El Mural 17: la fera ferotge

La fera ferotge ha eixit de la gàbia i ha obert els panys que mantenien semiclandestins als músics que s’expressen en valencià. Escolteu el programa. 

El 19 de setembre de 2005 es fundava oficialment el Col·lectiu Ovidi Montllor ( el COM) i res no anava a tornar a ser igual en aquest incipient moviment que ja començava a anomenar-se “Música en Valencià”. Si hi ha hagut una activitat sostinguda en el temps dins del COM ha sigut el lliurament dels premis anuals que són sagrats. L’any 2007 no arribava a 50 el nombre de treballs presentats i en el 2015 ho han fet 134 produccions que els membres del jurat destaquen, en la veu del periodista Xavier Aliaga, per la seua esplèndida qualitat. El Mural està farcit de totes aquestes músiques: les dels guardonats, els nominats, cançóns d’ara i d’abans. Veus que transmeten emoció, esperança i també crítica.

El Col.lectiu Ovidi Montllor ha complit 10 anys i en fa  20 que l’artista, el cantant i el pallasso alcoià fa vacances. Dues efemérides que s’havien de celebrar en un ambient de normalitat democràtica amb el suport visible de totes les institucions valencianes. El lloc on la fera ha eixit de la gàbia carregat de les seues cançons, cent per cent vigents a dia de hui, és el Palau de la Música de València: símbol de la recuperació dels espais públics pels creadors de cultura i per a tota la societat en el seu conjunt.

Per eixa raó, el Col.lectiu de Músics en valencià Ovidi Montllor, que es va tancar al hall del Palau fa una desena d’anys, ha escenificat la conquista amb un cicle de concerts anomenat ‘la fera al Palau’ on 30 grups i músics, guardonats durant aquest temps han actuat en la sala Rodrigo omplint-la de gom a gom. Quatre concerts enregistrats pel Mural d’Escola Valenciana que es distribuiran per la trentena d’emissores col.laboradores que l’emeten mensualment.

En aquesta edició radiofònica, que us convidem a escoltar, tenen veu tots els premiats d’enguany i d’altres edicions;  els segells discogràfics i els estudis de so; els dissenyadors que li posen l’embolcall a la música, i les dones que a través del Col.lectiu Fusa Activa, treballen per visibilitzar-les dins del sector musical.

La nit dels Premis de la música 2015 passarà a la història per la recuperació de la normalitat i l’alegria. Toca ara aprofundir sobre la precarització en què es troben els músics si volen crear, produir i tocar en les sales davant d’un públic cada vegada menys educat a anar a concerts. Sobre els reptes de futur del COM ens parla el seu portaveu, Rafa Xambó.

Desitgem que el suport institucional als Premis Ovidi vaja més enllà i que a partir d'ara hi haja apostes operatives de difusio i promoció de la música que es fa a casa nostra. Si no és així, com diu el president del COM, Manolo Miralles, la fera mossegarà.

Abans de la fita històrica viscuda en el lliurament dels Premis Ovidi 2015, hi hagué una altra. Era el 29 de setembre de 2012 quan 80 músics d’orquestra simfònica acompanyaven a Pau Alabajos damunt de l’escenari per celebar els seus primers 10 anys de trajectòria amb un concert que ara també és un disc, ‘Pau al Palau’. Alabajos va apostar i arriscart fort i va assolir l’objectiu: omplir la sala Iturbi, la més gran del Palau, amb el cartell de ‘Sold out’. Potser l’any vinent es puga celebrar en eixa mateixa sala l’onzena edició dels Premis en un format dinàmic amb actuacions en directe i transmesa en viu per la nostra ràdio i televisió públiques.

Sintonitzeu El Mural i us adonareu de l’excel.lència musical que roman ben viva entre nosaltres. Gaudiu de la música i de la ràdio!

Trencadís Musical

Teresa Ciges. Periodista

Amàlia Garrigós. Periodista

Entrevista publicada En Saó al nº 393, corresponent a maig de 2014. Ací pots fer-te amb un exemplar

ENTREVISTA A NOVEMBRE ELÈCTRIC, EVA DÉNIA, SENIOR, SITJA, FELIU VENTURA I ORXATA

L’esclat de la música en valencià va començar a mitjan anys 90, un fet que ha creat una saó que continua creixent. En ple segle XXI, el País Valencià compta amb un patrimoni musical sense precedents, un ventall de diversitat estilística farcida de qualitat. Ací en teniu una mostra. Sis creadors amb sis perspectives diferents que reflexionen sobre el present i el futur; la demanda del públic o la normalitat anòmala de cantar en valencià. Ells formen part del trencadís d’un país de música.

–Considereu que hi ha un esclat de creadors musicals al País Valencià en el que portem de segle XXI?

–Novembre Elèctric: És evident que cada vegada l’escena musical és més po­tent i sobretot de més qualitat, tot i que el millor està encara per passar. En el nostre cas és curiós perquè veiem l’escena des de Madrid, però ens adonem d’aquest boom.

–Senior: A mi em sembla que al nostre país sempre ha existit gent fent bona música. Crec que ara es fa més palés i coneixem més músics per les noves tec­nologies, però València sempre ha estat terra de músics.

–Sitja: És cert que gràcies a les noves tecnologies hi ha una accessibilitat crei­xent als mitjans de creació i producció. Hi ha un terreny obert per a la creació i l’expressió cultural.

–Feliu Ventura: A això hem d’afegir l’existència d’un gruix de referents pròxims i el fet que s’intueix un incipient circuit per a la música en valencià.

–Orxata Sound System: A més a més, gran part dels grups els formem gent que ens hem criat en les línies en valencià. Segurament, aquesta gent viu la llengua amb molta més normalitat que genera­cions anteriors, que havien de batallar més perquè no semblara una marciana­da cantar en la seua llengua. També el sorgiment del Col·lectiu Ovidi Montllor ha servit per a multiplicar més tot açò.

–Eva Dénia: És evident que la música feta en la nostra llengua viu un moment daurat, però no sabria dir a quines raons obeeix. Precisament, l’esclat de la música en valencià s’ha produït en un moment en què l’ús social de la llengua ha decaigut. L’única explicació que se m’acut és que als valencians ens agrada anar contracorrent. O potser estem superant l’autoodi?

–Es parla molt de quantitat i qualitat. Quina és la relació al vostre parer?

–E.D.: Hi ha una relació directa. La qualitat va augmentant a mesura que es multipliquen les propostes. També és veritat que els músics joves que comen­cen ja tenen uns referents, no parteixen de zero i compten amb escoles de música on formar-se.

–F.V.: Al meu parer és desigual, però dintre de la quantitat, el nombre de pro­postes amb qualitat és proporcionalment més elevat.

–Orxata: En aquest cas, en general hi ha més quantitat i més qualitat, tot i que evidentment també hi ha molt d’amateu­risme que fa que la qualitat de vegades es ressenta. Però això és qüestió de per­severança i d’intentar regenerar el teixit musical valencià.

–Penseu que estilísticament hi ha diversitat?

–Senior: Sí, en els darrers anys han aparegut creadors que diversifiquen la música feta al País Valencià. Tenim de tot: folk autòcton, rock, jazz, heavy metal, instrumentals, hip-hop…

–Sitja: Hi ha menys diversitat de la que fóra desitjable, perquè encara imperen molt els clixés i hi ha molta importació estilística passada pel filtre lingüístic.

