dissabte, 27 de gener del 2018

Apàtrida. Documental sonor de la memòria històrica.

L’any 2005 l'Assemblea General de les Nacions Unides, l’ONU, va instituir el 27 de gener com el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust. Fou eixa data del 1945 quan les tropes soviètiques van alliberar el camp d’extermini nazi més gran: el d'Auschwitz-Birkenau (Polònia). En aquest escenari havien sigut assassinades 1.100.000 persones des del 1940 (es calcula que un 90% n'eren jueus). L'efemèride ha quedat marcada per a la història universal per tal d’inculcar a les generacions presents i futures la memòria de les víctimes i ajudar a previndre actes salvatges de genocidi impropis dels éssers humans.

 
L’Holocaust té moltes dimensions i una de les més desconegudes és la seua repercussió ací, a casa nostra, amb l'assetjament i assassinat de deportats polítics que es van veure arrossegats per l’onada europea del feixisme. Eixe és el cas que ens ocupa: rescatem del silenci un home del barri del Teular de la Pobla llarga (a la Ribera del Xúquer), un dels més pobres en aquells anys en què va náixer el nostre protagonista, Julio Tomás Codina. Ell va ser etiquetat pels nazis com un apàtrida. Sense nom, sense identitat, sense nacionalitat. Només un número. Segons la Convenció sobre l’Estatut dels Apàtrides de les Nacions Unides signada a Nova York el 1954, un apàtrida és definit com qualsevol persona a qui cap Estat considera destinatària de l’aplicació de la seua legislació. Julio n’era un dels milers que va estar absolutament desprotegit pel seu país, en aquell moment sota la dictadura de Franco, ni tampoc pel país d’adopció, França, que després de rebre a milers de republicans espanyols exilitas els va reballar als seus camps de concentració, anomentas eufemísticament, camps d'internament.

Eren anys de fam i penúries a Espanya. De manca absoluta de llibertat d’expressió; on no  existia el dret a reunió; on la nostra llengua estava prohibida fora de l’àmbit domèstic; on es signaven penes de mort; on afusellaven per venjança a aquelles persones que no eren de la corda del moviment i després les abandonaven en fosses comunes o en les cunetes de les carreteres. Eren anys de por i silenci, de cartilles de racionament per a poder subsistir. Eren també anys de solidaritat amagada, de secrets, pors, silencis i dolors. Admire molt la fortalesa d’eixa generació d’homes i dones que van tindre la gosadia de seguir avant malgrat tots els obstacles per poder viure amb dignitat. Es per això que hem de destacar el documental de memòria històrica realitzat per joves estudiants de comunicació audiovisual de la Universitat Politécnica de Valencia-Campus de Gandia. Ells han triat el so com a eina de comunicació i l'han treballat amb tota la potència de les veus que donen vida als protagonistes: Julio Tomàs Codina i la seua muller, Maria Albuixech. Amb els records de les seues netes, Pepa i Júlia Ferrero o la investigació feta per Ximo Vidal.  Es tracta de la narració d’un dels episodis més fastigosos i horribles de la nostra història col.lectiva, narrada des d’una història individual. Es realment encoratjador comprovar com aquests joves han sabut contextualitzar l’abans, el durant i el després dels fets contats i fer-ho amb una realització excel.lent.
Amb Pepa Ferrero, neta de Julio Tomás Codina, en la presentació d'Apàtrida a la Casa de Cultura de la Pobla Llarga

Escoltant aquest podcast rememorem els temps de la segona republica quan la ràdio començava a estar ben present en les llars espanyoles. Durant la guerra civivil els mitjans van estar ocupats per la Falange i en l’àmbit de la informació només existien los partes de guerra en Radio Nacional de España. Quan acabà la contesa hi havia los diarios hablados sense llibertat de premsa ni opinió. Davant d'aquesta mordassa n'eren molts els ciutadans que recorrien a la ràdio cercant -entre les interferències del dial- una emissora que els poguera donar uns altres colors en les notícies dels seu país i de la resta del món. L'exploració els feia descobrir algunes estacions alternatives que es podien sintonitzar en Amplitud Modulada, en AM, o Onda Media (la FM no existia aleshores). Una d’aquestes era Radio España Independiente, coneguda com Estación Pirenaica que va estar activa fins l’any 1977. La Pirenaica va començar a emetre des de Moscou i posteriorment es va traslladar a Bucarest, capital de Romania. Oferien la informació en oposició al règim de Franco. Altres possibilitats per poar en la ràdio una cosa diferent a la propaganda que difonia el monopoli de RNE eren l'emissora anglesa BBC, Radio Moscou o Radio difusió Francesa que emetien diversos programes en castellà elaborats amb la matèria primera de la informació lliure.
 
El transistor era l’aparell que donava caliu a les llars familiars. Era l’època de les radionovel.les, els concursos i els matinals musicals en directe. La ràdio era una evasió, una aliada i amiga, la caixa de sons que permetia connectar els nostres avantpassats amb la resta del planeta quan vivien en una autarquia que els aïllava.
 
