“Jo em botava als comissaris polítics, jo treballava en la ràdio pública dels valencians i eixa era la meua brúixola”
13
Sunday
Oct 2013
“La societat valenciana no s’ha sentit identificada amb el producte de la seua ràdio autonòmica”
Entrevista a Amàlia Garrigós
“Caldria treballar amb eixe concepte bàsic del periodisme que és la
proximitat i fer-ho sense complexos, així ens acostaríem al que
interessa a la societat i parlaríem més en valencià”
El periodisme és una professió amb un cert prestigi social que no es
correspon amb les condicions laborals que moltes de les persones que
decideixen exercir-lo es troben a l’hora de desenvolupar la seua faena. A
més, es tracta d’una ocupació on el producte final pot presentar certes
diferències amb la idea que el redactor pot tindre en un principi o,
fins i tot, ser el contrari d’allò que, en un començament, havia pensat.
Per sort, el gremi presenta exemples i excepcions amb persones que
dignifiquen l’ofici amb un tractament ètic i moral que no entén de
consignes ni de censures. Amàlia Modesta Garrigós i Hernández (Alcoi,
1965) va tancar recentment, a causa d’un expedient de regulació
d’ocupació, una trajectòria de més de 23 anys dins de la ràdio i de la
televisió pública del poble valencià on es va dedicar, amb vocació i
passió, a oferir un servei a la seua societat. Sí, un servei, de la
mateixa manera que fa un metge atén a un ciutadà malalt o un professor
educa a un jove, ella hi informava, formava i entretenia. Dona
apassionada i intel·ligent, no es pot entendre la trajectòria de Ràdio 9
sense ella.
P.: Vosté ha sigut un dels rostres més coneguts de Ràdio 9, la
ràdio pública del poble valencià. En primer lloc, i abans d’entrar en
matèria sobre la seua trajectòria en les ones, quin repàs fa d’estos
vint-i-quatre anys de Ràdio 9?
R.: Ràdio Nou és la ràdio pública valenciana que va náixer per
tal de promocionar i divulgar la nostra llengua i la nostra cultura.
Una ràdio que havia de treballar amb vocació de servei públic i devia
contribuir perquè la societat se sentira cohesionada a través dels seus
referents. Va començar a emetre el seu senyal en proves en setembre del
1989. En eixa època, es posava en marxa també la Llei d’Ús i Ensenyament
en Valencià que ha educat milers de estudiants en la nostra llengua i
que eren els nostres oients potencials. A les acaballes dels 80 i els
inicis dels 90, va haver-hi un espectacular increment quantitatiu de
l’oferta radiofònica. S’estaven desenvolupant al mateix temps la ràdio
autonòmica i la municipal. Era un moment crucial amb una gran
competència accentuada pel naixement de RNE-Ràdio4 que també emetia la
seua programació íntegrament en valencià a tot el territori. D’aquesta
manera, l’emissora autonòmica havia de fer front a un mercat radiofònic
saturat. El 1993 Ràdio4 va desparèixer i al llarg de les darreres dues
dècades, gran part de les emissores municipals (moltes d’elles emetien
en valencià) deixaren de fer-ho degut als vaivens polítics dels
ajuntaments i als costos econòmics generats per una mala planificació
dels seus recursos. En altres casos, alguns projectes han estat cedits a
empreses privades. Actualment Ràdio Nou a penes té competència al dial.
Una conjuntura que no s’ha sabut aprofitar.
Des de l’etapa inicial fins ara, hi ha hagut 9 equips directius
diferents. La major part d’ells han realitzat una gestió partidista i no
pública. Cada canvi de directius comportava també que la programació
patira modificacions radicals en els continguts de la seua graella. Un
fet que no permet consolidar la fidelitat dels oients sinó que convida a
dispersar-los. La fidelitat de l’audiència és molt cara d’aconseguir i
necessita anys de continuïtat. No és pot improvisar. Es tracta d’un
treball que deu de ser realitzat i dirigit per professionals, dia rere
dia, mes a mes, any rere any, amb una marca de fàbrica ben definida.
