divendres, 23 de desembre del 2016

L'àudio dels desitjos


Els peus damunt d'una catifa voladora i al cap un núvol. El meu regal de Nadal entra per l'oïda caminant vers la utopia: il.lustració de la pintora surrealista Corinne Geertsen.
Escolta el podcast

Benvolgut 2017:
Esperem que en cadascun dels 365 dies que estan per vindre ens alcem del llit amb ganes de vida. Es temps de fer recompte i relegar al calaix de l’oblit tot allò que no ens ha fet bé o ens ha perjudicat. No podem començar des de zero, perquè per fer això, hauríem de tornar a nàixer. Portem una motxilla d’experiències: les dolentes ja no les podem evitar, han passat i poden ser útils pel nostre aprenentatge. Les bones les hem de portar com una bandera, sobretot aquelles que ens han fet riure amb altres persones que reien també amb nosaltres.
Enyorem als que ja no estan. Si els estimem, haurem de tindre’ls presents i sentir-los a prop. Deixa’ns atendre a aquelles persones que estan amb tu quan apareixen les puces i piquen fort i tothom fuig del teu costat, i a aquelles que quan romans en silenci, no necessiten omplir-lo.
Planifiquem el guió de la nostra vida, però després ella va per lliure. Si tu pots influir-ne, 2017, podries fer que la democràcia no gaste més maquillatge? Que els tres poders que la sustenten siguen independents els uns dels altres i que la sobirània del poble no siga segrestada? Que la llengua d’Ausiàs March, Enric Valor o Vicent Andrés Estellés es gaste als parcs, cinemes, centres comercials, supermercats, hospitals o qualsevol oficina de l’administració pública? Que la ràdio i televisió valenciana puga nàixer ja d’una vegada amb credibilitat i futur?  Que els valencians rebem menys FLA i més finançament just; que estem connectats amb uns trens de rodalia del segle XXI; que el corredor mediterrani ja és una prioritat real. Que no ens deixem enganyar més amb rescats a entitas financeres i autopistes mesetàries. Que no ens creiem la burra que ens volen vendre quan ens diuen que hi ha més ocupació perquè un empresari pot acomiadar un treballador de mil euros per contractar-ne dos per 500. Voldríem abandonar definitivament el mapa de la corrupció, suborns, i blanqueig de capitals i saber que vivim en un món lliure de violència contra les dones, perquè ens volem vives! Que finalitzen els desnonaments i els talls de llum eléctrica. Que L’IVA cultural passa del del 21% al superreduït del 4% afavorint la creativitat i la inversió en música, arts escèniques, llibres o arts plàstiques. Que l’escalfament global del planeta i el canvi climàtic és real i no hem de defallir demanant mesures que l’aturen malgrat que el nou president nord-americà es posicione qualificant-lo de faula. Mirarem al món, i vorem com Síria i Iraq han iniciat la pau i el fantasma del terrorisme ja no té cap raó de ser perquè hem deixat de vendre’ls armes des d’Occident.
Voldrem vore a la pantalla i escoltar a la ràdio que la mar Mediterrània ha deixat de ser la tomba de milers de persones que fugen dels països en conflicte. Que el patiment dels refugiats no ens resulta indiferent; I que hem substiuit del nostre vocabulari, caritat per solidaritat entre iguals.
2017, Confia en nosaltres, estima’ns, ajuda’ns a fer realitat algun dels nostres somnis, motiva’ns per continuar emocionant-nos amb una abraçada. Et demanem que, fins i tot, en els dies més freds i plujosos del teu calendari ens impulses a mantindre la voluntat de ser bones persones i fer les coses millor.


En el 2017, encén la ràdio des de la teua escola



L'educació és l'arma més poderosa per canviar el món. Esta màxima de Nelson Mandela es desenvolupada, en tota la seua esplendor, per la comunitat educativa La Comarcal de Picassent amb un projecte que potencia el millor de l'alumnat impulsant la curiositat, la creació artistística i l'esperit crític. Ho he pogut comprovar visitant l'escola ubicada a la Partida de Les Canyades en plena natura, entre pinades i tarongers, amb patis sense asfalt on els arbres van vestits amb malles fetes amb punt de ganxo de colors. M'ha tocat la grossa quan he sigut entrevistada, juntament amb el músic Jesús Sàez, (Llum, Polar, Stand by Connection...), per xiquets i xiquetes de secundària en l'emissora que han creat, la Ràdio Comarcal, gràcies a un professorat que s'arromanga per fer conéixer les eines de la creació radiofònica.📻🎤 Estic impressionada pel treball col.laboratiu d'esta cooperativa escolar. Gràcies, Raul Serrador Almudever, per fer-me'n còmplice. Clica ací i escolta el podcast del programa de La Comarcal.


Compartir experiència amb Jesús -que es defineix com un mestre, músic, educador, pedagog i pare i afirma que en ocasions veu genis i que li agrada l'ensenyament com una forma de vida-, ha resultat molt nutritiu. Qui pense en els llibres infantils com a creacions menors, s'equivoca profundament. La mostra le tenim en el seu darrer treball, el llibre-disc farcit de pop i rock, Marieta Ganduleta. 

En la ràdio de La Comarcal de Picassent.
La professora GemmaLluch afirma que les històries viuen entre nosaltres des del principi de la humanitat. Els éssers humans sempre les hem contades a la família, als amics, als veïns o fins i tot als desconeguts. Amb elles, teníem notícies de terres llunyanes, sabíem per què una tempesta havia acabat amb la collita de tot un any o ens explicaven per què una persona estimada havia mort. L’experiència es converteix en paraula i la paraula, a força de repetir-la, forma una tradició. Una tradició narrativa que ens ha ensenyat a parlar. 

Clica ací. Voràs i escoltaràs el podcast de El Mural amb ‘les bones notícies de la Rosa de paper’, realitzat  pels alumnes de La Gavina i La Masia.

