Dones i Dons

A mig camí entre la cançó denúncia dels anys 70 -a l’estil de Paco Ibáñez- i les lletres sublims dels 80 -a la manera de Sílvio Rodríguez-, transcorren les 13 històries melòdiques que Tomàs de los Santos ens narra, amb una prosòdia molt seua, en aquest reflexiu Dones i Dons.

L’autor és un animal musical que té un calaix ple a vessar de cançons escrites des de la seua adolescència. L’esperit, disciplinadament autocrític, i la recerca tenaç d’un discurs sense contradiccions internes que estiga en consonància entre el món real i l’imaginari representat, no li han permés publicar fins arribar a la maduresa. L’esforç ha pagat la pena. El creador ha assolit la coherència, un valor car d’escoltar. L’aportació de Borja Penalba com a arranjador i instrumentista és cabdal. Ell fa pròpies les composicions poètiques i musicals. Tan seues les fa, que fins i tot en canta algunes.

Estem davant d’una obra que conté un univers femení acollidorament constructiu: Angelita Domínguez és un nom propi que palesa l’actitud valenta i pacient davant d’un càncer de pit; Leire és una dona que viu intensament l’amor cap a una altra dona malgrat les convencions del món heterosexual; Finestres d’Eva són aquelles que ofereixen diverses mirades i raons capaces d’omplir de petjades l’ànima. Cal que despulleu 4 poemes d’Estellés. Versos d’uns atributs literaris extraordinaris que són fills adoptats per Tomàs.

Els Dons ens proporcionen les qualitats humanes que cal recuperar davant d’aquesta fase del capitalisme salvatge en la qual estem immersos. L’autor ens proposa eixir d’aquest atzucat fent l’economia petita i propera; coneixent a qui ens procura el menjar quotidià. Un ferm compromís amb la mare terra per retre-li homenatge al Llaurador.

Arriben dies de trinxeres en què la casta política ha de xafar realitat al costat de les entitats que fan possible el miracle de la resiliència. Dones i Dons pot esdevindre la BSO d’aquesta lluita col.lectiva amerada d’un commovedor himne a l’esperança: Tornarem. Un “volem ser” front aquest present del no- res. Però sense memòria no hi ha futur. Les Roselles pertorbadores simbolitzen el record de les persones encara soterrades  a les fosses comunes sense cap reconeixement.

Feu vostres les Dones i els Dons acaramullats d’honestedat.

Quan caminàrem la nit

1. QUIETO TODO EL MUNDO! va escridassar Tejero mentre tirotejava el sostre de l'hemicicle del Congrés dels Diputats, tot ufanós ell, amb el tricorn al cap exhibint mostatxo i poderio espanyol. Una autèntica icona de la Transició. Quina edat tenies el 23F del 1981? Què feies tu aquella nit? I els teus pares? 'A vegades, molts silencis junts són més significatius que moltes paraules seguides. I més cruels. No deixen espai per a la rèplica', escriu Joanjo Garcia en l'obra Quan caminàrem la nit (Editorial Bromera. Premi Enric Valor de Novel.la 2013). Una narració que comença connectant amb la meua infantesa on la por, els silencis i les veritats a mitges m'han acompanyat, especialment quan em vaig convertir en una adolescent preguntadora. De la guerra, dels morts i dels quaranta anys de foscor, millor no parlar-ne que eren 'coses d'abans'... I de la Transició? Els adults dels anys 80 no han fet un relat exageradament edulcorat? No caldria començar a refer-lo? 'Ens venen que la generació dels nostres pares s'oposà a una dictadura moribunda i va véncer. La seua, la dels pares, és la veritable generació ni-ni. Després del franquisme, ni ruptura ni reforma, ni condemna ni memòria, ni bons ni dolents, ni centralisme ni federalisme'. Doncs això precisament és el que reivindica Joanjo en aquesta narració impregnada d'interrogants. Hem de recuperar la memòria i hem de fer-la nosaltres. 'El món és diferent quan obris els ulls. Té molts més colors, molts més matisos i massa defectes. Perquè el món és una cosa imperfecta i sempre queda alguna cosa a fer'.
   La nit del 23F és, en la novel.la, la punta d'un iceberg empestat de falsedats. És la nit del colp d'estat polític i d'un colp d'estat familiar que no us revelaré de cap de les maneres perquè és la clau que manté la tensió del lector. Si de cas, estigueu atents a una cobla que és, podríem dir, la BSO de la novel.la. Us done aquesta pista com si estiguera proposant-vos jugar una partida de trivial, esport mental del que Joanjo n'és un autèntic expert.
   Ironies de la vida: l'autor presentava el llibre a València la vesprada del 28N, unes hores abans que els valencians fórem testimonis esbalaïts d'un colp d'estat mediàtic en tota regla executat de manera unilateral, per decretada, i amb la policia ocupant l'edifici de RTVV a Burjassot i a Blasco Ibàñez. Era la matinada del 29N quan caminàrem la nit de nou, quan ens deixaren, en temps democràtic i en ple segle XXI, sense ulls i sense veu. Cecs i muts. Joanjo estava allí amb els treballadors de RTVV i amb el llibre davall del braç. Tot un símbol que després de la ignomínia comence a pair però no a normalitzar. 'Som fills de qui som fills i no hi ha manera d'amagar-ho. Però tampoc serveix de res queixar-nos-en. Cal avançar, amb el valor de mirar al passat, i gosar posar noms a les coses. Cal caminar cap al futur, desvetlar-se a les nits, i aportar el que tinguem. Encara que ens equivoquem. Al cap i a la fi, la vida no és encertar o equivocar-se, és atrevir-se'.
   Com que el 23F és un dia assenyalat, regaleu la novel.la als vostres pares i mares, iaios i iaies, oncles, cosins, germans i amics. Vos ho agrairan!
   
