Pete Seeger va faltar recentment als 94 anys d'edat. Ell era
la insubornable consciència folk dels Estats Units. Un home que ha imbuït del
seu esperit compromès, honest i combatiu a altres creadors d'arreu del món.
Reconec Rafa Xambó amb eixe tarannà batallador en tot allò
que fa: en la seua implicació política com a militant del País Valencià,
escrivint un llibre d'assaig sobre el fenòmen comunicatiu a casa nostra, fent
pedagogia constructiva a les aules de la facultat de sociologia, defensant
amb la fermesa dels arguments i la força de la raó la nostra ràdio i televisió públiques o bé, creant música. Xambó és un dels referents en actiu del
moviment de la nova cançó. Des del 1992, que va coproduir 'Ciutat magnètica',
fins l'any 2002, va estar retirat de la música. Mentre exercia de pare criant
els seus fills i els agrunsava amb cançons abans de dormir, se li va despertar
de nou la irresistible vena creadora. Aleshores, 'Rafa Xambó i la Fusteria' va
publicar '7 acústics' i 'Dies oberts'. El disc 'Cançons de la memòria
trista' va ser reconegut amb el Premi Ovidi Montllor al disc de
cançó d'autor del 2007. La seua vida a Escòcia el va inspirar 'Andanes', el
primer disc en solitari amb temes més intimistes com ara, 'Un home en l'andana'
o la distingida amb el Premi a millor lletra de l'any 2010 pel Col.lectiu de Músics
Ovidi Montllor, ' A Glasgow'.
Rafa ens sorprén ara amb un treball que no li ret homenatge
a Estellés. Encara que l'autor admira i estima al poeta de Burjassot, va
decidir no contribuir a la inflació estellesiana i s'ha recreat delicadament en
un clàssic universal en llengua anglesa amb el plus d'haver sigut traduït a
l'idioma d'Ausiàs March. 'La vida és un grapat de versos' deia Peter Seeger.
Aquesta filosofia és palesa al disc 'T'estimo tant'. Una dotzena de sonets, un
ramell de dotze roses que contenen l'aspror de les espines, la bellesa estètica
i la dolçor del seu aroma. Sonets d'amor, de mort, de sexe, de desesperació, de
descontrol i del gaudi de la carn. Dotze mirades a la pulsió de l'amor carnal,
bisexual i espiritual. Versos que William Shakespeare va escriure fa 400 anys i
que amb la traducció del poeta lleidetà Txema Martínez, esdeven actuals,
frescos i accessibles. El llibre de Martínez recull els 154 sonets d'amor de
l'escriptor anglés. Una obra per la qual va rebre el Premi Jordi Domènech 2010 de
traducció poètica publicada per l'editorial Eumo. Ara per ara, de manera
incomprensible, està descatalogada. Per eixa raó el disc té encara més crèdit i
hauria d'emprar-se als instituts i a les facultats de filologia catalana per
tal d'acostar Shakespeare als alumnes a través de la música. Una proposta que
està a mig camí del jazz, de la contemporània i de la cançó. El violoncelista
Matthieu Saglio i el pianista Salva Vázquez, aporten valor a aquesta
suggeridora mixtura. La guitarra i la veu de Xambó se'ns presenten en els
diferents registres que l'han nodrit: la cançó francesa a la manera de George
Moustaki, el ritme cabareter a l'estil de Guillermina Mota, la textura
Dilaniana o el color de la luxúria de Lou Reed. 'T'estimo tant' reivindica la
bellesa en un temps de brutícia i de lletjor i reclama la cultura en mig d'un
món ofegat pel 21% de l'IVA.
divendres, 31 de gener del 2014
dissabte, 25 de gener del 2014
divendres, 24 de gener del 2014
Deletrix
Article publicat a Vilaweb
Limitar la llibertat de pensament, atemptar contra la
intel·ligència, vetar el coneixement… Així defineix el fotògraf Joan
Fontcuberta deletrix., una paraula llatina que significa ‘destrucció’ i
que bateja la mostra que el PEN català inaugurava ahir a l’Octubre
Centre de Cultura Contemporània de València, on romandrà fins al 7 de
febrer. Restaven minuts perquè Catalunya Ràdio deixara d’emetre al País
Valencià i jo em mirava cadascuna de les 15 fotografies que registren
exemples de censura en textos escrits entre els segles XVI i XIX.