Amb l'escolta d'Apàtrida rememorem també aquells dies de ràdio. Ara en diem podcast: un arxiu d'àudio gratuït que podem descarregar i escoltar en diversos suports. Però no importa com ho anomenem. Ens trobem davant d'un contingut sonor de qualitat realitzat pel talent de gent molt jove sensibilitzada per l'episodi més fosc de la nostra història recent. Aquest equip d'universitaris és capaç de traslladar-nos al terror que van viure milers d'apàtrides com Julio Tomàs Codina. Una ignomínia que no ha de caure en el pou de l'oblit. En paraules del director, Jordi Company, el documental és una de les poques peces sonores d'aquesta temàtica a nivell mundial i ha volgut utilitzar el format emergent podcast per relatar una història mil vegades contada en llibres o en l'audiovisual, però no amb el so com a ferramenta. Una de les netes del protagonista, Pepa Ferrero ha tingut la generositat de col.laborar-hi. Les veus les han posades professionals de la ràdio valenciana com ara, Joan Espinosa, Joan Tur i l'actriu, Júlia Fortaña. El guió és de Judith Lorente, la producció de Laura Pérez i Aline Garcia (qui també és autora de la música original) i l'acurat disseny de so va a càrrec de Francesc Bosch i Arnau Múria. En l'elaboració del treball han participat, a banda de l'investigador Ximo Vidal, Adrián Blas, de l'AMICAL de Mauthausen qui afirma que dels 8.964 deportats espanyols conduïts a camps de concentració hi ha més de 600 valencians que van ser assassinats o bé obligats a treballar com a bèsties fins a la seua mort. Entre el nombre de valencians que van anar a parar als camps de la mort, només hi havia tres dones i les tres van sobreviure. Eren de Sueca, Vinaròs i València. Virtudes Cuevas fou la riberenca de Sueca. Un exemple de compromís i lluita per la democràcia primer combatent en la guerra i després treballant com a enllaç entre anarquistes, comunistes i socialistes en la resistència francesa contra els nazis. Va ser capturada i traslladada al camp de Ravensbrück on coincidí amb la neboda de Charles de Gaulle. Després de ser alliberada, al final de la guerra mundial, va rebre la màxima distinció de l'exèrcit gal. Abans de morir va donar la  seua casa a l'ajuntament de Sueca per construir-ne allí un museu antifeixista. En són moltes -massa- les històries valencianes que caldria narrar en podcast i esperem que la iniciativa de Jordi Company el porte a fer-ne més episodis dels apàtrides de les nostres comarques. 


A França, els Estats Units, Anglaterra o Alemanya hi ha una cultura arrelada del so. Es convoquen festivals i fan presentacions i audicions en cases de cultura o alguns altres espais semblants per tal d'escoltar treballs sonors de temàtiques diverses: de ficció o no ficció. No és gens habitual que això passe a l'Estat espanyol. A la Casa de Cultura de la Pobla Llarga s'ha trencat amb aquesta dinàmica (un ajuntament que té una regidoria expressament dedicada a la Memòria Històrica) i hem experimentat el plaer de sentir emocions a través de l'oïda des d'un pati de butaques i a mitja llum. He tingut l'honor de fer la presentació d'aquesta creació sonora que dibuixa imatges molt potents i molt dures. Ens hem reunit (com es feia antigament) al voltant de la ràdio o del podcast (tant s'hi val) per a retre un just homenatge a totes les persones, que com el poblatà, Julio, van ser víctimes del terror. Pareu l'orella, poseu-vos uns auriculars, tanqueu els ulls i deixeu-vos dur. Ací el podcast
 
Amb les netes de Julio Tomàs Codina i  Jordi Company. Fotografia de Carlos Ripollés
L'equip d'Apàtrida. Foto de Carlos Ripollés

Tornada a la ràdio 11-12-2017



Moltíssimes gràcies pel caliu que em regaleu. 48 hores sense deixar de rebre missatges de feliciacions per túiter, face, whatsapp, correus... Estic responent a totes i tots perquè vull mostrar el meu agraïment a cadascú de vosaltres. M'envieu paraules d'espenta que m'omplin d'energia; mots que carreguen la il.lusió de tornar al meu ofici. La major part de vosaltres em recordeu programes de les meues vides anteriors:
 #PassatgeALaNit #AltaFidelitat #ElMusicari #ElJardíDeLesDelícies
Gràcies per donar-me tanta estima i afecte! No hi ha present possible sense el nostre passat viscut i en les ones hertzianes n'hem compartit centenars, milers d'hores de ràdio. Ara ÀPUNTeu-vos al #TerritoriSonor cada vesprada de dilluns a divendres en directe des de les 19h fins a les 20h. Ja vos aniré contant coses, però vull destacar-ne tres punts:

