dimecres, 12 d’agost de 2015

Silencis Mediàtics


Presentació de l'anuari de l'Observatori Mediacatpuntcat al Col.legi Rector Peset de València el 3 de juliol de 2015.



El que fan els periodistes de l’anuari de l’observatori Mediacat és treballar de valent la nostra memòria trencadissa, perquè la capacitat retentiva de la societat sol ser un exercici fràgil quan no ens qüestionem el fet de viure instal·lats en l’amnèsia. Cada silenci mediàtic és una injecció dosificada d’anestèsia. Els silencis ens desconnecten els uns dels altres. Des del grup Barnils es practica allò tan obvi i tan fràgil de l’exercici del periodisme:
- Contextualitzar la informació. Anar a la recerca del que hi ha darrere dels fets. Cada fet noticiable porta una motxilla de circumstàncies.
- Contrastar totes les fonts. Una informació sol tindre una cara A, una B i més.
- Investigar en la rebotiga de la notícia. És a dir, no conformar-se amb el titular i escodrinyar el com, quan, qui, on i per què. En aquest sentit, voldria destacar que potser les informacions que arriben al periodista, a vegades, són indemostrables, perquè el poder, l’oligopoli empresarial, impedeix amb tota la seua maquinària que ho siguen. L’informador sap ben bé que els fets han ocorregut, però no pot provar-ho. Parlant amb l’escriptor Ferran Torrent, em deia que tenia al calaix una quantitat ingent d’informacions provinents dels budells de la corrupció al País Valencià. Com que no pot demostrar-los, el que ell fa com a novel·lista és ficcionar la realitat. És a dir, alguns periodistes que són també escriptors, o escriptors amb vocació periodística, poden fer eixe exercici de creació que els permet dir tot allò que no poden afirmar en un mitjà de comunicació com a notícia. Les companyes Empar Marco i Esperança Camps també ficcionaren en el llibre Vertigen (Sembra Llibres) la narració de tot el procés de tancament de RTVV.
- Per a poder demostrar els fets que s’investiguen cal tindre paciència i poques empreses de comunicació cultiven eixa virtut. En nombrosos casos, tenint la informació de la font directa, no la publiquen ni la investiguen perquè atempta directament contra els seus interessos accionarials, publicitaris o de qualsevol altra mena. És el cas que es relata en l’anuari sobre el TTIP, els tractats internacionals de comerç entre Europa i els Estats Units, que es porten a terme sota un secretisme absolut. Es produeix una filtració d’un informe essencial i els mitjans convencionals, com a molt, redacten un breu que passa desapercebut. Tractats internacionals que si arriben a port afectaran les nostres vides quotidianes en els drets laborals, el medi ambient, les pimes, l’agricultura... La paciència per a investigar reclama esforç, aptitud, voluntat de difondre-la i perseverança. Condicions que des del Grup Barnils els periodistes treballen a consciència. Ningú ens ha assegurat que siga una tasca fácil. L’anuari de Mediacat, en aquest context, és imprescindible i contribueix a l’apoderament dels periodistes. És a dir, sí que es pot. I en aquests moments en què la ciutadania obri els ulls, s’apodera i reacciona contra els abusos i l’opressió, resulta més necessari encara estar a l’altura de les circumstàncies i oferir un periodisme que siga humà, compromés i honest. Hi ha ara un fenomen comunicatiu ben interessant: microempreses, que de manera associativa, cooperativa o col·laborativa amb els moviments socials, creen diaris digitals que aposten pel periodisme rigorós i trenquen els silencis del mitjans convencionals i massius.
Des del meu punt de vista hi ha tres pilars sobre els quals se sostenen i es basteixen els silencis mediàtics en una malla enrevessada.