–E.D.: Ara es fa de tot i es veu amb naturalitat. Realment, el que està passant al món de la cançó en valencià és d’una normalitat anormal. El que no veig tan normal és que les dones no s’hi hagen incorporat massivament. Vull pensar que estan esperant el moment oportú d’eixir a la pista i acaparar-ho tot, perquè els conservatoris estan plens de dones! Mentrestant, no aniria malament una mica de paritat, per exemple en els jurats dels premis. Les dones escriuen i entenen de música.

–Com veieu el futur d’aquest esclat musical?

–F.V.: Atenent a la història, en el taronger de la música en valencià hi haurà poda i esporga. Per una banda, la que farà el mateix públic, i per l’altra, la que inten­taran fer les institucions segons criteris partidistes. Per això, crec que l’única eixida favorable és l’autoorganització i la defensa dels drets dels treballadors.

–E.D.: Vull pensar que s’està consolidant una generació d’on eixiran noms impor­tants que serviran de referent a futures generacions. A València hi ha unes veus que ja les voldrien en altres llocs i un planter musical excepcional!

–Orxata: De fet, el més important és que continue havent relleu generacional i que, si hi ha grups que van desaparei­xent, n’apareguen altres, si és possible de millor qualitat i discursos renovadors.

-N.E.: Jo veig el futur amb molta espe­rança. Tenint en compte aquest punt i la situació econòmica i social que vivim, només es pot anar a millor.

–Senior: Exacte. Això sols pot anat en una direcció: cap amunt. El fet que els qui manen estiguen apretant-nos tant fa que nosaltres, els creadors, ens sentim més units i creem amb més força i determi­nació. En realitat, hauríem d’estar agraïts a tots els feixistes: gràcies a ells estem coneixent-nos millor.

–Considereu que hi ha un públic sufici­ent per a l’oferta?

–E.D.: Clar que hi ha suficient públic! El que passa és que els mitjans de comuni­cació no ajuden a fer-ne difusió.

–Senior: Crec que no. Ací sempre l’oferta ha superat la demanda. La cultura en general no és prioritària en la vida diària de la societat valenciana. Tothom es baixa música per Internet, però no acaba d’en­tendre que cal pagar per ella per fer que nosaltres, els creadors, seguim fent-la.

–Sitja: Depén del tipus de públic que pretengues. Si l’ambició és alta, el públic és inesgotable. Si la pretensió és pro­vinciana, doncs aleshores la limitació és evident. La nostra música no mira cap limitació que no siga la de compartir l’idi­oma musical que fem servir, i això fa que el públic siga infinit.

–I penseu que caldria tindre suport institucional per crear una indústria musical sòlida?

–F.V.: Cal un suport institucional ade­quat, si no ja sabem com de perjudicial és el suport institucional. Qualsevol que intente fer política cultural des de dalt cap a baix s’equivoca vinga d’on vinga.

–Orxata: Al País Valencià no és que no hi ha hagut una política cultural proactiva, sinó que s’han posat pals a les rodes de la gent que fa cultura. Només en deixar de tindre una Generalitat en contra de la cultura ja avançaríem molt. La resposta a com s’hauria de materialitzar aquest suport hauria de ser fruit d’un gran diàleg, no només amb les generadores de cultura, sinó també amb les usuàries, intentant que no siga una cultura que ge­nere elits culturetes, potenciant la cultura crítica, comunitària, arrelada al territori i en continu diàleg i auditacions.

–N.E.: És evident que sense suport es compliquen molt més les coses. No dic ajudar, dic no perjudicar. Si fomentaren la creació de festivals, si donaren suport a les organitzacions que lluiten per la nostra cultura, si invertiren més en el pa­trimoni propi i menys en la F1, ja faríem una festa!

–Sitja: No cal només suport institucional. Trobem a faltar una indústria pròpia que canalitze adequadament eixe suport. En un món utòpic no caldria cap tipus de suport, les coses simplement serien de manera natural. Ara per ara, un suport institucional és necessari, però caldrà veure com és. El suport ha de ser en les bases i en l’àmbit de l’educació.

–Senior: Em conformaria amb el fet que ens deixaren pensar, crear, expressar i organitzar-nos com nosaltres decidim. Deixar-nos a la nostra i no posar impe­diments, entrebancs ni lleis que limiten la nostra capacitat de maniobrabilitat i creació. Això i tindre públic, clar. Una indústria musical que ho tinga tot i no tinga públic, no és res. Però al públic l’hem de formar nosaltres, des de casa. I des de les escoles, també. Si alguna aportació institucional és necessària per a crear una indústria musical sòlida seria l’educació. Educar i ensenyar a ser músic, oient i consumidor de música.

–E.D.: Hem d’anar fent-nos l’ànim que no podem comptar amb el suport de les institucions, però és veritat que no tot és qüestió de diners. Hi ha moltes maneres de donar-hi suport. Primerament, cal tindre voluntat. Els valencians hem tocat fons i és el moment de renàixer de les nostres cendres. I ho hem de fer nosal­tres, no podem esperar que ens ho facen les institucions. Som creatius i genials, però necessitem una miqueta més d’auto­estima.

–Avui en dia, cantar en valencià té alguna limitació?

–Sitja: En el nostre cas no representa cap mena de limitació, doncs el que pretenem fer és música valenciana, per tant és inherent i coherent amb el nostre discurs, i així ho comprén el públic i els programadors. Les limitacions, ens les po­sem cadascú… La música, en ella mateixa, ja és un llenguatge.

–N.E.: Cap. Humilment, Novembre Elèc­tric és una bonica metàfora: un algemesi­nenc i dos madrilenys cantant en valencià des de Madrid. No és un acudit del pas­sat, és una bonica realitat del present.

–Senior: Depén dels teus objectius. Si vols eixir en Sol Música i viure al costat de la Paulina Rubio, doncs ho tens fotudet. Però si tan sols intentes expressar-te i tro­bar pel camí a algú que s’identifique amb el que contes, això està fet. El valencià és de les llengües més boniques del món, i si el traus de ben endins, és imparable.

–Orxata: La nostra experiència ens diu que cantant en català també pots acon­seguir que les primeres files d’un concert a Madrid o Hamburg taral·legen totes les cançons amb un apitxat quasi impecable.

–F.V.: No té límits ni fronteres. I encara que estem envoltats d’altes tanques amb concertines de més de 300 anys sense governs propis, la música s’escola pels clivells d’un règim que s’enfonsa per moments.

Teresa Ciges. Periodista

Amàlia Garrigós. Periodista

Entrevista publicada al nº 393, corresponent a maig de 2014. Ací pots fer-te amb un exemplar

La novel.la valenciana. Una generació consolidada.

