La ràdio no és la tele
Vaig entrar a treballar-hi, amb el títol
de periodista sota el braç, quan les emissions de la ràdio autonòmica
estaven en proves. També vaig estar en la inauguració del projecte, el 2
d’octubre de 1989. D’aquells inicis hi ha dos fets prou significatius:
primerament, la ràdio va començar a caminar una setmana abans que la
tele perquè aquesta estrenava les emissions regulars el 9 d’octubre i
acaparava tota l’atenció dels mitjans i la societat. La decisió de
separar les dates de la inauguració va ser, precisament, perquè el
protagonisme de la ràdio no fóra fagocitat el mateix dia del seu
naixement oficial. Per singularitzar-se, si més no, en l’eixida al
mercat.
En segon lloc, la ràdio va fer un concurs
públic per veure amb quin nom es batejava. Va guanyar Canal Nou per
golejada. Però, l’aleshores TVV Televisió Valenciana, adoptà la marca i
el logotip, i clar, la germana menuda del dial va haver de dir-se Canal
Nou (Ràdio). Aquesta nomenclatura compartida creava confusió entre els
ciutadans que veien el distintiu de la tele i no el de la ràdio. Amb
l’objectiu de diferenciar-se l’una de l’altra, es va rebatejar com a
Ràdio Nou. En nombroses ocasions quan treballava de reportera i
entrevistava algú del carrer o dels pobles, tot i que no portava cap
càmera al muscle, em preguntaven: “Quan eixirà açò per la tele?” i jo
els havia d’explicar amb paciència que no érem la tele sinó la ràdio…
“Ah, però hi ha una ràdio en valencià?” Amb el pas dels anys, va anar
aconseguint ser ella mateixa, però no com hauria d’haver sigut. La
promoció era pràcticament inexistent, amb campanyes comptades i sense
cap intenció de difondre la seua presència.
La televisió i la ràdio són iguals de dret. Han sigut engendrades en la
Llei de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC) i
foren parides al mateix temps en la Llei de Creació de 1984, però en la
pràctica, la ràdio ha estat invisible als ulls dels valencians. Per què?
Deixant de banda la llosa de la reputació de RTVV associada a la
generalització d’una mala praxi comunicativa, segurament la raó és
senzilla: perquè a tots els polítics els importa la imatge. Allò que no
ix per la tele no existeix. En l’antiga RTVV es va prioritzar sempre la
televisió i aquesta tendència es va mantindre així durant els seus 24
anys de vida. Un fet que no ha passat en altres cadenes. Les comunitats
autònomes, que des de la creació dels seus mitjans audiovisuals han
construït un model de radiodifusió independent de la televisió, han
aconseguit connectar amb els interessos dels ciutadans, són líders o
estan situats en els primers llocs dels rànquings. Si mirem les dades de
l’Associació per a la Investigació de Mitjans de Comunicació,
l’emissora RAC1, referent de ràdio privada d’àmbit autonòmic, lidera
l’audiència catalana amb 768.000 oients. Li segueix l’oferta pública de
Catalunya Ràdio amb 614.000; les ràdios autonòmiques d’Andalusia, la
Galega i Ràdio Euskadi també assoleixen nivells molt acceptables. Al
capdavall, l’audiència potencial la tenim a casa nostra i ara seria
l’hora de bastir la ràdio, visualitzar el territori amb les gents que hi
viuen; crear una malla formal de corresponsals que permeta
comarcalitzar l’emissió per entendre’ns com una realitat lingüística,
política, social, cultural i esportiva singular; perfilar
col·laboracions concretes amb les emissores municipals i acordar
desconnexions locals; creure en l’esport autòcton i potenciar la pilota
valenciana; incorporar als programes esportius dels grans equips els
partits de segona divisió connectant amb les capitals de comarca;
confiar en la ràdio com a teràpia que cura la soledat de les nits i la
dels nostres majors; rescatar els gèneres clàssics de l’entrevista
documentada, el reportatge sonor , el serialisme… I fer ficció amb la matèria primera dels
nostres escriptors. La ràdio té moltes cares i és tremendament
evocadora. Somiant-la així, potser comprovaríem com l’audiència s’hi
vincularia. L’equació és bàsica: si som pròxims, arribem als nostres
veïns; i si som creatius en la posada en escena radiofònica, oferirem
qualitat.