-1er: l'equip de persones triades expressament per a donar potència, pluralitat i qualitat a les emissions. Molta saba nova i bona. De fet, jo sóc l'única veterana del grup. D'ells i d'ella n'aprendré molt i sobretot, ens divertirem fent allò que ens agrada. Els tenia fitxats en el meu cap des de fa temps i ara he tingut l'oportunitat d'ajuntar els seus talents. Els reconeixereu perquè, com jo, són malalts de ràdio i de música. Vénen de la #PodcasteraValenciana, de les Universitats, de ràdios municipals i de revistes musicals especialitzades:  Laura Romero Valldecabres, Mariano López, Carlos Ripo, Jerry Ford i com a productor executiu... una persona humana, empàtica i altament professional, Rafa Piqueras (gràcies per posar-nos-ho tot fàcil 💜).
-2on Tenim uns col.laboradors assenyats i de luxe sideral que ens ampliaran els nostres horitzons musicals. Ja vos aniré donant més detalls, però vos avance els seus noms: Micalet Landete, (yeah!) Carme Mésdemil amb Ramir Calvo Cubedo (Yeah, Yeah) i Miguel F. Jim (té joies musicals que ningú més posseïx).
-3er No ha sigut gens fàcil arribar fins ací. Volem treballar més que parlar; volem fer-ho amb respecte, rigor, modèstia i humilitat; volem fer un #TerritoriSonor pluriestilístic i plurilingüìstic. Ens heu d'ajudar i ser copartícips per tal que no se'ns escape cap so.  


Vinga, aborígens! Fem #TerritoriSonor Ací els podcast
 🎧
 

diumenge, 19 de novembre del 2017

#18N Per un finançament i unes inversions justes

No recorde una manifestació tan massiva pels carres de València des de les mobilitzacions contra la guerra d'Irak l'any 2003 i des de fa quatre anys (novembre de 2013) després que l'aleshores inquilí del Palau de la Generalitat, Alberto Fabra, anunciara el tancament de la ràdio i televisió valencianes. En aquell moment la ciutadania va reaccionar sense embuts.
El #18N passarà a la història per la manifestació cívica, festiva i multitudinària que va aglutinar 60.000 persones al Cap i Casal, va aconseguir el suport de 280 entitats civils i 7.000 adhesions personals. Una fita molt interessant perquè entre els convocants hi havia la patronal, amb els empresaris i els sindicats, amb els treballadors. Una unió que mostra com d'urgent és que els valencians puguem rebre un tracte just des del govern central. No hi havia cap senyal ni símbol que marcara un color polític o una ideologia determinada. Es tractava de caminar junts com una pinya vers el mateix objectiu. I caldrà fer-ne'n més de manifestacions multitudinàries si volem ser visibilitzats als mitjans de comunicació d'àmbit estatal i que Montoro ens atenga seriosament. Haurem de baixar al carrer de manera persistent les vegades que siguen menester.
El més bonic de tota la jornada va ser comprovar la transversalitat territorial. Veïns vinguts de totes les comarques, des de la Vega Baja, la part més meridional del nostre mapa i del Maestrat, la zona més septentrional, van aterrar a València en autobusos i trens de rodalia que tarden més temps en arribar-hi que l'AVE Madrid -València. Era la manifestació del poble valencià.
Els gegants de Castelló de la Ribera, En Jaume I i Na Violant, obriren el seguici mentre una bona colla de dolçainers i tabaleters procedents de Carcaixent, Alacant, Benimaclet o Torrent interpretaren peces populars. Des de l'entaulat on es van fer els parlaments van sonar grups com  Zoo o Al Tall. La Muixeranga va obrir el capítol dels parlaments i l'Himne -sense lletra- el va cloure. La marxa va transcórrer com una mena de processó, des de l'esplanada del MUVIM fins a les Torres de Serrans, on vaig sentir que fèiem una Crida excepcional: el clam per un #FinançamentJust


Ací tens el manifest llegit per diversos representatns de la societat civil en un acte entranyable:

El pròxim mes de març es compliran 40 anys de la creació del Consell del País Valencià, un esforç compartit en el qual es va implicar tota la societat i que va desembocar en l'Estatut d'autonomia, aprovat en l’any 1982, que va permetre la recuperació de la capacitat dels valencians i de les valencianes de decidir el seu futur.
Quatre dècades més tard ens trobem en un moment que requereix aqueixa mateixa unitat per fer-nos escoltar amb una sola veu i aconseguir un futur sense més hipoteca que la nostra capacitat per a generar riquesa, benestar i progrés.

La construcción del Estado autonómico ha acercado las decisiones políticas a la ciudadanía, pero hoy estamos en una situación de quiebra. Hasta el momento, ninguno de los diferentes sistemas de financiación ha tratado con justicia la Comunidad Valenciana. Este mismo año, cada valenciana y valenciano recibiremos 237 euros menos que la media de ciudadanos del Estado, o 839 menos que la autonomía mejor financiada, lo cual equivale a un 10 % y 29 % menos de recursos, respectivamente.


Si sumem infrafinançament i infrainversió, enguany la nostra discriminació arribaria als 1.600 milions d'euros, només comparant-nos amb la mitjana. Estem, per tant, en una situació insòlita: tenim una renda per càpita inferior en 12 punts a la mitjana i necessitem més de 1.600 milions d'euros per acostar-nos a ella. No obstant això, som l'autonomia que menys recursos per habitant rep; l'única que, tot i ser pobra, aporta al conjunt de l'Estat. El resultat és insuportable per a la ciutadania valenciana.

Ante esta prolongada discriminación, en el año 2013 la Comisión de Expertos para el diseño de un nuevo modelo de financiación autonómica señaló que el problema de desigualdad y menor financiación recibida por el País Valenciano se remonta al inicio de los sistemas de financiación autonómica de la década de los ochenta.


