dilluns, 10 de febrer de 2014

Benvinguts al paradís. Glossa a Obrint Pas. Premi Socarrat Major 2014


Benvinguts al Paradís. Amb Coratge, Seguim i seguirem en un país en el qual qui ens governa és pensa que pot vetar un diccionari, malgrat que hi ha vora mig centenar de sentències judicials que subscriuen la unitat de la llengua, i malgrat que totes les universitats del món certifiquen
científicament que català, balear i valencià són el mateix idioma, el d’Ausiàs Marc, amb tots els seus accents; un país on tanquen els mitjans de comunicació públics a colp policial i on les agressions lingüístiques són quotidianes Avui dia, en un món globalitzat, una llengua no roman viva si no té presència en els mitjans de comunicació de masses. Des del 2008 fins ara, s'han tancat més de 30 mitjans de comunicació. A més de RTVV i dels canals de TV3 i Catalunya Ràdio, han estat clausurats Info TV, i mitjans locals com ara GandiaTV, emissores de ràdio i premsa comarcal que acaben ofegades pels entrebancs polítics i la manca de suport institucional.
El lliurament del Premi Socarrat Major 2014 palesa, una vegada més, que són els col·lectius culturals, les plataformes reivindicatives i les entitats cíviques les que fan possible el miracle de seguir vius. L’Associació Socarrats de Vila-real n’és una mostra. Us estic molt agraïda i em sent honorada per haver-me convidat a aquest prestigiós acte que reconeix anualment la tasca de les persones i de les entitats que són (i fan) cultura i llengua.  Estic envoltada d’eixos herois anònims i quotidians que estan retratats en els set discos d’Obrint Pas. Eixos herois que, malgrat la tempesta, ‘seguiu navegant a tota vela cap a rumbs marcats contra la por’ teixint iniciatives de construcció col·lectiva i de resiliència. Vosaltres sou els que feu la Revolta de l’ànima Obrint Pas a la Terra, encenent La flama sense deixar d’estar En moviment. No tingues por, Som del sud, del País de l’olivera , que malgrat la lletjor i la brutícia que ens escampen els corbs ens l’estimem. Més encara si ho fem amb la banda sonora d’Obrint Pas. Qualsevol de les seues cançons trau el millor de nosaltres, ens desperta i ens empenta  a seguir. Només amb els títols dels seus temes ja podem bastir un discurs farcit d’esperança. Obrint Pas us canta a vosaltres, als herois anònims. 
 
