Idees i percepcions sobre Montserrat Roig

Quan Montserrat Roig escrivia el 1987 ‘la veu melodiosa’ jo estudiava periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i vivia en l’Eixample, prop de Bailén, el seu carrer de tota la vida des d’on el talent de la Roig sucava en els veïns que hi habitaven i inspiraven el tarannà dels personatges de les seues novel.les. En aquells anys jo també era una mena de Càndida voltaireiana, com l’Espardenya, el protagonista de ‘la veu melodiosa’ que surt del seu petit paradís i descobreix el món regit pel caos de la gran urbe amb un deler irrefrenable.

“No hi ha res que et compense tant com escriure” deia la Roig. La sisena de set germans va començar am l’escriptura perquè s’hi fixaren en la seua persona. Per tal que els altres sapigueren que ella també hi existia. Publicà llibres, guanyà premis literaris i va fer reporterisme i televisió des d’una militància antifranquista i amb plena consciència feminista.

La literatura, el periodisme i la sana i justa captinença de Montserrat Roig mostren les cares polièdriques que representen la modernitat d’una època que transitava entre corrents provincialistes farcits de prejudicis, exaltacions i autoodis. Podríem dir, en l’argot de la política actual, que la Roig formava part d’una esquerra autocentrada que contribuïa de manera determinant a recuperar l’autoestima i bastir el relat per a ‘dummies’ espanyols. Em pregunte què hi faria ara? Militaria en algun partit? Què n’opinaria de l’ecosistema polític actual amb les formacions‘emergents’? Es posicionaria en el procés sobiranista català? Hauria fet classes de literatura o de periodisme a les facultats? Seria activa en les xarxes socials? Tindria comptes de túiter i féis buc? Formaria part de l’Institut d’Estudis Catalans? Quantes obres hauria escrit i quants guardons més l’haurien distingida per la la seua narrativa i assaig? Continuaria sent una escriptora incòmoda per a la ideologia centralitzadora? S’hi posaria al capdavant de la batalla per acabar amb els desnonaments? Què en pensaria del naufragi europeu durant la crisi humanitària dels refugiats? Com lluitaria davant la xifra de la vergonya que desvesteix l’anomenada violència de gènere o masclista? Capficada com estava en el fang de la vida real no resulta complicat fer una pràctica de ficció i imaginar-la arremangada, colze a colze, amb les cabòries socials contemporànies.

La imatge del talent de na Montserrat Roig n’és ben viva, tot i que la seua obra hauria de reeditar-se i tenir-la a l’abast. El seu nom referencial roman en biblioteques com la de Sant Feliu de LLobregat; el centre de documentació del Col.legi de Periodistes de Catalunya o en un institut d’educació secundària d’Elx. El nom de Montserrat Roig porta la flama del Correllengua 2016.

Escoltant-la en les entrevistes realitzades en la Televisió Espanyola de blancs i negres, la veu de l’escriptora era ben melodiosa. Com Kapucinsky, en tot allò que feia parlava amb la seua pròpia veu. Una veu personal, esmorteïda, sense excessos ni escridassaments , però ben aferrada a la realitat i a una memòria conreada d’un discurs testimonial on palesava una òptica de la història contrària o diferent a l’hegemònica dominada sempre pel patriarcat i pel poder. Roig va ser contendent en les batalles -ben vives encara avui- a favor dels menesters socials centrats en la igualtat de gènere, els drets del poble i l’amor a la llengua materna com a font d’identitat: “Si em pregunten per què escric en català en tinc tres raons: primer, perquè és la meua llengua; segon, perquè és una llengua literària; i, tercer, escric en català perquè em dóna la gana” (El nom de les coses). Des de l’estimada Barcelona mirava al món. Les seues estades com a professora en diversos països la va empentar a entrelligar la cultura catalana amb l’exterior. Concebia la seua, com una llengua sense fronteres. Bona part de la seua obra ha estat traduïda al francés, anglés, alemany, castellà, Italià i portugués.

Eren temps d’abandonar la mordassa de la llengua i un grup de periodistes de Ràdio 4 i TVE s’hi van trobar per repensar els mitjans audiovisuals. La televisió emetia 12 hores i mitja setmanals de programació en català. La pressió dels professionals del sector va dur a multiplicar per cinc aquesta quantitat i així van aparéixer a la pantalla programes com ‘vosté pregunta’ d’en Puyal i ‘Personatges’ de na Roig qui va haver de superar els prejudicis que l’esquerra tenia vers la televisió en ple tardofranquisme. Ella, juntament amb molts altres, van capgirar des de dintre la principal ferramenta de manipulació censura i control.

“Del franquisme ens n’han quedat moltes xacres. No les diré totes, no tindria prou paper. Però voldria remarcar-ne dues: la manca del sentit de l’humor i la incapacitat de respectar les idees de l’altre. Quan no ens agrada una idea que no s’adiu amb el nostre món mental, no la discutim: la triturem, la reduïm a la paròdia.” Un pensament de l’escriptora en temps de la transició que sembla ben vigent a dia d’avui.  Ella va rompre el vell silenci de la memòria, el filosòfic, etnològic, literari, poètic i musical. La seua és una dissertació nítida, armada d’arguments i versemblant. Una dona que es reivindica feliçment com a dona sense caure en la temptació d’imitar els patrons de comportament masculins.