A la vista d'aquesta realitat, la Generalitat Valenciana va promoure en l’any 2013 el “Manifest per un finançament just per a la Comunitat Valenciana”. Tres anys més tard, el 2016, la Generalitat va promoure el “Manifest per un finançament just”, al qual van seguir acords aconseguits per unanimitat en Les Corts Valencianes que denunciaven la marginació dels valencians i de les valencianes en matèria de finançament i inversions.

Por todo ello exigimos:

1. Una reforma inmediata del sistema de financiación que establezca un nuevo modelo con recursos suficientes y repartidos equitativamente entre todas las autonomías que posibilite a los valencianos y a las valencianas tener unos servicios públicos fundamentales dignos y ejercer nuestras competencias propias

 Un repartiment de les inversions i una execució que acabe amb el dèficit inversor; que compense, en tot cas, la insuficiència inversora en els últims anys i dedique una quantitat de recursos ajustada al nostre pes poblacional.

El reconocimiento de los déficits de financiación acumulados directamente por el mal funcionamiento de los diferentes sistemas de financiación, y el establecimiento de mecanismos de compensación porque el nuevo modelo no nazca lastrado por la injusticia diferida de los anteriores.


Quatre dècades després de la nostra unitat per l'autonomia, el poble valencià reivindica, més unit que mai, aconseguir plenament els drets reconeguts en la nostra constitució. Vivim un moment històric en què volem posar punt final a la discriminació per avançar cap a una societat més prospera i més justa.

Tota la ciutadania valenciana, de moltes i diverses tendències polítiques, d’un ampli ventall d’entitats cíviques i, en definitiva, el poble valencià sabem que per exigir igualtat social i de drets ens cal millorar el nostre finançament, les inversions públiques al nostre territori i compensar el nostre deute històric acumulat.

Gràcies per la vostra participació en l’expressió de la voluntat de tot un poble. Unides i units ho aconseguirem!

dijous, 9 de novembre del 2017

Encara no és tard per al periodisme valencià


Gràcies, Josep Antoni Fluixà, Josep Gregori, Marta Estrelles Munuera i Diego Gómez.
El cicle de conferències dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira, de la Fundació Bromera en col·laboració amb l’Ajuntament de la capital de la Ribera Alta, és ja un clàssic marcat al calendari cada mes de novembre. El lloc de trobada per reflexionar sobre temes que importen als valencians . En esta edició, amb el títol “Encara no és tard. Alguns reptes de la societat actual”, s’han analitzat els aspectes que s’han de treballar per millorar la nostra societat de cara al futur . Alguns dels camps temàtics que s’han abordat són l’educació, el medi ambient o el projecte europeu. Ahir tancàrem el cicle amb quatre referents del periodisme valencià: Salvador Enguix Oliver, Empar Marco, Adolf Beltran Catala i Isabel Olmos Sánchez raonant sobre eixe vell ofici, que com deia George Orwell, es basa en contar allò que algú no vol que se sàpiga. El de periodista no és un treball d’acadèmics o d’experts, sinó de ciutadans, tal i com destacava Adolf Beltran Catala al seu discurs fa uns mesos en rebre el prestigiós Premi Vicent Ventura. Periodisme i ciutadania. Eixe és el binomi que hem de cultivar.

Encara no és tard és el títol d’una obra científica (que recomane molt) per aturar el canvi climàtic i que va guanyar, justament fa un any en el marc d’estos guardons, el Premi a la Divulgació científica Estudi General. El seu autor Andreu Escrivà , després d’anys de recerca i estudis amb altres investigadors, sap que el primer pas que s’ha de fer per aturar l’escalfament del planeta és parlar-ne i fer- ho de manera transversal, no només entre els científics. 'Encara no és tard per reconstruir un periodisme valencià fort' era el títol de la taula. I és que en el periodisme també s’esta produint una mena d’escalfament de la informació, de canvi climàtic de la comunicació saturant-nos i desbordant-nos de notícies, vertaderes o falses, (moltes vegades sense poder identificar-ho) que roden per les xarxes socials amb total impunitat perdent així un dels seus fonaments: el rigor que es basa en la contextualització dels fets i el contrast de la informació bevent de totes les fonts que generen la notícia.
Estem en la fase de la 'modernitat líquida' que descrivia el gran intelectual polonés, Zygmunt Bauman, on tots els pilars sòlids que apuntalaven la identitat de l’individu (un estat fort, una família estable, un treball indefinit ) és liqüe n i eixe estat líquid de la nostra existència afecta irremeiablement als ulls dels mitjans d’informació i comunicació. L'actualitat sol ser tan redundant, tan pesada, tan feixuga que s’ha de captar i retindre als usuaris dels digitals amb nous titulars i noves sensacions per aconseguir el màxim nombre de 'click baits' necessaris per augmentar l’audiència i incrementar la publicitat. Al final, sembla que el que haja de passar de bo i de dolent serà a partir de les xarxes socials.
Els valencians vivim immersos en estes circumstàncies comunes a qualsevol altre ciutadà de qualsevol altre indret del planeta. Però a la crisi del periodisme, que ha dut a la precarització dels seus professionals, cal afegir un element diferenciador valencià que ha agreujat la connexió entre els veïns de les 34 comarques del nostre territori: la destrucció d’un mitja audiovisual públic, el projecte periodístic més ambiciós que hem tingut mai a casa nostra. Destruir significa trencar, fer desaparéixer, inutilitzar, arruinar, desfer, malbaratar... Destruir implica perjudicar, privar els altres d'alguna cosa. I Sembla que és molt més fàcil desfer que fer. La construcció demana aptitud, actitud, perseverança, paciència i treball. La liquidació de la ràdio i televisió valencianes, i amb anterioritat, el nefast model de gestió partidista, ens ha dut fins a la situació actual. Ara ens trobem, amb molt d’esforç, en la fase de la reconstrucció i la posada en marxa d' À Punt Mèdia. El tancament de RTVV, a més de causar els greus perjudicis laborals i de manca de vertebració informativa en valencià , ha provocat una dràstica reducció de la informació de proximitat , tot i la gran quantitat de iniciatives digitals comarcals que han nascut en quatre anys.
Els reptes que tenim a la nostra mà per enfortir el periodisme, la manera de comunicar-nos i de fer que la ciutadania es veja reflectida en els mitjans no han fet més que començar.

