dimarts, 7 de març de 2017

L'experiència d'aproximar-se a la pilota valenciana a través de la ràdio


A Josep Lluís Bausset, gran cronista de la pilota valenciana i pioner de la ràdio en valencià.
 
Vaig anar a beure de la font i em vaig trobar amb un brollador de coneixements acaramullats de tota una filosofia de vida on la paraula donada té un gran valor. He aprés que la pilota valenciana és més que un esport: és la vida a peu de carrer; la identificació amb el fet de ser valencià. L’esport ofereix emoció, elegància estètica i noblesa en els gestos. La pilota és molt inspiradora i ens permet fer troballes valuoses de nosaltres mateixos.
Fa uns anys, en l’informatiu cultural Alta Fidelitat de Ràdio 9, vaig fer una convocatòria a les xarxes socials per omplir les ones hertzianes de mots, expressions, dites i vocabulari genuí de la pràctica de la pilota valenciana. La resposta dels oients fou engrescadora. Cal assenyalar que hi ha diverses i inestimables publicacions que contenen recursos lingüístics, com ara, el Vocabulari del Joc de Pilota que va editar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en col·laboració amb la Federació de Pilota, però el fet de poder escoltar espontàniament les veus dels oients fou divertit i enriquidor. La major part dels participants procedien de pobles de la Safor i la Marina Alta on regna el raspall  i també de la Vall d’Albaida, la Costera i la Ribera del Xúquer on hi ha trinquets ben actius. Vaig pair que si volem que l’esport funcione hem de revifar l’activitat a totes les comarques perquè la pilota és un element d’unió que pot resultar molt atractiu; que les fronteres territorials s’han de trencar potenciant les diverses modalitats arreu del nostre mapa. Els historiadors de l’esport coincideixen a situar el primer document escrit al País Valencià l’any 1276 a Alcoi on hi havia la Plaça del Jugador de Pilota junt a l’antiga muralla. En canvi, a la capital de l’Alcoià no es juga a pilota des de fa molts anys. Per què? Com és possible això? 

Vaig copsar que les imbricacions entre llengua i pilota són intenses i variades. Entremig dels centenars d’expressions genuïnes hi trobem ‘Les partides es guanyen quan s’arreglen’. Normalment la gent s’hi reunia abans i se situava a la part del dau on es contemplaven escenes irrepetibles que podien durar entre cinc minuts i una hora fins que es decicidia qui jugava contra qui. La partida també podia arreglar-se mentre es collia al camp o en les reunions al bar. Pagaria per veure una d’aquestes seqüències del passat!
Fins els anys 50 els trinquets eren un dels fonaments de la sociabilitat valenciana. No és cap casualitat que en els llocs on ha retrocedit la llengua parlada hagen desaparegut també els trinquets. Uns espais de trobada comarcal i intercomarcal on es construïen prestigis i reputacions. Així m’ho relatava el lletraferit Víctor Labrado, autor de l’obra ‘No mataràs’ (Bromera), un dels últims exercicis de literatura que hi ha hagut darrerament per retratar la vida d’un mite del raspall, Pepe el Carinyo de Rafelcofer, jugador en els anys 30 del segle passat, l’època contemporània de més entronització dels pilotaris.
Gràcies als oients de la ràdio pública valenciana vaig assabentar-me que quan la pilota ‘és planta com un ciri’ vol dir que permet jugar-la a colp de bot de braç; que se li pot pegar de manró o de sobaquillo; que hi ha caretes i muralles; que el marxador casa les apostes; que ‘el que diu la boca ho manté la butxaca’; que el mitger, el punter o el rest és observat per ‘l’home bo’ que fa de jutge; que la corbellada és un bot de calbot; que jugar-s’ho tot a una reballada vol dir a cara o creu; que és l’únic esport on la pilota pot ‘anar afaitant cares’ és a dir, rodar molt a prop d’on seu una part dels espectadors i que, a més a més, si aquests reben una pilotada la partida no s’atura; que ferir significa colpejar la pilota per posar-la dins del dau; que tindre com una figa (la pilota) vol dir que el jugador l’empoma per rematar el quinze còmodament; que un llanut és el jugador amb sort i que l’alfarrassa és el pronòstic del resultat d’una partida.
Hi ha algun altre esport més fecund en locucions que dibuixen imatges en moviment i que estimulen la creació de literatura, arts plàstiques o música?
Durant la realització de El Mural, (una experiència radiofònica voluntària -a iniciativa d’Escola Valenciana- que un grupet de professionals de rtvv férem durant dos anys, del 2014 al 2016), vaig capbussar-me dins d’aquest món polièdric. El primer impacte que vaig sentir em va arribar per l’oïda. Una musicalitat formada per les notes del marxador cantant els tantos, les sabatilles dels jugadors fregant el terra, els seus alés i respiracions, els colps secs de la pilota al bot i al rebot, la remor del públic, els aplaudiments i les ovacions als seus herois… Una partitura singular enregistrada pels micròfons al trinquet de Balduino, a la Llosa de Ranes (la Costera), al Trinquet Municipal d’Oliva (la Safor) i a València, en la catedral de la pilota, Pelayo (construïda el 1868) i posseïdora de l’eco antic dels nostres avantpassats. Un collage trepidant i vital que conforma el ritual d’eixos recintes. Sons i veus que han recollit bandes com Orxata Sound System, Va de Bo, Bajoqueta Rock, Pomada o autors com Toni de l’Hostal i el Tio Fredo. Música i pilota, un binomi que lliga molt bé en els campionats que es fan en festivals d’assistència massiva com ara, el Festivern o el Feslloch i al cicle de concerts, ‘Cançons al dau’.  
Disseny de Cèsar Amiguet
Un altre dels valors ancestrals que em va captivar és la confecció de la pilota i dels didals protectors. Una elaboració que es transmet de pares a fills amb artesans que també caldria conservar. De didalers només n’hi ha dos. Un a la Safor, a Oliva, i un altre a la Ribera del Xúquer. A casa de Vicent Ramon, de Sumacàrcer, en fan des de fa 45 anys.
En aquell Mural pintàrem amb  diferents tonalitats de colors les veus dels personatges del planeta pilota. Les d’abans: Rovellet, Malonda, Fredi o Genovés. I les d’ara: Soro III i Puchol II. Dues generacions diferents de pilotaris. Els primers em mostraren el seu amor incondicional per l’esport i evocaren moments de glòria. Els segons, afirmaven que hui en dia estan més formats acadèmicament que abans, tot i que els seus predecessors han sigut molt més rics. Una queixa argumentada amb raons de pes perquè en aquests moments la situació professional dels jugadors de cartell és una de les urgències que cal reorientar per dignificar-los. La pilota depén dels recursos públics i quan les subvencions no arriben i els patrocinis cauen es produeix l’enfonsament. Un empresari, José Luis López, va fer el miracle de comprar Pelayo, L’amo del trinquet em va explicar com va transcórrer el procés de compra del buc insígnia de la pilota fins que l’administració puga adquirir-lo i passe a ser de titularitat pública. Vaig comprovar com de llarg és el camí que cal recórrer per a remodelar i millorar els trinquets ja existents i per enllestir les infraestructures bàsiques que envolten el complex inacabat de la Ciutat de la Pilota. Durant temps hi ha hagut una comissió de treball on tots els estaments hi estaven representats amb l’objectiu de crear una fundació que ja està tardant en arribar perquè donar estabilitat al nostre esport és una emergència. L’ecosistema de la pilota hui en dia té tres eixos que se sustenten des de la promoció de l’esport de base: els clubs, els aficionats i els jugadors professionals. Tres ingredients que es retroalimenten. La Federació de Pilota Valenciana n’és una pota fonamental perquè gestiona el programa Pilota Escola en vora 300 centres educatius cada any i el Centre d’Especialització de Pilota, CESPIVA, la pedrera dels jugadors del futur. Tota aquesta estructura potencia l’afició i un públic necessari per omplir els trinquets. Per a seduir-lo cal que les partides siguen visibles. Una percepció diàfana i transversal que només li la pot donar una ràdio i televisió públiques que siguen capaces de tractar el nostre esport al mateix nivell que la Champions League. Actualment, la presència de la pilota als mitjans de comunicació està servida amb comptagotes, tot i que van sorgint iniciatives interessants: després de la consolidació del diari digital, PilotaVeu i del programa radiofònic, ‘colp a colp’, que ja ha fet el seu primer any, han aparegut dos programes més: un a Ràdio Esport, que és diu ‘El Joc del Poble’ i l’altre, ‘Val i 30’ en Ràdio l'Eliana. Recentment ha nascut també la revista en paper, Ferida.
Les dones, abans i ara.
La ràdio em va acostar a les dones de la pilota: aquelles cosines, filles, nebodes o núvies que des de menudes s’han alletat a casa amb l’esport i que posteriorment, ja fadrines, han encoratjat els pilotaris; aquelles mares que-encara hui- acompanyen els fills als trinquets. És el cas d’Isabel, la dona que va portar al món al mític Waldo. A ella no li feia massa el pes aquest joc, però a força de patir i gaudir dels triomfs del seu primogènit i de sentir-se’n ben orgullosa li va agafar el gust i ara ja assisteix a les partides independentment que hi participe el fill o no. Aquest és un fenomen destacable: cada any que passa observem més presència de xiques joves i dones grans assegudes en les graderies d’un trinquet, no perquè siguen la parella o la germana dels esportistes sinó perquè els agrada fruir de l’espectacle i passen una bona estona. Fins fa pocs anys, la dona patia encara la petjada d’una vida desenvolupada al camp en uns temps conservadors i repressors que li restringien el pas als recintes perquè això era només cosa d’homes. Actualment les coses han canviat; van formant-se grups d’aficionades que vénen directament de les escoles, entenen les regles del joc i fan comboi. Però el moviment femení de la pilota valenciana és relativament nou. Fins el 2007 no s’organitzaren competicions exclusives per a elles. Anys abans només algunes pioneres gosaren fer-ne un pas endavant en un món tancat a pany i clau pel masclisme i el patriarcat. Anna de Borbotó fou una d’aquelles valentes que ja porta més de vint anys practicant raspall, galotxa o escala i corda. És considerada en el món de la pilota com ‘la Genovés’ de les dones. 