En l’exercici del periodisme televisiu actual s’imposa massa sovint un tipus d’intervenció basat en el desplegament d’un interrogatori delimitat a una suma de preguntes i respostes, millor o pitjor embastades, sense diàlegs ni matisos on l’interés de la persona entrevistada es fa fonedís. Montserrat Roig sabia preguntar i dominava la virtut de callar per a poder escoltar. D’aquesta manera en treia afirmacions, negacions, dubtes, gestos, reserves o confessions que mostraven la personalitat d’uns interlocutors que confiaven en la credibilitat de l’entrevistadora. Entrevistes respectuoses plantejades de tal forma que el personatge feia monòlegs de contingut personal que retrataven moments de la història. Homes i dones de gran rellevància que havien estat amagats durant la llarga foscor del franquisme. Ella fou la baula connectiva entre els creadors de cultura i els intel.lectuals de la guerra i la postguerra. Devia ser emocionant (encara ho és ara) veure aquests personatges ocultats pel NODO franquista, posant-los en valor, fent-los importants. Entrevistes garbellades fetes amb l’oïda i la memòria. Sens dubte, la Roig fou una rescatadora de personatges en l’oblit. Hi van passar fins a 49 personalitats de la cultura catalana, entre les quals, Maria Santpere, Maria Aurèlia Capmany, LLuís Llach, Joan Oliver, Pau Vila, Antoni Tàpies, Josep Pla o Maria del Mar Bonet.

Seria bo que les facultats de comunicació recuperaren l’essència de la paraula oral fent servir la pauta d’entrevista fonamentada amb el programa Personatges emès al circuit català de TVE  entre el 1977 i 78. Veient-lo diríem que en el fet de preguntar també hi ha bocins d’art on s’hi descrivia la força i la trascendència del personatge fent un perfil d’alé poètic i literari acompanyat de les fotografies de la seua estimada Pilar Aymerich amb un cos d’entrevista documentada que contextualitzava la persona en el seu moment històric, cultural i social.

Hui és inimaginable una televisió en blanc i negre o dibuixada amb els colors primerencs d’un plató amb dues càmeres, un atrezzo simplificat a la mínima expressió d’una taula i un parell de cadires com si estiguérem a la sala d’estar de casa nostra amb una copa i una cigarreta mentre raonem amb un amic. Aquesta posada en escena innocent i marcada per uns altres tempos molt més pausats i reflexius, se m’antoixa atractiva i honesta al bell mig d’un segle visual i digital sotmés a la voràgine trepidant gargallejada de titulars.

Personatges va plegar el juliol del 1978 perquè la direcció de TVE el va suprimir amb l’argument que, després de quaranta-nou protagonistas, no en quedaven més. El motiu real era l’opció política de Roig qui va figurar en les llistes electorals del PSUC. Després d’aquell programa en vindrien alguns més i tots van mantindre el seu segell. ‘Clar  i català’ fou un cicle d’entrevistes als líders polítics parlamentaris i el 1984 experimentà amb altres formats més innovadors en‘Los padres de nuestros padres” i “Búscate la vida” La primera proposta dibuixava els trets s’una generació d’espanyols que havia conegut la guerra civil; i la segona donava veu als joves que estudiaven primària quan Franco va morir.

Molt amiga de Rosa Montero, les dues foren revolucionàries del gènere de l’entrevista. L’una des d’El País i l’altra des de la televisió. Montserrat Roig també cultivava l’entrevista com a instrument d’investigació. Per mostra, dos tresors: ’els catalans als Camps nazis’ (1977) o ‘L’agulla daurada’ sobre el setge de Leningrad en la segona guerra mundial (1986).

Roig s’hi esforçava per unir les geografies de les Balears i el País Valencià al Principat. Viatjava sovint a València per entrevistar els deixebles d’en Joan Fuster: músics, poetes, escriptors, historiadors de la cultura, pagesos… En el programa Personatges Montserrat entrevistà tres valencians mítics i referents del pensament, la poesia i la música: Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Ovidi Montllor.

Hi tenia certa amistat amb el primer director general de Ràdio Televisió Valenciana, Amadeu Fabregat, al qui no obstant, va criticar en un dels seus darrers articles publicat a l’Avui quan Fabregat va donar el vist i plau a una llista de paraules ‘prohibides’ que els professionals no havien de fer servir. ‘Amadeu no em toquis el pronom feble.’  

Dels llibres que s'estan publicant sobre la seua figura us recomane aquest.

Montserrat Roig. La memòria viva, la darrera llavor de Sembra Llibres. L’obra, escrita per la periodista i escriptora Aina Torres, reconstrueix la trajectòria de Montserrat Roig a través de la literatura, el periodisme, el feminisme i la lluita per la recuperació de la memòria històrica, i esdevé un homenatge i una reivindicació del seu llegat. El llibre veu la llum l’any que es commemora el 25è aniversari de la mort de l’autora d’obres com L’hora violeta, La veu melodiosa o Els catalans als camps nazis.

Aquesta biografia recull declaracions de vora quaranta periodistes i escriptors que o bé van conèixer Roig, o bé se’n senten deixebles.

A qui li importa la ràdio?

La ràdio no és la tele

Vaig entrar a treballar-hi, amb el títol de periodista sota el braç, quan les emissions de la ràdio autonòmica estaven en proves. També vaig estar en la inauguració del projecte, el 2 d’octubre de 1989. D’aquells inicis hi ha dos fets prou significatius: primerament, la ràdio va començar a caminar una setmana abans que la tele perquè aquesta estrenava les emissions regulars el 9 d’octubre i acaparava tota l’atenció dels mitjans i la societat. La decisió de separar les dates de la inauguració va ser, precisament, perquè el protagonisme de la ràdio no fóra fagocitat el mateix dia del seu naixement oficial. Per singularitzar-se, si més no, en l’eixida al mercat.