dilluns, 22 de maig del 2017

Tres x deu

Divendres 19 de maig fórem testimonis d'un concert únic. L'espectacle #TresXdeu celebrava un triple desé aniversari: la trajectòria en solitari d'Andreu Valor, la remodelació del centenari Teatre Calderon d'Alcoi i el naixement de la Ciutat Big Band fundada pel polifacètic showman Moisés Olcina (quina actitud amb el saxo!). Vull agrair a la trentena de músics que van brillar damunt l'escenari el maridatge dinàmic que van saber fer amb estils que beuen de fonts ben distintes: el jazz, swing, la cançó d'autor i la música tradicional valenciana. Impagables les col.laboracions estel.lars de la impressionant cantant de jazz Eva Romero; el músic japonés resident a Alcoi des de fa 24 anys, Hiroshi Fuji, que ens va fer tremolar amb la dolçaina; el fill de la Nova Cançó, Jordi Gil que ens va traspassar el cor amb un poema seu sobre l'amor i l'odi cap al nostre país i Hugo Mas que sempre aconsegueix enganxar-me amb el seu talent infinit. Andreu Valor és tot ell AMOR. Ofereix intimisme reflexiu i pensaments solidaris entre les seues dolces melodies. Impossible no estimar-lo. Andreu ha crescut molt en deu anys que han donat com a fruit cinc discos: En les nostres mans, A l'ombra de l'obscuritat, Malgrat la pluja, Coinspiracions (mà a mà amb Joan Amèric) i el simfònic Bandautòrium que roda per més d'una vintena de ciutats. El cantant de Cocentaina va eixir del seu univers personal i es va soltar la melena per cantar en anglés fent duet (atenció!) amb Hugo Mas, una cançó de Frank Sinatra. 

El públic s'ho va passar molt bé. Hi havia moments en què ens traslladàvem als sons orquestrals del Festival de San Remo i altres en què evocàvem la big band de Duke Ellington dels anys 30.
Un concert, que com si es tractara d'una falla que ja s'ha cremat, no repetiran. I tu dius... Per què no? No és tan fàcil moure i reunir, assajar, produir i sonoritzar a tants músics. Músics que són professionals. En este sentit, la regidoria de cultura d'Alcoi, amb Raül LLopis Palmer al capdavant, ha facilitat molt tots els factors necessaris per fer que esta confluència astral haja fluït. 

 

dijous, 18 de maig del 2017

Encara no és tard: la paràbola del mosquit. Un monòleg d'Eugeni Alemany

Impactant escultura de Lorenzo Quinn a Venècia: un crit desesperat sobre el canvi climàtic
Encara no és tard per a mitigar i aturar les causes que provoquen l'escalfament del planeta. Amb esta tesi esperançadora, l'ambientòleg Andreu Escrivà, desenvolupa el seu entenedor assaig sobre el canvi climàtic (Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General) i ens proposa mirar-nos a l'espill, observar com els efectes d'eixe procés ja els estem experimentant en la nostra vida quotidiana sense cap necessitat d'anar-nos-en a l'altra punta del planeta per comprovar-ho, per exemple, amb els óssos polars. L'autor ens incita a revisar els nostres usos i consums amb el menjar, la tecnologia que gastem, els mitjans de transport, el paisatge que ens envolta, les modificacions en el comportament metereològic i tants altres elements del dia a dia.
Andreu Escrivà practica l'optimisme de la voluntat, és a dir, cal saber què passa i per quines raons s'ha produït un canvi climàtic antropogènic: aquell que a diferència d'altres èpoques de la història de la humanitat hem provocat nosaltres mateixos amb el nostre anhel desenfrenat pel progrés i el creixement sense mesura. Des del seu punt de vista, el primer que cal fer és parlar-ne com si no hi haguera un demà i fer-ho de manera integral: els periodistes n'han d'informar amb rigor mostrant el consens entre els científics sense recrear-se en el debat etern amb aquells negacionistes que rebaixen l'alerta per criteris purament capitalistes; des de les arts escèniques i plàstiques mostrant els impactes del canvi climàtic; des de la música cantant a la natura i el medi ambient; des de la poesia visualitzant la desaparició d'algunes espècies que fa només uns anys convivien amb nosaltres; des del cinema, la ciència ficció, les aules, la ràdio i la televisió fent divulgació i pedagogia i també des de l'humor: eixe ingredient alliberador que fa de catalitzador per assentar idees mentre soltem la rialla quan ens emmirallem en les nostres reaccions davant eixes alteracions que ens fan la vida més estranya i incòmoda. Eugeni Alemany (prologuista del llibre) sap fer això molt bé. Escolteu-lo, preneu-ne consciència i rieu rieu que el món s'acaba si no li posem remei.