Fa 24 anys els valencians començàrem a caminar per una senda que era
verge. Als professionals que ens estrenàvem en eixa aventura ens
semblava meravellós que poguérem contar les notícies del món en la
nostra llengua materna, que poguérem difondre la literatura, la poesia o
la música en valencià. Des d’eixe punt de vista hem fet passes cap
endavant contribuint perquè els ciutadans perceben la llengua amb més
naturalitat. En aquell moment no teníem referents, amb l’excepció del
periodista Toni Mestre que va realitzar el programa de
Dalt a Baix
en RNE. Una emissió que es va encetar en el franquisme i que va
continuar, amb interrupcions, fins les acaballes dels 80. Existien, això
sí, les emissores autonòmiques d’Euskadi i de Catalunya, però els
periodistes valencians no teníem experiència en fer periodisme en la
llengua pròpia. Sentíem una gran responsabilitat i anàvem carregats
d’il·lusió i de moltes expectatives.
P.: Considera vosté que ha sigut la germana pobra de Radiotelevisió Valenciana?
R.: Vaig entrar a treballar-hi amb el títol de periodista
davall del braç quan les emissions de la ràdio autonòmica estaven en
proves i vaig estar en la inauguració del projecte el 2 d’octubre del
1989. En aquest sentit, voldria fer dos apunts prou significatius. En
primer lloc, la ràdio va començar a caminar una setmana abans que la
tele
perquè aquesta encetava les emissions regulars el 9 d’octubre i
acaparava tota l’atenció dels mitjans i de la societat valenciana. La
decisió de separar les dates de l’estrena va ser precisament perquè el
protagonisme de la ràdio no fos fagocitat el mateix dia del seu
naixement oficial. Per singularitzar-nos, si més no, en l’eixida al
mercat.
En segon, la ràdio va fer un concurs públic per veure amb quin nom se
la batejava. Va guanyar Canal Nou. Però TVV adoptà el logotip i el
nom, i clar, nosaltres vam haver de ser Canal Nou (Ràdio). Aquest nom
creava confusió entre els espectadors i els oients que veien la la
marca de la
tele però no la de la ràdio. Per aquesta raó, amb
l’objectiu de diferenciar-se de la germana gran, uns mesos més tard, es
va tornar a rebatejar la ràdio com Ràdio Nou. En nombroses ocasions quan
jo treballava de reportera d’unitat mòbil i entrevistava algú del
carrer o dels pobles, em preguntaven: “Quan eixirà aquesta entrevista
per la tele?” i jo els havia d’explicar amb paciència que no érem la
tele
sinó la ràdio… “Ah, però hi ha una ràdio en valencià que és diu Ràdio
Nou?” Amb els pas dels anys, la ràdio ha anat aconseguint ser ella
mateixa, però no com hauria d’haver sigut. Se l’ha promocionada molt poc
i malament. Amb campanyes comptades i molt puntuals sense cap criteri
global per tal de difondre la seua existència.
La televisió i la ràdio són iguals de dret. Van ser engendrades al
mateix temps en la Llei de Creació de 1984, però de fet, la ràdio sempre
ha estat la germana pobra. Per què? Segurament perquè a tots els
polítics els importava la imatge: “Allò que no ix per la
tele no existeix.” Els polítics el que volien, i volen, és veure’s per la
tele.
Amadeu Fabregat va prioritzar la televisió i aquesta tendència ha estat
així durant els 24 anys de vida de RTVV. Aquest fet no ha passat en
altres cadenes autonòmiques com ara Catalunya Ràdio, Euskadi Irràtia o
Canal Sur que sí que han treballat la seua pròpia personalitat i han
pogut tindre una marca diferenciada.
P.: Pensa vosté que les dades de públic han sigut, durant tots estos anys, les adequades?