He tingut el plaer de participar en el cicle de conferències dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira. La nostra sessió portava per títol: "La novel.la Valenciana. Una generació consolidada".  La narrativa en valencià ha assolit durant les últimes dècades la maduresa gràcies a una àmplia nòmina d’escriptors que han conreat gèneres diversos, però també al nou públic lector que ha estudiat i llig en valencià amb normalitat. S’ha viscut un vertader punt d’inflexió? Podem parlar d’una generació nova?
He compartit taula amb Lluís Miret, autor de 'L'ombra del mal' (Premi de Narrativa Ciutat d'Alzira 2014); Anna Moner creadora del 'Retorn de l'hongarés' (Premi Alfons el Magnànim 2014) i Vicent Usó que hui mateix ha pogut acaronar l'obra acabada d'eixir del forn, 'Les veus i la boira' (Premi Alfons el Magnànim 2015). Els tres són uns talentosos i reeixits escriptors que representen la qualitat que hi ha al nostre panorama literari actual. Han escrit tres obres (editades per Bromera) que no són, precisament blanques i ensucrades. Relats molt potents on hi ha misteri, intriga, passió, sexe, violència i mort. Les tres tracten temes universals: La traïció, l'avarícia, l'amor... Les tres estan minuciosament documentades. Les he assaborides molt, i en alguns moments m’he quedat impactada per l’atavisme que traspuen alguns del seus personatges. En les tres obres hi ha escenes sensuals, o eròtiques, i també, explícitament sexuals. Ells mateixos han llegit alguns fragments allà en directe. Tots tres retraten episodis de la història: 'L'ombra del mal' se centra en el segle XVII, després de l'expulsió dels moriscos, quan els roders ocuparen la terra amb la connivència de la noblesa per dur a terme les seues maldats. Anna Moner se centra en el París de l'any 1897 i ens descriu les dues cares de la ciutat: la fosca i tenebrosa de la morgue on exposaven al públic els cadàvers, i la lluminosa, luxosa, lúdica i hedonista. En l'obra fa una exposició assenyada de la història i l'evolució científica en la criminologia. I per últim, Vicent Usó situa el relat de 'Les veus i la boira' en els darrers 70 anys del segle XX. De l'estraperlo de la guerra a l'especulació immobiliària dels temps de la feliç democràcia. La narrativa, sense cap dubte, és una bona eina per divulgar la història. Mirant les dades facilitades per l’Associació d’editors i escriptors del País Valencià veiem que comptem amb 60 editorials amb una activitat significativa i molt professional. Publiquem el 15% de la literatura feta en català. Una xifra destacable tenint en compte els esquifits index de lectura al País Valencià: només el 2% compra literatura en la nostra llengua, mentre a Catalunya ho fa el 28% i a Euskadi el 6% . En el procés que va de la creació literària, l'edició de les obres i l'adquisició i l'ús dels llibres, aquest últim aspecte, és el que realment falla. Som els lectors els que no hem consolidat l'hàbit de la lectura, i més concretament, de la lectura d'obres en valencià. No deixeu de llegir-les!
Enhorabona a la ciutat d'Alzira i al seu ajuntament per mantindre ben vius els Premis Literaris. I ja van XXVII edicions. I moltes felicitats a Bromera per editar les obres dels nostres autors des de fa 25 anys.

EL MURAL 16: L’ASPRA DIÀSPORA

Disseny de Cèsar Amiguet.

L’assaig polític, Botiflers, d’Ignacio Blanco; L’apassionant història dels 15.000 valencians que van emigrar a Amèrica en els anys 20 i 30; el moviment migratori que es produeix en ple segle XXI;  el debut del músic Feliu Ventura en la narrativa; la proposta del portal mediambiental Samaruc Digital i la vocació de transversalitat que mostra la Direcció General de Política Lingüística formen part dels continguts de l’edició nº16 del programa de ràdio El Mural que promou Escola Valenciana.

Escolta el programa sencer
 

El 6 de novembre de 2013 escoltàvem a les Corts per primera vegada i en un sentit polític, la paraula Botiflers. El síndic portaveu d'Esquerra Unida del País Valencià durant l'anterior legislatura, Ignacio Blanco, el va posar en valor en la seua intervenció parlamentària quan els diputats del Partit Popular, en solitari, van votar a favor de la llei de tancament de la ràdio i la televisió dels valencians, El Mural recupera el so d’aquell discurs memorable i entrevista l’autor de Botiflers, el nom del llibre que ha publicat Balandra Edicions.

L’aspra diàspora sempre ha sigut una constant que s’ha repetit cíclicament quan hi ha hagut misèria, guerra i postguerra, manca de treball, explotació, o crisis econòmiques. El Mural es fa ressò de les proeses de 15.000 valecians que van emigrar a Amèrica en els anys 20 i 30, a través dels documentals de la sèrie “Del Montgó a Manhattan. Valencians a Nova York” d'InfoTV.

Aspra diàspora es també la que viuen actualment els qui es veuen obligats a marxar per no disposar d’oportunitats a casa nostra. El Mural ha realitzat una sèrie d’entrevistes a valencians que viuen, per raons laborals, a diversos indrets del planeta. El moviment migratori és digne d’atenció. Des del 2009, més de 41.000 valencians han abandonat la nostra terra. La població valenciana en l’exterior ha passat de 69.000 l a 110.000 persones en només sis anys. La destinació triada per més de la meitat d’aquests emigrants són països europeus com França, Alemanya o el Regne Unit. Sud-Amèrica també és un lloc on la colònia valenciana ha augmentat per centenes i hi ha qui es trasllada a 20.000km de casa, a Austràlia, perquè és un país sense atur on el salari mínim dels treballadors puja a 10 euros l’hora, més del triple del mínim per hora que es cobra a Espanya.

El programa de ràdio d’Escola Valenciana recomana la lectura de l’obra ‘Com un record d’infantesa’, el debut en la narrativa del músic Feliu Ventura de la mà de l’editorial Sembra LLibres. La novel.la, il.lustrada per Daniel Olmo, ens parla de la dictadura xilena i acosta la figura d’Ovidi Montllor a les noves generacions

Reviscolar l’ús de la llengua en tots els àmbits de la vida és un dels objectius prioritaris de la Direcció de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana que també s’encarrega de la gestió del multilingüísme. El seu responsable, Rubén Trenzano, explica les estratègies per convertir el valencià  en la llengua  d’us habitual en l’administració i el foment del multilingüisme en comerços i empreses  mitjançant un <<segell de qualitat>>  que premie a les mercantils que utilitzen en l’ atenció al públic i en le seus relacions comercials el valencià i l’anglés

El 29 de novembre farà dos anys del tancament de RTVV i en són molts els treballadors de l’empresa que han portat endavant inciatives audiovisuals interessants. Un bon exemple d’això és el portal mediambiental ‘Samaruc Digital’ que realitzen professionals del prestigiós programa de Canal 9, Medi Ambient.

Política, memòria, narrativa, actualitat i medi ambient pinten El Mural radiofònic del mes de novembre amb una potent banda sonora i una realització acurada.

“Qui treballa en el sector audiovisual valencià ho fa en precari” (Entrevista al Diari Ara)

DILLUNS, 5 D’OCTUBRE DEL 2015

UN COLOR: El blau de la mar en calma
UN LLIBRE: El retorn de l'hongarès, d'Anna Moner (Bromera)
UN DISC: Atles Enharmònic, d'Arthur Caravan (Música de telers)

Foto: Daniel García Sala

Passió: és una enamorada de la ràdio. Després de més de 20 anys darrere els micròfons de Ràdio 9, un ERO va apagar la seua veu radiofònica. Ara mata el cuc amb el programa
 'El Mural' d'Escola Valenciana que ha sigut guardonat amb un premi Ràdio Associació.

SALVA ALMENAR

(Ara Societat)

El 2 d’octubre va fer 26 anys de l’inici de les emissions de Ràdio 9. Un aniversari de la ràdio pública valen- ciana que es va celebrar amb una emissora emmudida des del 29 de novembre del 2013 per ordre de l’ex-president Alberto Fabra, i que ara està a l’espera que l’actual executiu de la Generalitat trobi la fórmula per tornar a engegar els seus micròfons. Amàlia Garrigós, una de les seves veus més reconegudes, fa autocrítica i dóna les claus per evitar vicis del passat en la nova radiotelevisió que el govern vol impulsar.

Fa quasi 2 anys que el País Valencià no té mitjans públics i sembla que una part dels ciutadans
no els troben a faltar. Ho comprens?