   Clica ací i veuràs el booktrailer

DIRECTAment

1. 

   Han passat alguns anys des que Joan Amèric Ortega es quedara embadalit davant l’aparador de la botiga de Juan Bella mirant-se les guitarres. Un dia en va palpar una i ja no hi va haver cap aturador possible que el fera desistir de construir acords amb les cordes. Més de dues dècades han forjat un creador singular i únic. Els seus avals son set discos i una esquena coberta d’experiència.
   El mateix any que Joan estrenava el disc ‘Tornar a l’aigua’ produït per Lluís Llach, jo encetava l’aventura radiofònica al canal autonòmic valencià. Aquell xic tímid de la Ribera, venia amb la guitarra i ens llançava a les ones cançons dolcíssimes com ‘La lluna dels peixos’, ‘Quina sort’ o ‘Parlant de sirenes’. L’any dels Jocs Olímpics pujàrem per la seua ‘Escala de colors’ amb algun tema memorable com ‘LLavis de sal’. Tres anys més tard connectàvem amb el seu cordó umbilical al treball ‘Ànima. Diari de les hores blaves’. Van haver de transcórrer 10 anys per tornar-lo a escoltar en una nova proposta. ‘Obert’ ens seduïa conjuminant la seua veu amb la de Sole Giménez en la cançó ‘Vine’.
   Lluny de les exigències del mercat i de les modes, Joan ha anat fent el seu propi camí. S’hi dedica poc a poc i trau les seues obres quan realmente està enamorat d’elles. En els darrers temps cada cop és més complicat fer un bon producte musical amb els mitjans adients. Al Festival Barnasants va trobar les condicions necessàries per tocar en viu i enregistrar un disc on el cantant d’Alzira revisa la seua història com autor afegint-hi noves sonoritats i nous arranjaments. En aquest àlbum ens mostra tres temes inèdits: ‘Perquè sóc poble’, ‘Defensa del somriure’ i ‘Despert per a somiar’. DIRECTAment explica la vida de Joan com a músic però amb un peu xafant el futur. Amb aquest disc ha actuat a Montevideo, a l’Auditori de Barcelona, al Palau de la Música Catalana, a Festivals prestigiosos com el ‘Camallera Cançó d’autor’ o ‘Barnasants’ on va aconseguir el Premi al millor concert 2012.
   La qualitat legitima un tracte professionalment digne però això tan obvi, no ho és tant en els temps que corren on algú podria pensar que el treball d’un creador no costa diners. Al País Valencià hem hagut d’esperar al contracte de la Universitat d’Alacant perquè Joan puga estrenar DIRECTAment. La bona notícia és que estan madurant molts concerts en unes condicions professionals decents. Un directe d’Amèric és garantia de qualitat i d'emoció. El de dimecres 19 de febrer a Alacant no serà un bolo qualsevol. Serà la primera actuació de la gira del disc al País Valencià. Una estrena en tota regla. ‘La idea podria enamorar-te’ perquè Joan té la capacitat de dir les coses, per molt dures i aspres que siguen, des de la tendresa.
   Per anar obrint boca, us deixe amb una de les cançons originals ‘Perquè sóc poble’. Tota una declaració de principis i d'estima cap al nostre país. Us agradarà MOLT. Ací està, mà a mà, amb Borja Penalba. Dos grans que tindreu l'oportunitat de gaudir DIRECTAment al Col.legi Major de la Universitat d'Alacant. 19 de febrer a les 19h.