- El primer seria la crisi econòmica que afecta el sector de la informació i la comunicació, on les empreses miren la manera de traure el cap i sobreviure del negoci. En aquest sentit vull destacar el paper mordassa que té la publicitat en els mitjans i que denuncia l’anuari de Mediacat. A banda de la publicitat de les multinacionals que també poden ser accionistes dels mitjans, com ara Gas Natural, Iberdrola, Endesa, etc., o dels mateixos bancs creditors del deute de l’empresa de comunicació que té en els seus consells d’administració membres d’eixa entitat bancària, em pregunte de quina manera es podria regular la publicitat institucional. Potser caldria pendre-s’ho com una prioritat per tal d’evitar que una emissora, un diari o un canal de televisió reba una subvenció que a altres mitjans se’ls nega perquè els continguts no combreguen amb els interessos particulars del partit o partits en el govern. Un periodista de El Mundo m’explicava que quan el seu diari començà a investigar i publicar sobre el cas Gürtel en la trama valenciana, periodistes d’aquest diari que participaven en tertúlies de Canal Nou deixaven de fer-ho de la nit al dia. Aquest xantatge és intolerable i l’únic que fa es contribuir a la toxicitat informativa. Cal per tant una desgovernamentalització dels mitjans. De tots. Públics i privats.
- El segon pilar que sosté els silencis mediàtics és el moviment de transformació de l’ecosistema comunicatiu. Estem convivint en dos mons: el virtual i el físic. L’univers online i offline. Les empreses de mitjans viuen en eixe trànsit on la informació sembla que ha de ser gratuïta en les xarxes, perquè algú ja fa anys va encetar eixe meló i ara no sabem com tancar-lo. En aquest punt, voldria denunciar allò que s’anomena “periodisme ciutadà” i que impregna les xarxes socials d’informacions banals, falses, tremendistes o irreals. En tot cas, el que fan els ciutadans es comunicar-se a través del ciberespai, llançar una informació testimonial, però mai suplantaran la tasca del periodisme, que en el 2.0 té més feina: destriar la palla de l’essència. I això no vol dir que no valore el poder de les xarxes quan el ciutadà com a testimoni llança una imatge o una informació que li ha arribat al centre dels fets. El soroll ensordidor de les xarxes socials és una manera també de construir silencis. I això ho saben bé molts mitjans que llancen alarmes innecessàries per tal de desviar l’atenció sobre allò que és important o per a desgastar el contrincant ideològic o polític. Ho hem vist recentment amb el referèndum de Grècia o en el cas de Guillermo Zapata, en què fins i tot la Fiscalia va actuar, podríem dir com a braç armat del govern per tal d'imputar una persona per haver fet ús de la llibertat d’expressió fa quatre anys amb unes piulades probablement desafortunades i lamentables, però que no eren objecte de delicte, tal com va sentenciar el jutge de l’Audiència Nacional, Santiago Pedraz.
- El tercer pilar on nidifiquen els silencis mediàtics és la precarietat laboral. Sembla que vivim immersos en un ERO global on els professionals més veterans i experimentats són acomiadats de les seues empreses per ser substituïts per joves contractats en condicions que reporten beneficis a l’empresa. El debat i l’aprenentatge intergeneracional en les redaccions ha sigut durant anys i panys un valor enriquidor del periodisme i ara això no existeix o està en vies d’extinció. Mentre els periodistes d’ofici són expulsats del mercat laboral centenars de joves es graduen en periodisme o comunicació audiovisual des de les nombroses facultats existents, i es crea així un efecte embut que no ens porta enlloc. Aquesta situació de saturació de periodistes sense feina i de precarietat accentua la vulnerabilitat de la professió. Deia el company de RTVV, ara secretari autonòmic de Medi Ambient i Canvi Climàtic, Julià Alvaro, que 'la vulnerabilitat fa que els periodistes traguen la bandera blanca de la rendició i això explica fets injustificables com ara anar a una sala de premsa on el president espanyol anuncia modificacions del seu govern en un pantalla de plasma i sense preguntes'. Un fet ja habitual i incomprensible per als informadors de la resta del món democràtic.
Imposar el silenci mediàtic comporta repressió i censura i, per tant, vulneració de drets fonamentals per al desenvolupament democràtic d’un país, la majoria, recollits en l’article 20 de la constitució espanyola: dret d’expressió, dret a la informació plural i veraç, a la protecció de la infància, a la intimitat, a la identitat cultural... L’altra cara de la moneda és que no hi ha un accés igualitari als mitjans per part de les bases socials ni tampoc pluralitat ideològica i política.