La paraula és també memòria, evocació del passat d’aquelles persones que l’han teixit, que l’han construït amb esforç per a nosaltres. Usem la paraula per a transmetre i compartir informació i això ho podem fer com els grans professionals de la comunicació i també com els xiquets a través de Ràdioescola. Un concepte que defineix l’experiència engrescadora d’introduir la ràdio com una eina pedagògica per a transformar i millorar la qualitat educativa. 


Què aporta la ràdio a l’escola en el procés d’aprenentatge dels alumnes? Gemma Lluch assenyala que amb la ràdio els xiquets aprenen a elaborar un guió per a ser dit, a parlar per a una audiència, a adaptar el missatge a les característiques del mitjà radiofònic, desenvolupen codis textuals i sonors per expressar tot allò que volen dir sense l’ajuda de la imatge o la gestualitat.


Aprenen que el procés d’escoltar no és passiu, sinó que adopta un paper actiu des del principi perquè han de deduir, només de la paraula oral, tot els significats conceptuals, el context, el sentit global d’allò que escolta. A més, han de dominar el text expositiu, narratiu, argumentatiu i instructiu. Han d’aprendre a respectar l'opinió de l’altre, esperar el seu torn. Han de saber emocionar i comunicar amb sentiments. Vestir cada paraula amb la força d’allò que volen comunicar. Han de poder captivar a qui escolta amb una única arma: la veu, la paraula, el so.



EscolaValenciana està teixint una xarxa de ràdios escolars. Alba Veryser fa cursos senzills per tal d'ensinistrar els professors en el món de l'audacity. A hores d’ara, més d'una vintena de centres educatius s’han sumat a la iniciativa d’introduir la ràdio com a contingut pedagògic i la família de ràdioescoles va creixent progressivament, des del Pinós (a la comarca del Vinalopó Mitjà) fins a les Coves de Vinromà (a la Plana Alta). Esta iniciativa concep la ràdio aplicada a totes les àrees curriculars i nivells educatius. Un mitjà que ofereix eines creatives als alumnes per jugar, divertir-se, treballar en equip i ser protagonistes amb les seues veus.


Escolta ací el podcast de El Mural dedicat a la Jornada de ràdios escolars des de la Facultat de Magisteri de València.

En la Ràdio de La Comarcal de Picassent

Hi ha més iniciatives radiofòniques als centres educatius, com ara, la xarxa cooperativa d'experiències TIC per a l'ensenyament en valencià, Un entre tants, i els tallers  de veu i so que fa arreu del nostre territori l’actor de doblatge, Francesc Fenollosa.

Una manera molt útil d'unir sinergies.
PequeRadio emetrà els podcasts especials de Nadal d’Escola Valenciana. Nou centres que formen part de la xarxa de ràdios escolars tindran un espai radiofònic en la primera i única emissora desenvolupada per xiquets en freqüència modulada. Dilluns 26 de desembre es difondrà el primer programa de la xarxa escolar de ràdios i fins el 28 a les 21'35 hores els més de 400.000 oients diaris de PequeRadio podran gaudir del treball dels alumnes en la 90.1 FM.



Internet, la web social, ens va portar un joguet nou a casa i a l’escola. En ocasions, hem vist que en comptes de parlar de comunicació parlàvem de màquines, de programes, d’entorns. Atrapats per la tecnologia no podem oblidar l’essència: la paraula. Adquirir una competència oral i escrita. Treballar per una ciutadania capaç de comunicar, de posar paraules al que volen. Com afirma la doctora en filologia, Gemma Lluch, La ràdio és el rovell de l’ou, perquè una paraula val més que mil imatges.

El professor i impulsor de la xarxa d'emissores municipals valencianes, Zequi Castellano, anima a Escola Valenciana a fer un forat en la seua web que visibilitze estes propostes per tal d'embotinar-les seguint els moments assenyalats al calendari cívic (dia de la pau, festa de l'arbre, dia de la dona, dia mundial de l'aigua, dia de les lletres valencianes, etc). En el 2017, fem Escola també amb la ràdio.



dimecres, 14 de desembre del 2016

Premis Tirant Avant 2016


Entenc que un premi és un do que es confereix públicament en reconeixement d'un mèrit; una recompensa per l’esforç i el treball ben fet; una manera d’encoratjar el guardonat i estimular-lo en la superació; un espill on emmirallar-nos per posar en valor la nostra tasca; un espai comú de motivació que fa augmentar l’autoestima com a individus i com a col.lectivitat. Per tots eixos motius aprecie tant el trident format per Júlia Sorlí, Mario Viché i Francesc Fenollosa, fundadors de l’Agència d’Informació, Formació i Foment de l’Audiovisual (Aiffa) que, malgrat l’estat comatós del sector audiovisual després del colp assestat a RTVV, continuen fomentant la joia i l’esperança a través de la cita anual amb els Premis Tirant, també coneguts com el Festival Internacional de l'Audiovisual Valencià.
   
Actualment els guardons es lliuren en el marc del Festival de curts de Radio City a València. La seua primera edició va tindre lloc el 1997 i durant dotze anys, fins el 2009, eren organitzats conjuntament amb el Club Diario Levante: una seu oberta al debat, cicles musicals, conferències i jornades relacionades amb la creació cultural. El Club va desaparéixer dos anys després a causa de la crisi de la premsa escrita en paper. No obstant això, els Tirant continuen avant. El cinema de la Secció Oficial és l'esdeveniment més important del cicle. Altres ressenyables són la Secció Especial i el Tirant Escolar destinat als centres educatius. Dins del lliurament dels premis, s'honora totes les branques tècniques i artístiques del cinema (llarg, curt, documental), televisió i videoclip. 
 