En segon lloc, la ràdio va fer un concurs públic per veure amb quin nom es batejava. Va guanyar Canal Nou per golejada. Però, l’aleshores TVV Televisió Valenciana, adoptà la marca i el logotip, i clar, la germana menuda del dial va haver de dir-se Canal Nou (Ràdio). Aquesta nomenclatura compartida creava confusió entre els ciutadans que veien el distintiu de la tele i no el de la ràdio. Amb l’objectiu de diferenciar-se l’una de l’altra, es va rebatejar com a Ràdio Nou. En nombroses ocasions quan treballava de reportera i entrevistava algú del carrer o dels pobles, tot i que no portava cap càmera al muscle, em preguntaven: “Quan eixirà açò per la tele?” i jo els havia d’explicar amb paciència que no érem la tele sinó la ràdio… “Ah, però hi ha una ràdio en valencià?” Amb el pas dels anys, va anar aconseguint ser ella mateixa, però no com hauria d’haver sigut. La promoció era pràcticament inexistent, amb campanyes comptades i sense cap intenció de difondre la seua presència.

La televisió i la ràdio són iguals de dret. Han sigut engendrades en la Llei de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC) i foren parides al mateix temps en la Llei de Creació de 1984, però en la pràctica, la ràdio ha estat invisible als ulls dels valencians. Per què? Deixant de banda la llosa de la reputació de RTVV associada a la generalització d’una mala praxi comunicativa, segurament la raó és senzilla: perquè a tots els polítics els importa la imatge. Allò que no ix per la tele no existeix. En l’antiga RTVV es va prioritzar sempre la televisió i aquesta tendència es va mantindre així durant els seus 24 anys de vida. Un fet que no ha passat en altres cadenes. Les comunitats autònomes, que des de la creació dels seus mitjans audiovisuals han construït un model de radiodifusió independent de la televisió, han aconseguit connectar amb els interessos dels ciutadans, són líders  o estan situats en els primers llocs dels rànquings. Si mirem les dades de l’Associació per a la Investigació de Mitjans de Comunicació, l’emissora RAC1, referent de ràdio privada d’àmbit autonòmic, lidera l’audiència catalana amb 768.000 oients. Li segueix l’oferta pública de Catalunya Ràdio amb 614.000; les ràdios autonòmiques d’Andalusia, la Galega i Ràdio Euskadi també assoleixen nivells molt acceptables. Al capdavall, l’audiència potencial la tenim a casa nostra i ara seria l’hora de bastir la ràdio, visualitzar el territori amb les gents que hi viuen; crear una malla formal de corresponsals que permeta comarcalitzar l’emissió per entendre’ns com una realitat lingüística, política, social, cultural i esportiva singular; perfilar col·laboracions concretes amb les emissores municipals i acordar desconnexions locals; creure en l’esport autòcton i potenciar la pilota valenciana; incorporar als programes esportius dels grans equips els partits de segona divisió connectant amb les capitals de comarca; confiar en la ràdio com a teràpia que cura la soledat de les nits i la dels nostres majors; rescatar els gèneres clàssics de l’entrevista documentada, el reportatge sonor , el serialisme… I fer ficció amb la matèria primera dels nostres escriptors. La ràdio té moltes cares i és tremendament evocadora. Somiant-la així, potser comprovaríem com l’audiència s’hi vincularia. L’equació és bàsica: si som pròxims, arribem als nostres veïns; i si som creatius en la posada en escena radiofònica, oferirem qualitat.

Xarxa pública

Des que va nàixer Ràdio Nou, fa 27 anys, hi ha més d’una dotzena de freqüències situades estratègicament per tindre una cobertura potent (en alguns punts del país les freqüències han sigut ocupades per canals il·legals). També disposem de tres centres emissors principals i una desena de reemissors. Tota aquesta xarxa pública de comunicació sonora està en desús des que poc abans de les 00:00h del 29 de novembre de 2013 la companyia privada de telecomunicacions, Abertis, que prestava el servei de transmissió del senyal al primer canal radiofònic, emmudira la seua veu. Una execució que seguia les ordres de qui fou president de la Generalitat, Alberto Fabra. Per rebre eixe subministrament tècnic els valencians pagàvem 500.000 euros anuals a Florentino Pérez, llavors propietari de l’operadora. En la segona vida que es preveu per a la ràdio, després de ressuscitar-la, sembla que hem aprés eixa lliçó: els ciutadans ens estalviarem aquesta innecessària despesa i rebrem les emissions a través de la xarxa pròpia.

Dos canals

Segons marca la CVMC, la ràdio tindrà dues emissores: una generalista, amb informatius, entreteniment, ficció, tertúlies i esport; i una altra temàtica dedicada a la música i la creació cultural.  S’emetrà a través de les freqüències de l’originària Ràdio Nou i del segon canal, Sí Ràdio.