Xarxa pública
Des que va nàixer Ràdio Nou, fa 27 anys,
hi ha més d’una dotzena de freqüències situades estratègicament per
tindre una cobertura potent (en alguns punts del país les freqüències
han sigut ocupades per canals il·legals). També disposem de tres centres
emissors principals i una desena de reemissors. Tota aquesta xarxa
pública de comunicació sonora està en desús des que poc abans de les
00:00h del 29 de novembre de 2013 la companyia privada de
telecomunicacions, Abertis, que prestava el servei de transmissió del
senyal al primer canal radiofònic, emmudira la seua veu. Una execució
que seguia les ordres de qui fou president de la Generalitat, Alberto
Fabra. Per rebre eixe subministrament tècnic els valencians pagàvem
500.000 euros anuals a Florentino Pérez, llavors propietari de
l’operadora. En la segona vida que es preveu per a la ràdio, després de
ressuscitar-la, sembla que hem aprés eixa lliçó: els ciutadans ens
estalviarem aquesta innecessària despesa i rebrem les emissions a través
de la xarxa pròpia.
Dos canals
Segons marca la CVMC, la ràdio tindrà
dues emissores: una generalista, amb informatius, entreteniment, ficció,
tertúlies i esport; i una altra temàtica dedicada a la música i la
creació cultural. S’emetrà a través de les freqüències de l’originària
Ràdio Nou i del segon canal, Sí Ràdio.
La Corporació tindrà un sòl
pressupostari de 50 milions d’euros i un sostre de 100. Per al 2016 hi
ha destinats 29 milions, dels quals 5 posen al dia els equips tècnics de
la televisió, 15 adquireixen produccions i 9 són els previstos per a
engegar-la. Però l’anhelada obertura ha estat dilatant-se en el temps i
de la ràdio poc se’n sap. Caldrà tindre alguna notícia en algun moment
sobre la partida amb què comptarà la ràdio per emprendre-la. Hi haurà
les garanties necessàries de viabilitat? Aquest punt depén d’una
voluntat política que, en aquesta segona oportunitat per reviure la
ràdio, se la crega i la dote dels recursos suficients per gestionar amb
eficàcia la funció que li pertoca com a eina fonamental de cohesió de la
societat. La ràdio del poble valencià és homologable a qualsevol altra
legitimitat social. Ens referim al dret de rebre informació de
proximitat des del nostre dial i en la llengua pròpia. Una facultat que
ens pertany i és tan òbvia com escandalosament absent.
La plantilla
La programació radiofònica haurà d’estar
d’acord amb el mandat marc, el contracte programa i les directrius
acordades pel Consell Rector. Ignorem si la ràdio, tal com farà la
televisió, podrà contractar amb tercers la producció i edició de
determinats continguts o si tota la graella es farà amb el personal de
plantilla de l’empresa pública. No està definit encara el nombre de
treballadors i hi ha pendent de resoldre una incertesa: la demanda
laboral de la CGT a l’Audiència Nacional que podria concloure amb la
nul·litat del segon ERO, l’expedient de regulació d’ocupació, fet
després de l’apagada de RTVV.
Restabliment de les emissions i ubicació
Caldrà estar atents a l’òrgan assessor en
matèria de continguts depenent del Consell de la Ciutadania. La ràdio
valenciana ha de ser rendible socialment fent-se de voler i guanyant-se
la fidelitat de l’oient. «Lo que puede sintetizar el espíritu de la
radio es la participación colectiva de la gente. La radio no es sólo un
actor social que difunde comunicación, sino también una organización de
personas que participan» (Chasqui Radio, Perú).
Per dur a terme de manera efectiva la
idea d’una ràdio on hi haja continguts de tot tipus durant les 24 hores
del dia amb butlletins horaris i informatius potents; on tinga
preeminència la participació activa de col·lectius, associacions,
sindicats, plataformes, etc; fent una funció autènticament social i de
servei públic, convindria disposar d’uns estudis tècnics ubicats a la
ciutat, de fàcil accés amb transport públic per a tothom. Perquè la
participació de la ciutadania no la conta la ràdio, sinó els mateixos
ciutadans. És més ràpid i barat estar a València que a Burjassot on sí
que té sentit que estiga la televisió perquè la producció de programes
necessita de grans espais per als platós.
Tots els equipaments tècnics dels estudis
de Ràdio Nou a l’Avinguda Blasco Ibáñez de València, un local de
«titularitat pública», actualment estan desmantellats, classificats i
emmagatzemats al centre de producció de programes de televisió amb la
idea inicial de construir unes noves instal·lacions allà mateix a 8 km
del centre neuràlgic del Cap i Casal. Un vell plantejament de qui era
director general en els últims anys de RTVV, Pedro García, que tenia el
propòsit de traslladar la producció de continguts radiofònics al mateix
lloc que la tele. L’informe de la consultora Price WaterHouse així ho
apuntava. Es van fer els plànols i el procés anava a concretar-se
després del primer ERO de RTVV amb la directora general, Rosa Vidal.