 
Els Premis Tirant Avant Escolars es lliuren a la Facultat de Magisteri de la Universitat de València des de fa onze anys i promouen les creacions audiovisuals desenvolupades per l’alumnat dels centres d’educació infantil, primària, secundària, batxillerat, especial o cicles formatius de tot el País Valencià durant els últims dos anys. Aquesta iniciativa té per objectiu dinamitzar i fer confluir les diferents manifestacions creades. Els treballs són rabiosament inspiradors per la il.lusió que s’inocula als alumnes a partir de la iniciativa d’un professorat admirable que entén l’ensenyament com una eina que potencia la imaginació, la curiositat i el sentit crític. Les propostes impressionen per la seua originalitat amb produccions ben diverses: hi ha hagut obres de ficció, documental, cinema mut, animació, òpera, videoclip, videocreació, rutes, experiments científics, misteri, doblatge…, temàtiques de tota mena, no estrictament relacionades amb les matèries d’estudi curricular. Enguany, per primera vegada, aquest concurs ha comptat amb la participació de podcasts de ràdio, modalitat en la qual Escola Valenciana ha col·laborat a través de la xarxa de ràdios escolars que formen part del projecte RàdioEscola. Un total de 20 enregistraments hi han concorregut. El representant de l’entitat cívica, Emili Gascó, i l'entrenadora dels professors i una autèntica mestra de l'audacity, Alba Veryser -carregats de caixes de colors que els feien semblar els Reis Mags de l'Orient- han guardonat als centres Ins de Vila-seca (el Baix Camp) pel podcast El català ens té a nosaltres, al col·legi de la Nostra Senyora de la Consolació, de Vila-real (la Plana Baixa) pel podcast Cantem en Valencià, i al CEIP l’Alfàs de Pedreguer (la Marina Alta) pel podcast Fem Ràdio. La passió i el comboi que porten les comunitats educatives a l’hora de fer ràdio en equip és envejable i demostra com el mitjà del so pot ser un instrument molt útil per a l’aprenentatge durant tot el procés creatiu de guió, realització i locució. El podcast (que no és més que un àudio emmagatzemat i compartit a través del planeta internet) és un gran avanç per implicar els més joves en l’hàbit de l’escolta radiofònica. 
 


Al bell mig d’aquest brollador creatiu, El Mural ha estat reconegut amb el Premi Especial de Ràdio. El guardó reconeix als professionals que hem fet possible la confecció dels programes distribuïts, a través d’Escola Valenciana, per una trentena d’emissores en FM. Durant dos anys (des de maig de 2014 fins al maig de 2016) els micròfons s'han encés per donar veu a personatges referents del món de la cultura, el cinema, la comunicació, la música i també els centres escolars on l’equip del Mural ha fet ràdio amb xiquets i adolescents intentant omplir el buit de mitjans de comunicació en valencià després de l’orfandat mediàtica que deixà el tancament de l’ens Ràdio Televisió Valenciana.


 A l'aula de Magisteri em vaig trobar amb gent professional del mitjà com Vicente Quintana, l’actriu Júlia Sorlí o el crack 'Geni Tortuga de la Bola del drac', Francesc Fenollosa Ten que va conduir l'acte d'una manera àgil i engrescadora. També hi era la periodista i apassionada del cine Joana Chilet i em va encantar retrobar-me amb Paqui Méndez qui ha estat reconeguda amb un guardó especial per la seua trajectòria durant una dècada fent i organitzant cinema per la igualtat escampant la visió de gènere a les aules. Xelo Ribera Soler i jo hem celebrat l'alegria de rebre un #TirantAvant i hem recordat a la resta de l'equipet del Mural: Iñaki Mazkiaran i Pepe Moreno i els col.laboradors Jordi Cabezas, Pau Vendrell o Cristina Mollà. Gràcies, Escola Valenciana per haver-nos donat l'oportunitat de fer ràdio en FM i en línia. Sempre ens quedaran els podcast, que podeu escoltar clicant ací  amb els dissenys, per a cada remesa d'El Mural, ideats per Cèsar Amiguet.
 



diumenge, 11 de desembre del 2016

Subsòl

A casa estem revisant alguns àudios de fa anys que es van emetre en directe al programa de cultura 'Alta Fidelitat' de Ràdio 9 i que ara són podcast. Un exemple d'això és l'obra Subsòl Unai Siset de Bromera (2010) on sis escriptors i una escriptora de renom, de la mateixa generació i valencians de naixement o d'adopció, fan un joc literari a partir d'una fotografia del metro de París del 1979, de Peter Turnley, a través dels quals coneixem els somnis, frustracions i secrets d'unes persones que gràcies al doble objectiu de la fotografia i la literatura esdevenen personatges. La realització sonora de Pepe Moreno crea unes atmosferes reals per a una ficció radiofònica. Esperança Camps Barber, Vicent Usó Àlan Greus, Pasqual Alapont, Manel Baixauli, Vicent Borràs i Urbà Lozano Rovira formen el col.lectiu Unai Siset. En l'àudio Eva Dénia també n'és protagonista amb la seua música molt vinculada a França i a Brassens. Ha passat una dècada i entre els escriptors continua viva la complicitat. Tant de bo Unai Siset faça alguna altra obra coral i hi haja una ràdio que puga contar-ho. Ací podeu escoltar el podcast.

divendres, 2 de desembre del 2016

Com quan érem veu i so


Com quan érem veu i so és un tema del disc Sol d'hivern que està dedicat als treballadors i treballadores afectats pel primer expedient de regulació d'ocupació de RTVV. La idea va sorgir a partir de la publicació de la carta a Ràdio 9 que vaig escriure la mateixa nit (18 de desembre de 2012) en què vaig ser acomiadada amb un correu electrònic -juntament amb molts altres companys-, després d'haver estat fent ràdio durant 24 anys. Un text que, segons conta Xavi Ivànyez, cantant de la banda de Xixona Mugroman, el va trasbalsar fins el punt d’inspirar la lletra de la cançó. Un equip de professionals de la televisió valenciana, pertanyents a la plataforma MildeNou, va enregistrar i realitzar este vídeo clip  que narra una situació trista en la qual hi ha un divorci forçat entre periodista i periodisme, entre la veu i el so, entre la persona i els objectes. Com si es tractara d'una relació de parella, en l'audiovisual es mostra la vida després de la separació (d'ambdues parts). A mesura que evoluciona la cançó i guanya instrumentació i força, la història avança, a poc a poc, cap a l'optimisme i l'esperança finalitzant amb un crit clar: "Tornaràs... Com quan érem veu i so".