Carrer passeig

1. 
   

   El recorde anant a la ràdio amb la seua guitarra acompanyant diverses formacions com ara Soul Atac o Màrius Asensi. Venia carregat de somriures i de bon ofici. Ell és un d'aquests músics imprescindibles que tenim a casa nostra. Després de tants anys fent música, per fi ens regala un disc de cançons pròpies. Estic gaudint-lo com una xiqueta amb una nina nova. Escolte amb fruïció el disc d' Alvar Carpi Lobatón, 'Carrer passeig', editat per Comboi Records. 12 cançons compostes per ell mateix que havien estat esperant al calaix durant un bon grapat d'anys. Ara veuen la llum, i ara és ell qui compta amb col·laboradors excepcionals (Miquel Gil, David Pastor, Lluís Llàrio). Temes que ens mostren el ventall d'estils de la música popular contemporània que aquest músic intuïtiu i autodidacta de l'Horta Sud ha anat conreant durant tota la seua vida: pop i rock, cançó, folk, música sud-americana, bossa nova, samba, jazz...
   
   Àlvar Carpi va començar a tocar la guitarra de ben jovenet. Durant els anys 80 va ser guitarrista de diversos grups com “Mosca amb Llima” (amb Bernat Pellicer i Amadeu Llàtzer), “Lur” (amb Enrique Vergara, Josep Maravilla, i Bernat Pellicer) i “Acústic Trio” (amb Cristina Blasco i Albert González). En aquesta època acompanya amb la seua guitarra al poeta i escriptor Francesc Viadel.
   
   En la dècada dels 90, va realitzar una intensa activitat participant en diversos grups i acompanyant contacontes i poetes. Guitarrista de 'Crónica Sur', enregistra el disc “Costumbres Tradicionales” (estudis AC-València) (1997) amb Mario Francés, produït per Iñaki Altolaguirre. Acompanyava a les cantants de jazz Cristina Blasco, Pepa Blasco i a Mara del Alar (espectacle “Xabel Jazz” amb versions molt personals de cançons de Chavela Vargas); col·laborava amb la Dixie-land de Sedaví tocant el banjo; va ser guitarrista d' “Els cors d'aram”, grup que acompanyava ÒscarBriz en la gravació del cd “Pur desig” (Cambra Records, 2003); de 'La Fusteria', grup de Rafa Xambo, amb qui ha gravat els CDs “7 acústics” (P.M. Produccions,2002) i “dies oberts” (Cambra Records,2003). Va enregistrar el cd “Coses elevades i coses d'anar per casa” (estudis Samaruc d´Algemesí) amb l'actor valencià Domingo Chinchilla portant l'espectacle al circuit de cafés-teatre del País Valencià i al Carme Teatre de València; va participar als directes de Miquel Gil amb el cd “Katà”; va acompanyar al grup de folk Aljub (Joansa Maravilla) col·laborant al cd “Portes” (Picap); va formar part del grup 'Màrius Asensi amb 21 Grams' on va gravar les guitarres i va fer el arranjaments al cd “Els teus Arguments” (Estudis Samaruc); també va col·laborar en la gravació del primer cd de “Soul Atac” (Temps Recod) i en el segon, “mercat Negre” hi va participar juntament amb Miquel Gil, Oscar Briz, Remigi Palmero, Joan Soler, Julio Bustamante, Lucho Aguilar…. L'any 2008 va compondre i enregistrar el tema “Arrancapins” per al cd 'De la terra'. Un recopilatori de músics valencians que va fer la falla pel seu centenari. Va fer dues versions de Raimon (cantades per Xambó i Botifarra) al cd editat pel Servei de Normalització Lingüística de la Universitat Politècnica de València (2009) 'Gràcies Raimon'. Va col·laborar amb Escola Valenciana per al seu 25è aniversari en la cançó 'Tenim la Clau' que va ser enregistrada al cd de La Gira 2010. Actualment porta endavant el projecte “Musicografias” de Carlos Carrasco Esteve a dues guitarres i forma part del grup de música folk Quamlibet liderat per Francesc Medina amb qui va treballar al darrer cd “I no es fa de nit”. Àlvar Carpi és membre del COM (Colectiu Ovidi Montllor de Músics i Cantants del Pais Valencià).
   