Quan Fabra anuncià l’apagada de Radiotelevisió Valenciana (RTVV), la societat va reaccionar amb dues manifestacions multitudinàries. També hi ha hagut iniciatives democràtiques i populars com ara la ILP per una radiotelevisió en valencià, que va aconseguir 90.000 firmes en tres mesos. Però és comprensible que ara les cabòries de cada un dels ciutadans siguen les que els afecten directament: si la família arribarà a final de mes, si s’aturaran les llistes d’espera per rebre una intervenció mèdica, si el fill dependent percebrà les ajudes... Són tantes les amputacions socials que barren la possibilitat d’una vida digna en aquest país! Estem enfitats de tanta ignomínia, i el que troba a faltar la ciutadania són persones competents que sàpiguen gestionar els seus impostos amb decència i honestedat, i aquesta demanda també val per al servei públic de ràdio i televisió del futur.

¿Els extreballadors heu pres consciència de les errades comeses i que amb el temps van
allunyar Canal 9 i Ràdio 9 de la societat?

Dins de la casa hi havia un bon grapat de companys que es negaven a fer certes coses i eren arraconats. Els treballadors que tenien responsabilitats en els continguts són els que han de prendre consciència. Cal no oblidar que el col·lectiu de periodistes, guionistes i presentadors de la ràdio i de la tele eren un 20% del gruix de la plantilla, mentre que al voltant del 80% restant eren tècnics d’imatge i so, lingüistes, personal administratiu o dels departaments dels serveis econòmics i jurídics entre d’altres. La ràdio i la televisió no només és un contenidor d’informació, sinó també de producció de programes, una àrea en què hi havia molta gent treballant dignament. ¿Calia fer autocrítica? Doncs sí. ¿Se n’ha fet suficient i públicament? Probablement no. Personalment, l’única cosa que no tornaria a fer és presentar el programa que feia el seguiment del juí de l’assassinat de les xiquetes d’Alcàsser. Va ser el 1997 i va durar només dos mesos, però va ser una experiència suficientment negativa per decidir no tornar a fer televisió en aquelles condicions. La meua trajectòria l’he desenvolupada en la ràdio on sempre m’he pres molt seriosament la funció de servei públic i la promoció dels nostres creadors de cultura. En la ràdio he conreat l’ofici. El producte passava directament per les meues mans i em botava les directrius del comissari polític quan considerava que els seus arguments no eren professionals.

Quin creus que seria el millor model a seguir per a la nova radiotelevisió: reobrir RTVV o fer-ne una
 des de zero?

¿Des de zero vol dir que no es farà servir l’edifici de TVV a Burjassot?

¿Que es prescindirà de la xarxa pública de repetidors? ¿Que no es gastaran els milers d’arxius de documentació existents? Si és així, no. Però si fer taula rasa significa construir un nou marc jurídic que encuirasse les regles bàsiques del joc democràtic en un mitjà de comunicació públic, que li pose veda a la possibilitat d’endeutar-se i que assegure ser el motor del sector audiovisual valencià, aleshores sí: des de zero. El millor model seria el que costara menys al contribuent. I el més just, el que reparara el dany dels treballadors acomiadats a la força i no per causes econòmiques.

¿Entens que hi haja gent que crega que el nou govern no està fent tot el possible per reobrir Canal 9?

El tancament va ser una decisió política i, per tant, la reobertura també ho hauria de ser. Crec que falta claredat sobre el que vol fer el govern i hi ha massa referències a les complicacions legals que, d’altra banda, ja coneixien en l’oposició quan parlaven de la reobertura. Això pot generar dubtes.

Al marge dels mitjans públics, ¿quina anàlisi fas del panorama comunicatiu del país?

La situació és crítica. El 90% dels treballadors del sector audiovisual del país estan en l’atur i si treballen és en precari. No hi ha ràdio ni televisió pública d’àmbit territorial, ni TV3 ni Catalunya Ràdio i el 70% de les emissores que habiten al dial valencià són pirates. Hi ha 31 llicències de FM pendents d’adjudicar des del 2011. La xarxa d’emissores municipals ha passat de 15 a mitja dotzena i les freqüències de TDT locals estan emetent il·legalment... Hi ha molts reptes de futur: la reciprocitat entre radiotelevisions catalanoparlants, la creació d’una agència pública de notícies, la creació i aprofitament de sinergies entre els canals locals i l’autonòmic... Haurem de bastir l’edifici des dels fonaments, però, per poc que es faça, si s’actua de manera intel·ligent, el sistema comunicatiu valencià millorarà.

EL MURAL 15: Elogi de la ràdio

Enllaç al programa sencer:

http://www.ivoox.com/8734372

Enllaç al PODCAST:

http://www.ivoox.com/podcast-mural-d-escola-valenciana_sq_f1119010_1.html

El 26é aniversari de Ràdio 9 és  una bona raó per fer-nos preguntes i analitzar la situació actual de l’espectre radioelèctric a casa nostra. La dificultat d’aconseguir llicències legals en freqüència modulada fa que el dial valencià estiga farcit de canals ‘pirates’ que ocupen el 70% de l’espai. Com es reordenarà aquest  desori? Quin serà el futur de la ràdio?  I de la ràdio en valencià? Diverses veus plantegen un nou model: la ràdio municipal associada a l’autonòmica; un canal mixt, generalista i temàtic, amb la col.laboració de les universitats i la participació efectiva de la ciutadania.

El Mural d’Escola Valenciana commemora el 26é aniversari del naixement de l’emmudida ràdio autonòmica, Ràdio 9, que començava a caminar oficialment el 2 d’octubre del 1989. Compliria ara 26 anys.

A propòsit d’aquesta efemèride, El Mural fa un monogràfic dedicat a la ràdio reivindicant-la com un mitjà de comunicació amb personalitat pròpia: independent de la televisió i infinitament més barata; funcionant amb la dinàmica de la immediatesa i la proximitat en un hàbitat distint del de la imatge televisiva; generadora d’opinió i posseïdora d’una capacitat de penetració social contundent i indiscutible. L’última onada de l’Estudi General de Mitjans indica que hi ha vora 26 milions d’oients a tot l’estat. Aquesta xifra palesa que més del 50% de la població sintonitza una emissora de ràdio. Els canals d’àmbit autonòmic, Catalunya Ràdio, la ràdio privada RAC1, Ràdio Euskadi, Canal Sur Ràdio, i Radio Galega assoleixen els primers llocs dels rànquings d’áudiència als seus territoris. Això vol dir que han sabut desenvolupar un model de difusió específic i característic i que els continguts connecten indubtablement amb els ciutadans. Diverses veus dibuixen en El Mural possibles models de radiodifusió pública valenciana on la idea de la ràdio municipal associada a l’autonòmica pren força.

Es tracta d’una mostra de l’estat de salut actual del dial valencià des de diferents vessants: el paper  dinamitzador dels canals municipals que ofereixen informació propera i en valencià; la funció social de les emissores comunitàries i culturals sense ànim de lucre; el concepte d’innovació que es planteja des de les universitats; El desordre que resideix a l’espectre radioelèctric amb un 70% d’emissores il.legals mentre hi ha 31 llicències pendents de ser adjudicades des del 2011 i la impossibilitat d’aconseguir llicències legals en freqüència modulada des de l’any 2006,- última data en què el Ministeri d’Indústria va fer una planificació de concessions d’emissores de radiodifusió sonora al País Valencià-.

En la segona part de l’Elogi de la ràdio, El Mural fa un repàs històric de l’ús del valencià en aquest mitjà amb il.lustracions sonores de la fonoteca de la Universitat d’Alacant i li ret homenatge als pioners de la ràdio en la nostra llengua (Josep LLuís Bausset, Vicent Pitarch, Toni Mestre i Pere Miquel Campos). Un treball encomanat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.i emés en directe al Palau de Colomina del Cap i Casal, l’estiu de 2013.

