estic contenta perquè per fi, el meu poble Alcoi li ha retut un homenatge, llargament esperat, amb la dedicatòria d'un carrer i amb l'escultura imponent de ferro d'un altre nom il.lustre alcoià, Antoni Miró. De segur que l'Ovidi, allà on estiga, somriurà al comprovar que hi ha uns quants noms alcoians premiats: Pau Miquel Soler (millor disc de cançó per l'amor o la guerra) Arthur Caravan (millor clip de vídeo per Vents) o la jove promesa Estela Tormo (amb la maqueta El mecanoscrit). Teniu tota la informació dels premiats en aquest enllaç

*Durant les huit edicions dels Premis COM no havia vist tants noms de dona com enguany. El paper de la dona en la música en valencià està prou amagat però és important. He compartit cartell amb la pionera Mari Carme Girau dels Setze Jutges. Va rebre recentment la medalla d'or del Parlament de Catalunya. (Serà possible, algun any venidor, un reconeixement institucional així al nostre país de noms com Al Tall o del mateix Ovidi?). He estat també al costat de les grans Eva Dénia i Mara Aranda que justament competien pel mateix guardó en la categoria a millor disc de folk (juntament amb Aljub o Baraca Folk) Difícil disjuntiva per al jurat que finalment es va decantar pel brillant disc Lo testament de Mara Aranda i Solatge.

*Moltes, moltíssimes gràcies al Col.lectiu de Músics i Cantants en Valencià Ovidi Montllor per la seua existència, molt necessària davant el silenci administratiu que portem arrossegant durant massa anys. El que fa el COM és impagable: visibilitza i dignifica el treball dels nostres creadors que a penes tenen presència ni als mitjans de comunicació públics ni tampoc als privats. Malgrat aquesta evidència, l'estat de salut de la música en valencià és excel.lent. La quantitat ingent de creació i de producció d'estils i de gèneres així ho demostra. Si fórem un país normal, no seria menester tindre un COM que potencie la música realitzada en la llengua pròpia tant minoritzada pels qui ens governen. Si visquérem a un país normal, premiaríem els milllors treballs creats pels músics valencians independentment de la llengua en la qual s'expressen. Però encara no hem arribat a acomplir eixa utopia. Seguim avançant cap ella, això sí.  El músic Carles Dénia em feia una reflexió molt encertada i ben bonica a propòsit del silenci administratiu que pateix la producció artística a casa nostra. Em deia... "En voler fer-nos desaparéixer, hem creat un exèrcit de gent imaginativa i creadora. En voler ofegar-nos, hem crescut com aquelles plantetes que rebenten les pedres buscant la llum del sol¨.  I així hem de seguir, cadascú des de la nostra parcel.la, rebentant les pedres i buscant la llum del sol.

*La música té la capacitat extraordinària d'arribar a les emocions més profundes de les persones. Per això és també capaç de fer-nos sentir part d'un col.lectiu que comparteix senyes d'identitat pròpies. Aquesta és la raó per la qual, la música en valencià m'ha seguit allà on he estat davant d'un micròfon  dels anys 90 ençà. En qualsevol format de la ràdio: als informatius, al programa intimista Passatge a la nit, per descomptat a l'espai cultural Alta Fidelitat, i sobretot, al programa de cap de setmana El Jardí de les Delícies on em vaig inventar el Musicari, una secció per la qual van passar 350 músics valencians a tocar en viu i en directe per primera vegada en la història de RTVV.

*La música en valencià no és un gènere musical per ella mateixa. No ho oblidem això. Tenim rock, punk, skà, cançó d'autor, folk, cançó tradicional, pop... Com en qualsevol altre indret del planeta, tenim de tot. Cada vegada, en són més els qui es llancen a expressar-se en valencià, malgrat les portes que en principi es tanquen per eixa única raó. Hi ha hagut gent valenta que ho ha fet molt abans en temps molt difícils. Cal nomenar Al Tall que són els pares musicals de tants fills i que han decidit aturar-se després de caminar durant una trentena d'anys per un territori hostil. Igualment Obrint Pas ha jugat un paper axial en la música en valencià, trencant les fronteres idiomàtiques i encomanant a les generacions presents i futures, el seu esperit combatiu i d'estima a les nostres arrels. Els integrants d' Obrint Pas també enguany han anunciat una aturada, en aquest cas, indefinida.

*Caldria preguntar al públic que acudeix als concerts de música en valencià si ho fa per militància o perquè li agrada la música (o ambdues coses). De la mateixa manera, caldria preguntar al públic que té per costum anar només a concerts de grups que s'expressen en castellà ( o en anglés o en francés) si ho fa perquè els agrada la música o motivats per la llengua en la qual s'expressen eixes formacions. La qualitat musical no té res a veure amb l'idioma que s'empra. En eixe aspecte crec que hem d'aprendre a ser més exigents i no ofendre'ns perquè una crítica musical no siga positiva. El fet de cantar en valencià o en castellà no ens assegura ni la qualitat dels arranjaments, ni el virtuosisme dels instrumentistes, ni l'enginy de les lletres. Avançarem i farem una marca sòlida de qualitat musical com més capaços siguem de millorar i de ser crítics.