   Amb aquest extens i intens curriculum, el músic arriba a la maduresa amb un disc que resumeix ben bé tot el que la música li ha donat i tot el que ell ha aportat a la creació musical del País Valencià. Feu una passejada pel seu carrer. Gaudiu-lo a casa amb la família. En la meua està sonant ara el cri cri d'un grill!
   http://alvarcarpi.wix.com/alvar-carpi#!disc/c1mkb

Benvinguts al paradís. Glossa a Obrint Pas. Premi Socarrat Major 2014

Benvinguts al Paradís. Amb Coratge, Seguim i seguirem en un país en el qual qui ens governa és pensa que pot vetar un diccionari, malgrat que hi ha vora mig centenar de sentències judicials que subscriuen la unitat de la llengua, i malgrat que totes les universitats del món certifiquen

científicament que català, balear i valencià són el mateix idioma, el d’Ausiàs Marc, amb tots els seus accents; un país on tanquen els mitjans de comunicació públics a colp policial i on les agressions lingüístiques són quotidianes Avui dia, en un món globalitzat, una llengua no roman viva si no té presència en els mitjans de comunicació de masses. Des del 2008 fins ara, s'han tancat més de 30 mitjans de comunicació. A més de RTVV i dels canals de TV3 i Catalunya Ràdio, han estat clausurats Info TV, i mitjans locals com ara GandiaTV, emissores de ràdio i premsa comarcal que acaben ofegades pels entrebancs polítics i la manca de suport institucional.

El lliurament del Premi Socarrat Major 2014 palesa, una vegada més, que són els col·lectius culturals, les plataformes reivindicatives i les entitats cíviques les que fan possible el miracle de seguir vius. L’Associació Socarrats de Vila-real n’és una mostra. Us estic molt agraïda i em sent honorada per haver-me convidat a aquest prestigiós acte que reconeix anualment la tasca de les persones i de les entitats que són (i fan) cultura i llengua.  Estic envoltada d’eixos herois anònims i quotidians que estan retratats en els set discos d’Obrint Pas. Eixos herois que, malgrat la tempesta, ‘seguiu navegant a tota vela cap a rumbs marcats contra la por’ teixint iniciatives de construcció col·lectiva i de resiliència. Vosaltres sou els que feu la Revolta de l’ànima Obrint Pas a la Terra, encenent La flama sense deixar d’estar En moviment. No tingues por, Som del sud, del País de l’olivera , que malgrat la lletjor i la brutícia que ens escampen els corbs ens l’estimem. Més encara si ho fem amb la banda sonora d’Obrint Pas. Qualsevol de les seues cançons trau el millor de nosaltres, ens desperta i ens empenta  a seguir. Només amb els títols dels seus temes ja podem bastir un discurs farcit d’esperança. Obrint Pas us canta a vosaltres, als herois anònims. 
 