És en aquest segle XXI quan l’esport fa el pas a la modernitat, entesa no com aquella vella pràctica enfocada a la confrontació entre els pobles, sinó com a exercici saludable: és a dir, fem esport no necessàriament per competir, sinó per romandre sans. La pilota ja forma part d’aquest paradigma de la contemporaneïtat i l’accés de les dones a l’esport dels cavallers n’és un aspecte més. Elles estan fent la revolució pas a pas, de manera ferma i sense estridències. És edificant advertir el creixement exponencial de les llicències femenines que la Federació ha tramitat. En l’any 2001 només n’hi havia una i en l’actualitat ja en són un centenar les que l’han aconseguit. Les competicions específiques per a dones s’han normalitzat; el raspall és la principal modalitat, tot i que també practiquen el frontó i el one wall amb gran nivell i forma física; hi compten amb quatre categories i els circuits de raspall femení prenen forma amb un total de 12 equips i 24 jugadores dels clubs de Moixent, Beniarbeig-El Verger, Borbotó, Beniparrell, Montserrat, Xeraco, Alqueria d´Asnar, Tavernes Blanques, Vall de Laguar, Bicorb i Rafelbunyol.
Vaig conèixer les germanes Puertes de Beniparrell, Anna i Noèlia, exemple de les noves generacions de xiques. Aquest poble de l’Horta Sud té 2000 habitants, molta tradició de galotxa, i ara també de raspall. El club de pilota és potent i editen una revista mensual per tal d’informar-ne. És estrany no trobar en la localitat alguna família que no estiga vinculada a la pilota. En aquest ambient tan motivador les germanes van començar a jugar en tercera categoria sense participar en competicions i ara estan al més alt nivell fruit de molta constància i del suport incondicional dels seus pares. Són referents de les xiquetes que volen imitar la treta de bot de braç d’Anna, que juga davant o la raspada allargada de Noèlia, que juga al rest. Noèlia i Anna es complementen i són conscients que ser professionals, ara per ara, és difícil. Veient-les, una es pregunta si seria possible en un futur donar l'oportunitat a les dones de participar també en els trofeus prestigiosos i en els campionats professionals. Hi ha moltíssimes més xiquetes en els jocs escolars a les que no parem esment, però d’ací a uns anys quan comencen a jugar, ja siga per equips o per parelles, augmentarà considerablement tant el nombre de pobles que incorporen a les xiques en els clubs com les dones pilotaris. Sense cap dubte, el present i futur de la pilota valenciana passa també per les mans d’elles i la ràdio i televisó valencianes hauran de contar-ho.