La Corporació tindrà un sòl pressupostari de 50 milions d’euros i un sostre de 100. Per al 2016 hi ha destinats 29 milions, dels quals 5 posen al dia els equips tècnics de la televisió, 15 adquireixen produccions i 9 són els previstos per a engegar-la. Però l’anhelada obertura ha estat dilatant-se en el temps i de la ràdio poc se’n sap. Caldrà tindre alguna notícia en algun moment sobre la partida amb què comptarà la ràdio per emprendre-la. Hi haurà les garanties necessàries de viabilitat? Aquest punt depén d’una voluntat política que, en aquesta segona oportunitat per reviure la ràdio, se la crega i la dote dels recursos suficients per gestionar amb eficàcia la funció que li pertoca com a eina fonamental de cohesió de la societat. La ràdio del poble valencià és homologable a qualsevol altra legitimitat social. Ens referim al dret de rebre informació de proximitat des del nostre dial i en la llengua pròpia. Una facultat que ens pertany i és tan òbvia com escandalosament absent.

La plantilla

La programació radiofònica haurà d’estar d’acord amb el mandat marc, el contracte programa i les directrius acordades pel Consell Rector. Ignorem si la ràdio, tal com farà la televisió, podrà contractar amb tercers la producció i edició de determinats continguts o si tota la graella es farà amb el personal de plantilla de l’empresa pública. No està definit encara el nombre de treballadors i hi ha pendent de resoldre una incertesa:  la demanda laboral de la CGT a l’Audiència Nacional que podria concloure amb la nul·litat del segon ERO, l’expedient de regulació d’ocupació, fet després de l’apagada de RTVV.

Restabliment de les emissions i ubicació

Caldrà estar atents a l’òrgan assessor en matèria de continguts depenent del Consell de la Ciutadania. La ràdio valenciana ha de ser rendible socialment fent-se de voler i guanyant-se la fidelitat de l’oient. «Lo que puede sintetizar el espíritu de la radio es la participación colectiva de la gente. La radio no es sólo un actor social que difunde comunicación, sino también una organización de personas que participan» (Chasqui Radio, Perú).

Per dur a terme de manera efectiva la idea d’una ràdio on hi haja continguts de tot tipus durant les 24 hores del dia amb butlletins horaris i informatius potents; on tinga preeminència la participació activa de col·lectius, associacions, sindicats, plataformes, etc; fent una funció autènticament social i de servei públic, convindria disposar d’uns estudis tècnics ubicats a la ciutat, de fàcil accés amb transport públic per a tothom. Perquè la participació de la ciutadania no la conta la ràdio, sinó els mateixos ciutadans. És més ràpid i barat estar a València que a Burjassot on sí que té sentit que estiga la televisió perquè la producció de programes necessita de grans espais per als platós.

Tots els equipaments tècnics dels estudis de Ràdio Nou a l’Avinguda Blasco Ibáñez de València, un local de «titularitat pública», actualment estan desmantellats, classificats  i emmagatzemats al centre de producció de programes de televisió amb la idea inicial de construir unes noves instal·lacions allà mateix a 8 km del centre neuràlgic del Cap i Casal. Un vell plantejament de qui era director general en els últims anys de RTVV, Pedro García, que tenia el propòsit de traslladar la producció de continguts radiofònics al mateix lloc que la tele. L’informe de la consultora Price WaterHouse així ho apuntava. Es van fer els plànols i el procés anava a concretar-se després del primer ERO de RTVV amb la directora general, Rosa Vidal. L’objectiu era diàfan i obeïa, únicament, a criteris d’estalvi de recursos humans: es a dir, aconseguir la polivalència de periodistes  i tècnics de ràdio i televisió. Els professionals sabem que les necessitas i dinàmiques de funcionament diari d’un mitjà i de l’altre són distintes i encolar-les aniria en detriment de la ràdio que es convertiria així en una pobre sucursal de la televisió. La ràdio i la tele valencianes deuen estar connectades de manera telemàtica; formar part conjuntament de la plataforma multimèdia i compartir (si així es decideix) les emissions d’alguns programes molt concrets com per exemple, tertúlies polítiques, concerts en directe o esdeveniments puntuals. Sí que es podria estalviar en el nombre de directius de l’organigrama i unir els coordinadors de les diferents àrees. Els departaments econòmic, jurídic o el d’informàtica també coincidirien, però els treballadors i la producció de continguts haurien de fer-se independentment l’una de l’altra.

Quina seria la manera més eficaç, ràpida i econòmica per restablir les emissions radiofòniques? Mantindre la ràdio on estava i aprofitar les instal·lacions de Blasco Ibáñez o fer-ne unes noves a Burjassot? En la segona opció, l’obra civil costaria 400.000 € i l’equipament tècnic d’estudis, insonorització i portes 600.000 €. En total: un milió d’euros. Mentre que continuar al local de Blasco Ibáñez valdria menys de la meitat perquè els estudis ja existeixen, les parets estan insonoritzades i les portes (de 6.000 € cadascuna) també. A més, gran part dels equips de so servirien perfectament per començar a emetre en pocs mesos. La localització de Blasco Ibáñez no és cèntrica, com la de la resta d’emissores emplaçades al cor de la ciutat, però sí que està dins de la població on hi ha fàcil connexió d’autobús, metro, tramvia i carril bici. Una altra possibilitat seria la de traslladar el milió d’euros previstos a fer uns nous estudis en alguna planta baixa de les desenes que té en propietat la Generalitat. Tenint en compte que en el moment d’escriure aquest article (finals de 2016) ni tan sols s’ha començat  a construir el disseny previst de la nova ràdio a Burjassot, resulta pertinent com a mínim, plantejar-s’ho, que se’n parle i que quede constància. Si a algú li importa i hi pensa, la millor promoció de la ràdio seria que estiguera a la vista de tothom amb uns estudis envidrats cara al carrer.