*Reflexione sobre tot açò, l'endemà de la cerimònia dels Premis COM que són ara mateix insubstituibles i que compten amb un jurat qualificat per tal de valorar l'excel.lencia musical dels nostres creadors. Medite sobre tot açò, quan jo no em considere ni crítica, ni musicòloga, sinó més bé divulgadora, comunicadora, o si voleu, activista cultural, molt especialment de la música.

*Rafa Xambó, fundador del COM i un dels membres del Consell d'Administració de RTVV, anunciava una primícia a l'acte de lliurament dels premis: Tots els integrants d'eixe organisme han signat un document (a iniciativa de Xambó) pel qual es comprometen a que el segon canal de la ràdio autonòmica SÍ RÀDIO emeta un terç de la seua programació musical en valencià. Aquesta notícia, despullada de l'horror viscut pels treballadors despatxats en un expedient de regulació executat amb sadisme, seria una magnífica nova. Vaja per davant el meu respecte cap a la lluita persistent i encoratjadora de Rafa Xambó (qui s'ha deixat la pell a favor dels treballadors en tot el procés de l'ERO). Ell treballa dur amb l'objectiu que la música en valencià tinga una presència prioritària als nostres mitjans. Però els qui hem estat acomiadats de manera arbitrària i ara rebem reconeixements públics pel treball realitzat, no podem deixar de preguntar-nos, amb un nus a la panxa... Què volen aquesta gent? Els mateixos que tiren al carrer als qui ens hem cregut la ràdio útil i de servei públic, recolzen ara iniciatives que van en aquest sentit? Què volen demostrar-nos? Que sense els treballadors que ens crèiem la raó de ser de la nostra RTVV poden acomplir els principis bàsics de l'originària Llei de Creació?. Personalment, m'he passat uns quants anys treballant a contracorrent dels criteris marcats per una direcció partidista i censuradora, i en aquests moments que no hi sóc (que no hi som) fa passos per donar la imatge que una RTVV, amb una plantilla reduïda a 400 treballadors, farà el que no s'ha fet en 24 anys. Si realment hi ha una voluntat sincera de reconduir l'estat comatós de la ràdio i de la tele pública, haurien de comptar amb nosaltres. És de justícia.

Podeu veure la cerimònia sencera dels Premis de la música en valencià Ovidi Montllor 2013 en http://9exili.com/


diumenge, 16 de juny del 2013

Solatge

MARA ARANDA I SOLATGE
PRESENTACIÓ DE "LO TESTAMENT" A L'AUDITORI DE CASTELLÓ 15/06/03 

El solatge és el pòsit que deixa un líquid. És on trobem l'essència del vi, de l'oliva, de l'orxata, del café... Mara Aranda i els músics de Solatge ens han oferit eixa essència a l'Auditori de Castelló presentant-nos el repertori del seu segon disc "Lo testament" on continuen (com ja feren al primer treball Dèria) una re-lectura de la música tradicional valenciana. També aporten noves peces i s'acosten a altres llocs de l'àrea mediterrània amb delicadesa i emotivitat. La música tradicional ens mostra la vida quotidiana i els cicles vitals. Hi trobareu jotes, fandangos, boleros, romanços, cançons de bressol... Moltes d'aquestes cançons són anònimes però han resistit el pas del temps. Amb Solatge, eixos sons tornen a tindre una renovada vigència. Lo testament l'edita Bureo Músiques i conté 14 tresors. Hi ha cançons valencianes, altres de Mallorca i també d'Occitània que com diu el mestre Eduard Navarro és aquell país sense estat del sud de França. 

Lo testament és un dels pocs romanços que tenim recuperats al País Valencià i procedeix de Cocentaina. Solatge ha fet un treball d'investigació a la Fonoteca de Materials que va crear Vicent Torrent a l'Institut de la Música. Ha furgat en cançoners, i a partir d'ahí, els músics, han fet la seua pròpia elaboració que evoca sons medievals. Impressionant el desplegament d'instruments a l'escenari. Una autèntica fortuna perquè es tracta de peces fetes per luthiers. Viola de roda, zafon, lauto, arpa, cítola, buzuki, flautes, dolçaines, sacs de gemecs... Una autèntica festa! El que més m'ha impressionat és un instrument que toca Eduard i que és diu Arpa-Mora (procedeix de Mora en Dalama, Suècia) amb forma de rellotge d'arena. No deixe d'admirar aquests creadors de sons que inverteixen en instruments que són autèntiques joies. La música és un treball en equip. Com diu Mara (la flor de Solatge) "el fet de ser músic hui en dia, no és una dolça passejada en barca un dia de sol. En realitat, fer música implica endinsar-se en la mar tempestuosa amb una pobra barca ferida i atrevir-se, en eixes circumstàncies desfavorables des dels inicis, a navegar".
Els creadors que van en eixa barca són persones que tenen un gran coratge per enfrontar-se a totes les mars. Rebeu tot el meu respecte.

Els espectadors de l'Auditori de Castelló hem sigut uns privilegiats al poder escoltar eixos instruments en les mans d' Eduard Navarro, Abel Garcia, Josep Maria Ribelles i Jota Martínez adobats amb les veus de Miquel Gil, Pep Gimeno Botifarra, Xavi Sarrià i la dolça veu de la fada del Mediterrani, Mara Aranda. Una gran nit de música. Gràcies!