El mini monòleg 'La paràbola del mosquit' d'Eugeni (a lo Chicho Ibáñez Serrador) el podeu escoltar ací  El va enregistrar en el mòbil per arrancar la presentació de l'obra a Detroit Llibres el proppassat 11 de maig.


dijous, 4 de maig del 2017

Versos (per) versos

El trobador pegolí, Salvador Bolufer, m'ha fet arribar els seus versos burros per donar-me l'alé que necessite i perfumar-me una existència que es dibuixa dura, aspra, decebedora i deseperançadora -massa sovint, durant massa temps-. La seua mestria de mètrica sorneguera i intel.ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla descarada. 'Versos (per) versos' (Edicions 96) és una recopilació de les seues modèsties versificades i acrobàcies poètiques dels últims quinze anys. 187 pàgines de paròdies burlesques, gentileses divertides i sarcasmes sociopolítics. Una potent esbufegada "per a burlar l'acció dels bufanúvols poderosos i dels llepaires indecents". Entre la burrera comprimida i el cantar de la burrera, Salvador ens redimeix dels pecats que contenen les misèries humanes. El llenguatge Boluferià és únic i intransferible. Com indica Jesús Peris Llorca al pròleg, Bolufer és capaç de barrejar referències, per passar de la Delicà de Gandia a Lope de Vega, a les matemàtiques i a la Bíblia (poca broma amb l'originalitat i autenticitat dels veïns de Pego que quan es posen a escriure, cantar, musicar, fartar o beure són els més contundents, els més genuïns). Gràcies poeta, cavaller de pergamí. El seu present m'arriba en la primavera del canvi d'edat fent-me un poc més madura, més escèptica i amb més ganes de causticitat. El seu regal cau en la meua vida com una pluja de ramells de carmesines. Que les seues fades li continuen oferint fortuna i estimes de fulla perenne.
Ahir fou el Dia Internacional de la Llibertat de premsa i he triat com a mostra per als seguidors d'aquest mirall digital la 'Romança clandestina':
"Per a oficiar la censura
no cal ser massa sabut.
Basta seguir la cultura
del pensament absolut,
i adobar un estatut
amb quatre punts de sutura
que reforcen l'estructura
del poder de l'atribut:
un garrot, el més fotut; 
una ment, la més obscura;
una cara, la més dura;
i una llei, la de l'embut".

dimarts, 7 de març del 2017

L'experiència d'aproximar-se a la pilota valenciana a través de la ràdio


A Josep Lluís Bausset, gran cronista de la pilota valenciana i pioner de la ràdio en valencià.
 
Vaig anar a beure de la font i em vaig trobar amb un brollador de coneixements acaramullats de tota una filosofia de vida on la paraula donada té un gran valor. He aprés que la pilota valenciana és més que un esport: és la vida a peu de carrer; la identificació amb el fet de ser valencià. L’esport ofereix emoció, elegància estètica i noblesa en els gestos. La pilota és molt inspiradora i ens permet fer troballes valuoses de nosaltres mateixos.
Fa uns anys, en l’informatiu cultural Alta Fidelitat de Ràdio 9, vaig fer una convocatòria a les xarxes socials per omplir les ones hertzianes de mots, expressions, dites i vocabulari genuí de la pràctica de la pilota valenciana. La resposta dels oients fou engrescadora. Cal assenyalar que hi ha diverses i inestimables publicacions que contenen recursos lingüístics, com ara, el Vocabulari del Joc de Pilota que va editar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en col·laboració amb la Federació de Pilota, però el fet de poder escoltar espontàniament les veus dels oients fou divertit i enriquidor. La major part dels participants procedien de pobles de la Safor i la Marina Alta on regna el raspall  i també de la Vall d’Albaida, la Costera i la Ribera del Xúquer on hi ha trinquets ben actius. Vaig pair que si volem que l’esport funcione hem de revifar l’activitat a totes les comarques perquè la pilota és un element d’unió que pot resultar molt atractiu; que les fronteres territorials s’han de trencar potenciant les diverses modalitats arreu del nostre mapa. Els historiadors de l’esport coincideixen a situar el primer document escrit al País Valencià l’any 1276 a Alcoi on hi havia la Plaça del Jugador de Pilota junt a l’antiga muralla. En canvi, a la capital de l’Alcoià no es juga a pilota des de fa molts anys. Per què? Com és possible això? 