Des que va náixer Ràdio 9  hi ha13 freqüències situades estratègicament per a tindre una cobertura potent al 100% arreu de tot el territori; 3 centres emissors principals i una desena de reemissors. Tota aquesta xarxa pública de comunicació sonora està en desús des que poc abans de les 00h del 29 de novembre  de 2013 l’empresa de comunicació Abertis apagara el senyal del primer canal autonòmic, Ràdio 9, executant les ordres del president Alberto Fabra.

És hora de revisar i bastir, de manera operativa, un nou sistema audiovisual on la ràdio ha de ser tinguda molt en compte. Cal visualitzar el territori i les gents que hi viuen. Comarcalitzar la ràdio per entendre’ns com una realitat política, social, cultural i lingüística singular.

El Mural 14: Tornem a l'escola

Enllaç al programa sencer:

http://www.ivoox.com/7794869

Enllaç al PODCAST:

http://www.ivoox.com/podcast-mural-d-escola-valenciana_sq_f1119010_1.html

EL MURAL RADIOFÒNIC DEDICAT A LES FAMÍLIES I A LA COMUNITAT EDUCATIVA.

Amb l’embolicat present i futur d’una televisió pública i amb una ràdio que ha estat fins ara invisibilitzada i exclosa del debat de la reobertura de RTVV o de la creació d’un nou model audiovisual, l’existència de El Mural es fa necessària i palesa la urgència de disposar d’una emissora d’àmbit territorial que oferisca continguts de proximitat en un format de qualitat i que faça una funció de servei públic.

L’equip de El Mural porta un any i tres mesos fent ràdio de manera voluntària amb el suport d’Escola Valenciana que el distribueix a través d’una vintena d’emissores i en diverses publicacions digitals per tal d’intentar arrapar audiència en el menystingut dial valencià. Un treball que li ha valgut el reconeixement dels prestigiosos Premis anuals de Ràdio Associació com a Millor Programa d’Innovació 2015.

En aquesta ocasió estem davant d’un Mural esguitat de les consideracions del Conseller Vicent Marzà sobre el nou curs escolar i els reptes prioritaris que ha d’empènyer de manera cooperativa; coneixem les criatures màgiques que formaven part de la tradició oral dels nostres iaios que apareixen al llibre ‘Amics i Monstres’ de Francesc Gisbert; fruïm de la dramatització d’un dels contes distingits en el concurs literari dels Premis Sambori; escoltem els pensaments del cantant dels xiquets, Paco Muñoz que ha tret el disc ‘Amics poetes’; l’escriptor Manel Alonso presenta la seua antologia poètica musicada per més d’una vintena d’autors valencians en un doble cd que porta per títol ‘ I després vingué la música’. La banda sonora de El Mural la completa el grup Mai Mai amb l’LP ‘Arribar a Mart’ i  Musicants, la nova formació de música mediterrània capitanejada pel fundador d’Al Tall, Manolo Miralles.

Comencem el nou curs i El Mural vol centrar-se en alguns dels aspectes que assenten les bases per a la transformació d’una societat: l’educació, la cultura, la investigació i els esports. Les quatre caselles que depenen de la gestió del conseller, Vicent Marzà.

Marzà és fill de la LUEV, la llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. També és hereu dels valors d’Escola Valenciana a través dels seus pares fundadors d’aquesta entitat cívica a Castelló. Les Trobades per la Llengua van començar quan ell tenia només dos anys. Unes vivències que marquen empremta. El jove conseller afirma que la seua aspiració és derogar la LOMQE, la controvertida Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa que va elaborar l’exministre José Ignacio Wert i que va ser aplicada al País Valencià en la seua màxima expressió. Pretén fer un repartiment just dels diners dels ciutadans perquè l’educació pública siga ‘el pal del paller’. La Conselleria ha reobert les unitats infantils d’una desena de centres d’arreu del País Valencià que veien amenaçada la seua supervivència, El cas més paradigmàtic és el del Cremona d’Alaquàs.

Com a responsable de cultura, Vicent Marzà parla de la vitalitat de l’actual escena musical valenciana i de la voluntat de contribuir a crear circuits estables de concerts en els espais públics que havien estat vetats fins ara. També es mostra favorable a la creació de plans integrals com el del llibre i foment de la lectura.

En la casella dels esports es mostra especialment receptiu a fer reviscolar i potenciar la pilota valenciana des de les escoles.

Com a titular de la Conselleria d’Investigació posa d’exemple referencial l’Institut de Tecnologia Química que porta endavant el Premi Príncep d’Astúries 2014 d’Investigació Científica i Tècnica, Avelino Corma. El professor Corma  fa una afirmació contundent en El Mural: ‘Un país que no té un bon nivell d’I+D és un país desenvolupat. Cal fer un esforç continuat per planificar la investigació al llarg del temps i no només per impulsos.’

Amén.

Bandera negra

Text escrit per al quadern de bitàcola del disc 'Desperta Ferro' d'Arrap.

Des que patírem el colp d’estat mediàtic el 29N de 2013, el nostre poble sofreix una orfandat comunicativa inèdita en la història de les democràcies. No hi ha cap territori europeu amb dos milions de parlants d’una llengua autòctona i oficial (i molts més que l’entenen) que no tinga al seu abast uns mitjans de comunicació propis. Tampoc no hi ha cap comunitat autònoma de l’estat espanyol que no dispose, en el comandament a distància de la televisió o el dial de la ràdio, d’un canal territorial que els vertebre. Nosaltres som els pioners. 

La llengua, a banda del seu valor simbòlic i identitari, és un mercat. Ara per ara el sector audiovisual està destruït amb un 92 per cent de desocupació. Estic d’acord amb el sociòleg Toni Mollà (autor de La desconnexió valenciana i coautor de Reset RTVV) quan assenyala que “el català demogràficament és una llengua molt semblant a les nòrdiques, al suec, el finès o el noruec. Hauríem de copiar les seues polítiques lingüístiques, que són també polítiques culturals i industrials. És una equivocació econòmica no plantejar-les conjuntament entre les televisions de Catalunya, les Illes Balears, Andorra i el País Valencià. Si férem això, econòmicament seríem una comunitat lingüística molt potent. En un país com Noruega, les indústries de la cultura en general ocupen al voltant del 5 % del PIB. Al País Valencià no arriba ni al 0,5 %, i perquè qualsevol sector econòmic tinga un cert impacte sobre l'estructura productiva del país, ha d'estar al voltant del 4 o 5 %.”. Una ràdio i una televisió públiques han de ser el motor que genere eixa indústria cultural, on els músics tindrien la presència i la visibilitat que els pertoca. Els creadors musicals són eixos gran oblidats mediàticament, menystinguts i boicotejats massa vegades per aquelles institucions que haurien d’oferir mecenatges i col·laboracions estables per a dur a terme els seus projectes.