Els estudis de Ràdio 9 (de titularitat pública) a l'Avinguda Blasco Ibàñez de València estan abandonats.

El vigor de la ràdio

L’Estudi General de Mitjans (EGM) del 2015 apunta que vora 26 milions de persones de tot l’Estat (més del 50 per cent de la població) sintonitzen alguna emissora cada dia. Per tant, la ràdio, com a mitjà, continua tenint credibilitat i gaudeix d’una contundent capacitat de penetració social a través de l’emissió convencional en FM. L’únic termòmetre per a testar la salut de la indústria radiofònica és imperfecte i inexacte però completament vàlid per estimar les audiències i calcular les tarifes publicitàries. La Llei de la CVMC defineix, en els articles que van del 36 al 39, els principis pressupostaris. El finançament  serà mixt  i li permetrà fer ingressos derivats de la comercialització de publicitat.

Les estimacions d’audiències de l’EGM es realitzen tres vegades a l’any i l’última onada assenyala que la ràdio generalista, en el seu conjunt a tot l’Estat, ha provocat l’èxode de 667.000 oients, mentre que l’oferta temàtica ha pujat en 211.000 i la musical en 247.000. Així doncs, observem una basculació que gira a favor del consum de ràdio especialitzada o temàtica. Un clar indicador que ens marca la senda: s’hauria d’apostar per cites radiofòniques perdurables en el temps que divulguen la producció científica i cultural en el seu conjunt i promocionen la creació musical, molt particularment. Els valencians som posseïdors d’un patrimoni musical riquíssim i divers estilísticament. Hi ha una collita esplendorosa des del punt de vista artístic i la ràdio n’és el seu hàbitat natural.

La ràdio del present i del futur

Hem de veure quin és el moviment en l’espectre radioelèctric mundial. Als Estats Units ja són 100 milions de persones (el 36% del país) els que donen l’orella a un podcast. L’altra dada, no massa distant de la nostra realitat més propera, és que un terç dels joves entre 18 i 34 anys no té cap aparell de ràdio. És clar que nosaltres no som nord-americans, però l’influx en els joves i adolescents que usen altres suports diferents als analògics és ja el present i la desafecció al transistor clàssic, una certesa. Aquest context ens permet preguntar-nos què podem fer des de la zona zero de l’edifici on estem posicionats i, sobretot, cap a on volem créixer d’ací a 20 o 25 anys vista. Tampoc som noruecs però no podem deixar de mirar vers el país escandinau que serà el primer del món a implantar la transmissió DAB (Digital Audio Broadcasting), a partir del 2017. Amb el sistema digital terrestre cada canal nacional noruec passarà de 5 a 25 emissores i això plantejarà un nou escenari de molts més continguts, segmentació de l’audiència i del mercat radiofònic. La Unió Europea ja va implementar, a finals dels anys 90, un estàndard que es deia Eureka 147 del qual es van fer proves en la SER, RNE i algunes autonòmiques. Ara per ara, el nostre espai radioelèctric es manté en transició. A l’Estat Espanyol, després de l’apagada analògica de la televisió, l’any 2010, per fer el pas a la TDT i amb la crisi econòmica que encara causa estralls no li suposa això una prioritat. No obstant, la transmissió DAB podria ser el futur en uns anys no massa llunyans. En l’endemig, el present transcorre per dos camins: la ràdio en freqüència modulada i la ràdio en línia a través d’Internet (que també és digital), amb l’avantatge d’oferir una capacitat de consum aleatori i a la carta. La ràdio viu en aquest món híbrid en què, per ara, l’online complementa l’analògic sense substituir-lo. La convivència serà tranquil·la si la nova no envaeix el terreny de la veterana. Recentment, l’Associació Espanyola de Ràdio Online (AERO) ha convocat totes les ràdios en línia i podcasters a formar part del primer directori que classifique i certifique les audiències que aporten les dades de les operadores d’streaming per esdevenir així un registrador oficial que podrà garantir la supervivència de moltes emissores d’internet gràcies als ingressos dels anunciants. És per això, que no s’entendria una ràdio territorial valenciana que no disposara d’una poderosa plataforma web i un bon player. Hem de jugar amb totes les cartes si no volem caducar només començar. En eixe sentit, l’aportació del moviment podcasting i les ràdios universitàries han de fer el seu paper, com també l’haurà de fer la xarxa de ràdios escolars que l’entitat cívica, Escola Valenciana, està escampant arreu dels centres educatius. Els xiquets del segle XXI vénen al món endollats a una tauleta i un mòbil i estan hipnotitzats pel món visual. Tanmateix, les experiències pedagògiques i d’entreteniment fetes en les ràdios online i en la xarxa escolar demostren que si els infants i els adolescents s’escolten per la ràdio i participen en la seua confecció queden enlluernats pels sons.

A manera de conclusió final

No inventarem la pólvora. Els professionals que han fet de la ràdio la seua vocació saben de quin magma està feta. El requeriment ara és, a més, un altre: saber incorporar les noves demandes d’usar i/o consumir la ràdio. La tasca és ingent i s’haurà de fer de manera progressiva. Si de veritat la ràdio li importa a algú, al llarg del recorregut creixerà i millorarà. Sabem que quan arribe el dia de sintonitzar-la no arrancarà com ha de ser la definitiva. Però caldrà incidir en la idea que allò provisional i incomplet no ha de convertir-se en un estat permanent. Amb més motiu i raó s’haurà d’entendre que, per damunt de totes les consideracions, la ràdio no pot ser foragitada per la televisió i que cadascuna d’elles té el seu camp d’acció de manera autònoma. Altrament, no només repetirem els errors del passat sinó que els multiplicarem i els ciutadans seguiran preguntant-se sobtats i confusos com és que hi ha també una ràdio valenciana i no se n’havien assabentat.