Vaig copsar que les imbricacions entre llengua i pilota són intenses i variades. Entremig dels centenars d’expressions genuïnes hi trobem ‘Les partides es guanyen quan s’arreglen’. Normalment la gent s’hi reunia abans i se situava a la part del dau on es contemplaven escenes irrepetibles que podien durar entre cinc minuts i una hora fins que es decicidia qui jugava contra qui. La partida també podia arreglar-se mentre es collia al camp o en les reunions al bar. Pagaria per veure una d’aquestes seqüències del passat!
Fins els anys 50 els trinquets eren un dels fonaments de la sociabilitat valenciana. No és cap casualitat que en els llocs on ha retrocedit la llengua parlada hagen desaparegut també els trinquets. Uns espais de trobada comarcal i intercomarcal on es construïen prestigis i reputacions. Així m’ho relatava el lletraferit Víctor Labrado, autor de l’obra ‘No mataràs’ (Bromera), un dels últims exercicis de literatura que hi ha hagut darrerament per retratar la vida d’un mite del raspall, Pepe el Carinyo de Rafelcofer, jugador en els anys 30 del segle passat, l’època contemporània de més entronització dels pilotaris.
Gràcies als oients de la ràdio pública valenciana vaig assabentar-me que quan la pilota ‘és planta com un ciri’ vol dir que permet jugar-la a colp de bot de braç; que se li pot pegar de manró o de sobaquillo; que hi ha caretes i muralles; que el marxador casa les apostes; que ‘el que diu la boca ho manté la butxaca’; que el mitger, el punter o el rest és observat per ‘l’home bo’ que fa de jutge; que la corbellada és un bot de calbot; que jugar-s’ho tot a una reballada vol dir a cara o creu; que és l’únic esport on la pilota pot ‘anar afaitant cares’ és a dir, rodar molt a prop d’on seu una part dels espectadors i que, a més a més, si aquests reben una pilotada la partida no s’atura; que ferir significa colpejar la pilota per posar-la dins del dau; que tindre com una figa (la pilota) vol dir que el jugador l’empoma per rematar el quinze còmodament; que un llanut és el jugador amb sort i que l’alfarrassa és el pronòstic del resultat d’una partida.
Hi ha algun altre esport més fecund en locucions que dibuixen imatges en moviment i que estimulen la creació de literatura, arts plàstiques o música?
Durant la realització de El Mural, (una experiència radiofònica voluntària -a iniciativa d’Escola Valenciana- que un grupet de professionals de rtvv férem durant dos anys, del 2014 al 2016), vaig capbussar-me dins d’aquest món polièdric. El primer impacte que vaig sentir em va arribar per l’oïda. Una musicalitat formada per les notes del marxador cantant els tantos, les sabatilles dels jugadors fregant el terra, els seus alés i respiracions, els colps secs de la pilota al bot i al rebot, la remor del públic, els aplaudiments i les ovacions als seus herois… Una partitura singular enregistrada pels micròfons al trinquet de Balduino, a la Llosa de Ranes (la Costera), al Trinquet Municipal d’Oliva (la Safor) i a València, en la catedral de la pilota, Pelayo (construïda el 1868) i posseïdora de l’eco antic dels nostres avantpassats. Un collage trepidant i vital que conforma el ritual d’eixos recintes. Sons i veus que han recollit bandes com Orxata Sound System, Va de Bo, Bajoqueta Rock, Pomada o autors com Toni de l’Hostal i el Tio Fredo. Música i pilota, un binomi que lliga molt bé en els campionats que es fan en festivals d’assistència massiva com ara, el Festivern o el Feslloch i al cicle de concerts, ‘Cançons al dau’.  
Disseny de Cèsar Amiguet
Un altre dels valors ancestrals que em va captivar és la confecció de la pilota i dels didals protectors. Una elaboració que es transmet de pares a fills amb artesans que també caldria conservar. De didalers només n’hi ha dos. Un a la Safor, a Oliva, i un altre a la Ribera del Xúquer. A casa de Vicent Ramon, de Sumacàrcer, en fan des de fa 45 anys.
En aquell Mural pintàrem amb  diferents tonalitats de colors les veus dels personatges del planeta pilota. Les d’abans: Rovellet, Malonda, Fredi o Genovés. I les d’ara: Soro III i Puchol II. Dues generacions diferents de pilotaris. Els primers em mostraren el seu amor incondicional per l’esport i evocaren moments de glòria. Els segons, afirmaven que hui en dia estan més formats acadèmicament que abans, tot i que els seus predecessors han sigut molt més rics. Una queixa argumentada amb raons de pes perquè en aquests moments la situació professional dels jugadors de cartell és una de les urgències que cal reorientar per dignificar-los. La pilota depén dels recursos públics i quan les subvencions no arriben i els patrocinis cauen es produeix l’enfonsament. Un empresari, José Luis López, va fer el miracle de comprar Pelayo, L’amo del trinquet em va explicar com va transcórrer el procés de compra del buc insígnia de la pilota fins que l’administració puga adquirir-lo i passe a ser de titularitat pública. Vaig comprovar com de llarg és el camí que cal recórrer per a remodelar i millorar els trinquets ja existents i per enllestir les infraestructures bàsiques que envolten el complex inacabat de la Ciutat de la Pilota. Durant temps hi ha hagut una comissió de treball on tots els estaments hi estaven representats amb l’objectiu de crear una fundació que ja està tardant en arribar perquè donar estabilitat al nostre esport és una emergència. L’ecosistema de la pilota hui en dia té tres eixos que se sustenten des de la promoció de l’esport de base: els clubs, els aficionats i els jugadors professionals. Tres ingredients que es retroalimenten. La Federació de Pilota Valenciana n’és una pota fonamental perquè gestiona el programa Pilota Escola en vora 300 centres educatius cada any i el Centre d’Especialització de Pilota, CESPIVA, la pedrera dels jugadors del futur. Tota aquesta estructura potencia l’afició i un públic necessari per omplir els trinquets. Per a seduir-lo cal que les partides siguen visibles. Una percepció diàfana i transversal que només li la pot donar una ràdio i televisió públiques que siguen capaces de tractar el nostre esport al mateix nivell que la Champions League. Actualment, la presència de la pilota als mitjans de comunicació està servida amb comptagotes, tot i que van sorgint iniciatives interessants: després de la consolidació del diari digital, PilotaVeu i del programa radiofònic, ‘colp a colp’, que ja ha fet el seu primer any, han aparegut dos programes més: un a Ràdio Esport, que és diu ‘El Joc del Poble’ i l’altre, ‘Val i 30’ en Ràdio l'Eliana. Recentment ha nascut també la revista en paper, Ferida.
Les dones, abans i ara.
La ràdio em va acostar a les dones de la pilota: aquelles cosines, filles, nebodes o núvies que des de menudes s’han alletat a casa amb l’esport i que posteriorment, ja fadrines, han encoratjat els pilotaris; aquelles mares que-encara hui- acompanyen els fills als trinquets. És el cas d’Isabel, la dona que va portar al món al mític Waldo. A ella no li feia massa el pes aquest joc, però a força de patir i gaudir dels triomfs del seu primogènit i de sentir-se’n ben orgullosa li va agafar el gust i ara ja assisteix a les partides independentment que hi participe el fill o no. Aquest és un fenomen destacable: cada any que passa observem més presència de xiques joves i dones grans assegudes en les graderies d’un trinquet, no perquè siguen la parella o la germana dels esportistes sinó perquè els agrada fruir de l’espectacle i passen una bona estona. Fins fa pocs anys, la dona patia encara la petjada d’una vida desenvolupada al camp en uns temps conservadors i repressors que li restringien el pas als recintes perquè això era només cosa d’homes. Actualment les coses han canviat; van formant-se grups d’aficionades que vénen directament de les escoles, entenen les regles del joc i fan comboi. Però el moviment femení de la pilota valenciana és relativament nou. Fins el 2007 no s’organitzaren competicions exclusives per a elles. Anys abans només algunes pioneres gosaren fer-ne un pas endavant en un món tancat a pany i clau pel masclisme i el patriarcat. Anna de Borbotó fou una d’aquelles valentes que ja porta més de vint anys practicant raspall, galotxa o escala i corda. És considerada en el món de la pilota com ‘la Genovés’ de les dones. 