En aquests moments em sent una pirata dels mitjans de comunicació valencians. Porte bandera negra com un símbol de la negació del poder que sap ensinistrar en el maneig de les armes, eixos artefactes que limiten el coneixement del poble i censuren la llibertat d’expressió. Desplegue la bandera negra perquè és la contrària de la blanca, que mostra rendició. Si no fóra així, no podria formar part de la tripulació que conforma el vaixell del valor i de l’esforç d’Arrap. El balafiament dels euros públics, l’obscena corrupció que ens envaeix, la destrucció devastadora del paisatge i les constants retallades de drets i llibertats que s’entesten a ofegar-nos, ens arrosseguen vers la tramuntana solcant per mars braves plenes de turbulències. És moment de despertar de l’anestèsia i esgarrapar la nostra dignitat. Agafar-nos fortament a la cultura i l’educació. Aferrar-nos a la memòria i la justícia. Com va escriure el músic Jordi Savall en una carta al Ministeri de Cultura en què renunciava al Premi Nacional de la Música, “La ignorància i l'amnèsia són la fi de tota civilització perquè sense educació no hi ha art i sense memòria no hi ha justícia.” Que aquest document quede ben segellat en el quadern de bitàcola d’Arrap. Preserveu-lo de les inclemències del temps. Naveguem amb un rumb clar per alterar l’estat de l’atmosfera que atempta contra la nostra intel·ligència. Cerquem els vents serens de mestral que ens són favorables per construir un nou futur. Eixe futur no està massa llunyà. L’albirem a l’horitzó!

València-Groenlàndia

Estar asseguda a la vora d’una taula compartida amb veus autoritzades dins del complicat i esperançador món de la comunicació és apassionant. El periodista Manuel S. Jardí i el catedràtic de periodisme de la Universitat de València, Josep LLuís Gómez Mompart (ambdós coautors del llibre ‘Reset RTVV. Per unes polítiques de comunicació al servei de la societat’- Onada Edicions- ) presentaven al Col.legi Rector Peset de València, l’assaig històric del professor Josep Gifreu, ‘ El català a l’espai de comunicació. El procés de normalització de la llengua als mèdia -1976-2013-‘ (Publicacions de la Universitat de València, Col.lecció Aldea Global). La meua aportació fou la d’una comunicadora que viu en un estat d’aprenentatge continuat, que s’estima el seu ofici i que, ara per ara, no disposa de cap mitjà de comunicació vertebrador del territori des d’on poder transferir, amb vocació de servei públic, la informació més pròxima i els pensaments, els valors i les idees en clau valenciana i en valencià, que com va dir l’homenot Enric Valor, és el català de tots. El 92% dels treballadors de l’audiovisual valencià, estem ara mateix, a l’atur. Per tant, resseguint l’esperit del poeta Estellés, jo sóc ‘una entre tants’.

Vull posar en valor el formidable treball del professor Gifreu. La seua faena com a investigador de la comunicació des de l’òptica de l’estructura comunicativa, la seua labor en la recerca i l’estudi de la llengua i la cultura catalanes des de la perspectiva de la construcció d’un espai comunicatiu comú i propi entre els territoris del mateix domini lingüístic, és d’una perseverànça admirable. Una tasca que realitza, com a mínim, des de 1982 en què va iniciar les perquisicions en l’àmbit comunicatiu català amb la seua tesi doctoral. L’assaig que ens ocupa clou una línia de recerca iniciada aleshores i ofereix un balanç crític de la progressió de la llengua catalana en l’àmbit de la comunicació. Gifreu es pregunta per què la teoria política s’ha interessat poc per la diversitat lingüística i destaca com sovint es parla del llenguatge de la política però no sobre la política de la llengua o de les llengües. En aquest sentit m’ha cridat l’atenció el treball novedós del teòric de la política, Will Kymlicka, qui considera equivalents els conceptes de nació i de cultura: ‘una comunitat intergeneracional, més o menys completa institucionalment que ocupa un territori determinat i comparteix una llengua i una història específiques’. En eixa nació de la cultura nostra, caldria planificar un corredor mediterrani de l’audiovisual que ens permeta reconéixer-nos a través de la reciprocitat i l’intercanvi de continguts. I això és el que fa, en essència, aquest treball de Gifreu.

Tenint en compte les dificultats amb què hom s’hi troba quan s’encara a bastir un estudi d’aquestes característiques, amb una manca de les coses més necessàries, amb limitacions metodològiques i documentals, hem de destacar la tenacitat del professor Gifreu. L’obra s’estructura en set capítols amb una acuradíssima selecció bibliogràfica per tal de facilitar el coneixement i l’accés a les principals fonts, als estudiants de periodisme i de comunicació audiovisual, als professors universitaris de periodisme i teoria de la comunicació i als qui treballem en aquest ofici dels media. Tots nosaltres estem davant d’una obra imprescindible.

Josep Gifreu va ser professor meu en algun curs durant els meus anys viscuts a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha passat molta aigua baix del pont des d’aleshores. De la meua quinta eren Nel.lo Pellicer i Salvador Enguix, hui també professors universitaris. Salvador acaba de publicar el llibre ‘Periodismo politico. Fundamentos, práctica y perspectivas’, de la col.lecció Aldea Global. Gifreu va ser el  mestre que els va esperonar a llançar-se a la coordinació d’un primer treball de recerca fa ja 25 anys. Un estudi que es proposava avaluar, a partir de l’opinió d’experts locals qualificats, les perspectives de construcció i consolidació d’un espai d’intercomunicació en català.  Hi ha un  resum d’aquell treball interterritorial publicat per la Generalitat de Catalunya amb el títol de ‘Construir l’espai català de comunicació’ (1991).

En l’equip valencià van participar noms com els de Manuel Alcaraz, Enrique Cerdán Tato, Eliseu Climent, Joan Francesc Mira, Vicent Pitarch, Miquel Àngel Villena i Rafael Xambó. En una conferència recent a la Universitat d’Alacant, vaig escoltar Gifreu exposant algunes de les reflexions i conclusions d’aquella obra i poguérem comprovar que  tenen una vigència absoluta en aquests moments de la nostra història i de la política de la comunicació. La diagnòsi feta fa cinc lustres i la d’ara és molt semblant. Amb l’apagada de la nostra ràdio i televisió, la ciutadania ha retrocedit als temps pre-democràtics, al blanc i negre. Les accions i les circumstàncies de RTVV ens han portat a la destrucció del projecte  periodístic i audiovisual més ambiciós que hem tingut mai. Però cada dia veig que aquest país no solament és viu encara, sinó que manifesta unes ganes tremendes de viure i de continuar sent, fins al punt de sentir que està de plena actualitat aquella bellíssima consigna de Pompeu Fabra: "Cal no abandonar ni la tasca ni l'esperança". Digueu-me romàntica, però ara estem en el moment  de reiniciar, de fer un nou començament, del reset. Aquest concepte s’aplica a la informàtica, però el trobe molt adient per al cas de RTVV perquè la apagada del senyal va ser executada de manera tan abrupta com la de desendollar el corrent elèctric. Des d’aleshores, els valencians estem així, desconnectats de nord a sud.