Imatges que remeten a la plasticitat estètica d’un Tàpies. Documents que
mostren la violència de les ratlles i de les ganivetades del censor que
volia amagar paraules o fins i tot notes musicals.
El color negre de les traces i les fanàtiques esquinçades als fulls, les vaig sentir com a pròpies físicament al meu estómac quan el rellotge marcava les vuit de la vesprada i les veus de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació callaven en el dial valencià. Reconeixia eixa emoció dolorosa perquè ja l’havia experimentada abans. Mentre observava els gestos agressius de l’exposició, evocava records dels meus temps d’estudiant enganxada a La nit dels ignorants, quan somiava tindre un programa com aquell al País Valencià. Els professionals que encetàrem el camí verge de RTVV ens emmirallàvem en el model comunicatiu de TV3 i de Catalunya Ràdio. Des de l’any 1990 fins ahir, els valencians podíem seguir la seua programació gràcies a les instal·lacions radioelèctriques d’Acció Cultural del País Valencià, una entitat cívica que, davant del buit legal i de la manca de regulació administrativa, ha ofert durant tots aquests anys un servei públic imprescindible per a un significatiu sector de la població valenciana que ara se sent òrfena. El mapa sonor de les ones és en castellà. Trobarem emissores que emeten en alemany i en anglès per als estrangers instal·lats al sud cercant el sol. Podrem sintonitzar un canal que ens parla en àrab, però, exceptuant alguna emissora local o comarcal, no n’escoltarem cap que ens parle en valencià, que, tal com deia l’homenot de Castalla Enric Valor, és el català de tots.
Censura contra llibertat d’expressió és una constant obsessiva entre els polítics que ens desgovernen, siga per raons ideològiques, religioses o polítiques, o perquè els perpetradors de les tisorades i de les prohibicions volen ser més papistes que el papa. I de papistes, n’hem tingut i en tenim un bon grapat al País Valencià. La magnitud del colp d’estat mediàtic que patírem el 29N amb l’apagada de RTVV obeeix la doctrina de la Fundació FAES que advoca per la recentralització d’Espanya. Un dogma que els governs que sofrim ací i a Madrid executen sense fissures. El País Valencià és un autèntic laboratori d’identitats. Una diana fàcil on vomitar els dards del poder prepotent que emana d’una majoria absoluta sostinguda durant dues dècades. Rajoy va dir que tenia un pla per a Catalunya, que potser passa per crear un corredor lingüístic al País Valencià (també a les Balears) i que consisteix a ocultar, tapar, reprimir, degradar, invisibilitzar i menysprear la llengua autòctona. Tot fent servir, per a justificar-ho, la disfressa de la crisi econòmica en el cas de RTVV i l’argument de no legalitat en el cas de Catalunya Ràdio i TV3. És legal que el multiplex de RTVV l’estiguen utilitzant Mediterráneo TV i Las Provincias TV per a les seues emissions? Quantes TDT hi ha emetent fora de la legalitat amb el consentiment del govern valencià? A la vista de les corrupteles criminals dels seus imputats, el PP encara troba un calaix a vessar de vots que procedeixen del regionalisme blaver que li va llegar González Lizondo amb Unió Valenciana. Grupuscles que actuen de tant en tant boicotejant esdeveniments culturals. El “Círcul Cívic Valencià” els congrega. Ahir els seus integrants és congratulaven de l’èxit de la seua denúncia contra ACPV davant del Ministeri d’Indústria que ha obligat aquesta entitat a suspendre les emissions.
No hi ha cap territori europeu amb dos milions de parlants d’una llengua autòctona i oficial que no tinga al seu abast uns mitjans de comunicació propis. Nosaltres som els pioners. No caldria, doncs, denunciar aquest deletrix valencià a Estrasburg? La Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries que l’estat espanyol va signar, juntament amb la resta d’estats europeus, és lletra morta?