És en aquest segle XXI quan l’esport fa el pas a la modernitat, entesa no com aquella vella pràctica enfocada a la confrontació entre els pobles, sinó com a exercici saludable: és a dir, fem esport no necessàriament per competir, sinó per romandre sans. La pilota ja forma part d’aquest paradigma de la contemporaneïtat i l’accés de les dones a l’esport dels cavallers n’és un aspecte més. Elles estan fent la revolució pas a pas, de manera ferma i sense estridències. És edificant advertir el creixement exponencial de les llicències femenines que la Federació ha tramitat. En l’any 2001 només n’hi havia una i en l’actualitat ja en són un centenar les que l’han aconseguit. Les competicions específiques per a dones s’han normalitzat; el raspall és la principal modalitat, tot i que també practiquen el frontó i el one wall amb gran nivell i forma física; hi compten amb quatre categories i els circuits de raspall femení prenen forma amb un total de 12 equips i 24 jugadores dels clubs de Moixent, Beniarbeig-El Verger, Borbotó, Beniparrell, Montserrat, Xeraco, Alqueria d´Asnar, Tavernes Blanques, Vall de Laguar, Bicorb i Rafelbunyol.
Vaig conèixer les germanes Puertes de Beniparrell, Anna i Noèlia, exemple de les noves generacions de xiques. Aquest poble de l’Horta Sud té 2000 habitants, molta tradició de galotxa, i ara també de raspall. El club de pilota és potent i editen una revista mensual per tal d’informar-ne. És estrany no trobar en la localitat alguna família que no estiga vinculada a la pilota. En aquest ambient tan motivador les germanes van començar a jugar en tercera categoria sense participar en competicions i ara estan al més alt nivell fruit de molta constància i del suport incondicional dels seus pares. Són referents de les xiquetes que volen imitar la treta de bot de braç d’Anna, que juga davant o la raspada allargada de Noèlia, que juga al rest. Noèlia i Anna es complementen i són conscients que ser professionals, ara per ara, és difícil. Veient-les, una es pregunta si seria possible en un futur donar l'oportunitat a les dones de participar també en els trofeus prestigiosos i en els campionats professionals. Hi ha moltíssimes més xiquetes en els jocs escolars a les que no parem esment, però d’ací a uns anys quan comencen a jugar, ja siga per equips o per parelles, augmentarà considerablement tant el nombre de pobles que incorporen a les xiques en els clubs com les dones pilotaris. Sense cap dubte, el present i futur de la pilota valenciana passa també per les mans d’elles i la ràdio i televisó valencianes hauran de contar-ho.