L’objectiu era diàfan i obeïa, únicament, a criteris d’estalvi de
recursos humans: es a dir, aconseguir la polivalència de periodistes i
tècnics de ràdio i televisió. Els professionals sabem que les necessitas
i dinàmiques de funcionament diari d’un mitjà i de l’altre són
distintes i encolar-les aniria en detriment de la ràdio que es
convertiria així en una pobre sucursal de la televisió. La ràdio i la
tele valencianes deuen estar connectades de manera telemàtica; formar
part conjuntament de la plataforma multimèdia i compartir (si així es
decideix) les emissions d’alguns programes molt concrets com per
exemple, tertúlies polítiques, concerts en directe o esdeveniments
puntuals. Sí que es podria estalviar en el nombre de directius de
l’organigrama i unir els coordinadors de les diferents àrees. Els
departaments econòmic, jurídic o el d’informàtica també coincidirien,
però els treballadors i la producció de continguts haurien de fer-se
independentment l’una de l’altra.
Quina seria la manera més eficaç, ràpida i
econòmica per restablir les emissions radiofòniques? Mantindre la ràdio
on estava i aprofitar les instal·lacions de Blasco Ibáñez o fer-ne unes
noves a Burjassot? En la segona opció, l’obra civil costaria 400.000 € i
l’equipament tècnic d’estudis, insonorització i portes 600.000 €. En
total: un milió d’euros. Mentre que continuar al local de Blasco Ibáñez
valdria menys de la meitat perquè els estudis ja existeixen, les parets
estan insonoritzades i les portes (de 6.000 € cadascuna) també. A més,
gran part dels equips de so servirien perfectament per començar a emetre
en pocs mesos. La localització de Blasco Ibáñez no és cèntrica, com la
de la resta d’emissores emplaçades al cor de la ciutat, però sí que està
dins de la població on hi ha fàcil connexió d’autobús, metro, tramvia i
carril bici. Una altra possibilitat seria la de traslladar el milió
d’euros previstos a fer uns nous estudis en alguna planta baixa de les
desenes que té en propietat la Generalitat. Tenint en compte que en el
moment d’escriure aquest article (finals de 2016) ni tan sols s’ha
començat a construir el disseny previst de la nova ràdio a Burjassot,
resulta pertinent com a mínim, plantejar-s’ho, que se’n parle i que
quede constància. Si a algú li importa i hi pensa, la millor promoció de
la ràdio seria que estiguera a la vista de tothom amb uns estudis
envidrats cara al carrer.
 |
| Els estudis de Ràdio 9 (de titularitat pública) a l'Avinguda Blasco Ibàñez de València estan abandonats. |
El vigor de la ràdio
L’Estudi General de Mitjans (EGM) del
2015 apunta que vora 26 milions de persones de tot l’Estat (més del 50
per cent de la població) sintonitzen alguna emissora cada dia. Per tant,
la ràdio, com a mitjà, continua tenint credibilitat i gaudeix d’una
contundent capacitat de penetració social a través de l’emissió
convencional en FM. L’únic termòmetre per a testar la salut de la
indústria radiofònica és imperfecte i inexacte però completament vàlid
per estimar les audiències i calcular les tarifes publicitàries. La Llei
de la CVMC defineix, en els articles que van del 36 al 39, els
principis pressupostaris. El finançament serà mixt i li permetrà fer
ingressos derivats de la comercialització de publicitat.
Les estimacions d’audiències de l’EGM es
realitzen tres vegades a l’any i l’última onada assenyala que la ràdio
generalista, en el seu conjunt a tot l’Estat, ha provocat l’èxode de
667.000 oients, mentre que l’oferta temàtica ha pujat en 211.000 i la
musical en 247.000. Així doncs, observem una basculació que gira a favor
del consum de ràdio especialitzada o temàtica. Un clar indicador que
ens marca la senda: s’hauria d’apostar per cites radiofòniques
perdurables en el temps que divulguen la producció científica i cultural
en el seu conjunt i promocionen la creació musical, molt
particularment. Els valencians som posseïdors d’un patrimoni musical
riquíssim i divers estilísticament. Hi ha una collita esplendorosa des
del punt de vista artístic i la ràdio n’és el seu hàbitat natural.
