L'amor pel setè art des d'un cine club

Cartell de la Mostra realitzat per Maria Carballo 

 

Activitats d’afanyosos telers 

camí profund, de casta netedat, 

els murs de calç com davantals, com teles, 

els matrimonis de l’agricultura,

el patrimoni potent de la indústria,

les matinades de puntetes cautes,

i les nits rodones de l'extensa lluna.

(Ontinyent, de Vicent Andrés Estellés a l’obra magna, El Mural del País Valencià).

Fotografia en paper de Xavier Mollà

Celebrem l’art de fer cine i el plaer de veure’l a través del CineClub Utiye, que porta vora mig segle de treball escampant el setè art. Segons va deixar escrit José Ángel Gironés, el primer president de l’Utiye: "els seus orígens els trobem a finals dels anys 50 i principis dels 60 del passat segle XX quan encara estava vigent la fiscalització moral de la Junta Superior de Censura Cinematográfica –creada pel govern franquista l’any 38- i clar, davant la impossibilitat de conèixer obres poc comercials, tendències renovadores i pel·lícules clàssiques no subjectes a eixa mordassa, havien de viatjar a Perpinyà. Eixe grupet de cinèfils meruts també tenien molta relació amb el Centre Excursionista d’Ontinyent (aleshores Fontinient) i van emprendre tota una sèrie d’activitats culturals (conferències, lectures teatralitzades, exposicions d’art, audicions musicals, programes radiofònics, etc,) que van donar lloc a la creació d’un focus de consciència col·lectiva -potser limitada a pocs però fins aleshores inexistent- i van permetre assumir el fet cultural, en tota la seua extensió, com a necessitat humana". Una vegada més es demostra que l'amor per la natura i l'amor per la cultura van de la mà. Les minories són les que al remat són capaces de transformar el nostre món més proper. I ells ho van fer. Van publicar la Revista L’Escala, van fer las Primeras Jornadas Cinematográficas dedicades al cinema europeu. I, així, i com qui no vol la cosa, l’any 1967, en una feble mostra d’afluixament censor per part del franquisme, la Dirección General de Cinematografía y Teatro autoritzà les que van batejar com a Sales d’Art i Assaig. La seua existència estava limitada a poblacions de més de 50.000 habitants, encara que si “las circunstancias especiales lo aconsejaban” podien obrir-se'n en poblacions de menys habitants. Ontinyent, per exemple? I per què no? Eixa emprenedora gent del Centre Excursionista no comptava amb més mitjans que el seu entusiasme i treball, sense més diners que els de les quotes dels socis que, a poc a poc, n'eren més d’un centenar. Tal com assenyala Gironés, per al pensament franquista el cine era un simple entreteniment, un vici, sense cap dimensió cultural i, com a tal vici, (que també ho és i ben bo) qui el practicava se l’havia de pagar. Vos imagineu aquelles persones veient pel.lícules al Patronato La Niñez, el cine parroquial dependent de Sant Carles? No era un saló massa acollidor, sobretot en hivern quan havien de mitigar el fred amb un abric o una manta, amb les rates corrent sobtadament entre les cames dels espectadors i amb un únic projector que cada mitja hora deixava de fer la seua funció i s’havien d’encendre els llums del local… I a esperar la represa. Quina santa paciència i quina admirable dedicació!  