diumenge, 5 de març de 2017

Impietosa Lucrècia


Coberta del llibret realitzada per Toni Colomina i inspirada en l'obra de René Magritte Açò no és una pipa
Enguany el llibret de la falla innovadora Ripalda, Beneficència, i Sant Ramon (Ribesan) és molt especial. L'obra, feta de fusta, és una màquina de contar relats surrealistes, un Faulari. La imaginativa gent de Ribesan ha volgut que el llibret siga una mena de cadàver exquisit amb contes breus que fan una cadena de textos en què un comença per la darrera paraula de l'anterior. A mi m'ha tocat mampendre el joc amb exorbitant; per la meitat hi inclou exoplanetes; i finalitza amb inconnexos. M'he divertit molt inventant-me el personatge de Lucrècia Brunesinda, impietosa amb el sexe i amb els/les seues amants. Cliqueu i llegireu el llibret en lína amb el sorprenent disseny de Migel Àngel de Greiff
Presentació de 'Açò sí és un llibret' a la llibreria Ramon Llull de València
Exorbitant era la vida urgent de Lucrècia Brunisenda que mostrava la carn farcida de luxúria pornogràfica i indomable. Era indestructible com la bèstia marina Leviatan que es movia amb la sinuositat d’una serp entre els principis d’inalienabilitat, inembargabilitat i imprescriptibilitat. La seua èpica eròtica l’havia conduït allà on acaben tots els límits. Brunisenda es movia feliç entre les tenebres. No volia llum i va haver de cercar un habitacle entre els centenars d’exoplanetes que s’escampen per l’univers. La finalitat era  diàfana: escometre les seues gestes diabòliques sense ser vista pel sol. L’astrofísic Didier Queloz, que l’any 1995 va descobrir el primer planeta extrasolar anomenat 51 Pegasi, és va enamorar cegament d’ella amb una força comparable a la de Júpiter, però aquest Pegasi no era habitable. Havien de seguir burxant al bell mig d’un cercle de forats negres. La tasca era gairebé infinita perquè el Centre d’Astrofísica de Harvard els havia comunicat que hi ha un planeta per cada estrella i s’estima que la nostra galàxia conté al voltant de 100.000 milions d’estels. La Leviatan no va defallir i empentada per la força del seu pacte secret amb Satanàs va surcar la via làctia en companyia de la missió espacial Kepler que el 7 de gener de 2013 va anunciar que el petit exoplaneta KOI-172.02 se situava en zona d’habitabilitat perquè es trobava a una distància prudencial de la seua estrella i molt lluny del sol. Això li conferia unes tempertaures ni massa fredes ni massa calentes per què hi haguera aigua en estat líquid i fera possible l’existència d’éssers humans i fins i tot albergar vida extraterrestre. Ella va aconseguir fer el seu cau allà. I com una esposa de la foscor feia servir el sexe perfumat per delitar els seus amants, homes i dones que esdevenien esclaus d’amor en un incendi de pits, llengües, salives i budells.
Obra de George Hugnet extreta de la Révolution Surréaliste
Havia construït una sínia situada en un dels extrems del KOI. En aquesta màquina d’elevar aigua que rotava mitjançant un pal mogut per extraterrestres hipnotitzats per l’abominable Brunisenda, ofegava els seus enamorats que acudien a l’encanteri exòtic d’aquesta criatura poderosament sexual. Éssers que, exhaustos de plaer, eren enganxats al llarg d’una cadena sense fi i morien submergits en l’aigua per esdevindre morts que no es defensen. Lucrècia fotografiava les víctimes. Li agradava guixar els seus rostres marcats rabiosament amb un llapis de punta violeta. I així van passar els dies, les setmanes, els mesos i els anys dins d’un planeta on no existia el temps ni la llum. Havia adoptat la forma del mal i col.leccionava els exosquelets dels seus amants i parlava amb ells sobre pensaments sense sentit amb una viva excitació que la feia desvariejar i continuar executant fets inconnexos.
Jung-Yeon Min. Extret de la Révolution Surréaliste


diumenge, 26 de febrer de 2017

FICAE: reconéixer l’altre des del lloc de l’afecte


Reconéixer l’altre des del lloc de l’afecte. Aquesta frase dita en veu alta pel codirector de FICAE, Pepe Miralles, situa el marc teòric i pràctic d’un festival de cine que va molt més enllà de l’entreteniment. Una sentència que fonamenta les bases de l’existència de FICAE en què cal redefinir constantment el concepte de malaltia.
La tercera edició del Festival Internacional de Cortometrajes y Arte sobre Enfermedades #3FICAE ja està en marxa. L'auditori de l'Institut Valencià d'Art Modern, l'IVAM, una de les seus de la mostra juntament amb Las Naves i altres espais privats i públics, estava de gom a gom en la seua obertura. En aquests dos llocs es projectaran la major part dels curtmetratges de la secció oficial, els documentals i les propostes d’animació. Fins el 4 de març trobareu activitats ben diverses: converses, reflexions, i expressions artístiques amb l'objectiu d'incorporar la malaltia (com a concepte) al nostre procés de vida, alleugerint la pesada motxilla carregada d'estigmes i prejudicis sobre el fet d'estar malalt. Una mena de "medicina social" a través de l'afecte i la creació que ens ajuda a sentir-nos més humans i afrontar qualsevol malaltia amb serenitat. #3FICAE vol acostar-se a l’ajuda mútua entenent la malaltia com un fet intrínsecament social que ens afecta a totes i tots d’una o altra manera. Una proposta valenta que compta amb la col.laboració de la Universitat Politècnica de València. 
Vora 1.700 pel.lícules de 98 països s’hi ha inscrit per poder optar als premis de la tercera edició que es lliuraran a l’IVAM dissabte 4 de març. En la secció oficial podreu veure 77 curtmetratges  provinents de països com França, Suïssa, Regne Unit, Estats Units, l'Iran, Corea del Sud, Cuba o Argentina. Els films estan agrupats en blocs: cures, estigmes, situacions grises, abismes i diversitats.
Les seccions paral.leles ocupen espais de la UPV i la Facultat de Belles Arts amb la ‘Zona inestable i Videoart”. A l’Octubre, Centre de Cultura Conemporània s’ha programat un cicle de tres pel.lícules que també formen part de l’apartat oficial, amb el títol: Síria, front a la indolència dels altres. Guerra, fugida i traumes psicològics davant dels quals, Europa no és capaç de reaccionar.
Els Espais de Reflexions s’ofereixen al hall solidari de la UPV on podreu contemplar l’exposició ‘Labios como espadas: fobias contra el colectivo LGTBI”. Un treball que sorgeix arran d’una investigació de Carmelo Gabaldón  i Juan Carreras. Es tracta d’un arxiu de la injúria i l’ultratge llançat mitjançant el llenguatge des dels llavis plens d’odi.
Una altra de les novetats remarcables de #3FICAE és la col.laboració entre el festival cinematogràfic i The Human Library: iniciativa danesa que té un recorregut de quinze anys amb la idea de crear espais de diàleg i cohesió social amb els altres. El Centre del Carme Cultura Contemporània acollirà les trobades amb els llibres que ens ensenyen el camí de les diferències i el respecte cap a elles.
Durant l’acte d’obertura es va projectar el llargmetratge belga de Jorge León, Before we go. L’autor té una llarga trajectòria com a director de fotografia i realitzador. Aquest impactant film, d’una bellesa extrema, ha sigut guardonat en prestigiosos festivas com el FIDMarseille o el Premi FIPRESCI de la crítica internacional en l’IndieLisboa. Ricard Mamblona, codirector de FICAE el va descobrir al Festival Punto de Vista de Pamplona i ha volgut portar-lo a València. Before we go (abans que ens n'anem), ens mostra tres retrats en l’avantsala de la mort que, sense necessitat de xafar l’escenari, parlen de la tragèdia del cos, la transfiguració de l’art i l'adéu a la vida sense dramatismes.
Amb els directors de FICAE, Ricard Mamblona i Pepe Miralles i l'autor del film Before we go, Jorge León
FICAE és l’únic festival del món que tracta la malaltia des d’una perspectiva global. En aquesta edició s’aprofundirà sobre temes controvertits o tabús com ara, l'eutanàsia, el suïcidi assistit o la mort bona i també els abismes i diversitats en malalties com el VIH o el càncer.
El FICAE educa, divulga consciència social, emociona i amplia la nostra mirada.