Josep Gifreu remarca al llibre el treball del professor canadenc del Quebec, Charles Taylor: “La llengua no és sols una eina de comunicació, sinó un tret essencial de la identitat col.lectiva que implica una política de reconeixement.’ La seua tesi es basa en que la nostra identitat es fa en part, a través del reconeixement dels altres o per la falta de reconeixement, o també pel fals reconeixement. La falta o el fals reconeiexement pot causar dany i ser una forma d’opressió que empresona algú en un mode de ser fals, deformat o disminuït, diu Taylor. Tenim un exemple recent d’eixa deformació o disminució de la llengua duta a la màxima expressió amb La Crida a les festes de les falles que l’alcaldessa Rita Barberà va fer des de les Torres de Serrans. No tenim mitjans de comunicació convencionals, però les xarxes socials, que en aquest sentit no tenen fronteres, han convertit en un autèntic fenòmen aquella lamentable actuació gravada en vídeo i llançada com una ona expansiva a internet. Políticament hauria de tenir conseqüències reals. Només cal seguir les recomanacions del Consell d’Europa referents a les llengües regionals (nomenclatura que en context de la Unió s’assigna a les llengües sense estat com la nostra) i on es destaca que els governs tenen la responsabilitat de vetllar pels drets dels pobles en matèria lingüística. Podem riure’ns  moltíssim amb la caricatura de Rita Barberà, però quan ens fartem de la rialllada adonem-nos del drama que suposa que la batllesa (des de fa 24 anys) d’una ciutat que té el valencià com a llengua cooficial del territori, siga incapaç d’expressar-se en una sola frase. Perquè aquest perfil de persona és l’encarregada de legislar el model a les escoles o a l’administració pública. És el perfil de persona que fabrica el conflicte polític amb la matèria sensible de la  llengua, afirmant que el que parlem a l’Alcoià és distint al que es parla al Pla de l’Estany.  No tenim mitjans de comunicació públics per fer pedagogia, però hem d’intentar fer-la igualment i mantindre ferma la ‘lleialtat lingüística’ amb l’activisme a les xarxes socials que Gifreu demana al seu assaig: ‘La xarxa representa un nou i grandiós desafiament a totes les llengües i cultures del món. Cada comunitat de llengua i cultura es veu obligada a fer el salt al ciberespai i a posicionar-se en el nou mapa.’ La sorneria viscuda és una avinentesa que hem d’aprofitar per a reclamar un ús del valencià que vaja més enllà de l'anecdotisme i del fet residual. Quedar-nos només amb l’acudit fàcil és col.laborar amb el desnonament cultural de casa nostra. I a més, correm el risc de convertir Rita Barberà en una mena de marca blanca publicitària en la qual la major part dels valencians s’emmirallen. El músic Pau Alabajos escrivia en can túiter: ‘riem, riem amb el caloret, però com l’alcaldessa no se’n vaja a casa el 24 de maig, és per a exiliar-se a Groenlàndia. I a Groenlàndia fa frescoreta.’ Si les persones amb responsabilitats públiques no respecten els drets lingüístics, d’una banda sembren indignació i d’una altra, analfabetisme.

Hi ha tres pilars bàsics en l’ús de la llengua perquè aquesta siga útil: l’ensenyament a les escoles on s’apren a escriure i a llegir; els mitjans de comunicació públics i també privats que la socialitzen; i l’exemplaritat referencial de l’estat que ha de saber prestigiar-la. El discurs de Josep Gifreu es desenvolupa a partir d’aquesta premisa bàsica, la d l’estat com a protector i valedor de l’ús de la llengua. El repte, entre els molts altres reptes, seria almenys, disposar d’un estat que fos garantia del reconeixement de la nostra cultura a Europa i al món. Es el tracte que es mereix una llengua de rang mitjà com la nostra que la parlen i l’entenen 10 milions de persones al món.

Silencis Mediàtics

Presentació de l'anuari de l'Observatori Mediacatpuntcat al Col.legi Rector Peset de València el 3 de juliol de 2015.

El que fan els periodistes de l’anuari de l’observatori Mediacat és treballar de valent la nostra memòria trencadissa, perquè la capacitat retentiva de la societat sol ser un exercici fràgil quan no ens qüestionem el fet de viure instal·lats en l’amnèsia. Cada silenci mediàtic és una injecció dosificada d’anestèsia. Els silencis ens desconnecten els uns dels altres. Des del grup Barnils es practica allò tan obvi i tan fràgil de l’exercici del periodisme:

- Contextualitzar la informació. Anar a la recerca del que hi ha darrere dels fets. Cada fet noticiable porta una motxilla de circumstàncies.

- Contrastar totes les fonts. Una informació sol tindre una cara A, una B i més.

- Investigar en la rebotiga de la notícia. És a dir, no conformar-se amb el titular i escodrinyar el com, quan, qui, on i per què. En aquest sentit, voldria destacar que potser les informacions que arriben al periodista, a vegades, són indemostrables, perquè el poder, l’oligopoli empresarial, impedeix amb tota la seua maquinària que ho siguen. L’informador sap ben bé que els fets han ocorregut, però no pot provar-ho. Parlant amb l’escriptor Ferran Torrent, em deia que tenia al calaix una quantitat ingent d’informacions provinents dels budells de la corrupció al País Valencià. Com que no pot demostrar-los, el que ell fa com a novel·lista és ficcionar la realitat. És a dir, alguns periodistes que són també escriptors, o escriptors amb vocació periodística, poden fer eixe exercici de creació que els permet dir tot allò que no poden afirmar en un mitjà de comunicació com a notícia. Les companyes Empar Marco i Esperança Camps també ficcionaren en el llibre Vertigen (Sembra Llibres) la narració de tot el procés de tancament de RTVV.

- Per a poder demostrar els fets que s’investiguen cal tindre paciència i poques empreses de comunicació cultiven eixa virtut. En nombrosos casos, tenint la informació de la font directa, no la publiquen ni la investiguen perquè atempta directament contra els seus interessos accionarials, publicitaris o de qualsevol altra mena. És el cas que es relata en l’anuari sobre el TTIP, els tractats internacionals de comerç entre Europa i els Estats Units, que es porten a terme sota un secretisme absolut. Es produeix una filtració d’un informe essencial i els mitjans convencionals, com a molt, redacten un breu que passa desapercebut. Tractats internacionals que si arriben a port afectaran les nostres vides quotidianes en els drets laborals, el medi ambient, les pimes, l’agricultura... La paciència per a investigar reclama esforç, aptitud, voluntat de difondre-la i perseverança. Condicions que des del Grup Barnils els periodistes treballen a consciència. Ningú ens ha assegurat que siga una tasca fácil. L’anuari de Mediacat, en aquest context, és imprescindible i contribueix a l’apoderament dels periodistes. És a dir, sí que es pot. I en aquests moments en què la ciutadania obri els ulls, s’apodera i reacciona contra els abusos i l’opressió, resulta més necessari encara estar a l’altura de les circumstàncies i oferir un periodisme que siga humà, compromés i honest. Hi ha ara un fenomen comunicatiu ben interessant: microempreses, que de manera associativa, cooperativa o col·laborativa amb els moviments socials, creen diaris digitals que aposten pel periodisme rigorós i trenquen els silencis del mitjans convencionals i massius.

Des del meu punt de vista hi ha tres pilars sobre els quals se sostenen i es basteixen els silencis mediàtics en una malla enrevessada.

- El primer seria la crisi econòmica que afecta el sector de la informació i la comunicació, on les empreses miren la manera de traure el cap i sobreviure del negoci. En aquest sentit vull destacar el paper mordassa que té la publicitat en els mitjans i que denuncia l’anuari de Mediacat. A banda de la publicitat de les multinacionals que també poden ser accionistes dels mitjans, com ara Gas Natural, Iberdrola, Endesa, etc., o dels mateixos bancs creditors del deute de l’empresa de comunicació que té en els seus consells d’administració membres d’eixa entitat bancària, em pregunte de quina manera es podria regular la publicitat institucional. Potser caldria pendre-s’ho com una prioritat per tal d’evitar que una emissora, un diari o un canal de televisió reba una subvenció que a altres mitjans se’ls nega perquè els continguts no combreguen amb els interessos particulars del partit o partits en el govern. Un periodista de El Mundo m’explicava que quan el seu diari començà a investigar i publicar sobre el cas Gürtel en la trama valenciana, periodistes d’aquest diari que participaven en tertúlies de Canal Nou deixaven de fer-ho de la nit al dia. Aquest xantatge és intolerable i l’únic que fa es contribuir a la toxicitat informativa. Cal per tant una desgovernamentalització dels mitjans. De tots. Públics i privats.