Fa dos anys que estem sense TV3, dos mesos sense RTVV i un dia sense Catalunya Ràdio i Catalunya Informació. Hi ha molta gent que demana uns mitjans públics de debò. Quan deixarem el PP sense senyal?
Malgrat la pluja
He estat a la presentació del darrer disc d'Andreu Valor a l' Octubre Centre de Cultura Contemporània.
M'ha rebut el seu somriure. L'escenari il.luminat
pel parpelleig d'uns ciris i la pantalla que projectava un paisatge zen,
m'han fet trencar l'alé i respirar sense opressions. L'estrena a València ha estat regada de
talents: Borja Penalba
amb la guitarra, l'acordió i les percussions que brollen com per art de
màgia dels seus peus i mans, ha engrandit l'espectacle. Tomàs de los Santos
ens ha fet un tast del delerós disc "Dones i Dons" que arribarà al món molt aviat. L'actor Francesc Anyó ha dit 'Estellés de mà en mà' com només sap fer-ho el
seu timbre, color i textura vibrants. Finalment ha caigut la cirereta: Mire Vives Vera, propietària d'un harmoniós cos petit on cap la melodia del cel que ja escoltàvem en el recentment dissolt, Rapsodes.
Del Comtat al Cap i Casal, i allà on el vulgueu escoltar, Andreu Valor canta. I ho fa perquè, com deia el poeta Mario Benedetti, "amb el crit no en tindrem prou". En les seues cançons ell no sap odiar, però voldria. Sap que tornarem a caure, que estem desprotegits, que caminem amb teories contràries que ens porten al vertigen. Sap cantar, pell a pell, mirant vers els dies que vindran. I sap que, malgrat la pluja, seguirem. Un treball de comiat a qui ha sigut el seu company de viatge, amb qui ha crescut musicalment, Eduardo "Tata" Bates que torna al seu país natal, Argentina.
Malgrat la pluja, Andreu aposta per la dignitat de les lletres amerades de dolces guitarres acústiques. La seua expressió musical i la presència, damunt i baix de l'escenari, enamora. Com diu l'actor Francesc Anyó Ferrer, només conéixer-lo, l'única cosa que pots fer és estimar-lo. Té una personalitat humil i agraïda. Posseïdor d'una ment inquieta que es capbussa en la denúncia d'allò que és tractat injustament: la llei de la dependència, l'escola pública o els drets lingüístics en són un exemple. Porta a la motxilla tres discos publicats per Més de Mil: Entre les mans, Ombres en l'obscuritat i Malgrat la pluja. El treball més colpidor de tots perquè amb ell toquem mare i, tal com clama Andreu, sobremorim.
Del Comtat al Cap i Casal, i allà on el vulgueu escoltar, Andreu Valor canta. I ho fa perquè, com deia el poeta Mario Benedetti, "amb el crit no en tindrem prou". En les seues cançons ell no sap odiar, però voldria. Sap que tornarem a caure, que estem desprotegits, que caminem amb teories contràries que ens porten al vertigen. Sap cantar, pell a pell, mirant vers els dies que vindran. I sap que, malgrat la pluja, seguirem. Un treball de comiat a qui ha sigut el seu company de viatge, amb qui ha crescut musicalment, Eduardo "Tata" Bates que torna al seu país natal, Argentina.
Malgrat la pluja, Andreu aposta per la dignitat de les lletres amerades de dolces guitarres acústiques. La seua expressió musical i la presència, damunt i baix de l'escenari, enamora. Com diu l'actor Francesc Anyó Ferrer, només conéixer-lo, l'única cosa que pots fer és estimar-lo. Té una personalitat humil i agraïda. Posseïdor d'una ment inquieta que es capbussa en la denúncia d'allò que és tractat injustament: la llei de la dependència, l'escola pública o els drets lingüístics en són un exemple. Porta a la motxilla tres discos publicats per Més de Mil: Entre les mans, Ombres en l'obscuritat i Malgrat la pluja. El treball més colpidor de tots perquè amb ell toquem mare i, tal com clama Andreu, sobremorim.
divendres, 10 de gener del 2014
SEGUIREM (publicat a la revista digital Núvol)
“Seguirem” és un dels poderosos himnes d’Obrint Pas del llibre-disc Coratge que s’enganxa al cor a ritme de rocksteady.