La ràdio del present i del futur
Hem de veure quin és el moviment en
l’espectre radioelèctric mundial. Als Estats Units ja són 100 milions de
persones (el 36% del país) els que donen l’orella a un podcast. L’altra
dada, no massa distant de la nostra realitat més propera, és que un
terç dels joves entre 18 i 34 anys no té cap aparell de ràdio. És clar
que nosaltres no som nord-americans, però l’influx en els joves i
adolescents que usen altres suports diferents als analògics és ja el
present i la desafecció al transistor clàssic, una certesa. Aquest
context ens permet preguntar-nos què podem fer des de la zona zero de
l’edifici on estem posicionats i, sobretot, cap a on volem créixer d’ací
a 20 o 25 anys vista. Tampoc som noruecs però no podem deixar de mirar
vers el país escandinau que serà el primer del món a implantar la
transmissió DAB (Digital Audio Broadcasting), a partir del 2017. Amb el sistema digital terrestre cada canal nacional noruec passarà de 5
a 25 emissores i això plantejarà un nou escenari de molts més
continguts, segmentació de l’audiència i del mercat radiofònic. La Unió
Europea ja va implementar, a finals dels anys 90, un estàndard que es
deia Eureka 147 del qual es van fer proves en la SER, RNE i algunes
autonòmiques. Ara per ara, el nostre espai radioelèctric es manté en
transició. A l’Estat Espanyol, després de l’apagada analògica de la
televisió, l’any 2010, per fer el pas a la TDT i amb la crisi econòmica
que encara causa estralls no li suposa això una prioritat. No obstant, la transmissió DAB podria ser el futur en uns anys no massa
llunyans. En l’endemig, el present transcorre per dos camins: la ràdio
en freqüència modulada i la ràdio en línia a través d’Internet (que
també és digital), amb l’avantatge d’oferir una capacitat de consum
aleatori i a la carta. La ràdio viu en aquest món híbrid en què, per
ara, l’online complementa l’analògic sense substituir-lo. La
convivència serà tranquil·la si la nova no envaeix el terreny de la
veterana. Recentment, l’Associació Espanyola de Ràdio Online (AERO) ha
convocat totes les ràdios en línia i podcasters a formar part del primer directori que classifique i certifique les audiències que aporten les dades de les operadores d’streaming
per esdevenir així un registrador oficial que podrà garantir la
supervivència de moltes emissores d’internet gràcies als ingressos dels
anunciants. És per això, que no s’entendria una ràdio territorial
valenciana que no disposara d’una poderosa plataforma web i un bon player. Hem de jugar amb totes les cartes si no volem caducar només començar. En eixe sentit, l’aportació del moviment podcasting
i les ràdios universitàries han de fer el seu paper, com també l’haurà
de fer la xarxa de ràdios escolars que l’entitat cívica, Escola
Valenciana, està escampant arreu dels centres educatius. Els xiquets del
segle XXI vénen al món endollats a una tauleta i un mòbil i estan
hipnotitzats pel món visual. Tanmateix, les experiències pedagògiques i
d’entreteniment fetes en les ràdios online i en la xarxa
escolar demostren que si els infants i els adolescents s’escolten per la
ràdio i participen en la seua confecció queden enlluernats pels sons.
A manera de conclusió final
No inventarem la pólvora. Els
professionals que han fet de la ràdio la seua vocació saben de quin
magma està feta. El requeriment ara és, a més, un altre: saber
incorporar les noves demandes d’usar i/o consumir la ràdio. La tasca és
ingent i s’haurà de fer de manera progressiva. Si de veritat la ràdio li
importa a algú, al llarg del recorregut creixerà i millorarà. Sabem que
quan arribe el dia de sintonitzar-la no arrancarà com ha de ser la
definitiva. Però caldrà incidir en la idea que allò provisional i
incomplet no ha de convertir-se en un estat permanent. Amb més motiu i
raó s’haurà d’entendre que, per damunt de totes les consideracions, la
ràdio no pot ser foragitada per la televisió i que cadascuna d’elles té
el seu camp d’acció de manera autònoma. Altrament, no només repetirem
els errors del passat sinó que els multiplicarem i els ciutadans
seguiran preguntant-se sobtats i confusos com és que hi ha també una
ràdio valenciana i no se n’havien assabentat.
Article publicat al nº 420 (novembre 2016: “Com ha de ser la nova RTVV?”). Ací pots fer-te amb un exemplar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada