Dones que transformen el món. Dones en la ciència.

Els relats guanyadors i finalistes sobre les dones en la ciència els podeu llegir en línia.

El passat mes de març es va convocar la XV edició del Certamen de Narrativa Breu, en el marc de la celebració del 8 de Març, Dia Internacional de la Dona. Un total de 50 relats han concursat enguany, en una cita convocada amb el lema “Dones que transformen el món, dones en la ciència”.

En els 50 relats presentats, hi ha una reflexió sobre el paper que exercixen les dones en la ciència, les seues històries de vida, la superació de situacions de discriminació i el seu paper actiu. 14 relats s’han escrit en valencià. El percentatge de participació de dones escriptores ha sigut del 88%, el 10% d'hòmens i un 2% d'associacions.

El jurat qualificador del certamen, presidit per la regidora d'Igualtat i Polítiques Inclusives, Isabel Lozano ha estat format, a més, per María Jesús Bolta, escriptora traductora valenciana i professora de llengua i literatura; Vicent Baydal Sala, historiador valencià, docent en la Universitat Pompeu Fabra; Amalia Garrigós Hernández, periodista cultural valenciana, locutora de Ràdio Nou; Martí Domínguez Romero, escriptor, assagista i professor de periodisme en la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València, director de la revista de ciència Mètode.

Es va seleccionar com a millor relat “Pare: plou”, del autor Franz Kelle, a qui es va atorgar el primer premi, dotat amb 1.500€, i altres dos narracions han sigut seleccionades amb els premis segon i tercer, dotats amb 750€ i 500€ respectivament. Es tracta de les obres titulades “Tocar el cel amb els mans”, d'Anna Boluda Gisbert; i “La princesa de los paralelogramos”, escrita per Eva Garrido Bayón.

Tal com establixen les bases de la convocatòria, s'han seleccionat també altres relats, en funció de la seua qualitat, que han sigut publicats en una edició conjunta amb les obres guanyadores. Es tracta de les narracions La vida sense el nobel, d’Anna Boluda Gisbert; Viatge amb caravana, de Nuria García Berga; El lazo violeta, de Susana Gisbert Grifo; Con-ciencia, de M. Pilar Domínguez Castillo; La llumeneta verda, de M. Teresa Chacón Fernández; El club de las científicas muertas, de María Tordera Baviera; Profesión vocacional, de M. Concepción García Escutia; Pues yo la lío, de Susana Rodríguez Miguélez; Luz, de Susana Ramírez Juan; ¡Va por ti, mamá!, de Marisa Martínez Arce; La dama de la lámpara, de Elena Martínez Poyatos, y Rosa, Elena y la luna, de María del Carmen Benedito Pérez.

Les persones seleccionades i premiades han rebut un exemplar de la publicació, han compartit l'acte amb el públic assistent al Saló de Cristalls de l'Ajuntament de València i han gaudit de l'espectacle Flamenklassic amb l’actuació de “en clave de clot”. Un grup d'artistes flamencs d'extraordinari talent amb jóvens músics i instrumentistes de guitarra, violí i violoncel procedents del barri del Cabanyal.

Un llibre lliure

Tinc a la tauleta de nit un llibre ben curiós que m’ha fet arribar el seu autor, Nicolau Colomar i Lloret.  El puc obrir i tancar quan em vinga de gust sense haver de seguir cap fil conductor concret.  M’agrada jugar a llegir-lo a l’atzar. Un dia comence la lectura des del final i l’acabe en l’inici; un altre el destape i desplegue les seues pàgines com si fóra un ventall, aleshores romanc uns minuts en un full i hi reflexione.  És com posar-me una cançó que m’abelleix escoltar i, si m’agrada molt, la punxe en bucle fins a la desesperació. O a l’inrevés, quan la música no em fa el pes, l‘aparque per a una altra ocasió o no la torne a escoltar durant molt de temps. Doncs el Llibre d’afirmacions i preguntes té això. El lector és lliure de fer-lo seu quan li plaga o deixar-lo en la prestatgeria per a un altre moment en què emocionalment es trobe amb alé per comprometre’s-hi.

  

Dispose de material per a uns quants mesos o anys perquè les 465 pàgines de l'obra contenen més de 2.000 raonaments, idees o interrogants que potser, tu, jo i aquell, ens hem plantejat alguna vegada però no les hem escrites en cap paper. Tal com ha ressenyat l’editorial DENES: estem davant d’un univers de pensaments sobre totes les existències. 