Primer reportatge sobre l'ERO de RTVV

Vídeo del primer treball audiovisual de Teulà Produccions. RTVV RESET (any 2013) amb el qual s'ha volgut donar veu als treballadors i treballadores acomiadats. RTVV la volem nostra, sense corrupció, en valencià, de qualitat, pública i plural.

Treball realitzat per alumnes del Cicle Superior d'Imatge de l'IES Veles e Vents del Grau de Gandia.

dijous, 24 de novembre del 2016

Idees i percepcions sobre Montserrat Roig

Quan Montserrat Roig escrivia el 1987 ‘la veu melodiosa’ jo estudiava periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i vivia en l’Eixample, prop de Bailén, el seu carrer de tota la vida des d’on el talent de la Roig sucava en els veïns que hi habitaven i inspiraven el tarannà dels personatges de les seues novel.les. En aquells anys jo també era una mena de Càndida voltaireiana, com l’Espardenya, el protagonista de ‘la veu melodiosa’ que surt del seu petit paradís i descobreix el món regit pel caos de la gran urbe amb un deler irrefrenable.

“No hi ha res que et compense tant com escriure” deia la Roig. La sisena de set germans va començar am l’escriptura perquè s’hi fixaren en la seua persona. Per tal que els altres sapigueren que ella també hi existia. Publicà llibres, guanyà premis literaris i va fer reporterisme i televisió des d’una militància antifranquista i amb plena consciència feminista.

La literatura, el periodisme i la sana i justa captinença de Montserrat Roig mostren les cares polièdriques que representen la modernitat d’una època que transitava entre corrents provincialistes farcits de prejudicis, exaltacions i autoodis. Podríem dir, en l’argot de la política actual, que la Roig formava part d’una esquerra autocentrada que contribuïa de manera determinant a recuperar l’autoestima i bastir el relat per a ‘dummies’ espanyols. Em pregunte què hi faria ara? Militaria en algun partit? Què n’opinaria de l’ecosistema polític actual amb les formacions‘emergents’? Es posicionaria en el procés sobiranista català? Hauria fet classes de literatura o de periodisme a les facultats? Seria activa en les xarxes socials? Tindria comptes de túiter i féis buc? Formaria part de l’Institut d’Estudis Catalans? Quantes obres hauria escrit i quants guardons més l’haurien distingida per la la seua narrativa i assaig? Continuaria sent una escriptora incòmoda per a la ideologia centralitzadora? S’hi posaria al capdavant de la batalla per acabar amb els desnonaments? Què en pensaria del naufragi europeu durant la crisi humanitària dels refugiats? Com lluitaria davant la xifra de la vergonya que desvesteix l’anomenada violència de gènere o masclista? Capficada com estava en el fang de la vida real no resulta complicat fer una pràctica de ficció i imaginar-la arremangada, colze a colze, amb les cabòries socials contemporànies.

La imatge del talent de na Montserrat Roig n’és ben viva, tot i que la seua obra hauria de reeditar-se i tenir-la a l’abast. El seu nom referencial roman en biblioteques com la de Sant Feliu de LLobregat; el centre de documentació del Col.legi de Periodistes de Catalunya o en un institut d’educació secundària d’Elx. El nom de Montserrat Roig porta la flama del Correllengua 2016.

Escoltant-la en les entrevistes realitzades en la Televisió Espanyola de blancs i negres, la veu de l’escriptora era ben melodiosa. Com Kapucinsky, en tot allò que feia parlava amb la seua pròpia veu. Una veu personal, esmorteïda, sense excessos ni escridassaments , però ben aferrada a la realitat i a una memòria conreada d’un discurs testimonial on palesava una òptica de la història contrària o diferent a l’hegemònica dominada sempre pel patriarcat i pel poder. Roig va ser contendent en les batalles -ben vives encara avui- a favor dels menesters socials centrats en la igualtat de gènere, els drets del poble i l’amor a la llengua materna com a font d’identitat: “Si em pregunten per què escric en català en tinc tres raons: primer, perquè és la meua llengua; segon, perquè és una llengua literària; i, tercer, escric en català perquè em dóna la gana” (El nom de les coses). Des de l’estimada Barcelona mirava al món. Les seues estades com a professora en diversos països la va empentar a entrelligar la cultura catalana amb l’exterior. Concebia la seua, com una llengua sense fronteres. Bona part de la seua obra ha estat traduïda al francés, anglés, alemany, castellà, Italià i portugués.

Eren temps d’abandonar la mordassa de la llengua i un grup de periodistes de Ràdio 4 i TVE s’hi van trobar per repensar els mitjans audiovisuals. La televisió emetia 12 hores i mitja setmanals de programació en català. La pressió dels professionals del sector va dur a multiplicar per cinc aquesta quantitat i així van aparéixer a la pantalla programes com ‘vosté pregunta’ d’en Puyal i ‘Personatges’ de na Roig qui va haver de superar els prejudicis que l’esquerra tenia vers la televisió en ple tardofranquisme. Ella, juntament amb molts altres, van capgirar des de dintre la principal ferramenta de manipulació censura i control.

