dilluns, 22 de maig del 2017

Tres x deu

Divendres 19 de maig fórem testimonis d'un concert únic. L'espectacle #TresXdeu celebrava un triple desé aniversari: la trajectòria en solitari d'Andreu Valor, la remodelació del centenari Teatre Calderon d'Alcoi i el naixement de la Ciutat Big Band fundada pel polifacètic showman Moisés Olcina (quina actitud amb el saxo!). Vull agrair a la trentena de músics que van brillar damunt l'escenari el maridatge dinàmic que van saber fer amb estils que beuen de fonts ben distintes: el jazz, swing, la cançó d'autor i la música tradicional valenciana. Impagables les col.laboracions estel.lars de la impressionant cantant de jazz Eva Romero; el músic japonés resident a Alcoi des de fa 24 anys, Hiroshi Fuji, que ens va fer tremolar amb la dolçaina; el fill de la Nova Cançó, Jordi Gil que ens va traspassar el cor amb un poema seu sobre l'amor i l'odi cap al nostre país i Hugo Mas que sempre aconsegueix enganxar-me amb el seu talent infinit. Andreu Valor és tot ell AMOR. Ofereix intimisme reflexiu i pensaments solidaris entre les seues dolces melodies. Impossible no estimar-lo. Andreu ha crescut molt en deu anys que han donat com a fruit cinc discos: En les nostres mans, A l'ombra de l'obscuritat, Malgrat la pluja, Coinspiracions (mà a mà amb Joan Amèric) i el simfònic Bandautòrium que roda per més d'una vintena de ciutats. El cantant de Cocentaina va eixir del seu univers personal i es va soltar la melena per cantar en anglés fent duet (atenció!) amb Hugo Mas, una cançó de Frank Sinatra. 

El públic s'ho va passar molt bé. Hi havia moments en què ens traslladàvem als sons orquestrals del Festival de San Remo i altres en què evocàvem la big band de Duke Ellington dels anys 30.
Un concert, que com si es tractara d'una falla que ja s'ha cremat, no repetiran. I tu dius... Per què no? No és tan fàcil moure i reunir, assajar, produir i sonoritzar a tants músics. Músics que són professionals. En este sentit, la regidoria de cultura d'Alcoi, amb Raül LLopis Palmer al capdavant, ha facilitat molt tots els factors necessaris per fer que esta confluència astral haja fluït. 

 

dijous, 18 de maig del 2017

Encara no és tard: la paràbola del mosquit. Un monòleg d'Eugeni Alemany

Impactant escultura de Lorenzo Quinn a Venècia: un crit desesperat sobre el canvi climàtic
Encara no és tard per a mitigar i aturar les causes que provoquen l'escalfament del planeta. Amb esta tesi esperançadora, l'ambientòleg Andreu Escrivà, desenvolupa el seu entenedor assaig sobre el canvi climàtic (Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General) i ens proposa mirar-nos a l'espill, observar com els efectes d'eixe procés ja els estem experimentant en la nostra vida quotidiana sense cap necessitat d'anar-nos-en a l'altra punta del planeta per comprovar-ho, per exemple, amb els óssos polars. L'autor ens incita a revisar els nostres usos i consums amb el menjar, la tecnologia que gastem, els mitjans de transport, el paisatge que ens envolta, les modificacions en el comportament metereològic i tants altres elements del dia a dia.
Andreu Escrivà practica l'optimisme de la voluntat, és a dir, cal saber què passa i per quines raons s'ha produït un canvi climàtic antropogènic: aquell que a diferència d'altres èpoques de la història de la humanitat hem provocat nosaltres mateixos amb el nostre anhel desenfrenat pel progrés i el creixement sense mesura. Des del seu punt de vista, el primer que cal fer és parlar-ne com si no hi haguera un demà i fer-ho de manera integral: els periodistes n'han d'informar amb rigor mostrant el consens entre els científics sense recrear-se en el debat etern amb aquells negacionistes que rebaixen l'alerta per criteris purament capitalistes; des de les arts escèniques i plàstiques mostrant els impactes del canvi climàtic; des de la música cantant a la natura i el medi ambient; des de la poesia visualitzant la desaparició d'algunes espècies que fa només uns anys convivien amb nosaltres; des del cinema, la ciència ficció, les aules, la ràdio i la televisió fent divulgació i pedagogia i també des de l'humor: eixe ingredient alliberador que fa de catalitzador per assentar idees mentre soltem la rialla quan ens emmirallem en les nostres reaccions davant eixes alteracions que ens fan la vida més estranya i incòmoda. Eugeni Alemany (prologuista del llibre) sap fer això molt bé. Escolteu-lo, preneu-ne consciència i rieu rieu que el món s'acaba si no li posem remei.

El mini monòleg 'La paràbola del mosquit' d'Eugeni (a lo Chicho Ibáñez Serrador) el podeu escoltar ací  El va enregistrar en el mòbil per arrancar la presentació de l'obra a Detroit Llibres el proppassat 11 de maig.


dijous, 4 de maig del 2017

Versos (per) versos

El trobador pegolí, Salvador Bolufer, m'ha fet arribar els seus versos burros per donar-me l'alé que necessite i perfumar-me una existència que es dibuixa dura, aspra, decebedora i deseperançadora -massa sovint, durant massa temps-. La seua mestria de mètrica sorneguera i intel.ligent em provoca el somriure reflexiu i la rialla descarada. 'Versos (per) versos' (Edicions 96) és una recopilació de les seues modèsties versificades i acrobàcies poètiques dels últims quinze anys. 187 pàgines de paròdies burlesques, gentileses divertides i sarcasmes sociopolítics. Una potent esbufegada "per a burlar l'acció dels bufanúvols poderosos i dels llepaires indecents". Entre la burrera comprimida i el cantar de la burrera, Salvador ens redimeix dels pecats que contenen les misèries humanes. El llenguatge Boluferià és únic i intransferible. Com indica Jesús Peris Llorca al pròleg, Bolufer és capaç de barrejar referències, per passar de la Delicà de Gandia a Lope de Vega, a les matemàtiques i a la Bíblia (poca broma amb l'originalitat i autenticitat dels veïns de Pego que quan es posen a escriure, cantar, musicar, fartar o beure són els més contundents, els més genuïns). Gràcies poeta, cavaller de pergamí. El seu present m'arriba en la primavera del canvi d'edat fent-me un poc més madura, més escèptica i amb més ganes de causticitat. El seu regal cau en la meua vida com una pluja de ramells de carmesines. Que les seues fades li continuen oferint fortuna i estimes de fulla perenne.
Ahir fou el Dia Internacional de la Llibertat de premsa i he triat com a mostra per als seguidors d'aquest mirall digital la 'Romança clandestina':
"Per a oficiar la censura
no cal ser massa sabut.
Basta seguir la cultura
del pensament absolut,
i adobar un estatut
amb quatre punts de sutura
que reforcen l'estructura
del poder de l'atribut:
un garrot, el més fotut; 
una ment, la més obscura;
una cara, la més dura;
i una llei, la de l'embut".