dimecres, 22 de febrer de 2017

Teixint un món divers amb Lambda


Amb Lambda vaig compartir fa una dècada el llançament del manifest, "El mateix amor, els mateixos drets". Anys abans, al meu programa nocturn Passatge a la nit de Ràdio Nou -realitzat entre el 1990 i 1998- vaig obrir els micròfons a lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals perquè digueren la seua lliurement. En un moment en què parlar en públic d’orientacions sexuals o identitats de gènere no normatives era encara tabú, aquell temps de ràdio intimista i còmplice possibilitava que moltes persones isqueren de l’armari. Ho evoque ara amb molta tendresa i també, per què no, amb la satisfacció d’haver pogut contribuir humilment, des del meu espai, a fer un servei social útil.

Lambda ha tornat a confiar en mi per conduir la inauguració del #12CongresLambda a l'Auditori Joan Plaça del Jardí Botànic. Una trobada molt especial i emotiva perquè ha coincidit amb els seus 30 anys d’història. Els estic molt agraïda per convidar-me a ser filadora i formar part d'aquesta malla resilient teixida durant tres dècades. Elles i ells han anat filant i filant amb constància, entrellaçant fils, llana, lli, cotó, cànem, seda... amb tots els colors de l'arc de Sant Martí. Seguint amb l'analogia, podríem dir que divendres 17 de febrer vaig poder teixir una puntada per a unir les peces d'un tot.

Tres dècades de lluita són molts anys. Tants,  que un terç dels voluntaris actuals de Lambda no havien nascut encara. Una trentena de calendaris plens de batalles pels drets de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals on s’han vist aconseguides fites que fa no res semblaven quasi impossibles. Un aniversari que ha convergit amb el canvi de color polític a les institucions valencianes i a un bon grapat d’ajuntaments d’arreu del país donant pas a governs del canvi molt més favorables a les demandes de Lambda i a les d’altres entitats socials.

Malgrat que encara no s’ha assolit la plena igualtat legal, i menys encara, l’equivalència real de les persones lesbianes, gais, trans i bisexuals, podria semblar que el camí per a arribar on es troben ha estat fàcil. I no, les dificultats han sigut moltes. El naixement de Lambda, un 25 de setembre de 1986, es va produir en un context sociopolític totalment advers als drets més bàsics d’aquelles persones amb una orientació sexual o identitat de gènere no majoritària.

Per a entendre com era aquella societat en què dominava la discriminació legal i la marginació social vers les persones LGTB cal recordar que uns pocs anys abans del naixement de Lambda seguia en vigor la Llei de perillositat i rehabilitació social. Una norma aprovada per la dictadura franquista que substituïa la coneguda Ley de vagos y maleantes i que condemnava els actes homosexuals, fins i tot, amb l’internament en institucions especials. Les persones homosexuals a més de ser tractades fins aleshores com a delinqüents, també van ser etiquetades com a malaltes fins l’any 1990, moment en què l’Organització Mundial de la Salut va eliminar l’homosexualitat del seu manual de malalties mentals. Una guia en què, malauradament, continuen incloses les persones trans. Aquells van ser també els pitjors anys del VIH-sida, una alteració de la qual poc se sabia i que va causar la mort de moltes persones. Eren temps dolorosos on augmentava l’estigma cap als homosexuals i transsexuals que gairebé eren considerats mereixedors de l’anomenat “càncer rosa” per la seua vida de promiscuïtat.