És el treball més madur de la banda on conjuminen la seua marca de
fàbrica, festa i reivindicació, amb l’exploració d’unes altres
sonoritats.
“Seguirem” va ser la darrera melodia que els oients van escoltar en la ràdio autonòmica valenciana abans de fer-la emmudir a la força durant el colp d’estat mediàtic del passat 29N que va ferir greument el nostre autogovern.
“Seguirem” és també la lletra que em va encoratjar durant el trajecte de 5 km, des de València al centre de producció de Canal 9 a Burjassot, fa tot just un any, quan havia de signar un comiat forçós i salvatge, després de 23 anys de trajectòria a RTVV.
‘Seguirem’ és el nom d’una dona, Mavi Dolç, escriptora i activista cultural que va apostar, fa dues dècades, per una banda d’adolescents que cantaven en valencià quan molts pocs gosaven a fer-ho. Mavi simbolitza la passió de tots aquells herois anònims i quotidians que treballen, de manera persistent, teixint iniciatives de lluita col·lectiva i de resiliència.
“Seguirem” és també el coratge que Obrint Pas ha heretat de grups com Al Tall i de tots aquells que batallaren per la nostra llengua durant la dictadura i la transició. Coratge és el que ens cal ara per poder afrontar la desfeta que viu el nostre país. Avui, mentre el poble germà i veí camina amb pas ferm cap el futur, els valencians tornem al passat. Una cançó pot ser l’estímul que impulse el renaixement d’allò que som en essència. I això val tant per a les persones com per als pobles.
Seguim i seguirem navegant a tota vela cap a rumbs marcats contra la por.
*Amàlia Garrigós va entrevistar Obrint Pas a l’informatiu cultural “Alta Fidelitat” de Ràdio 9 el 18 d’abril de 2011, dia que sortia a la venda el disc Coratge. La banda només tenia veu al seu espai. Mai no els han entrevistat a Canal 9 ni tampoc hi han actuat (només ho han fet a la ràdio al programa de la periodista alcoiana).
“Seguirem” va ser la darrera melodia que els oients van escoltar en la ràdio autonòmica valenciana abans de fer-la emmudir a la força durant el colp d’estat mediàtic del passat 29N que va ferir greument el nostre autogovern.
“Seguirem” és també la lletra que em va encoratjar durant el trajecte de 5 km, des de València al centre de producció de Canal 9 a Burjassot, fa tot just un any, quan havia de signar un comiat forçós i salvatge, després de 23 anys de trajectòria a RTVV.
‘Seguirem’ és el nom d’una dona, Mavi Dolç, escriptora i activista cultural que va apostar, fa dues dècades, per una banda d’adolescents que cantaven en valencià quan molts pocs gosaven a fer-ho. Mavi simbolitza la passió de tots aquells herois anònims i quotidians que treballen, de manera persistent, teixint iniciatives de lluita col·lectiva i de resiliència.
“Seguirem” és també el coratge que Obrint Pas ha heretat de grups com Al Tall i de tots aquells que batallaren per la nostra llengua durant la dictadura i la transició. Coratge és el que ens cal ara per poder afrontar la desfeta que viu el nostre país. Avui, mentre el poble germà i veí camina amb pas ferm cap el futur, els valencians tornem al passat. Una cançó pot ser l’estímul que impulse el renaixement d’allò que som en essència. I això val tant per a les persones com per als pobles.
Seguim i seguirem navegant a tota vela cap a rumbs marcats contra la por.
*Amàlia Garrigós va entrevistar Obrint Pas a l’informatiu cultural “Alta Fidelitat” de Ràdio 9 el 18 d’abril de 2011, dia que sortia a la venda el disc Coratge. La banda només tenia veu al seu espai. Mai no els han entrevistat a Canal 9 ni tampoc hi han actuat (només ho han fet a la ràdio al programa de la periodista alcoiana).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)