“Del franquisme ens n’han quedat moltes xacres. No les diré totes, no tindria prou paper. Però voldria remarcar-ne dues: la manca del sentit de l’humor i la incapacitat de respectar les idees de l’altre. Quan no ens agrada una idea que no s’adiu amb el nostre món mental, no la discutim: la triturem, la reduïm a la paròdia.” Un pensament de l’escriptora en temps de la transició que sembla ben vigent a dia d’avui.  Ella va rompre el vell silenci de la memòria, el filosòfic, etnològic, literari, poètic i musical. La seua és una dissertació nítida, armada d’arguments i versemblant. Una dona que es reivindica feliçment com a dona sense caure en la temptació d’imitar els patrons de comportament masculins.

En l’exercici del periodisme televisiu actual s’imposa massa sovint un tipus d’intervenció basat en el desplegament d’un interrogatori delimitat a una suma de preguntes i respostes, millor o pitjor embastades, sense diàlegs ni matisos on l’interés de la persona entrevistada es fa fonedís. Montserrat Roig sabia preguntar i dominava la virtut de callar per a poder escoltar. D’aquesta manera en treia afirmacions, negacions, dubtes, gestos, reserves o confessions que mostraven la personalitat d’uns interlocutors que confiaven en la credibilitat de l’entrevistadora. Entrevistes respectuoses plantejades de tal forma que el personatge feia monòlegs de contingut personal que retrataven moments de la història. Homes i dones de gran rellevància que havien estat amagats durant la llarga foscor del franquisme. Ella fou la baula connectiva entre els creadors de cultura i els intel.lectuals de la guerra i la postguerra. Devia ser emocionant (encara ho és ara) veure aquests personatges ocultats pel NODO franquista, posant-los en valor, fent-los importants. Entrevistes garbellades fetes amb l’oïda i la memòria. Sens dubte, la Roig fou una rescatadora de personatges en l’oblit. Hi van passar fins a 49 personalitats de la cultura catalana, entre les quals, Maria Santpere, Maria Aurèlia Capmany, LLuís Llach, Joan Oliver, Pau Vila, Antoni Tàpies, Josep Pla o Maria del Mar Bonet.

Seria bo que les facultats de comunicació recuperaren l’essència de la paraula oral fent servir la pauta d’entrevista fonamentada amb el programa Personatges emès al circuit català de TVE  entre el 1977 i 78. Veient-lo diríem que en el fet de preguntar també hi ha bocins d’art on s’hi descrivia la força i la trascendència del personatge fent un perfil d’alé poètic i literari acompanyat de les fotografies de la seua estimada Pilar Aymerich amb un cos d’entrevista documentada que contextualitzava la persona en el seu moment històric, cultural i social.

Hui és inimaginable una televisió en blanc i negre o dibuixada amb els colors primerencs d’un plató amb dues càmeres, un atrezzo simplificat a la mínima expressió d’una taula i un parell de cadires com si estiguérem a la sala d’estar de casa nostra amb una copa i una cigarreta mentre raonem amb un amic. Aquesta posada en escena innocent i marcada per uns altres tempos molt més pausats i reflexius, se m’antoixa atractiva i honesta al bell mig d’un segle visual i digital sotmés a la voràgine trepidant gargallejada de titulars.

Personatges va plegar el juliol del 1978 perquè la direcció de TVE el va suprimir amb l’argument que, després de quaranta-nou protagonistas, no en quedaven més. El motiu real era l’opció política de Roig qui va figurar en les llistes electorals del PSUC. Després d’aquell programa en vindrien alguns més i tots van mantindre el seu segell. ‘Clar  i català’ fou un cicle d’entrevistes als líders polítics parlamentaris i el 1984 experimentà amb altres formats més innovadors en‘Los padres de nuestros padres” i “Búscate la vida” La primera proposta dibuixava els trets s’una generació d’espanyols que havia conegut la guerra civil; i la segona donava veu als joves que estudiaven primària quan Franco va morir.

Molt amiga de Rosa Montero, les dues foren revolucionàries del gènere de l’entrevista. L’una des d’El País i l’altra des de la televisió. Montserrat Roig també cultivava l’entrevista com a instrument d’investigació. Per mostra, dos tresors: ’els catalans als Camps nazis’ (1977) o ‘L’agulla daurada’ sobre el setge de Leningrad en la segona guerra mundial (1986).

Roig s’hi esforçava per unir les geografies de les Balears i el País Valencià al Principat. Viatjava sovint a València per entrevistar els deixebles d’en Joan Fuster: músics, poetes, escriptors, historiadors de la cultura, pagesos… En el programa Personatges Montserrat entrevistà tres valencians mítics i referents del pensament, la poesia i la música: Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Ovidi Montllor.

Hi tenia certa amistat amb el primer director general de Ràdio Televisió Valenciana, Amadeu Fabregat, al qui no obstant, va criticar en un dels seus darrers articles publicat a l’Avui quan Fabregat va donar el vist i plau a una llista de paraules ‘prohibides’ que els professionals no havien de fer servir. ‘Amadeu no em toquis el pronom feble.’  
Dels llibres que s'estan publicant sobre la seua figura us recomane aquest.

Montserrat Roig. La memòria viva, la darrera llavor de Sembra Llibres. L’obra, escrita per la periodista i escriptora Aina Torres, reconstrueix la trajectòria de Montserrat Roig a través de la literatura, el periodisme, el feminisme i la lluita per la recuperació de la memòria històrica, i esdevé un homenatge i una reivindicació del seu llegat. El llibre veu la llum l’any que es commemora el 25è aniversari de la mort de l’autora d’obres com L’hora violeta, La veu melodiosa o Els catalans als camps nazis.
Aquesta biografia recull declaracions de vora quaranta periodistes i escriptors que o bé van conèixer Roig, o bé se’n senten deixebles.