 

L'objectiu bàsic del pensament és dotar de significat la relació entre el món exterior i un mateix, interpretant la informació i els fets que ens envolten. A més, la llengua que empra l’escriptor també determina fortament el nostre pensament com a comunitat lingüística que som. Segons la hipòtesi de Sapir-Whorf, antropòleg nordamericà, cada llengua concep el món d'una determinada manera. No es percep allò que queda fora de l'abast del llenguatge. Per això, dues persones poden veure un color amb diferents tonalitats o dos colors diferents segons la llengua que usa, malgrat que el fet físic siga idèntic. Nicolau ens mostra, en les seues afirmacions, unes connotacions úniques per al nostre lèxic. I aquest punt també és un al.licient.

Els seus enunciats són breus i, tanmateix, intensos. Raó per la qual, cal agafar-s’ho amb calma. Diguem-ne que, en lloc d’empassar-me una pastilla per la gola amb un got d’aigua, em prenc una píndola de pensament, a poc a poc, obrint el cervell per tal que em desperte alguna neurona adormida. I com que els pensaments no tenen per què seguir cap ordre ni jerarquia, em permet consultar el llibre com una mena de guia crítica que m’impulsa a qüestionar les afirmacions pròpies i alienes i ser més conscient dels prejudicis i/o falsedats acceptades per costum o bé per la comoditat de combregar amb el sistema dominant de creences, particularment, en el context de la vida quotidiana. ENFRONTAMENTS (LLIBRE D´AFIRMACIONS I PREGUNTES) té, per tant, un vessant analític fruit de l’observació i l’experiència del seu autor i un altre d'avaluació subjectiva. Els seus pensaments estan molt lligats a les contradiccions humanes en què vivim.

"Quan més raó tinc, més impotent em sent".

Amén!

La mirada d'Ovidi

Escodrinyes el nostre món des del front arrugat d’un cap vestit de cabells bruns i llisos una mica grenyuts. Et cau al damunt una expressió tristament interrogativa: per què hem trigat tant de temps a estimar-te?

Al remat del front habiten dues celles gruixudes i espesses sota les quals brillen uns ulls negres de nyu mostrant l’obstinació intel.ligent del rigor que forada la meua llambregada.

Ara tinc la gosadia d’endinsar-me en les incisives pupil.les negres i explore la determinació de la teua mirada llargament sostinguda. Hi ha en tu la intensitat subversiva que traspassa l’expressió artística.

Les ulleres palesen la fatiga de tornar-hi amb la cançó de l’home cansat. Els teus brolladors han vist decepcions i han estimat esperances. La dura bellesa de l’esguard em tempta. Sembla com si eixe posat seriós, i tanmateix farcit de tendresa, estiguera disposat a situar-se entre l’enyor i la vigència de la teua caminada poètica esguitada de la música fabril dels telers. Un viatge humilment valent i disciplinat. Posseïdor de la consciència de classe  a què t’ha abocat el teu Alcoi proletari i el llegat d’un pare anarquista.

“Jo sóc d’una família tan humil que d’una cortina vella una samarreta em feren. Vermella.”

La comissura giocondiana de la boca evoca el sarcasme i l’humor afilats transitaris a les duanes de la vida i embolcallats en eixa prosòdia trobadoresca que només pot pertànyer a un artista, un cantant i un pallasso com tu.

“Obre bé els ulls/ Fes treballar el cap/ Controla el cor/ No tanques mai la boca/ Crida ben fort/ Deixa’t anar/ Dona’t tot tu.”

Eixos llavis carnosos que romanen premuts han escampat les paraules més desafiants i han llançat de manera superba els versos dels nostres poetes. Tot en la teua expressió és coherent. El sender del rostre es coronat, finalment, amb el clotet del mentó que només tenen els guapos.

“En el dia que durarà anys, braços lliures i boques i mans.”

Hi ha un públic delerós de tu mentre fas vacances.

“No me’n vaig sóc qui torna.”

Els micròfons t’assenyalen com un revulsiu punyent.

‘Tot explota pel cap o per la pota.’

El blanc i el negre, els faristols amb les partitures i les cadires buides t’esperen.

‘Tot comença en un mateix.’

Text per a la fotografia d'Ovidi de la mostra PHOTOPICANYA a la Sala Municipal d'Exposicions del 30 de setembre al 13 d'octubre de 2016. Un recull de les fotografies d'Empar Bessó sobre este poble de l'Horta. Imatges que habitualment podem disfrutar als blocs photopicanya.blogspot.com i photopicanyabw.blogspot.com