Article publicat al nº 420 (novembre 2016: “Com ha de ser la nova RTVV?”). Ací pots fer-te amb un exemplar 

Tuactes i rebomboris almogàvers amb el Grup Harca

La paraula tuacte té el sentit de tràfec accelerat, quasi de desordre momentani, de guirigall.
Rebombori és el soroll que mou una colla.

Pintura de Luis Sanus

Jornada ben nutritiva la que vam viure a Alcoi el 12 de novembre amb el Grup Harca integrat pels mediavalistes Vicent Baydal, Ferran Esquilache i Frederic Aparisi. Anàrem convidats per Luis Sanus Pastor, capità cristià 2017, que pertany a la filà Almogàvers, més coneguda com la llanganya (malnom del fundador, Josep Blanes, que tenia problemes al lacrimal d'un ull). El tuacte va començar amb un dinar delicatessen al recomanabilíssim restaurant l'Amagatall de Tota que regenta un gran xef: Jorge Sanus (vull destacar especialment el "chambi" de pericana, els xipironets en la seua tinta, l'olleta de músic i un deliciós postre cremós basat en el pastís de carn alcoià). Per conéixer la riquesa de la gastronomia de les comarques de l'Alcoià i el Comtat vos recomane el llibre La Cuina de la Serra de Mariola.  

Els cavallers de la capitania, Sanus i els harquers van decidir autonomenar-se el Consell Almogàver, que havent entrat en calor amb les substancioses viandes, van fer una màster class àgil i entenedora al Centre Cultural Mario Silvestre de la ciutat dels ponts.
La xarrada conjunta, articulada en tres conferències amb power point, segons les especialitzacions de cadascun dels historiadors, portava per títol:  conquestes, almogàvers i llauradors en armes a terres valencianes durant l'edat mitjana.  

Ferran Esquilache Martí ens va dissertar sobre els andalusins, la societat indígena musulmana i la seua capacitat defensiva. A penes sabem res de com era la societat andalusina que existia en temps de la conquesta de Jaume I, però les fonts escrites dels conqueridors donen informació important per a conéixer-la. 

Vicent Baydal

amb l'epígraf, La fúria almogàver. La trepidant història d’uns guerrers medievals ens va introduir en l'apassionant i cruenta vida dels almogàvers. També ens va descriure la seua capacitat defensiva que fonamenta per què la conquesta cristiana era inevitable. Estos mercenaris medievals són un mite del nostre imaginari col·lectiu, però la veritat és que a penes quasi ningú coneix la seua història completa. Baydal va realitzar un ràpid repàs a l'inici, desenvolupament i final de la seua història des de les conquestes ibèriques fins a Constantinoble i com es va recuperar la seua memòria en època contemporània.

Frederic Aparisi Romero ens va sorprendre amb el seu enraonament sobre els llauradors en armes. L'ús i tinença d’armament entre els camperols valencians de l’edat mitjana. Tot i que ens puga confondre, les cases agrícoles valencians de l’edat mitjana estaven plenes d’armes i objectes bèl·lics. Al costat dels instruments agraris trobem no només escuts, cervelleres i peces defensives, sinó també armes ofensives, com ballestes i espases. L’ús d’aquelles armes, en tot cas, era més bé limitat. Aparisi ens va explicar per què les guardaven i quina utilitat tenien.

FER HARCA És un crit de guerra documentat històricament en avalots valencians: harca! harca! Amb el temps, fer harca va adquirir un sentit molt concret, el de llançar-se pedres entre bàndols de jóvens, però nosaltres ens quedem amb l'origen del mot, que correspon al d’un grup de gent que es reuneix en colla per fer aldarull. L'esperit de l'expressió és el que aplega als tres investigadors valencians dedicats a la història medieval: fer junts coses relacionades amb les seues recerques; fer, tots plegats, una mica de rebombori. En la conferència van fer com en els seus llibres: apropar la història medieval valenciana a la gent d’una manera entretinguda.

Els historiadors del Grup Harca són autors dels exitosos llibres Fer Harca. Històries medievals valencianes i Fer Harca 2. Més històriesmedievals valencianes, així com també Els valencians, des de quan són valencians de Vicent Baydal amb qui vaig col.laborar en un vídeo explicatiu sobre l'origen de la nostra identitat que es va fer viral a les xarxes socials amb més de 100.000 visites. Una altra mostra de com la seua saviesa pot arribar a la gent amb píndoles didàctiques, en este cas radiofòniques, la tenim en este muntatge sonor realitzat en el programa El Mural.
Històries medievals valencianes de Llibres de la Drassana és un conjunt de textos, que amb una gran capacitat divulgativa, ens acosten un bon grapat d’històries sorprenents com per exemple:
-¿Per quina raó l’arròs està tan present en la gastronomia valenciana?
-¿Per què era tan famós el bordell medieval de la ciutat de València?
-¿Què ens dugueren els almogàvers de la Grècia medieval?
-¿Què passà l’endemà de l’expulsió dels moriscos? 
 Es tracta d'un viatge fascinant i captivador per la València medieval. 