Censura contra llibertat d’expressió és una constant obsessiva en la història de la humanitat, ja siga per raons ideològiques, religioses, militars, politiques, econòmiques... o perquè els perpetradors de les tisorades volen ser més papistes que el papa.
El País Valencià ha sigut, especialment en les darreres dues dècades, un paradís de silencis mediàtics, lingüístics, culturals i socials de tota mena. Un paradís de silencis on tanquen els mitjans de comunicació públics a colp policial. Un paradís on les agressions lingüístiques han sigut quotidianes, on s’ha limitat la llibertat de pensament, s’ha atemptat contra la nostra intel·ligència i ens han vetat el coneixement. Al marge dels mitjans públics, si ens posem a analitzar el panorama comunicatiu del país, d’una banda, i en la nostra llengua, d’una altra banda, la situació és crítica amb el 92 % dels treballadors de l’audiovisual sense faena. No hi ha ràdio ni televisió d’àmbit territorial; ni rebem els senyals de TV3 ni de Catalunya Ràdio; des dels 2008 fins ara s’han tancat més de 30 mitjans de comunicació. Mitjans locals com ara Gandia TV o Info Tv, premsa comarcal que acaba ofegada pels entrebancs polítics o la manca de suport institucional. La xarxa d’emissores municipals, que en els anys noranta eren més de vint, ara només compta amb mitja dotzena; les freqüències de TDT locals estan emetent il·legalment després de la sentència del Tribunal Suprem del 2012 que les anul·lava per irregularitats en les concessions que va fer el PP. Tot i això, continuen actives sense respectar les condicions per a fer-ho, com ara producció pròpia, producció feta al territori valencià, producció europea i un 25% d’ús del valencià en cada franja horària. De premsa escrita en la nostra llengua tenim dues publicacions històriques, la revista degana Saó i El Temps, també el diari Ara tot i que no es distribueix a tot el país. En el ciberespai sí que hi ha més propostes: El Punt, La Directa, Vilaweb... i des de fa dos anys que roda La Veu del País Valencià. La dieta mediàtica, com li agrada dir a José Ignacio Pastor des d’ACICOM, és esquifida i els ciutadans, famolencs, estem necessitats de vitamines i nutrients a dojo. Està tot per fer. Però calma,  haurem de bastir l’edifici mediàtic des dels fonaments, no siga cosa que amb un pensat i fet, ens enfitem i hàgem d’anar a urgències. Per poc que faça el nou govern, si ho fa de manera intel·ligent, el sistema comunicatiu valencià i la seua dieta mediàtica, hauran de millorar.
La crisi que diuen que vivim ha agegantat el debat sobre la dicotomia entre públic i privat. Ho relata l'anuari mediacat en el reportatge dedicat a la desaparició de l’administració pública. Una seixentena d’empreses públiques han sigut esborrades al País Valencià, entre les quals RTVV (tot i que està en coma continua viva). Dicotomia entre la necessitat de mitjans d’informació públics i els privats. Sembla que està fent fortuna l’opinió d’aquells que mantenen la tesi que les televisions i ràdios públiques són una causa perduda. La manipulació i la censura és lliguen a la directa influència dels partits polítics i es resol que no hi ha res a fer. En canvi, els mitjans privats apareixen com tot el contrari. A ells no se’ls relaciona amb un govern, ni a les fortes pressions que es reben de tot l’arc polític. Per tant, seguint aquest plantejament, les privades no són víctimes de la manipulació política i, en conclusió, són mitjans lliures. Aquesta és la imatge que dissortadament està molt arrelada a la societat. Una imatge que no és real, per molt que les premisses siguen certes. Plantejar el món informatiu com una pel·lícula on en un costat hi ha els bons, que són els privats, i en l’altre els roïns, que són els públics, és simple, i fins i tot infantil o bé una cínica manipulació si qui ho diu sap de què parla. (La televisió impossible -3i4 Edicions-). O és què l’activitat informativa de les cadenes privades no està limitada pels interessos econòmics de la mateixa empresa? O més enllà, pels interessos als quals puguen estar vinculats els accionistes?
Us llance preguntes més que certeses. Reflexions sorgides de la lectura de l’informe de l'observatori crític dels mitjans.