A qui li importa la ràdio?

La ràdio no és la tele
Vaig entrar a treballar-hi, amb el títol de periodista sota el braç, quan les emissions de la ràdio autonòmica estaven en proves. També vaig estar en la inauguració del projecte, el 2 d’octubre de 1989. D’aquells inicis hi ha dos fets prou significatius: primerament, la ràdio va començar a caminar una setmana abans que la tele perquè aquesta estrenava les emissions regulars el 9 d’octubre i acaparava tota l’atenció dels mitjans i la societat. La decisió de separar les dates de la inauguració va ser, precisament, perquè el protagonisme de la ràdio no fóra fagocitat el mateix dia del seu naixement oficial. Per singularitzar-se, si més no, en l’eixida al mercat.
En segon lloc, la ràdio va fer un concurs públic per veure amb quin nom es batejava. Va guanyar Canal Nou per golejada. Però, l’aleshores TVV Televisió Valenciana, adoptà la marca i el logotip, i clar, la germana menuda del dial va haver de dir-se Canal Nou (Ràdio). Aquesta nomenclatura compartida creava confusió entre els ciutadans que veien el distintiu de la tele i no el de la ràdio. Amb l’objectiu de diferenciar-se l’una de l’altra, es va rebatejar com a Ràdio Nou. En nombroses ocasions quan treballava de reportera i entrevistava algú del carrer o dels pobles, tot i que no portava cap càmera al muscle, em preguntaven: “Quan eixirà açò per la tele?” i jo els havia d’explicar amb paciència que no érem la tele sinó la ràdio… “Ah, però hi ha una ràdio en valencià?” Amb el pas dels anys, va anar aconseguint ser ella mateixa, però no com hauria d’haver sigut. La promoció era pràcticament inexistent, amb campanyes comptades i sense cap intenció de difondre la seua presència.
La televisió i la ràdio són iguals de dret. Han sigut engendrades en la Llei de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC) i foren parides al mateix temps en la Llei de Creació de 1984, però en la pràctica, la ràdio ha estat invisible als ulls dels valencians. Per què? Deixant de banda la llosa de la reputació de RTVV associada a la generalització d’una mala praxi comunicativa, segurament la raó és senzilla: perquè a tots els polítics els importa la imatge. Allò que no ix per la tele no existeix. En l’antiga RTVV es va prioritzar sempre la televisió i aquesta tendència es va mantindre així durant els seus 24 anys de vida. Un fet que no ha passat en altres cadenes. Les comunitats autònomes, que des de la creació dels seus mitjans audiovisuals han construït un model de radiodifusió independent de la televisió, han aconseguit connectar amb els interessos dels ciutadans, són líders  o estan situats en els primers llocs dels rànquings. Si mirem les dades de l’Associació per a la Investigació de Mitjans de Comunicació, l’emissora RAC1, referent de ràdio privada d’àmbit autonòmic, lidera l’audiència catalana amb 768.000 oients. Li segueix l’oferta pública de Catalunya Ràdio amb 614.000; les ràdios autonòmiques d’Andalusia, la Galega i Ràdio Euskadi també assoleixen nivells molt acceptables. Al capdavall, l’audiència potencial la tenim a casa nostra i ara seria l’hora de bastir la ràdio, visualitzar el territori amb les gents que hi viuen; crear una malla formal de corresponsals que permeta comarcalitzar l’emissió per entendre’ns com una realitat lingüística, política, social, cultural i esportiva singular; perfilar col·laboracions concretes amb les emissores municipals i acordar desconnexions locals; creure en l’esport autòcton i potenciar la pilota valenciana; incorporar als programes esportius dels grans equips els partits de segona divisió connectant amb les capitals de comarca; confiar en la ràdio com a teràpia que cura la soledat de les nits i la dels nostres majors; rescatar els gèneres clàssics de l’entrevista documentada, el reportatge sonor , el serialisme… I fer ficció amb la matèria primera dels nostres escriptors. La ràdio té moltes cares i és tremendament evocadora. Somiant-la així, potser comprovaríem com l’audiència s’hi vincularia. L’equació és bàsica: si som pròxims, arribem als nostres veïns; i si som creatius en la posada en escena radiofònica, oferirem qualitat.
Xarxa pública
Des que va nàixer Ràdio Nou, fa 27 anys, hi ha més d’una dotzena de freqüències situades estratègicament per tindre una cobertura potent (en alguns punts del país les freqüències han sigut ocupades per canals il·legals). També disposem de tres centres emissors principals i una desena de reemissors. Tota aquesta xarxa pública de comunicació sonora està en desús des que poc abans de les 00:00h del 29 de novembre de 2013 la companyia privada de telecomunicacions, Abertis, que prestava el servei de transmissió del senyal al primer canal radiofònic, emmudira la seua veu. Una execució que seguia les ordres de qui fou president de la Generalitat, Alberto Fabra. Per rebre eixe subministrament tècnic els valencians pagàvem 500.000 euros anuals a Florentino Pérez, llavors propietari de l’operadora. En la segona vida que es preveu per a la ràdio, després de ressuscitar-la, sembla que hem aprés eixa lliçó: els ciutadans ens estalviarem aquesta innecessària despesa i rebrem les emissions a través de la xarxa pròpia.
Dos canals
Segons marca la CVMC, la ràdio tindrà dues emissores: una generalista, amb informatius, entreteniment, ficció, tertúlies i esport; i una altra temàtica dedicada a la música i la creació cultural.  S’emetrà a través de les freqüències de l’originària Ràdio Nou i del segon canal, Sí Ràdio.