Capitania i cultura: Luis Sanus aprofita el seu any de capitania almogàver per divulgar la nostra història i cultura. L'amfitrió del tuacte harquer és una persona extremadament sensible a la creació. No debades, el seu ofici i formació és el d'artista plàstic. Fins a la celebració de la trilogia festera alcoiana, este capità amb ànima de poeta, té previst realitzar un seguit d'activitats culturals que potencien la música i les arts en general. Ara mateix podeu gaudir de l'exposició Intrafesta al MAF, Museu Alcoià de la Festa.  

El rebombori final va arribar quan els cavallers del capità li van regalar a un emocionat Sanus l'obra El adalid almogávar, de l'escriptor sevillà Joaquín Guichot. Esta va ser la segona novel·la històrica dedicada al tema almogàver, amb una primera edició a Sevilla de l'any 1859 i una segona a Barcelona i Madrid, de 1864, que és la que té Luis entre les mans. Com a particularitat, conté uns magnífics gravats sobre els principals protagonistes de l'expedició almogàver i presenta una visió romàntica i orientalista d'aquella aventura, en la qual, fins i tot apareix un almogàver musulmà amb el nom d'Alazarch, tot recordant el nostre Al-Azraq, mort en la Batalla d'Alcoi.

Amb el bram Harca, harca! i Desperta ferro! (un dels crits que entonaven els soldats almogàvers abans de llançar-se a la batalla) el tuacte i el rebombori van arribar al final amb un assaig apoteòsic a la filà. Sort que els almogàvers alcoians del segle XXI estan fets d'una pasta noble i pacífica basada en un esperit de germanor que ens assossega. A tots ells els dedique la banda sonora d'este text: el disc  Tuactes i Rebomboris del grup de Puçol (l'Horta Nord) Mox amb el qual van aconseguir, el 2015, dos Premis de la Música Ovidi Montllor.

Gala dels Premis de la Música Ovidi Montllor 2016

Disseny de Cèsar Amiguet

Em van tindre durant vint anys a l'ombra
per anar contra el sistema des de dins,
però ara he tornat i em pagaran les hores. Prenem primer Manhattan i després Berlín 
Així començàvem la gala. Recordant que un altre dels grans se n'ha anat de vacances, Leonard Cohen. Com ha escrit un dels premiats del COM, Pere Camps, director del Barnassants:
“La cançó d’autor és la paraula musicada, la paraula cantada, és el missatge, és una cançó que convida a pensar, a reflexionar, és una inversió en qualitat, que transcendeix les dècades sense perdre vigència, la cançó d’autor, com el teatre o el cinema d’autor, aposten clarament per la cultura amb lletres grans.”

En això estem. Amb vora un centenar d’obres concursants, la música en valencià continua vivint un moment dolç de producció i creació amb vora un centenar de propostes a concurs.

Atupa, guanyadors en la categoria de hip hop i electrònica

Els Premis: Dels onze anys d'història dels Ovidi aquesta és la primera vegada que es celebra fora del Cap i Casal. La gala de lliurament ha tingut lloc a Castelló dins del marc de la programació del Trovam!-Pro Weekend, la Fira Valenciana de la Música, que es realitza des de fa quatre anys a la capital de la Plana. L'acte, organitzat pel Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i Cantants en valencià va començar amb una emotiva intervenció de Jordi Pastor en record de son pare, recentment traspassat: el músic d'Alcàsser Vicent Pastor, membre del grup Tres Fan Ball i peça clau del campament musical Folksona que se celebra tots els estius a Agullent (Vall d'Albaida). A aquest homenot li dedicàrem la nit.
En l'acte coneixérem tots els treballs nominats i premiats de les vuit categories que van estar amanides per projeccions a càrrec de Túbal Perales i Daniel Olmo.

Dani Olmo, Pau Alabajos, Armand LLàcer (del TroVam) i Pere Camps (Barnasants)

Els primers guanyadors anunciats foren els de la part visual: Blau, de Joe Pask rebé l'Ovidi al millor vídeoclip, del realitzador Nacho Errando, i la il·lustradora Alba López Soler guanyà el de millor disseny pel disc L'amor i la ferocitat de Pau Alabajos, l'únic de les quatre nominacions amb què comptava. Ona Nua, el projecte de l'home-orquestra alzireny Josep Pérez, també n'aconseguí una de tres: l'Ovidi al millor disc de cançó d'autor per Un gat i un home al seu costat. Un altre projecte convertit en supergrup, Gener, aconseguí dos de les quatre possibles: millor disc de pop a Oh, germanes! i millor producció musical, a càrrec del preclar Paco Loco que ens va saludar amb un vídeo delirant. Els alcoians Arthur Caravan foren, com cada volta que trauen disc, els més reconeguts de l'any: l'àlbum Major propòsit va ser declarat el millor en la categoria de rock i les peces "La traïció de les imatges" i "Les amants", millor cançó i millor lletra respectivament. Els tres premis restants, els més específics, tingueren receptors diferents: Quasi res porta el diari d'Atupa és el millor disc hip hop i electrònica de 2016; el de folk és per a Adsabara, debut del grup Musicants; i el Premi Ovidi als artistes novells, per a la maqueta homònima del quartet Àcids. Els dos guardons honorífics: el de Suport a la Música en valencià, el va rebre el Festival de Cançó d'autor Barnasants i el de la Trajectòria, compromesa amb la llengua i el país, va ser per al grup Carraixet. El discurs del president del COM, Manolo Miralles, va cloure l'acte amb un dels moments reivindicatius de la nit juntament amb el manifest Sentiu la música, escolteu els músics de la Coordinadora per l'Escena Musical Valenciana que reclama unes condicions laborals dignes per l'ofici. 