D’aquesta manera van poder veure films com Petulia, de Richard Lester, Sacco y Vanzetti, de Giuliano Montaldoque -que no la pogueren veure completa perquè la distribuïdora solament els havia enviat dues de les tres parts de què constava-; i l’escàndol que van armar determinats estaments de la societat ontinyentina quan l’any 1977, autoritzada després de la seua prohibició per part del règim franquista, van passar la magistral El acorazado Potemkin. Contra pedres i tronades, els ontinyentins han pogut veure com ha crescut el cine club. I Per què Utiye? També en això foren enginyosos. Volien que estiguera relacionat amb el nom d’Ontinyent i van recórrer al Llibre del Repartiment on apareix escrit de diverses formes el nom del poble: Ontignen, Ontine, Ontinyent, Ontiye, Ontinyen i Untiye. A aquest últim hi suprimiren la ena i va quedar en això: UTIYE. Uns autèntics cracks que estaran ben contents de comprovar que Els Utiye del segle XXI han pogut adquirir un nou projector digital gràcies a la subvenció de la Diputació de València. Oh, quina joia! Ja era hora! Perquè fa temps que les distribuïdores han deixat de treballar en rotllos de pel·lícula i el cine club ja no podia reproduir més que en DVD o BluRay, la qual cosa provocava un retard notable fins que les pel·lícules eixien en eixe format. Un fet que posava en perill la pròpia continuïtat del col.lectiu després d’haver aconseguit, malgrat totes les adversitats, fer la primera projecció el 20 d’octubre de 1968, amb El criminal, de Joseph Losey. Des d’aleshores, Utiye ha acostat al públic centenars de pel·lícules en versió original que difícilment hagueren estat accessibles en les sales comercials, una activitat que podrà mantindre en el futur en haver superat els problemes derivats de l’adaptació del cinema a les noves tecnologies. La continuïtat de les projeccions està garantida. El Club Utiye és a la comarca de la Vall d’Albaida i per extensió, a tot el País Valencià, el centre neuràlgic de la vida al voltant del cinema, organitzant i participant d’esdeveniments com ara la Mostra de Cinema, la Setmana de Cinema i Novel·la Negra, el Festival de Cinema i Medi Ambient o el Concurs de Micro Curts i ara, gràcies al projector digital, també han pogut ser l’única ciutat fora de València que ha acollit projeccions de la Mostra Viva del Mediterrani. Enhorabona per la perseverança de l'actual equip amb Joan Enric Valiente al capdavant que ha aconseguit arribar al 2016 amb una mostra de Ventura Pons projectant al centre comercial El Teler vuit pel.lícules: Un berenar a Ginebra, Cola, Colita, Colassa, Ignasi M, Carícies, Anita no perd el tren, El gran gato, La vida abismal, i Oh, quina joia! la darrera comèdia de Pons que després d'estrenar-se a Bogotà ho ha fet en primícia dins del Festival de Cinema Ontinyent en companyia d'una de les actrius, Teresa Gimpera, musa de l’Escola de Barcelona, amb 150 pel.lícules rodades i primera socia del mític local Bocaccio, el cor de la Gouche Divine. Teresa és també una de les dones (entre les quals hi ha Núria Feliu, Maruja Torres, Rosa Regàs, Rosa Sénder o Pilar Aymerich) que participa en el quart documental de Pons, 'Cola, Colita, Colassa', en homenatge a la fotògrafa Isabel Steva qui en un acte de dignitat va rebutjar el Premi Nacional de fotografia 2014 que li va concedir el Ministeri de Cultura dirigit per José Ignacio Wert.