Radiotelevisió Valenciana ha mirat cap a les  cadenes generalistes comerciales estatals. No ha apostat, com a criteri global, por un model comunicatiu propi, incomplint la llei de creació del 1984, que tenia com a raó de ser promocionar els nostres creadors i divulgar les seus obres. Hi ha hagut excepcions a la norma, això sí, però en programes aïllats que la casa no publicitava i on els professionals treballàvem a contracorrent de les consignes marcades per la direcció. Voler ser professional en RTVV ja era un fet per si mateix revolucionari. En aquest context, els músics han sigut un dels col·lectius més damnificats. Obrint Pas va nàixer fa vint anys a l’institut Benlliure de València. En l’any 93, no hi havia massa grups que cantaren amb naturalitat en la seua llengua materna. Recorde escoltar tres temes en un CD editat per Ràdio 9 i l’Institut Valencià de la Música, dins del marc del festival Tirant deRock, on descobria uns adolescents Obrint Pas que esgarraven les guitarres sense dolçaina encara, juntament amb Owix,The Jam Ones o Los Anselmos. En eixos primerencs anys noranta també sonaven amb força Munlogs, Bajoqueta Rock o Dropo. S’havia encetat una nova etapa en la cançó d’autor amb Joan Amèric, i Feliu Ventura començava a caminar. Des d’aleshores, la producció musical en valencià no ha deixat de créixer i de diversificar-se. En eixa expansió tenen molt a veure els músics d’Obrint Pas. Ells representen la primera generació d’alumnes que van estudiar en la línia en valencià que prestigiaven la llengua més enllà del seu ús domèstic. La trajectòria de la banda és excepcional, perquè ha aconseguit enderrocar qualsevol barrera idiomàtica i ha arribat a emocionar públics ben diversos del món:  Sud-amèrica, el Japó, Europa, el Magrib i ara recentment ciutats nord-americanes, com ara Nova York o San Francsico, s’han rendit als seus peus. La seua trajectòria també és excepcional per la fulgurant evolució artística aconseguida a força de treball i de convenciment. La música ens encomana l’estima sincera per la llengua i la cultura, amb una predisposició infinita a estar sempre al costat de les lluites de base social. També són excepcionals per l’insòlit èxit de vendes. Amb els quatre darrers discos han superat els deu mil exemplars venuts i han estat durant setmanes encapçalant els primers llocs en la llista de discos més venuts a tot l’estat. Malgrat aquesta contundent evidència, Obrint Pas ha estat invisibilitzat, silenciat, tapat i, fins i tot, boicotejat per les institucions oficials i per la seua televisió pública, on mai en 24 anys d’existència de Canal 9 han actuat o han estat entrevistats. I quan una decidia plantar cara a eixa ignomínia, havia d’enfrontar-se amb els comissaris polítics que gestionaven aquella maltractada casa. Enfrontament obert contra la direcció amb resultat victoriós. Perquè no hi ha res més satisfactori com ser ferm en la convicció. Miquel Ramos, Miquel Gironés, Robert Fernàndez, Xavi Sarrià… Els homes d’Obrint Pas són la insubornable consciència del País Valencià, que roman amagada per l’oficialitat però que està ben viva i assaonada amb els potents ritmes punk i hardcore; amb la jovialitat del ska; amb l’èpica del so electrònic i amb la dolçaina… Eixa magnànima dolçaina de Gironés que quan apareix en escena ens fa traure pit d’orgull col·lectiu. Música mestissa, missatge internacionalista, global, que reivindica els pobles oprimits, que denuncia el feixisme i que ret homenatge a les víctimes. "No estàs sol, no tingues por”. Com assenyala Feliu Ventura, company estudiant de filologia de Xavi Sarrià, Obrint Pas té una potestat: ‘la sublimació dels sentiments en les lletres’. És la capacitat de convertir una cançó en un himne i un bon grapat són càntics inmortals com ho pot ser L’estaca o Al vent. Malgrat la seua joventut, el grup ja és un clàssic indiscutible per a les noves generacions que segueixen la seua petja. La potència aclaparadora dels directes i la seua sonoritat han pres el relleu de grups com Al Tall, que havien recuperat d’un temps ençà la nostra tradició. La banda valenciana més internacional, també forma part d’aquest moviment. Després de vint anys de recorregut, el pas és obert i ara cal seguir-lo.
Els valencians tenim un patrimoni musical amb una producció ingent que hauria de tindre cabuda en els mitjans de comunicació. Senzillament, perquè forma part de la nostra realitat cultural. No tenir-la en compte suposa amagar i menystenir els seus autors i una part molt significativa de la societat valenciana, que es la audiència potencial i natural de la ràdio i de la televisió públiques. Recuperarem RTVV. I si ho aconseguim, no hi haurà marxa enrere. Haurem de fer una televisió i una ràdio responsables, independents i pròximes, on els músics entraran per la porta gran.
 
Des d'aquest país de l'olivera, de l'ametler i del canyar, Obrint Pas s'ha connectat al món globalitzat fent servir la nostra llengua com a eina de comunicació i no de separació. Aquest és l'universalisme clarivident i no aquell altre excloent, segons el qual és preferible no entendre una cançó en anglès, en alemany, o en francès, que no comprendre una lletra escrita en català. Hi ha molts nipons que senten bogeria per la dolçaina i aprenen a tocar-la gràcies als seus concerts.
Obrint Pas ens ha mostrat el camí on podem transitar sense pors, amb la cara al vent, gaudint de la nostra alegria. 

GRÀCIES, SEMPRE!

2 comentaris:

Vicent Usó ha dit...

Va ser un goig escoltar-te, Amàlia. Gràcies per les teues paraules.
Vicent Usó

alta-fidelitat ha dit...

Gràcies Vicent! El goig va ser meu. El caliu i l'afecte dels socarrats de Vila-real és impagable.