- El segon pilar que sosté els silencis mediàtics és el moviment de transformació de l’ecosistema comunicatiu. Estem convivint en dos mons: el virtual i el físic. L’univers online i offline. Les empreses de mitjans viuen en eixe trànsit on la informació sembla que ha de ser gratuïta en les xarxes, perquè algú ja fa anys va encetar eixe meló i ara no sabem com tancar-lo. En aquest punt, voldria denunciar allò que s’anomena “periodisme ciutadà” i que impregna les xarxes socials d’informacions banals, falses, tremendistes o irreals. En tot cas, el que fan els ciutadans es comunicar-se a través del ciberespai, llançar una informació testimonial, però mai suplantaran la tasca del periodisme, que en el 2.0 té més feina: destriar la palla de l’essència. I això no vol dir que no valore el poder de les xarxes quan el ciutadà com a testimoni llança una imatge o una informació que li ha arribat al centre dels fets. El soroll ensordidor de les xarxes socials és una manera també de construir silencis. I això ho saben bé molts mitjans que llancen alarmes innecessàries per tal de desviar l’atenció sobre allò que és important o per a desgastar el contrincant ideològic o polític. Ho hem vist recentment amb el referèndum de Grècia o en el cas de Guillermo Zapata, en què fins i tot la Fiscalia va actuar, podríem dir com a braç armat del govern per tal d'imputar una persona per haver fet ús de la llibertat d’expressió fa quatre anys amb unes piulades probablement desafortunades i lamentables, però que no eren objecte de delicte, tal com va sentenciar el jutge de l’Audiència Nacional, Santiago Pedraz.

- El tercer pilar on nidifiquen els silencis mediàtics és la precarietat laboral. Sembla que vivim immersos en un ERO global on els professionals més veterans i experimentats són acomiadats de les seues empreses per ser substituïts per joves contractats en condicions que reporten beneficis a l’empresa. El debat i l’aprenentatge intergeneracional en les redaccions ha sigut durant anys i panys un valor enriquidor del periodisme i ara això no existeix o està en vies d’extinció. Mentre els periodistes d’ofici són expulsats del mercat laboral centenars de joves es graduen en periodisme o comunicació audiovisual des de les nombroses facultats existents, i es crea així un efecte embut que no ens porta enlloc. Aquesta situació de saturació de periodistes sense feina i de precarietat accentua la vulnerabilitat de la professió. Deia el company de RTVV, ara secretari autonòmic de Medi Ambient i Canvi Climàtic, Julià Alvaro, que 'la vulnerabilitat fa que els periodistes traguen la bandera blanca de la rendició i això explica fets injustificables com ara anar a una sala de premsa on el president espanyol anuncia modificacions del seu govern en un pantalla de plasma i sense preguntes'. Un fet ja habitual i incomprensible per als informadors de la resta del món democràtic.

Imposar el silenci mediàtic comporta repressió i censura i, per tant, vulneració de drets fonamentals per al desenvolupament democràtic d’un país, la majoria, recollits en l’article 20 de la constitució espanyola: dret d’expressió, dret a la informació plural i veraç, a la protecció de la infància, a la intimitat, a la identitat cultural... L’altra cara de la moneda és que no hi ha un accés igualitari als mitjans per part de les bases socials ni tampoc pluralitat ideològica i política.

Censura contra llibertat d’expressió és una constant obsessiva en la història de la humanitat, ja siga per raons ideològiques, religioses, militars, politiques, econòmiques... o perquè els perpetradors de les tisorades volen ser més papistes que el papa.

El País Valencià ha sigut, especialment en les darreres dues dècades, un paradís de silencis mediàtics, lingüístics, culturals i socials de tota mena. Un paradís de silencis on tanquen els mitjans de comunicació públics a colp policial. Un paradís on les agressions lingüístiques han sigut quotidianes, on s’ha limitat la llibertat de pensament, s’ha atemptat contra la nostra intel·ligència i ens han vetat el coneixement. Al marge dels mitjans públics, si ens posem a analitzar el panorama comunicatiu del país, d’una banda, i en la nostra llengua, d’una altra banda, la situació és crítica amb el 92 % dels treballadors de l’audiovisual sense faena. No hi ha ràdio ni televisió d’àmbit territorial; ni rebem els senyals de TV3 ni de Catalunya Ràdio; des dels 2008 fins ara s’han tancat més de 30 mitjans de comunicació. Mitjans locals com ara Gandia TV o Info Tv, premsa comarcal que acaba ofegada pels entrebancs polítics o la manca de suport institucional. La xarxa d’emissores municipals, que en els anys noranta eren més de vint, ara només compta amb mitja dotzena; les freqüències de TDT locals estan emetent il·legalment després de la sentència del Tribunal Suprem del 2012 que les anul·lava per irregularitats en les concessions que va fer el PP. Tot i això, continuen actives sense respectar les condicions per a fer-ho, com ara producció pròpia, producció feta al territori valencià, producció europea i un 25% d’ús del valencià en cada franja horària. De premsa escrita en la nostra llengua tenim dues publicacions històriques, la revista degana Saó i El Temps, també el diari Ara tot i que no es distribueix a tot el país. En el ciberespai sí que hi ha més propostes: El Punt, La Directa, Vilaweb... i des de fa dos anys que roda La Veu del País Valencià. La dieta mediàtica, com li agrada dir a José Ignacio Pastor des d’ACICOM, és esquifida i els ciutadans, famolencs, estem necessitats de vitamines i nutrients a dojo. Està tot per fer. Però calma,  haurem de bastir l’edifici mediàtic des dels fonaments, no siga cosa que amb un pensat i fet, ens enfitem i hàgem d’anar a urgències. Per poc que faça el nou govern, si ho fa de manera intel·ligent, el sistema comunicatiu valencià i la seua dieta mediàtica, hauran de millorar.

La crisi que diuen que vivim ha agegantat el debat sobre la dicotomia entre públic i privat. Ho relata l'anuari mediacat en el reportatge dedicat a la desaparició de l’administració pública. Una seixentena d’empreses públiques han sigut esborrades al País Valencià, entre les quals RTVV (tot i que està en coma continua viva). Dicotomia entre la necessitat de mitjans d’informació públics i els privats. Sembla que està fent fortuna l’opinió d’aquells que mantenen la tesi que les televisions i ràdios públiques són una causa perduda. La manipulació i la censura és lliguen a la directa influència dels partits polítics i es resol que no hi ha res a fer. En canvi, els mitjans privats apareixen com tot el contrari. A ells no se’ls relaciona amb un govern, ni a les fortes pressions que es reben de tot l’arc polític. Per tant, seguint aquest plantejament, les privades no són víctimes de la manipulació política i, en conclusió, són mitjans lliures. Aquesta és la imatge que dissortadament està molt arrelada a la societat. Una imatge que no és real, per molt que les premisses siguen certes. Plantejar el món informatiu com una pel·lícula on en un costat hi ha els bons, que són els privats, i en l’altre els roïns, que són els públics, és simple, i fins i tot infantil o bé una cínica manipulació si qui ho diu sap de què parla. (La televisió impossible -3i4 Edicions-). O és què l’activitat informativa de les cadenes privades no està limitada pels interessos econòmics de la mateixa empresa? O més enllà, pels interessos als quals puguen estar vinculats els accionistes?

Us llance preguntes més que certeses. Reflexions sorgides de la lectura de l’informe de l'observatori crític dels mitjans.