La Corporació tindrà un sòl pressupostari de 50 milions d’euros i un sostre de 100. Per al 2016 hi ha destinats 29 milions, dels quals 5 posen al dia els equips tècnics de la televisió, 15 adquireixen produccions i 9 són els previstos per a engegar-la. Però l’anhelada obertura ha estat dilatant-se en el temps i de la ràdio poc se’n sap. Caldrà tindre alguna notícia en algun moment sobre la partida amb què comptarà la ràdio per emprendre-la. Hi haurà les garanties necessàries de viabilitat? Aquest punt depén d’una voluntat política que, en aquesta segona oportunitat per reviure la ràdio, se la crega i la dote dels recursos suficients per gestionar amb eficàcia la funció que li pertoca com a eina fonamental de cohesió de la societat. La ràdio del poble valencià és homologable a qualsevol altra legitimitat social. Ens referim al dret de rebre informació de proximitat des del nostre dial i en la llengua pròpia. Una facultat que ens pertany i és tan òbvia com escandalosament absent.
La plantilla
La programació radiofònica haurà d’estar d’acord amb el mandat marc, el contracte programa i les directrius acordades pel Consell Rector. Ignorem si la ràdio, tal com farà la televisió, podrà contractar amb tercers la producció i edició de determinats continguts o si tota la graella es farà amb el personal de plantilla de l’empresa pública. No està definit encara el nombre de treballadors i hi ha pendent de resoldre una incertesa:  la demanda laboral de la CGT a l’Audiència Nacional que podria concloure amb la nul·litat del segon ERO, l’expedient de regulació d’ocupació, fet després de l’apagada de RTVV.
Restabliment de les emissions i ubicació
Caldrà estar atents a l’òrgan assessor en matèria de continguts depenent del Consell de la Ciutadania. La ràdio valenciana ha de ser rendible socialment fent-se de voler i guanyant-se la fidelitat de l’oient. «Lo que puede sintetizar el espíritu de la radio es la participación colectiva de la gente. La radio no es sólo un actor social que difunde comunicación, sino también una organización de personas que participan» (Chasqui Radio, Perú).
Per dur a terme de manera efectiva la idea d’una ràdio on hi haja continguts de tot tipus durant les 24 hores del dia amb butlletins horaris i informatius potents; on tinga preeminència la participació activa de col·lectius, associacions, sindicats, plataformes, etc; fent una funció autènticament social i de servei públic, convindria disposar d’uns estudis tècnics ubicats a la ciutat, de fàcil accés amb transport públic per a tothom. Perquè la participació de la ciutadania no la conta la ràdio, sinó els mateixos ciutadans. És més ràpid i barat estar a València que a Burjassot on sí que té sentit que estiga la televisió perquè la producció de programes necessita de grans espais per als platós.
Tots els equipaments tècnics dels estudis de Ràdio Nou a l’Avinguda Blasco Ibáñez de València, un local de «titularitat pública», actualment estan desmantellats, classificats  i emmagatzemats al centre de producció de programes de televisió amb la idea inicial de construir unes noves instal·lacions allà mateix a 8 km del centre neuràlgic del Cap i Casal. Un vell plantejament de qui era director general en els últims anys de RTVV, Pedro García, que tenia el propòsit de traslladar la producció de continguts radiofònics al mateix lloc que la tele. L’informe de la consultora Price WaterHouse així ho apuntava. Es van fer els plànols i el procés anava a concretar-se després del primer ERO de RTVV amb la directora general, Rosa Vidal. L’objectiu era diàfan i obeïa, únicament, a criteris d’estalvi de recursos humans: es a dir, aconseguir la polivalència de periodistes  i tècnics de ràdio i televisió. Els professionals sabem que les necessitas i dinàmiques de funcionament diari d’un mitjà i de l’altre són distintes i encolar-les aniria en detriment de la ràdio que es convertiria així en una pobre sucursal de la televisió. La ràdio i la tele valencianes deuen estar connectades de manera telemàtica; formar part conjuntament de la plataforma multimèdia i compartir (si així es decideix) les emissions d’alguns programes molt concrets com per exemple, tertúlies polítiques, concerts en directe o esdeveniments puntuals. Sí que es podria estalviar en el nombre de directius de l’organigrama i unir els coordinadors de les diferents àrees. Els departaments econòmic, jurídic o el d’informàtica també coincidirien, però els treballadors i la producció de continguts haurien de fer-se independentment l’una de l’altra.
Quina seria la manera més eficaç, ràpida i econòmica per restablir les emissions radiofòniques? Mantindre la ràdio on estava i aprofitar les instal·lacions de Blasco Ibáñez o fer-ne unes noves a Burjassot? En la segona opció, l’obra civil costaria 400.000 € i l’equipament tècnic d’estudis, insonorització i portes 600.000 €. En total: un milió d’euros. Mentre que continuar al local de Blasco Ibáñez valdria menys de la meitat perquè els estudis ja existeixen, les parets estan insonoritzades i les portes (de 6.000 € cadascuna) també. A més, gran part dels equips de so servirien perfectament per començar a emetre en pocs mesos. La localització de Blasco Ibáñez no és cèntrica, com la de la resta d’emissores emplaçades al cor de la ciutat, però sí que està dins de la població on hi ha fàcil connexió d’autobús, metro, tramvia i carril bici. Una altra possibilitat seria la de traslladar el milió d’euros previstos a fer uns nous estudis en alguna planta baixa de les desenes que té en propietat la Generalitat. Tenint en compte que en el moment d’escriure aquest article (finals de 2016) ni tan sols s’ha començat  a construir el disseny previst de la nova ràdio a Burjassot, resulta pertinent com a mínim, plantejar-s’ho, que se’n parle i que quede constància. Si a algú li importa i hi pensa, la millor promoció de la ràdio seria que estiguera a la vista de tothom amb uns estudis envidrats cara al carrer.
Els estudis de Ràdio 9 (de titularitat pública) a l'Avinguda Blasco Ibàñez de València estan abandonats.
El vigor de la ràdio