D'això també se'n va parlar a la ciutat del Fadrí. El TroVam!-Pro Weekend ha sigut l’epicentre musical de casa nostra durant quatre intensos dies amb més de 60 actuacions. Les jornades professionals han comptat amb la participació de mig centenar d’especialistes vinguts de diferents indrets de l'estat espanyol. Un mercat musical que ha clausurat amb èxit la seua edició 2016. Vora 11.000 persones han assistit als concerts celebrats en diferents escenaris de la ciutat (Auditori, Plaça Major, Plaça Santa Clara, Teatre Principal i Teatre del Raval). En la part professional, la Fira ha registrat 350 acreditats, entre promotors, artistes, programadors, agents culturals i periodistes. 

Pere Camps, el comandant.

El director del Barnasants, Pere Camps, explica: "Al 1996 la cançó d’autor passava pels seus pitjors moments, i més si tenim en compte el paper destacat que tingué, en les dècades dels seixanta i setanta, en la reivindicació de la nostra llengua en particular i la nostra cultura en general, així com en les llibertats. Malgrat aquest context gens favorable, es va organitzar un petit cicle de nou concerts de cançó, que tingué com espai i centre operatiu les Cotxeres de Sants, d’ací en vingué el nom. El Barnasants Cançó d’Autor doncs, va néixer amb l’objectiu de donar impuls a la cançó d’autor, d’encarnar l’esperit i els valors que representava el moviment de la nova cançó, de fer-la conèixer a les generacions més joves de manera que esdevinguera un pont  de comunicació amb les generacions anteriors i fomentar-ne la transmissió i l’escolta.”

I així ho estan fent des de fa dues dècades amb una visió descentralitzadora parlant fins i tot de Països Valencians, amb eixe punt provocador que tant ens agrada. Aquest és el lema d'enguany.

El festival mira molt cap al sud. Va declarar el 2015, l’any Ovidi amb un altre eslògan lúcid que el cantant, l’artista i el pallasso d’Alcoi va escampar per tot arreu: Ja no ens alimenten molles. Organitza centenars de concerts, atorga premis als creadors musicals i a l’activisme cultural i aquest any, té la gosadia d’encetar la 21a edició amb un concert d’un dels gèneres més ignorats de la nostra tradició musical, la jota, en la seua versió de les Terres de l’Ebre. Ja ho diu Jordi Bianciotto: BarnaSants va de música, d’idees i de cultura popular; poesia i mestissatge, clàssics dels quals cal tenir cura i batalladores veus de nova planta, l’Amèrica Llatina i l’Europa més propera. Trobadors acústics o elèctrics, urbans o feréstecs, sols o en equip, alguns dels quals tenen en el festival un aliat imprescindible per a les seues carreres. Sense BarnaSants, tots ells serien una mica més infeliços. I nosaltres també.

Les dones: Xavier Aliaga diu en la seua crònica que aquests són els premis d'Arthur Caravan i de la veu de les dones i és ben cert això.  Rebeca Mut (la cantant dels premiats, Musicants), les germanes Giner (de Carraixet) i las Reinas magas, que fan els cors de gospel al disc de Gener, van ser protagonistes en aquesta edició dels Ovidi. Totes elles van tindre el nervi de cantar a cappella (jo les vaig posar en eixe embolat, tot siga dit). A aquesta diversa llista cal afegir el nom de la laboriosa Carme Laguarda (de la discogràfica Mésdemil amb dos discos guardonats). Dones que formen part del mosaic de l'escena valenciana. 

Carraixet: 45 anys fent música, concerts i kilòmetres. Mari Carme, Míriam, Eva, Vanessa, i la mare que les va parir, Carme Roig, conformen la nissaga Giner. Un autèntic matriarcat que segueix endavant amb la tercera generació de músics i músiques. El Premi a la Trajectòria artística per a Carraixet és merescudíssim. La formació ha recorregut les comarques valencianes perfumant-les de melodies i cançons tradicionals valencianes. El grup continua viu amb les quatre germanes i Rafa Arnal fill, hereus dels dos fundadors. La il·lusió del pare, Lleonard Giner, era que Carraixet no s’acabara. I això ja s’ha complert amb els seus néts i netes que formen Els Pabordets i amb el cor Lleonard Giner que han creat a Tavernes Blanques i que pertany a l'associació cívica Àgora.

Carraixet és el nom del barranc que estructura la comarca de l’Horta Nord. La formació va ser fruit d'una rondalla que dirigia Lleonard el 1971. La implicació del grup en els canvis socials i polítics que esdevingueren a partir de la dècada dels 70 del segle XX amb la recuperació cultural i lingüística al País Valencià formaria part de la seua personalitat. Tant és així que foren víctimes de la violència política que en aquells moments es visqueren amb l'atentat frustrat de l'extrema dreta que col·locaren artefactes explosius als baixos de la furgona del grup. Amb Carraixet es reivindica també la difícil tasca dels músics de la Transició. 

El jurat format per Xavier Aliaga, Quim Vilarnau, Eduardo Guillot, Josep Vicent Frechina, Vicent Xavier Contrí i jo mateixa (Hi falta Carla Gonzàlez)

L'onzena edició dels Premis COM acabà amb Suzanne de Leonard Cohen passada pel sedàs dels Arthur Caravan.
Fins l'any vinent! Tot esperant molta més música.