Imatge de Sílvia Urenya

ONTINYENT I LA MÚSICA. 

La capital de la Vall d'Albaida té una antiga tradició tèxtil. El so dels telers deu d’haver sigut  molt inspirador perquè també la música està molt arrelada a la ciutat. Enguany és el 225è aniversari del compositor Melcior Gomis capaç de compondre òperes que van competir amb les de Rossini a París a principis del segle XIX i himnes patriòtics com el de Riego que es va convertir en emblema nacional durant la Segona República. Eixe arrelament musical el trobem en les seues bandes, en nombrosos noms reeixits de la creació musical i en el present de les noves generacions. Amanita Suit n'és un exemple. Han editat dos discos, La vida se escapa fusionant el flamenc, la rumba, el reggae, la bossa-nova i el rock amb un toc de realitat social i seguiremos caminando, més orientat al rock canalla. Amanita Suit ha posat el pentagrama musical del Gato Pérez en la cloenda del festival. Al cinema de Ventura Pons la música té molta importància. Les seues bandes sonores han estat creades per Pascal Comelade, Gato Pérez, Carles Cases o Albert Guinovart.

EL PRINCIPI DEL PLAER ÉS EL MOTOR DE LA VIDA

‘Si con el alma abierta se deja hablar al cuerpo, en un idioma propio que resulta familiar, ruge desde dentro el pulso de la sangre, la rabia y el orgullo, siglos de hambre. Sabor de barrio, tesoro antiguo verso en la calle, musico loco, dequera, dequera, el swing, vetusto tango, milonga, candombe y rumba’. Tots eixos ritmes estan presents en les intenses històries de Ventura Pons: el candombe ancestral ballat vivament, la passió del tango vetust que conté la nostra memòria inabastable personal i col.lectiva; l’amable cadència que marca el swing com a so de la vida, les milongues que lamenten el dolor que també acompanya la nostra existència, i l’alegre rumba que satisfà a pler els nostres desitjos.

VENTURA PONS I LA MEMÒRIA

Ventura no acaba de creure's que té 71 anys. Ni jo tampoc, perquè està fet un ‘pimpollo’ tot i la mitja dotzena d'operacions que col.lecciona la seua columna vertebral i malgrat una caiguda, gairebé mortal, en bicicleta. Conta en el seu llibre autobiogràfic, Els meus i els altres, que va néixer el 25 de juliol de 1945 i que sa mare va viure la jornada de més calor de la seua vida. Uns quants dies més tard, Harry Truman, el president dels Estats Units, va ordenar els bombardeigs d’Hiroshima i Nagasaki: la fi de la segona guerra mundial. Ací vivíem els primers anys de la dictadura franquista que va durar quasi quaranta anys. A ell Franco li’n va robar 30. I no sé si serà per eixa raó que Ventura Pons sap com aprofitar cada instant de la seua existència. Escorcollant la seua obra no done l’abast. Fa mig segle que treballa i ha fet 28 pel.lícules (de moment, perquè en té mitja dotzena més en cartera i va a pel.li per any, com Woody Allen); 23 espectacles de teatre; 150 festivals; dos llibres, l’úlim, escrit a raig. No sé si ha perdut el compte dels premis, guardons i reconeixements internacionals… I cosa rara, també és profeta a casa nostra amb la Medalla d’Or de les Belles Arts, el  Gaudí d’honor i la Creu de Sant Jordi. Té mèrit això perquè Ventura Pons no és gens conformista i no ha renunciat mai a la independència que ha guiat la seua vida. Probablement per això, el seu cinema conté una dimensió internacional que cap altre autor no en té. A tall d'exemple, només la pel.lícula amic amat va estar present en 60 festivals.

El van batejar Bonaventura, Buenaventura oficialment, com no podia ser d’una altra manera sota el franquisme pèrò quan va ser possible va córrer al jutjat a canviar la ue per o. No obstant, tothom sempre li ha dit Ventura. De petit li deien Batuta i Tuta, de més gran, fins i tot abans de dedicar-se al cinema, els íntims, per la seua fal·lera, li deien Twenty, Twenty Ventury Pons. I en Natxo Ortúzar, al País Basc, Tío Pinturas.

Ell és el cinquè i darrer Ventura Pons. De petit no li agradava gens dir-se així, volia un nom normal, com tots els nens, Joan, Jordi o Jaume. No entenia perquè li n’havien adjudicat un de tan poc corrent i que, a sobre, a Arenys de Mar, el poble de son pare, era comú a moltes fèmines. Passats els anys, en canvi, se sent molt content de dur-lo, la singularitat i la diferència cada cop li agraden més (t’he de confessar, Ventura, que a mi em passava el mateix que a tu perquè porte el nom de les meues dues àvies mortes: Amàlia Modesta. No entenia perquè no m’havien posat Anna, Sílvia o Marta. Però cada vegada em sent més devanida de dur-los. Amb els seus noms mantenim viva la seua memòria). Ai, la memòria! Son pare, al final de la guerra, passà la frontera amb el que quedava de l’exercit, arribà al camp d’Argelés i, al cap d’unes setmanes, va decidir tornar. Els nacionals el van tancar en un camp de concentració a Navarra d’on va eixir uns mesos més tard gràcies a l’aval dels seus cosins germans. A partir d’eixe moment el seu pare es dedicà tota la vida a la família i a la feina. De casa al despatx i del despatx a casa. I de la seua vida anterior mai els va explicar res. Res. Com si amagant-la volguera protegir-la de tota l’amargor i el dolor d’aquells anys. Per això també es tan important la memòria. I nosaltres que estem vius, vivim també per ells.