Podem imaginar-nos con van ser aquells inicis en l’any 1986 tenint en contra a gran part de la societat. Aquells pioners van ser capaços de mostrar-se públicament com a homosexual, bisexual o transsexual i gràcies a eixos agosarats, que van decidir enfrontar-se a tots els prejudicis i discriminacions, va nàixer Lambda i es va posar la primera pedra de la gran casa que és hui. Entre eixe grup d’homes i dones valentes que van encapçalar el col·lectiu durant els complicats primers anys van estar Fernando Lumbreras Márquez, President de Lambda des de setembre del 1988 fins al 18 de juliol de 1994 i Miguel Ángel Fernández García, primer Coordinador General de l’associació entre el 19 de juliol de 1994 i el 13 de març de 1999. Amb el treball de Fernando i Miguel Ángel, ajudats per un equip de persones voluntàries que a poc a poc anava creixent, es van superar els primers anys de la història de Lambda malgrat la notable falta de recursos i infraestructuras. El 1999 l'entitat ja s'havia enfortit amb una realitat LGTB cada vegada més present en la societat gràcies a campanyes i projectes ben definits. Lambda se situava a les portes d’un canvi de mil·leni que va estar molt marcat per l’accés generalitzat a internet i a eines digitals com per exemple els xats que facilitaven el contacte entre el col·lectiu fent-los sentir més lliures i palesant que no hi estaven sols, que ahí fora hi havia una realitat homosexual, trans i bisexual cada vegada més visible.
Les dones de #MujeresyPunto representen la importància de teixir en equip
L'arribada de l'any 2000 fou determinant per a l’associació i per a l’activisme LGTB valencià: es va decidir canviar la tradicional concentració del 28 de juny a la plaça de la Mare de Déu per la manifestació de l’orgull a la ciutat de València amb un recorregut que anava des de la Plaça de la Reina fins a la de Tavernes de la Valldigna, al barri del Carme, centre neuràlgic de l’ambient de l’època. Dos de les persones que van liderar el nou mil·leni i van fer front a tots els nous reptes que es trobaren van ser Rubén Sancho Martínez, Coordinador General del 14 de març de 1999 al 27 de gener de 2001 i Ximo Cádiz Ródenas, Coordinador General del 28 de gener de 2001 al 25 d’abril de 2004.

Les entitats LGTB a nivell estatal, coordinades per la FELGTB i amb Lambda com una de les branques sòlides de la federació, van arrancar un potent treball de pressió política que contenien discursos clars i reivindicacions justes. La incorporació explícita a la vida política de moltes persones homosexuals, bisexuals i trans, com ara, Carla Antonelli o els desapareguts Pedro Zerolo i José María Mendiluce, van aconseguir que els partits polítics progressistes feren seues les demandes LGTB incorporant moltes d’elles als seus programes electorals en els comicis de març del 2004. Gràcies a la majoria parlamentària d’esquerres que va sorgir d’aquelles eleccions l’Estat espanyol es va situar al capdavant de la resta de països del món en la defensa dels drets LGTB amb normes tan importants com la del 30 de juny de 2005 que permetia el dret al matrimoni a les parelles del mateix sexe o la Llei d’identitat de gènere de 2007 que retornava part de la dignitat furtada a les dones i homes trans reconeixent-los el dret a modificar el seu nom i sexe sense necessitat de sotmetre’s a una intervenció quirúrgica ni passar per la tutela judicial. Aquests dos preceptes, tot i les seues imperfeccions, van ser somnis convertits en realitat i malgrat les manifestacions i recursos d’inconstitucionalitat de la jerarquia catòlica i de la dreta política més rància, l’única cosa que aquestes regulacions hi van aportar, abans i ara, és felicitat. Un benestar adreçat a persones que per fi podien ser qui eren; famílies que veien assegurats els seus drets; homes i dones que podien dir “sí vull” a la persona estimada independentment del seu gènere: un dret del qual van fer-ne ús per amor i també com a acte polític. Antonio Poveda Martínez, Coordinador General des del 25 d’abril de 2004 al 4 de febrer de 2005 i Luisa Notario Villanueva, la primera dona en arribar a la coordinació general de Lambda el 5 de febrer de 2005  fins el 30 de gener de 2009, visqueren amb intensitat aquells esdeveniments.

Les primeres unions entre parelles del mateix sexe van ser mediàtiques. Protagonitzaven portades i hores de televisió, però pocs mesos després, el matrimoni igualitari i les famílies homoparentals van deixar de ser notícia perquè van començar a ser habituals. No obstant això, eixa normalització o acceptació de la realitat homosexual va fer pensar a la societat i també a moltes persones homosexuals, trans i bisexuals, que amb el dret al matrimoni i el canvi de nom i sexe, ja estava tot fet. Des de Lambda s’observava que la igualtat legal no portava de facto a la igualtat real, ja que els casos de discriminació cap a persones LGTB i les seues famílies no deixaven de créixer. La major visibilitat de les lesbianes, gais, trans i bisexuals els exposava amb més facilitat davant els intolerants, la qual cosa els va fer centrar gran part dels esforços d’eixos anys en l’educació per tal de traslladar la diversitat sexual, de gènere i familiar a la infància i l'adolescència. En aquesta etapa van invertir moltes energies sumant a les seues lluites les de la resta d’entitats socials, sindicals i partits polítics fent seues també les reivindicacions dels altres col·lectius. En Lambda eren -i són- conscients que la transversalitat és l’única manera d’aconseguir uns canvis profunds en la societat per acabar amb qualsevol tipus de discriminació. Els dos equips de persones que van fer una tasca magnífica connectant afanys van ser els capitanejats per José Francisco de Lamo Pastor, Coordinador General del 31 de gener de 2009 a l’1 de febrer de 2013 i Mar Ortega Romero, Coordinadora General des del 2 de febrer de 2013 al 31 de gener de 2015. Eixe enllaç de forces han conduït a Lambda al moment en què es troben actualment, on a excepció d’una minoria, la quasi totalitat de les forces polítiques han interioritzat el discurs d’igualtat. També ho han fet els sindicats, amb els quals mantenen una estreta col·laboració per aconseguir un treball sense armaris. El gruix del teixit associatiu, del que formen part a través de moltes xarxes i plataformes, ha incorporat la lluita pels drets de lesbianes, gais, trans i bisexuals en les seues agendes; de la mateixa manera que les universitats i centres escolars estan fent grans esforços per portar la diversitat a les aules.
Teixint unions amb Fani Boronat, coordinadora general de Lambda València
Hi ha moltes batalles per guanyar en la consecució de la igualtat LGTB especialment en sectors de la població que continuen patint una forta discriminació: els trans i bisexuals, els que viuen amb el VIH i les persones majors LGTB. Cal remarcar l’existència d’un increment preocupant de la LGTBfòbia dins i fora de les nostres fronteres, però en aquests desafiaments Lambda no camina sola. La mostra la tenim en l’auditori del Jardí Botànic de València, ple de gom a gom, amb la presència activa de quinze col.lectius de diversos moviments socials. Els somnisLambda són també els nostres/vostres anhels.
Foto de grup de totes les coordinadores generals del col.lectiu Lambda
El magnífic treball que han portat a terme durant 30 anys Fernando, Miguel Ángel, Rubén, Ximo, Toni, Luisa, José i Mar, juntament amb els seus equips i centenars de persones sòcies i voluntàries, és el que ha permés que els últims dos anys, els primers de Fani Boronat com a coordinadora general, hagen sigut una consecució d’èxits. Fani és la primera coordinadora de Lambda que ha llançat la bandera LGTB des del balcó de l’Ajuntament; ha sigut convidada a l’acte de presa de possessió del president de la Generalitat; ha  celebrat la festa de l’orgull a la plaça del poble; ha rebut dues de les més altes distincions institucionals i ha obtingut el suport de les administracions per a les campanyes de l'associació. Amb totes elles i ells seguirem teixint un món divers.

Gràcies, Mario Estruch, pel guió de l'acte





dilluns, 20 de febrer de 2017

L’elefant de la MICE


Vinyeta de Toni Ortifus
Diumenge 19 de febrer fou un dia assenyalat i marcat en roig al calendari. La gala d’obertura de la MICE, la Mostra Internacional de Cinema Educatiu, es celebrava -després de cinc anys de vida- en l’impressionant Palau de les Arts de València. Una superproducció que portava mesos preparant la família MICE. L’amalgama heterogènia formada per projeccions de curtmetratges, espectacle de dansa, teatre i animació, percussió, dolçaina i tabal, música simfònica i lírica i l’emoció d’una comunitat educativa que incorpora a l’aprenentatge de les aules la creació audiovisual, va ser el tret d’eixida d’una intensa setmana de cine. Clica ací i consulta el programa.
 
El Festival va començar l’any 2012 com un joc gràcies a la iniciativa de Josep Arbiol. Cinc edicions més tard ha passat a ser un espai de trobada cinematogràfica de tot el món durant una setmana sencera. Perquè tingueu una idea de l’impacte que té la MICE vos done una dada: fins a la quarta edició van assisitir a les projeccions vora 13.000 espectadors.
Hi compta amb dos seccions professionals i internacionals; tres apartats dedicats a xiquets i joves universitaris i el Premi Sambori MICE amb gairebé 200 propostes valencianes presentades. 
Fins el 26 de febrer es projectaran més de 300 pel.lícules en la gran pantalla que podeu veure en diversos pobles i ciutats: des del Teatre Musical dels Poblats Marítims de València, a la Mario Monreal de Sagunt o l’Enric Valor de Benifaió. Hi ha nombrosíssims tallers i activitats  relacionades amb la creació cinematogràfica i l’educació a Sagunt, Bonrepòs i Mirambell, Benetússer, Benifaió, València, Sueca, Pedreguer, l'Eliana i la subseu de Madrid. 


Enguany hi ha dos homenatges: l'un al multipremiat realitzador valencià, Javier Navarro, per la trajectòria internacional del seu curtmetratge, Acabe de tindre un somni (amb 210 guardons internacionals i més de 750 seleccions en festivals de tot el món. La pel.lícula denuncia les desigualtats des de la mirada innocent de dos xiquetes de huit anys); i l’altre, dedicat al cineasta Ventura Pons que el dia 3 de març reobrirà les mítiques sales Albatros de València. 
La resposta del públic a l’Opening Ceremony al Palau de les Arts ha sigut massiva. Una gala multilingüe amb el valencià com a llengua vehicular i el castellà i l’anglés com a idiomes complementaris. 
Cada any la MICE dedica la Mostra a un país. Ho ha fet amb Mèxic, Japó o els Estats Units. El símbol del festival de l’any 2017 és l’elefant asiàtic que evoca un indret del món inundat de colors: l’Índia. En les darreres setmanes uns elefants coloraines han envaït els carrers dels nostres pobles i ciutats, els autobusos de l’EMT de València i el photocall del Palau de les Arts. Aquest mamífer enorme, fort, lleial i posseïdor d’una privilegiada memòria vol evocar el segon lloc més poblat del planeta situat al sud d’Àsia. L’Índia ha estat representada a terres valencianes a través del seu ambaixador a Espanya i durant una setmana gaudirem d’exposicions fotogràfiques de joves creadors de la Universitat de Delhi; talleristes vinguts des de Mumbai;  diversos curtmetratges de directors revelació i la dansa de Bollywood interpretada en la inauguració de la mostra: es tracta de balls de participació multitudinària que s’inspiren en coreografies i cançons que es fan expressament per a les pel.lícules de la indústria índia, una de les més grans del món que té ja vora un segle de vida.

La MICE és formació, diversió i cinema. El 25% de les pel.lícules projectades són professionals amb finalitats educatives, propostes allunyades dels circuits comercials. La resta estan realitzades pels mateixos alumnes de les escoles de primària i secundària, adolescents i joves universitaris. L’objectiu de la MICE és empentar l’alumnat i el professorat per què els infants i els joves puguen conéixer nous codis per escriure guions audiovisuals amb el llenguatge del segle XXI. L’ensenyament passiu desmotiva a les noves generacions que vénen al món enganxats a una pantalla. La MICE convida a les comunitats educatives a fer els seus propis relats entrenant-los en la creació audiovisual amb estètica cinematogràfica. És una eina magnífica per  introduir-los en l’art, la literatura i la música; és també una ferramenta útil per potenciar el diàleg crític mitjançant el treball en equip. Clica ací i veuràs el vídeo-resum de la gala al Palau de les Arts.

El director de la MICE, Josep Arbiol, va tindre de menut el seu particular Cinema Paradiso a Estivella, Camp de Morvedre, on la seua família regentava el cine del poble. Les hores viscudes entre els incòmodes bancs de fusta davant d’una pantalla tacada d’humitat eren el marc on es deixava engolir, en mig de la foscor, per films eterns com la Reina de África. Potser, actors i actrius mítics com ara Marlon Brando o Ava Gadner, foren la llavor que Arbiol ha fet germinar d’adult en la MICE. 
Gràcies al dissenyador xativí, Miquel Suay, per cedir-nos el vestuari per a la #GalaMICE






dissabte, 28 de gener de 2017

Rosa Solbes. La periodista insurgent amb ulleres violeta

Insurgent és un adjectiu que assenyala a qui es subleva, a qui es revolta, a qui s’alça a favor d’una causa. Un mot que sol utilitzar-se com a sinònim de rebel per a fer referència a qui manifesta rebuig a l’autoritat. I això és el que va ocórrer amb un bon grapat de xics i xiques, joves periodistes valencians en la dècada dels 70 i 80 del segle passat que feren una insurrecció pacífica, però combativa, en el món de la informació des d’alguns diaris on es feia el seguiment de les notícies amb passió; escrites ‘artesanalment’ amb màquines d’escriure en redaccions sorolloses on es podia beure i fumar i on s'enviaven les cròniques de carrer dictant-les des de la primera cabina telefònica que hi trobaven. Temps en què la societat valenciana era una nounada que aprenia què era allò de la nouvinguda democràcia. Parafrasejant el filòsof italià, Antonio Gramsci, el que passava aleshores és que ‘el vell món moria i el nou encara no havia aparegut del tot i d’eixos clarobscurs de la història sorgien els monstres del feixisme.’ Efectivament, hi havia molts, massa (i encara hui hi són amb altres vestimentes), aquells que no acabaven de pair la vigència del dret a la informació, entesa com una pràctica on s’havia de relatar la realitat des de totes les òptiques i no només des d’una. A molts els costava déu i ajuda empassar-se una nova criatura que havia de nàixer de la Carta Magna: la llibertat d’expressió. La informació i l’opinió esdevenien drets fonamentals, però no s’acceptava que hi haguera corrents de pensament crítics, divergents, disconformes o discrepants amb el mètode únic, uniforme i autoritari que s’entestaven a mantindre, tossudament i amb violència, des de les velles estructures del franquisme. Clar, el franquisme engloba 40 anys; quatre dècades sense cap contrapoder ni control democràtic. La Transició no acabava de trencar aquelles pràctiques dictatorials i el periodisme era una pota fonamental per bastir i visibilitzar el pas a la llibertat. Un grup d’informadors insurrectes feren el que Ryszard Kapuscinski definia com a periodisme: ‘un treball que no consisteix a xafar les paneroles sinó a encendre el llum per tal que la gent veja com corren a amagar-se’. Elles i ells destapaven el feixisme opressor, que en el cas valencià es manifestava a les braves i sense embuts per l’anomenada Batalla de València, davant la passivitat governativa. Precisament, és també en la lluita entre eixos dos mons, el vell i el nou, quan naixia una insurgència inèdita en el periodisme valencià on cal destacar i ressaltar el paper que hi tingueren les dones. La visió de gènere, el feminisme, les reivindicacions d’igualtat que començaven a aflorar estaven interioritzades per joves com Rosa Solbes, Emilia Bolinches o Pilar López. Més tard, altres també agafaren la flama del peveter feminista.


Eren uns temps on tot estava per fer (com ara) però on tot era possible. L’esperança és el motor que engega l’acció (i la vida) i llavors hi havia molta confiança en el futur. Quan Rosa Solbes li va comunicar a son pare que volia ser periodista, ell, un home represaliat per les seues conviccions republicanes, li va voler llevar la idea del cap advertint-la que poc periodisme podia fer amb la mordassa. M’imagine a Rosa responent el seu progenitor, -amb l’actitud decidida i el tarannà vital que jo li he conegut durant l’avinentesa en què va fundar i dirigir la primera ràdio pública valenciana- ‘No patisques, pare, les coses canviaran’. Això és justament el que ella va fer: contribuir al canvi de paradigmes narrant com anaven produint-se els fets en la societat i en la política de les acaballes del franquisme i de la llarga Transició valenciana. Temps dels GRAPO, dels atemptats d’ETA i de l’assassinat del jove Miquel Grau mentre clamava l’estatut d’autonomia a Alacant (ciutat que recentment l’ha reconegut amb el nom d’un carrer). 
En la presentació del llibre a la seu d'Intersindical a València
El seu primer cap, el mític J.J Pérez Benlloch, la va enviar a buscar-se la vida quan ella arribà a la redacció de Primera Pàgina amb ‘calcetins blancs’ i va convertir-se en tota una reportera de diaris agosarats que estrenaven un camí amb ‘la llengua solta’ en els temps del ‘sí senyor’; des de publicacions conservadoríssimes com la Hoja del Lunes (dirigida pel pare de l’alcaldessa, Rita Barberà) on ja va començar a esvalotar els homes d'ordre amb els seus articles de contingut feminista; o en publicacions progressistes i valencianistes, però profundament cristianes, com la revista degana en valencià, Saó, on cosignava amb Emília Bolinches textos memorables com aquell titulat (i que trobareu al llibre) ‘Empariues no pogué anar en les llistes’.

Amb J.J Pérez Benlloch, mestre dels mestres del periodisme insurgent
La seua consciència feminista l’ha dut ha escriure diversos treballs amb visió de gènere. El primer fou ‘Dones valencianes entre el poder i el voler’ on analitza la participació femenina en els òrgans de poder i en la política dels primers anys de la democràcia i de l’estatut d’autonomia. El segon, 'Matilde Salvador. Converses amb una escriptora apassionada' (Tàndem Edicions) descriu  una dona valenta, capaç de compondre la primera òpera en valencià, l'any 1943, en un ecosistema, el de la música clàssica, molt masculinitzat. 
L’última obra de la qual Rosa Solbes és autora, publicada fa uns mesos per la Universitat de València, és ‘Maria Cambrils: el despertar del feminismo socialista. Biografía textos y contextos (1877-1939) en col.laboració amb la historiadora Ana Aguado i l’arxiver municipal de Pego, Joan Miquel Almela. Aquest treball té un gran mèrit. En ell se’ns mostra l’herència d’una d’aquelles dones republicanes que tenien discerniment polític i treballaven per la igualtat de gènere entés com un dret fonamental. Maria Cambrils era una dona absolutament negada per la societat franquista i va ser amagada per la pròpia família per por a les represàlies. La recerca de documentació per poder rescatar-la de la memòria no va ser fàcil. En alguns documets que Rosa ha tret de la foscor, Cambrils feia tocs d’atenció als seus companys de partit, que tot i ser d’esquerres, es comportaven també de manera masclista. Una actitud que, ara com ara, encara roman activa.

Amb l'autora, Esperança Costa i la biografiada, Rosa Solbes
Rosa Solbes ha recuperat dones que han fet coses dins d’un món patriarcal que les ofegava. Ella i els seus contemporanis, conformen una baula essencial en la cadena de transmissió de la nostra trencadissa memòria. I així és com  ho percep l’editor i escriptor, Francesc Bayarri, des de l’editorial La companyia austrohongaresa de vapor. Bayarri va proposar a Esperança Costa fer aquesta biografia. L’autora està avesada en matèria d’investigació periodística: El País, Levante, ADN o Canal Nou són alguns dels mitjans on ha treballat i en la Unió de Periodistes va crear la publicació, Periodistes.
Montserrat Roig (una altra dona referent de qui es commeroren els 25 anys del seu traspàs) escrivia: “Recordem perquè algú abans ha recordat. Si hi ha un acte d’amor aquest és la memòria”. Escaients sentències a les quals afegiria que recordar és també un acte de justícia cap aquelles persones que ens han precedit i han obert camins. El llegat més important que ens transmet aquest llibre és el fet de mostrar com Rosa Solbes i els companys de batalles van posar la seua vocació d’informar al servei de la societat, i a més, en el cas de Solbes, amb una clarivident visió de gènere: “no sé en quin moment vaig començar a ser feminista. No fou una decisió premeditada. Vaig pel món amb les ulleres violeta’. Ignore si és deliberat que tant l’autora, com la protagonista de l’obra i la dissenyadora de la coberta, Virginia Contreras, siguen dones. En qualsevol cas, estem davant d’una lectura inspiradora per a les noves generacions d’estudiants que aspìren a fer reporterisme i no han ensumat l’olor a tinta ni escoltat el soroll de les linotípies als tallers dels diaris. Dos elements que a Rosa la van enganxar a l’ofici per sempre i que ara són substituïts per l’asèptic i inabastable món digital.

La biografia té dues parts. La primera contextualitza, en format reportatge, un temps de la història política, social i informativa dels 70 i 80 del segle xx a través de la figura, la vida i la trajectòria de Solbes; i la segona mostra un ric ventall dels seus textos, reportatges, columnes d’opinió, documents inèdits i anècdotes que ajuden a comprendre la realitat valenciana dels darrers 40 anys. El llibre ens absorbeix amb descripcions d’escenes que hui se’ns antoixen inimaginables, com aquella en què la periodista rep una telefonada de govern civil a les dues de la  matinada  avisant-la que van a retirar l’estàtua de Franco de la Plaça de l’Ajuntament (llavors, Plaça del País Valencià). Rosa va botar del llit a corre-cuita i se’n va anar a fer connexions radiofòniques d’aquell fet històric envoltada de feixistes.


Va dirigir el setmanari progressista 'Dos i Dos'; va ser cap de reportatges de 'Valencia Setmanal' i delegada de 'Interviu', 'El Periódico de Cataluña'  i 'Tiempo' en la dècada dels 80; responsable d'informació política, reportatges, suplements i local de 'Diario de Valencia' (una publicació cabdal per a consolidar la democràcia); del 1983 al 1986, va ser cap de programes de Radio Cadena; a continuació va treballar de redactora-presentadora d'informatius a TVE, també ha sigut columnista habitual de El País. Solbes és pionera en el reporterisme insurgent i en la ràdio de temàtica feminista: 'Entre nosotras', en Radio Cadena, esdevingué el primer programa a tot l’estat d’aquestes característiques que després va tindre continuïtat amb 'La otra mitad' de TVE. El 1989 fou la directora fundadora de Canal Nou Ràdio (després rebatejada com a Ràdio Nou). Ha rebut el prestigiós reconeixement dels Premis Vicent Ventura pel seu compromís cívic. Ha format part de les directives de diferents associacions socials i ha presidit la Unió dePeriodistes Valencians. Ella va veure nàixer rtvv i va participar activament en la seua creació i posada en marxa. El destí la va portar 23 anys després, i molt a pesar seu, a ser testimoni directe- com a membre del Consell d’Administració- de l’aprovació unilateral que va fer la majoria absoluta del Partit Popular a les Corts Valencianes de la llei de tancament de rtvv i de la seua apagada el 29 de novembre de 2013. Però eixa seria una altra història per a un altre llibre que es podria encomanar a Esperança Costa, una magnífica professional expulsada del mercat laboral que forma part de la tràgica llista dels 20.000 periodistes que estan en l’atur des de l’any 2008 a tot Espanya. Un drama per a la professió que albira un futur incert si no ens inventem noves formes de treballar en el periodisme i en la comunicació.


Allò que em suggereix la intensa trajectòria de Rosa Solbes és plantejar-me la situació actual de la dona i el periodisme. Les facultats estan a vessar de xiques, en canvi elles són les que més prompte abandonen la professió; les dones omplin les redaccions, però no arriben a llocs de direcció. Segons les dades de l’associació Clásicas y Modernas, un observatori de la desiguatat de gènere en el món de la cultura i el periodisme, només l’11% dels espais directius en mitjans de comunicació estan ocupats per dones i encara resulta més sagnant quan pugem als Consells d’Administració que és on es prenen les grans decisions. Potser si en els equips assessors de les empreses de comunicació hi haguera dones, hi hauria més pedagogia. El llibre, Rosa Solbes. El periodisme insurgent també contribueix a la visió del món amb perspectiva de gènere, formació inexistent en les facultats de periodisme. Només la Universitat Autònoma de Barcelona compta amb un màster de comunicació i gènere únic a Espanya que està tenint una gran demanda. I com a dada, fins i tot La BBC es proposa quotes de gènere al 50% per a l’any 2020: es a dir en tres anys ha d’haver-hi total paritat entre homes i dones en els continguts de la programació i en els càrrecs directius de la corporació britànica. 
És clar que no pot haver cultura igualitària en els continguts (com propugna l’article 26 del capítol II de la LLei d’Igualtat) si no hi ha equilibri en la participació, oportunitats i reconeixement d’un i altre gènere. En eixe sentit, la Unió de Periodistes ha convocat una beca d'investigació amb l'objectiu de crear la primera guia de dones expertes valencianes. Una iniciativa del tot justa i necessària per tal de trencar definitivament amb la minsa presència de més del 50% de la població, que és el percentatge de dones que hi ha a Espanya. Els mitjans tenen una gran responsabilitat en la construcció de l’imaginari col.lectiu i són una ferramenta poderosa en la transformació social, per això cal educar la mirada per a poder elaborar informacions no sexistes.
Jo crec que amb aquesta biografia reconeixem el deute de totes nosaltres amb una de les dones que ens ha precedit. Amb el  treball d’aquesta periodista ens sentim esperonades a continuar conreant eixe camí pensant en nosaltres i en aquelles que ens seguiran.
Gràcies Esperança Costa per deixar-nos constància del pas de Rosa Solbes per la insurgència.