dimarts, 13 d’octubre de 2015

“Qui treballa en el sector audiovisual valencià ho fa en precari” (Entrevista al Diari Ara)

DILLUNS, 5 D’OCTUBRE DEL 2015

UN COLOR: El blau de la mar en calma
UN LLIBRE: El retorn de l'hongarès, d'Anna Moner (Bromera)
UN DISC: Atles Enharmònic, d'Arthur Caravan (Música de telers)

Foto: Daniel García Sala
Passió: és una enamorada de la ràdio. Després de més de 20 anys darrere els micròfons de Ràdio 9, un ERO va apagar la seua veu radiofònica. Ara mata el cuc amb el programa
 'El Mural' d'Escola Valenciana que ha sigut guardonat amb un premi Ràdio Associació.

SALVA ALMENAR
(Ara Societat)
El 2 d’octubre va fer 26 anys de l’inici de les emissions de Ràdio 9. Un aniversari de la ràdio pública valen- ciana que es va celebrar amb una emissora emmudida des del 29 de novembre del 2013 per ordre de l’ex-president Alberto Fabra, i que ara està a l’espera que l’actual executiu de la Generalitat trobi la fórmula per tornar a engegar els seus micròfons. Amàlia Garrigós, una de les seves veus més reconegudes, fa autocrítica i dóna les claus per evitar vicis del passat en la nova radiotelevisió que el govern vol impulsar.

Fa quasi 2 anys que el País Valencià no té mitjans públics i sembla que una part dels ciutadans
no els troben a faltar. Ho comprens?

Quan Fabra anuncià l’apagada de Radiotelevisió Valenciana (RTVV), la societat va reaccionar amb dues manifestacions multitudinàries. També hi ha hagut iniciatives democràtiques i populars com ara la ILP per una radiotelevisió en valencià, que va aconseguir 90.000 firmes en tres mesos. Però és comprensible que ara les cabòries de cada un dels ciutadans siguen les que els afecten directament: si la família arribarà a final de mes, si s’aturaran les llistes d’espera per rebre una intervenció mèdica, si el fill dependent percebrà les ajudes... Són tantes les amputacions socials que barren la possibilitat d’una vida digna en aquest país! Estem enfitats de tanta ignomínia, i el que troba a faltar la ciutadania són persones competents que sàpiguen gestionar els seus impostos amb decència i honestedat, i aquesta demanda també val per al servei públic de ràdio i televisió del futur.

¿Els extreballadors heu pres consciència de les errades comeses i que amb el temps van
allunyar Canal 9 i Ràdio 9 de la societat?

Dins de la casa hi havia un bon grapat de companys que es negaven a fer certes coses i eren arraconats. Els treballadors que tenien responsabilitats en els continguts són els que han de prendre consciència. Cal no oblidar que el col·lectiu de periodistes, guionistes i presentadors de la ràdio i de la tele eren un 20% del gruix de la plantilla, mentre que al voltant del 80% restant eren tècnics d’imatge i so, lingüistes, personal administratiu o dels departaments dels serveis econòmics i jurídics entre d’altres. La ràdio i la televisió no només és un contenidor d’informació, sinó també de producció de programes, una àrea en què hi havia molta gent treballant dignament. ¿Calia fer autocrítica? Doncs sí. ¿Se n’ha fet suficient i públicament? Probablement no. Personalment, l’única cosa que no tornaria a fer és presentar el programa que feia el seguiment del juí de l’assassinat de les xiquetes d’Alcàsser. Va ser el 1997 i va durar només dos mesos, però va ser una experiència suficientment negativa per decidir no tornar a fer televisió en aquelles condicions. La meua trajectòria l’he desenvolupada en la ràdio on sempre m’he pres molt seriosament la funció de servei públic i la promoció dels nostres creadors de cultura. En la ràdio he conreat l’ofici. El producte passava directament per les meues mans i em botava les directrius del comissari polític quan considerava que els seus arguments no eren professionals.

Quin creus que seria el millor model a seguir per a la nova radiotelevisió: reobrir RTVV o fer-ne una
 des de zero?

¿Des de zero vol dir que no es farà servir l’edifici de TVV a Burjassot?
¿Que es prescindirà de la xarxa pública de repetidors? ¿Que no es gastaran els milers d’arxius de documentació existents? Si és així, no. Però si fer taula rasa significa construir un nou marc jurídic que encuirasse les regles bàsiques del joc democràtic en un mitjà de comunicació públic, que li pose veda a la possibilitat d’endeutar-se i que assegure ser el motor del sector audiovisual valencià, aleshores sí: des de zero. El millor model seria el que costara menys al contribuent. I el més just, el que reparara el dany dels treballadors acomiadats a la força i no per causes econòmiques.

¿Entens que hi haja gent que crega que el nou govern no està fent tot el possible per reobrir Canal 9?

El tancament va ser una decisió política i, per tant, la reobertura també ho hauria de ser. Crec que falta claredat sobre el que vol fer el govern i hi ha massa referències a les complicacions legals que, d’altra banda, ja coneixien en l’oposició quan parlaven de la reobertura. Això pot generar dubtes.

Al marge dels mitjans públics, ¿quina anàlisi fas del panorama comunicatiu del país?

La situació és crítica. El 90% dels treballadors del sector audiovisual del país estan en l’atur i si treballen és en precari. No hi ha ràdio ni televisió pública d’àmbit territorial, ni TV3 ni Catalunya Ràdio i el 70% de les emissores que habiten al dial valencià són pirates. Hi ha 31 llicències de FM pendents d’adjudicar des del 2011. La xarxa d’emissores municipals ha passat de 15 a mitja dotzena i les freqüències de TDT locals estan emetent il·legalment... Hi ha molts reptes de futur: la reciprocitat entre radiotelevisions catalanoparlants, la creació d’una agència pública de notícies, la creació i aprofitament de sinergies entre els canals locals i l’autonòmic... Haurem de bastir l’edifici des dels fonaments, però, per poc que es faça, si s’actua de manera intel·ligent, el sistema comunicatiu valencià millorarà.