  
Llegint el llibre de Joan Francesc Mira, El tramvIa groc, no he pogut deixar d’associar allò que hi ha escrit amb el cinema de Ventura Pons. Diu Mira: “la primera veritat, i potser l´única, que podem afirmar conscientment sobre nosaltres mateixos, és que existim perquè durem en el temps, i el nostre temps és la memòria, no és el pensament. J. F. Mira replica la sentència del filòsof Descartes afirmant que cadascun de nosaltres som un jo no perquè ‘jo pense’ sinó perquè ‘jo me’n recorde’. La memòria és el fonament del cinema Venturià perquè també és el fonament de la vida: de la pròpia i la dels altres. La memòria és la preservació interior del passat, però també és l’única cosa que dóna alguna llum al present i algun sentit als possibles futurs. Ventura Pons ha esdevingut el notari que alça l’acta de la Barcelona que era i la que és ara. Ell sol dir que hom pot parlar, de veritat, del que coneix. De la seua proximitat, minuciosament, al detall. Seguint aquesta màxima podríem dir que només ens podem globalitzar partint de la localització. Entre La seua Barcelona i el seu Cadaqués, està el món en tota la plenitud. L'esperit vitager de Ventura encisaria a un Julio Verne qualsevol que voldria escriure la volta al món que el realitzador va fer en 54 dies i escaig front als 80 que va necessitar Phileas Foog. Pons també ha deixat escrita la seua experiència de rodamón en un llibre de 300 planes redactat en un Ipad. 

VINCULACIÓ AMB ELS VALENCIANS Al seu llibre autobiogràfic he descobert que els catalans li diuen tieta valenciana o tiet valencià als fills dels cosins germans. La vinculació amb terres valencianes ve de lluny amb el 'tren fallero' i amics antics com Joan Monleón. Alguna vegada ha dit que veu històries brutals en les lletres valencianes. Va fer l’adaptació de la novel.la de Ferran Torrent, la vida en el abismo, finalista del Planeta l’any 2007 -la vida abismal per al cine- que transcorre en la València dels 70. També va treballar amb Ovidi Montllor quan l'alcoià va arribar a Barcelona allà per l’any 1966 i ell feia teatre a l'aixopluc de Maria Aurèlia Capmany. Els valencians l'estimem molt. A banda del Cine Club Utiye, fa uns anys el Festival valencià Inquiet li va retre homenatge; la Filmoteca Valenciana o l’Institut Valencià d’Art Modern han fet cicles del seu cinema i fins i tot ha rebut la tomatina d’or de Bunyol que és d’or de veritat, menudeta però autèntica.

   

JUBILAR-SE és un verb que no existeix al seu vocabulari. Mentre hi ha idees, hi ha vida, i mentre hi ha capacitat hi ha treball. Eixe esperit el porta a tirar del carro carregat de coses noves. El seu amor pel cinema l'ha fet recuperar els històrics cines Texas al Barri de Gràcia de Barcelona a través de la seua productora, Els Films de la Rambla i ha rehabilitat l'edifici que roman obert a bons preus i en versió orginal subtitulada al català. 

Ventura viatja, passeja pels carrers i veu mil històries per explicar. I ho fa en clau de comèdia, drama o documental, tant s’hi val. Arriba un moment que o explica la història que vol o mor. Així que, acaba contant-les i nosaltres celebrant-les.

Maria Delgado, de la Queen Mary University of London, assenyala que el creador ha aconseguit articular un compromís amb la seua pròpia herència cultural. El seu cine proposa profundes qüestions sobre el que significa el fet de pertànyer a un lloc i de com negociem els nostres rols en el món. Ell va posar com a títol a les notes de direcció del documental Ignasi M (que retrata la lluita d'aquest home homosexual i seropositiu) a favor dels valents. I efectivament, ens trobem davant d'un cinema valent i bell que observa amb discerniment les experiències d’aquells als qui allò convencional margina massa sovint de forma despietada, menysprea violentament o simplement ignora. Ventura Pons és el nostre valent.