L’Estudi General de Mitjans (EGM) del 2015 apunta que vora 26 milions de persones de tot l’Estat (més del 50 per cent de la població) sintonitzen alguna emissora cada dia. Per tant, la ràdio, com a mitjà, continua tenint credibilitat i gaudeix d’una contundent capacitat de penetració social a través de l’emissió convencional en FM. L’únic termòmetre per a testar la salut de la indústria radiofònica és imperfecte i inexacte però completament vàlid per estimar les audiències i calcular les tarifes publicitàries. La Llei de la CVMC defineix, en els articles que van del 36 al 39, els principis pressupostaris. El finançament  serà mixt  i li permetrà fer ingressos derivats de la comercialització de publicitat.
Les estimacions d’audiències de l’EGM es realitzen tres vegades a l’any i l’última onada assenyala que la ràdio generalista, en el seu conjunt a tot l’Estat, ha provocat l’èxode de 667.000 oients, mentre que l’oferta temàtica ha pujat en 211.000 i la musical en 247.000. Així doncs, observem una basculació que gira a favor del consum de ràdio especialitzada o temàtica. Un clar indicador que ens marca la senda: s’hauria d’apostar per cites radiofòniques perdurables en el temps que divulguen la producció científica i cultural en el seu conjunt i promocionen la creació musical, molt particularment. Els valencians som posseïdors d’un patrimoni musical riquíssim i divers estilísticament. Hi ha una collita esplendorosa des del punt de vista artístic i la ràdio n’és el seu hàbitat natural.
La ràdio del present i del futur
Hem de veure quin és el moviment en l’espectre radioelèctric mundial. Als Estats Units ja són 100 milions de persones (el 36% del país) els que donen l’orella a un podcast. L’altra dada, no massa distant de la nostra realitat més propera, és que un terç dels joves entre 18 i 34 anys no té cap aparell de ràdio. És clar que nosaltres no som nord-americans, però l’influx en els joves i adolescents que usen altres suports diferents als analògics és ja el present i la desafecció al transistor clàssic, una certesa. Aquest context ens permet preguntar-nos què podem fer des de la zona zero de l’edifici on estem posicionats i, sobretot, cap a on volem créixer d’ací a 20 o 25 anys vista. Tampoc som noruecs però no podem deixar de mirar vers el país escandinau que serà el primer del món a implantar la transmissió DAB (Digital Audio Broadcasting), a partir del 2017. Amb el sistema digital terrestre cada canal nacional noruec passarà de 5 a 25 emissores i això plantejarà un nou escenari de molts més continguts, segmentació de l’audiència i del mercat radiofònic. La Unió Europea ja va implementar, a finals dels anys 90, un estàndard que es deia Eureka 147 del qual es van fer proves en la SER, RNE i algunes autonòmiques. Ara per ara, el nostre espai radioelèctric es manté en transició. A l’Estat Espanyol, després de l’apagada analògica de la televisió, l’any 2010, per fer el pas a la TDT i amb la crisi econòmica que encara causa estralls no li suposa això una prioritat. No obstant, la transmissió DAB podria ser el futur en uns anys no massa llunyans. En l’endemig, el present transcorre per dos camins: la ràdio en freqüència modulada i la ràdio en línia a través d’Internet (que també és digital), amb l’avantatge d’oferir una capacitat de consum aleatori i a la carta. La ràdio viu en aquest món híbrid en què, per ara, l’online complementa l’analògic sense substituir-lo. La convivència serà tranquil·la si la nova no envaeix el terreny de la veterana. Recentment, l’Associació Espanyola de Ràdio Online (AERO) ha convocat totes les ràdios en línia i podcasters a formar part del primer directori que classifique i certifique les audiències que aporten les dades de les operadores d’streaming per esdevenir així un registrador oficial que podrà garantir la supervivència de moltes emissores d’internet gràcies als ingressos dels anunciants. És per això, que no s’entendria una ràdio territorial valenciana que no disposara d’una poderosa plataforma web i un bon player. Hem de jugar amb totes les cartes si no volem caducar només començar. En eixe sentit, l’aportació del moviment podcasting i les ràdios universitàries han de fer el seu paper, com també l’haurà de fer la xarxa de ràdios escolars que l’entitat cívica, Escola Valenciana, està escampant arreu dels centres educatius. Els xiquets del segle XXI vénen al món endollats a una tauleta i un mòbil i estan hipnotitzats pel món visual. Tanmateix, les experiències pedagògiques i d’entreteniment fetes en les ràdios online i en la xarxa escolar demostren que si els infants i els adolescents s’escolten per la ràdio i participen en la seua confecció queden enlluernats pels sons.

A manera de conclusió final
No inventarem la pólvora. Els professionals que han fet de la ràdio la seua vocació saben de quin magma està feta. El requeriment ara és, a més, un altre: saber incorporar les noves demandes d’usar i/o consumir la ràdio. La tasca és ingent i s’haurà de fer de manera progressiva. Si de veritat la ràdio li importa a algú, al llarg del recorregut creixerà i millorarà. Sabem que quan arribe el dia de sintonitzar-la no arrancarà com ha de ser la definitiva. Però caldrà incidir en la idea que allò provisional i incomplet no ha de convertir-se en un estat permanent. Amb més motiu i raó s’haurà d’entendre que, per damunt de totes les consideracions, la ràdio no pot ser foragitada per la televisió i que cadascuna d’elles té el seu camp d’acció de manera autònoma. Altrament, no només repetirem els errors del passat sinó que els multiplicarem i els ciutadans seguiran preguntant-se sobtats i confusos com és que hi ha també una ràdio valenciana i no se n’havien assabentat.
Article publicat al nº 420 (novembre 2016: “Com ha de ser la nova RTVV?”). Ací pots fer-te amb un exemplar