Radiotelevisió Valenciana ha mirat cap a les  cadenes generalistes comerciales estatals. No ha apostat, com a criteri global, por un model comunicatiu propi, incomplint la llei de creació del 1984, que tenia com a raó de ser promocionar els nostres creadors i divulgar les seus obres. Hi ha hagut excepcions a la norma, això sí, però en programes aïllats que la casa no publicitava i on els professionals treballàvem a contracorrent de les consignes marcades per la direcció. Voler ser professional en RTVV ja era un fet per si mateix revolucionari. En aquest context, els músics han sigut un dels col·lectius més damnificats. Obrint Pas va nàixer fa vint anys a l’institut Benlliure de València. En l’any 93, no hi havia massa grups que cantaren amb naturalitat en la seua llengua materna. Recorde escoltar tres temes en un CD editat per Ràdio 9 i l’Institut Valencià de la Música, dins del marc del festival Tirant deRock, on descobria uns adolescents Obrint Pas que esgarraven les guitarres sense dolçaina encara, juntament amb Owix,The Jam Ones o Los Anselmos. En eixos primerencs anys noranta també sonaven amb força Munlogs, Bajoqueta Rock o Dropo. S’havia encetat una nova etapa en la cançó d’autor amb Joan Amèric, i Feliu Ventura començava a caminar. Des d’aleshores, la producció musical en valencià no ha deixat de créixer i de diversificar-se. En eixa expansió tenen molt a veure els músics d’Obrint Pas. Ells representen la primera generació d’alumnes que van estudiar en la línia en valencià que prestigiaven la llengua més enllà del seu ús domèstic. La trajectòria de la banda és excepcional, perquè ha aconseguit enderrocar qualsevol barrera idiomàtica i ha arribat a emocionar públics ben diversos del món:  Sud-amèrica, el Japó, Europa, el Magrib i ara recentment ciutats nord-americanes, com ara Nova York o San Francsico, s’han rendit als seus peus. La seua trajectòria també és excepcional per la fulgurant evolució artística aconseguida a força de treball i de convenciment. La música ens encomana l’estima sincera per la llengua i la cultura, amb una predisposició infinita a estar sempre al costat de les lluites de base social. També són excepcionals per l’insòlit èxit de vendes. Amb els quatre darrers discos han superat els deu mil exemplars venuts i han estat durant setmanes encapçalant els primers llocs en la llista de discos més venuts a tot l’estat. Malgrat aquesta contundent evidència, Obrint Pas ha estat invisibilitzat, silenciat, tapat i, fins i tot, boicotejat per les institucions oficials i per la seua televisió pública, on mai en 24 anys d’existència de Canal 9 han actuat o han estat entrevistats. I quan una decidia plantar cara a eixa ignomínia, havia d’enfrontar-se amb els comissaris polítics que gestionaven aquella maltractada casa. Enfrontament obert contra la direcció amb resultat victoriós. Perquè no hi ha res més satisfactori com ser ferm en la convicció. Miquel Ramos, Miquel Gironés, Robert Fernàndez, Xavi Sarrià… Els homes d’Obrint Pas són la insubornable consciència del País Valencià, que roman amagada per l’oficialitat però que està ben viva i assaonada amb els potents ritmes punk i hardcore; amb la jovialitat del ska; amb l’èpica del so electrònic i amb la dolçaina… Eixa magnànima dolçaina de Gironés que quan apareix en escena ens fa traure pit d’orgull col·lectiu. Música mestissa, missatge internacionalista, global, que reivindica els pobles oprimits, que denuncia el feixisme i que ret homenatge a les víctimes. "No estàs sol, no tingues por”. Com assenyala Feliu Ventura, company estudiant de filologia de Xavi Sarrià, Obrint Pas té una potestat: ‘la sublimació dels sentiments en les lletres’. És la capacitat de convertir una cançó en un himne i un bon grapat són càntics inmortals com ho pot ser L’estaca o Al vent. Malgrat la seua joventut, el grup ja és un clàssic indiscutible per a les noves generacions que segueixen la seua petja. La potència aclaparadora dels directes i la seua sonoritat han pres el relleu de grups com Al Tall, que havien recuperat d’un temps ençà la nostra tradició. La banda valenciana més internacional, també forma part d’aquest moviment. Després de vint anys de recorregut, el pas és obert i ara cal seguir-lo.

Els valencians tenim un patrimoni musical amb una producció ingent que hauria de tindre cabuda en els mitjans de comunicació. Senzillament, perquè forma part de la nostra realitat cultural. No tenir-la en compte suposa amagar i menystenir els seus autors i una part molt significativa de la societat valenciana, que es la audiència potencial i natural de la ràdio i de la televisió públiques. Recuperarem RTVV. I si ho aconseguim, no hi haurà marxa enrere. Haurem de fer una televisió i una ràdio responsables, independents i pròximes, on els músics entraran per la porta gran.
 

Des d'aquest país de l'olivera, de l'ametler i del canyar, Obrint Pas s'ha connectat al món globalitzat fent servir la nostra llengua com a eina de comunicació i no de separació. Aquest és l'universalisme clarivident i no aquell altre excloent, segons el qual és preferible no entendre una cançó en anglès, en alemany, o en francès, que no comprendre una lletra escrita en català. Hi ha molts nipons que senten bogeria per la dolçaina i aprenen a tocar-la gràcies als seus concerts.

Obrint Pas ens ha mostrat el camí on podem transitar sense pors, amb la cara al vent, gaudint de la nostra alegria. 

GRÀCIES, SEMPRE!