R.: Des del naixement de la ràdio pública valenciana, fa vora
24 anys, la resposta de la societat ha estat tímida. Començàrem amb
22.000 oients el primer any, que van baixar a 14.000 durant el segon per
arribar a 30.000 en el tercer. Durant els anys següents, el reforçament
dels programes de ràdio-fórmula i les campanyes publicitàries de
l’emissora, aconseguiren elevar el nombre d’oients, arribant a superar
la barrera dels 100.000 diaris el 1994, segons l’estudi general de
mitjans, l’EGM. Posteriorment i durant anys, la ràdio autonòmica no va
superar els 50.000. En l’actualitat Ràdio Nou es mou entre poc més de
60.000 oients. Així ho indica el AIMC, l’Associació per a la
Investigació dels Mitjans de Comunicació, on apareixen les audiències
acumulades en els darrers 12 mesos. Sense dubte, aconseguir una
audiència significativa ha estat la gran assignatura pendent de Ràdio
Nou. Jo diria com a conclusió, que la societat valenciana no s’ha
sentit identificada amb el producte de la seua ràdio autonòmica (excepte
els programes esportius dedicats al València Club de Futbol i els
carrusels de cap de setmana adreçats als equips de segona divisió)
P.: Creus que Ràdio 9 ha complit el paper de ràdio pública que
prima la rendibilitat social i la normalització lingüística per damunt
dels èxits comercials?
R.: Independentment del nombre d’oients, Ràdio Nou no ha
aconseguit tampoc consolidar una imatge de marca institucional, de ràdio
de qualitat que li haja permés identificar-se amb el poble, objectiu
fundacional de l’emissora pública. Diguem-ne que la ràdio autonòmica,
en el seu conjunt, ha passat i continua passant sense pena ni glòria (hi
ha honroses excepcions a la norma, això sí).
P.: La presència Catalunya Ràdio en el ventall radiofònic
valencià ha tingut alguna influència en la graella de programació de
Ràdio 9? O el seu principal espill han sigut les emissores d’àmbit
estatal, com ara Cadena Ser o Cadena Cope?
R.: Hi ha un element clau que és la innovació. Un risc que
correspon sobretot als mitjans públics. En eixe sentit, Ràdio Nou hauria
d’haver generat maners alternatives d’adreçar-se a l’audiència però ha
caigut en la temptació d’imitar la radiodifusió privada d’àmbit estatal
cercant la rendibilitat econòmica. Eixe no és el camí perquè amb
aquelles emissores no podem ni devem competir, ni tampoc gastar les
nostres energies ni els nostres diners. Ràdio Nou ha reproduït els
esquemes de programació generalistes de les emissores comercials i no
ha apostat per un model comunicatiu propi. Però aquesta tendència no ha
donat ni rendibilitat econòmica, ni tampoc audiència. Els oients
potencials els tenim a casa nostra. Per això, la ràdio autonòmica hauria
d’haver construït i consolidat una xarxa consistent de corresponsals i
també s’hauria d’haver nodrit de la informació generada per les
emissores municipals, A ràdio Nou no hi ha constituïda una malla formal
de corresponsalies a les 34 comarques del nostre País. L’única
corresponsalia que existeix és la de Madrid. Només es connecta de manera
puntual amb algun periodista de la zona quan és produeix una notícia
d’urgència.
És ben senzill si som pròxims, arribem als nostres veïns. En canvi,
si ens ocupem dels mateixos continguts, amb convidats i col·laboradors
que tenen el mateix perfil que els que trobem a la SER, a la COPE o a
Onda Cero, i imitem el seu model i el seu estil, mai podrem competir amb
ells en igualtat de condicions. La proximitat s’ha de cultivar en tota
la graella de la programació com a criteri global, no de manera aïllada
amb programes concrets que no es promocionen i passen desapercebuts.
Caldria treballar amb eixe concepte bàsic del periodisme que és la
proximitat i
fer-ho sense complexos… Tenint com a prioritat els nostres barris, les
nostres escoles, els nostres acadèmics i científics, els nostres
creadors… I no estar d’esquenes a ells. D’esta manera ens acostaríem als
continguts que interessen a la societat més propera i parlaríem molt
més en valencià. Potser hi ha qui pense que fer ràdio de proximitat i en
valencià implicaria tancar-nos en una bombolla informativa. No. Hem
d’estar també molt atents al que passa a la resta del planeta. Com diu
el músic valencià Feliu Ventura,
que fa gires arreu del món
cantant en valencià “Localitzar-se és la manera més sincera de
globalitzar-se”. La ràdio pública valenciana havia d’informar de la
primavera àrab a
la Plaça Tahrir d’Egipte, potser amb programes especials fins i tot…
Però hauria d’haver fet el mateix, i amb més recursos, quan la
primavera valenciana esclatà
i va ser portada de mitjans estatals i internacionals. I no ho va
fer. En la música trobem un altre exemple colpidor: El patrimoni musical
dels valencians actualment és ric, divers i de qualitat. Tenim una
oferta ingent d’estils i de grups. Els creadors musicals haurien de
tindre una presència prioritària a la seua ràdio que és, en definitiva,
el seu hàbitat natural. Si la ràdio pública els dóna visibilitat i
aposta per ells, contribuirà de manera determinant perquè els
consumidors potencials els coneguen, vagen als seus concerts i compren
els seus discos. La ràdio en valencià ha de ser còmplice d’una indústria
cultural valenciana sòlida. Però el que ha predominat, com assenyala
Feliu Ventura,
“és un fals cosmopolitisme excloent, segons el
qual, és preferible no entendre un cançó en anglés, abans que no
comprendre del tot una lletra escrita en valencià.”
Tot i que 24 anys més tard, la llengua vehicular segueix sent el
valencià, gran part de les entrevistes i dels continguts es realitzen en
castellà perquè, per norma, es convida a gent de fora del nostre
territori lingüístic que ni parlen ni entenen la llengua, o bé,
s’entrevista a interlocutors que són castellanoparlants però entenen el
valencià. En eixos casos la tendència de la major part dels comunicadors
de la ràdio és la de passar-se ràpidament a la llengua castellana en
lloc de mantindre el bilingüisme. De tota manera, cal destacar que no és
suficient parlar en valencià a la ràdio i ser pròxims. S’ha de ser molt
més exigent en la posada en escena de tot el producte radiofònic amb un
segell que l’identifique. S’ha d’oferir qualitat.
P.: Primer punt de parada dins de la seua trajectòria professional en Ràdio 9.
Passatge a la nit (1991-1998)
era un programa que tenia com a principal protagonista els seus oients,
que hi participaven, a més amb un horari que recorda al d’
Hablar por hablar, de la Cadena Ser i Macarena Berlín.
R.: Hablar por hablar el va estrenar Gemma Nierga en la SER el mateix any que jo encetava el
Passatge a la nit
en Ràdio Nou. Va ser una coincidència. Jo em vaig llicenciar en
Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona i en
aquells anys d’estudiant escoltava
La nit dels ignorants, de Carles Cuní en Catalunya Ràdio. Eixa va ser la meua font d’inspiració per idear el
Passatge a la nit.
Cada matinada, durant vuit anys, proposava als oients un tema de
reflexió, com ara l’avortament, l’eutanàsia, l’homosexualitat, la
immigració i la xenofòbia, la pena de mort, l’ensenyament en valencià,
l’amor, etcètera. Era un programa molt agosarat en què parlàvem de temes
tabú i on jo treballava sense xarxa de protecció. Només l’oient i la
ràdio. És tracta d’una fórmula senzilla: una veu càlida que introdueix
amb documentació un tema monogràfic que servia de fil conductor per fer
xarrar els oients; una bona selecció musical; i les intervencions
telefòniques de les persones que, per una o altra raó, vivien la nit ben
desperts. Recorde amb molta estima com alguns oients van eixir de
l’armari en la complicitat de la ràdio nocturna.
També dues nits inoblidables: el dia de la mort d’Ovidi Montllor en
que vaig fer un programa dedicat a la seua figura i van vindre a cantar
en directe Paco Muñoz, Jordi Gil, Al Tall, Joan Amèric… Una altra
matinada inesborrable va ser la de la mort de Joan Fuster. No donava a
l’abast amb la quantitat de telefonades dels oients que parlaven d’ell
com a humanista, com a poeta, com assagista, com a persona… Ambdós
programes els tinc guardats com dos tresors. Aquell Passatge a la nit
tenia molta audiència, era participatiu i acompanyava a les ànimes
solitaris nocturnes. Tenia un públic transversal. Era una ràdio poderosa
i romàntica de la que vaig aprendre’n moltíssim. Els oients foren per a
mi una autèntica escola de vida.
P.: Més endavant, Amàlia Garrigós va presentar l’espai
Ara per ara (1998-2001),
un matinal que es caracteritzava pels seus continguts d’actualitat,
entre els quals es trobaven els polítics. Va ser un canvi de gènere ben
rebut per vosté? Ben entrada l’època del zaplanisme televisiu, quina era
la línia editorial de la casa? Què destacaria, tant positivament com
negativa, d’aquell programa?
R.: Ara per Ara era un format apassionant. Començava a
les sis del matí i acabava a les 10h. Era un informatiu tot terreny.
Cada hora es feia un butlletí de dels centres de producció de Castelló i
d’Alacant. Tenia un ritme trepidant. Jo sempre em vaig negar a ser
editora, únicament el presentava i li donava la forma que al meu
entendre havia de tindre. Canviava sobre la marxa molts continguts.
Afortunadament, l’equip de redactors que em va tocar en sort, era
realment bo. Era un treball titànic perquè en l’època de Zaplana no hi
havia línia editorial. El que calia era protegir la seua imatge. Eixa va
ser l’època de l’elaboració de les llistes negres dels treballadors de
la ràdio que no combregàvem amb la censura mediàtica. José Ramón Varó va
ser el factòtum de la ràdio i Vea Reig la de la
tele. Ella va
ser la que va donar l’ordre d’agafar només el perfil esquerre de
Zaplana en tots els seus actes públics. Imagina’t el mal de cap que
suposava això per als càmeres.
P.: Entre els anys 2001 i 2003 va formar part de l’espai
El vent dels navegants, també un informatiu però amb una novetat: una tertúlia política. Què aportava al públic valencià este programa?
R.: Era una tertúlia d’actualitat on hi participaven
professors universitaris com ara el premi Príncep d’Astúries
d’investigació científica i tècnica, Federico Garcia Moliner o el
catedràtic en dret penal de la Universitat de València Joan Carles
Carbonell. En eixa etapa van viure intensament la guerra d’Iraq. Cada
nit que hi havia perolada, jo obria les finestres de la ràdio perquè els
oients l’escoltaren en viu i en directe.
P.: Durant set anys, entre el 2003 i el 2010, va protagonitzar
El jardí de les delícies,
un espai on la literatura, el cine, el teatre i la música valenciana –i
en valencià– tenien un espai molt destacat. Quins records té d’esta
experiència? Pot ser va ser la que va fer amb més gust i satisfacció per
introduir entre els valencians i les valencianes una matèries que
semblaven fora dels continguts de Canal 9?
R.: El Jardí de les delícies va ser una boníssima etapa
radiofònica plena de satisfaccions. Malgrat que la casa no el
promocionava gens, hi havia molt bona audiència i gaudíem fent un
producte útil, molt elaborat i de servei públic. Era un programa que
s’emetia els matins dels dissabtes i dels diumenges. Sis hores en
directe on oferíem propostes culturals i lúdiques. Literatura, poesia,
cinema, teatre, ciència… Tot en clau valenciana, tot molt dinàmic.
Posàvem especial atenció a les propostes de les nostres comarques:
rutes, excursions, llegendes i costumaris dels pobles, Teníem una secció
que es deia
En una paraula. Una píndola d’un minut on
recuperàvem paraules i expressions en valencià que estan en desús o en
perill d’extinció, tretes del llibre editat per l’Acadèmia Valenciana de
la Llengua
Les nostres paraules, d’Eugeni Reig. I sobretot, el més destacable era l’espai
El Musicari.
La ràdio esdevenia així l’escenari on van passar 350 músics
valencians a tocar en directe per primera vegada en la història de
RTVV. Els músics venien amb tota la banda i sonoritzaven de bon matí
per tal de fer posteriorment el directe. La música en viu es combinava
amb una entrevista ben documentada i amb les telefonades dels oients que
opinaven sobre allò que estaven escoltant. A canvi, s’emportaven un
disc o una entrada per algun concert. Era magnífic! Hi havia una
interactuació entre els creadors i els oients fantàstica. Recentment, el
Col·lectiu de músics i cantants en valencià Ovidi Montllor m’han
distingit amb el premi pel suport a la música en valencià. Amb eixe
motiu, he pogut dur a terme un somni llargament acaronat: fer un CD
recopilatori dels músics que han estat davant els micròfons de la ràdio
pública valenciana, en senyal d’agraïment i d’estima cap a ells. Gràcies
al COM i a l’AVL s’han pogut fer 300 còpies que són peces de
col·leccionista i que han sigut un regal pels assistents a la cerimònia
dels Premis.
Els darrers dos anys a Ràdio Nou vaig coordinar i presentar l’informatiu cultural
Alta Fidelitat,
que s’emetia diàriament en la sobretaula i on ens ocupàvem de les
editorials valencianes, les publicacions de les universitats, la dansa,
el teatre, la música… Tots els creadors valencians tenien cabuda en
aquest temps de ràdio que estava elaborat d’una manera molt acurada.
P.: Per a poder desenvolupar la seua trajectòria en Ràdio 9 va
haver d’anar a contracorrent de les consignes dels directius? En quin
període es va treballar amb major llibertat dins de la casa, amb el
PSPV-PSOE o amb el PPCV?
R.: Sí. Absolutament a contracorrent. Les consignes no les he
tingudes en compte. En moltes ocasions els meus caps més directes no
m’inspiraven cap tipus de respecte professional perquè quan em feien
alguna d’observació, suggeriment o indicació, ho feien amb l’afany
de censurar. Eren comissaris polítics més papistes que el Papa. Jo me’ls
botava. Sense més. Era un repte constant i molt esgotador. També és un
procés d’aprenentatge. Amb els anys, vas conreant i consolidant el teu
criteri. Jo era conscient que treballava en la ràdio pública dels
valencians i eixa era la meua brúixola. A poc a poc, vaig anar
guanyant-me el respecte dels meus superiors tot i que això no em
lliurava de viure moments desagradables a algun despatx. L’etapa més
difícil? El camí encetat del PSPV-PSOE va ser curt. El del PPCV està
durant vora 20 anys. Ha estat molt més complicat treballar en les
darreres dues dècades.
P.: Una de les novetats que vegeren la llum amb vosté va ser
un consultori sexual que va impulsar el 1994. Com va ser rebut este
programa? Va comptar amb moltes simpaties entre els oients? Va aprendre
molt vosté, com a periodista, amb la introducció d’este tema en les ones
valencianes?
R.: No era un consultori sexual i tampoc el vaig fer a la ràdio sinó a la
tele. Es deia
Sexe i… S’emetia de matinada una vegada a la setmana. Tractàvem temes monogràfics sobre sexualitat i convidàvem especialistes.
Sexe i… Literatura,
Sexe i… Cinema.
Sexe i Homosexialitat,
Sexe i malalties… Molt enriquidor i interessant.
P.: I què em conta de l’escenari que envolta un mitjà de
comunicació com ara la ràdio? Unitats mòbils, taules de mescles, pilots
roigs, estar en l’aire…
R.: Tota eixa escenografia forma part de la meua vida. No
porte el compte de les hores que hauré estat en directe davant d’un
micròfon… Seran milers… Des de l’any 1989 no he deixat de fer ràdio fins
ara. Vaig començar fent de reportera d’unitat mòbil, treballant-me molt
els carrers i fent connexions tant per a programes com per a
informatius; El meu primer programa va ser
La despertadora,
s’emetia de sis a vuit del matí i despertava als oients amb taules
gimnàstiques i concursos… Molt divertit, molt creatiu… He viscut unes
quantes gotes fredes; programes especials d’incendis, de falles, la
diada dels valencians cada 9 d’octubre… La tensió del directe és brutal.
Puja l’adrenalina i t’absorbeix. Te n’oblides de la resta del món. La
ràdio, per ella mateixa, és absolutament adictiva i jo la porte en vena.
Eixa escenografia de la qual em parles s’ha modificat des que es va
produir el pas de l’analògic al digital. Els plats on sonaven els vinils
ja no hi són. Tampoc les cintes Revox que feien voltes com les aspes
d’un molí i que tenien un temps limitat d’emissió.
No existeixen ja els artefactes que s’anomenaven cartutxos on teníem
gravats els separadors, sintonies i logos dels nostres programes. Abans
de cada emissió anava carregada amb una caixa que era més gran que jo
plena de cartutxos de vinils i de CD. No hi havia xarxes socials, només
el telèfon era el mitjà per comunicar-te directament amb els programes.
La digitalització ha permés acurar i perfeccionar molt més el so i
economitzar el nostre
equipatge. Ara anem molt més lleugers a
l’estudi. Això sí, la taula de so segueix sent el comandament
d’operacions dels tècnics de so amb els quals has d’estar completament
sincronitzada. El procés de creació d’un producte radiofònic abans es
feia amb una màquina d’escriure i ara amb l’ordinador i internet, però
la posada en escena amb el moment màgic en el qual s’encén el pilot
roig, continua sent igual d’excitant… No té preu estar en l’aire!
P.: Sí Ràdio és una radiofórmula que es va incorporar fa uns
anys a l’oferta del Grup Radiotelevisió Valenciana. Què opina vosté de
la seua aportació, i més en uns temps on sembla que esta emissora s’ha
compromés amb la música en la nostra llengua?
R.: El segon canal de la ràdio pública valenciana es va
estrenar cap a l’any 2000. Va nàixer amb la intenció de fer una
radiofórmula que estiguera especialment atenta a les propostes musicals
dels grups valencians. Això s’ha fet en comptades ocasions. Cal nomenar
Jesús Wollstein, al qui li agradava la música. En els dos o tres anys
que va estar dirigint la ràdio va potenciar la música en valencià amb
programes especialitzats com el de Folk i música d’ arrel mediterrània
que presentava Mara Aranda i l’espai informatiu que ens posava al
corrent de l’agenda musical al País Valencià amb entrevistes i
reportatges que presentava i dirigia el periodista Vicent Xavier Contrí.
Des d’aleshores (any 2005-2006) la música en valencià (llevat de El
Musicari que jo presentava en ràdio Nou els dissabtes i els diumenges
fins el 2010 i l’informatiu cultural Alta Fidelitat fins el 2012) tenia
una presència residual. Recentment el músic, vicepresident del COM i
membre del consell d’administració de RTVV, Rafa Xambó, ha aconseguit, a
iniciativa seua, que un terç de la programació de Sí Ràdio siga de
música en valencià. És molt important això, clar que sí. Però cal
aspirar a que la creació artística em general feta al nostre País tinga
una presència prioritària en tota la programació. D’altra banda, ara com
ara, davant l’expedient de regulació salvatge que està executant-se, no
hi ha locutors en Sí Ràdio. I la música s’emet sense cap veu
autoritzada que il·lustre sobre els autors o informe dels discos que
estem escoltant. La música s’emet en bucle. No sembla ràdio. Sembla un
fil musical.
P.: El seu debut en la televisió pública valenciana es va
produir amb un programa que comptava amb una papereta molt difícil.
Divendres a la nit, la 1 de TVE, que ja sentia l’alé de les cadenes
privades, va programar un dels espais d’entreteniment històrics de la
petita pantalla a l’Estat espanyol:
Un, dos, tres… En la mateixa franja horària, la jove Canal 9 situava un format de debat de temes d’actualitat amb públic i convidats,
Carta Blanca,
conduït per Josep Ramon Lluch i amb Amàlia Garrigós absolutament
pendent de les telefonades dels espectadors. Realment, pensàveu, en un
principi, que el vostre programa seria capaç de plantar cara a tot un
gran com Narciso Ibáñez Serrador?
R.: Jo era la veu dels espectadors i feia també les promocions del programa per convidar al públic a que hi participara.
Carta Blanca
juntament amb el show de Joan Monleón i alguns altres, van ser
emblemàtics i perduren en la memòria dels telespectadors dues dècades
després. Era un programa de debat que es feia en directe. Venien
especialistes en el tema que es tractava, testimonis, i públic. En total
hi havia un centenar de persones al plató. Com ha dit en moltes
ocasions el seu presentador Josep Ramon Lluch, era un autèntic
portaavions televisiu molt dur de portar endavant. L’origen de
Carta Blanca era
La vida en un xip, de TV3, que presentava Joaquím Maria Puyal.
Puyal, de fet, va ser la primera persona que em va fer recomanacions
per estar davant la càmera. El motor d’ aquest espai era que hi comptara
amb persones que pensaren de manera diferent i que la gent s’expressara
lliurement. Alguns dels temes que tractàrem van ser:
Qui no treballa
és perquè no vol? Està a favor de la legalització de les drogues?
Franco encara està present? La prostitució deuria d’estar regulada? Hi
ha vida en altres planetes?… En només quatre setmanes
Carta Blanca
es va convertir en el programa líder d’audiència al País Valencià i va
estar vora cinc anys en antena. Despertava odis i amors a parts iguals.
No ens esperàvem tanta repercussió. Però el cas és que el rècord
d’audiència estava ahí.
P.: I ara, l’última pregunta, per a pujar nota. Diga’m la
veritat: quin és el futur que vosté creu que tindrà Radiotelevisió
Valenciana? En cas que la resposta siga poc esperançadora, quines
solucions se li venen al cap? Es podrà redreçar l’actual situació?
R.: Veurem. Davant el futur més immediat no sóc massa
optimista. Hem de comprovar com quedarà finalment el repartiment de les
franges horàries a productores externes amb el nou contracte-programa
que començarà a funcionar en gener de l’any vinent. En l’actualitat, els
treballadors acomiadats de RTVV estem pendents d’un juí que podria
tombar l’expedient de regulació. La seua data és el 21 d’octubre i en
funció de la sentència veurem com es desenvolupa el futur de RTVV.
Tot està per fer i tot és possible.
pàgina
web. L'obra és un recull d'articles que retraten la duríssima realitat
de l'ERO més salvatge executat al País Valencià i la desfeta de la
nostra ràdio i televisió com a mitjans públics. Aquests comiats no s'han
efectuat amb la finalitat de fer viable una empresa. Com podria ser-ho
amb més del 70% de la plantilla al carrer? Sense negociació, amb
crueltat, amb nocturnitat, i amb la traïdoria dels covards. Teniu
notícia d'algun ERO on hi haja un presumpte assetjador sexual com ho és el
secretari general de RTVV? Coneixeu algun ERO on és despatxe a tres de
cada quatre treballadors? Coneixeu algun ERO on els seus gestors
estiguen implicats en la trama Gürtel? No... Aquest expedient de
regulació no és com qualsevol altre. I la justícia ens ho farà palés.
És qüestió de temps i de persistència. Ells tenen la força, però
nosaltres anem carregats de totes les raons.
