La
gastronomia nadalenca, les cançonetes de Nadal, les estrenes, les innocentades,
les múltiples celebracions festives, els àpats, els regals dels reis, etc.,innocentades,
les múltiples celebracions festives, els àpats, els regals dels reis, etc.,
formen part indissociable de la nostra tradició, de la nostra cultura, de la
nostra personalitat, de la nostra idiosincràsia. Però la globalització
uniformitzadora i anihiladora que, per a desgràcia nostra, ens ha tocat viure,
anorrea les cultures mil·lenàries i substituïx els trets específics dels pobles
que tenen una personalitat diferenciada per altres trets universals que són
clons vulgars i uniformes, idèntics arreu del món. Fem una ullada ràpida a la
gastronomia nadalenca, concretament al sopar de la nit de Nadal i al dinar del
dia de Nadal. La tradició valenciana ha sigut, durant centenars d’anys, la nit
del 24 de desembre –que els valencians sempre hem anomenat nit de Nadal, perquè és la nit en què es
celebra el naixement de Jesucrist i que ara pràcticament tothom anomena amb el
castellaníssim i innecessari Nochebuena– fer un sopar frugal que
només es diferenciava del d’una nit quotidiana pel fet que, per a postres, es
menjava fruita seca, com ara ametles, avellanes, castanyes, bellotes dolces,
figues seques, panses, etc., i, per descomptat, el tradicional panfígol. Era un
sopar lleuger que permetia dormir bé i arribar amb forces i bona cosa de gana al
dinar del dia de Nadal, el típic putxero valencià amb pilotes, que abans
s’anomenaven tarongetes perquè tenen,
aproximadament, la forma i la grandària d’una taronja petita. L’alcoià Josep
Garcia Llopis arreplega en el seu llibre Revoltim la cançoneta següent, que ell
recordava haver sentit en l’Alcoi de primeries del segle xx:
Passen bones festes,
festes de Nadal;
bones tarongetes
i un conill ben gran.
Actualment, a Alcoi, ja no s’usa la denominació tarongeta –tothom en diu pilota–, però els valencians que viuen
al sud de la línia Biar-Busot continuen emprant-la amb normalitat. A Elx, per
exemple, no es diu de cap altra manera.
A
partir dels anys seixanta del segle xx va començar a entrar la televisió en
les nostres llars i els valencians ens vàrem assabentar que en altres punts
d’Espanya –a Madrid, per exemple– la nit de Nadal era costum fer un gran tiberi,
amb angules, gambes, llagostins, percebes, un besuc al forn o mig corder rostit
i, per a postres, dolços a orri. Nosaltres, immediatament, ho vàrem copiar i,
¡hala!, bona fartada per a sopar. I l’endemà, dia de Nadal, com no volem
renunciar a res, ¡això podíem fer!, a menjar-nos l’olla de Nadal amb pilotes, el
torró i tot el que siga menester. I encara sort que el dia 26 de desembre, en
què sempre hem celebrat el segon dia de Nadal i ens hem menjat un bon plat de
canalons fets amb les sobres del putxero, ara ja no és festa i podem anar a
l’ambulatori a buscar ajuda per a combatre l’enfit.
I de
les cançonetes de Nadal ¿què en podem dir? Els valencians, durant anys i anys,
hem cantat les nadales en la nostra llengua. Manuel Sanchis Guarner en va
arreplegar unes quantes que va publicar en el seu Cançoneret de Nadal que, molt
encertadament, ha reeditat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, acompanyat d’un CD amb
tretze nadales nostres interpretades per diversos grups i cantants de la terra.
Fa uns anys el Grup de Danses
Carrascal d’Alcoi va editar el CD titulat L’asguilando. Cançons populars del Nadal
alcoià amb quinze nadales alcoianes. Eixes són les cançonetes que els
valencians hem cantat sempre fins que ens varen ficar en el cap que en lloc de
cantar allò de “a la rum rum, a la rum rum, figues i panses i apagueu la llum”
(també hi ha la variant “a la rum rum, a la rum rum, figues i panses apaguen la
llum”) el que havíem de fer és mirar “cómo beben los peces en el río”, que es
veu que és una cosa d’un nivell intel·lectual més elevat. Però com açò de la
globalització va i ve i no s’entreté, ara, gràcies als mitjans de comunicació i
als altaveus de les grans superfícies, ja no ens interessa si “los peces beben y
vuelven a beber” o si el “chiquirritín está dormidito entre pajas”, ara
l’interés rau en jingle bells, joy to the word, deck the halls, let it snow, up on a housetop, sleigh ride, winter wonderland o here comes Santa Claus, tot amb autèntic
i inequívoc sabor americà, com toca.
De
tota manera, com sé que, afortunadament, encara hi havem uns quants valencians
que estimem profundament les nostres coses, reproduïsc tot seguit la lletra de
Pastoret ¿a on vas?, una cançó de
Nadal genuïnament nostra. Aquesta nadaleta la conec d’Alcoi i la lletra que
aporte correspon a com l’he sentida cantar a persones de la meua família. Vull
aclarir, no obstant això, que la cançó és coneguda, amb variants molt lleugeres,
en diversos llocs de la nostra àrea idiomàtica, com ara Girona, el Pirineu de
Lleida, el Priorat, les Terres de l’Ebre, l’illa de Mallorca i diverses
poblacions valencianes.
Desitge bon profit un molt bon Nadal a tothom.
PASTORET ¿A ON VAS?
Pastoret ¿a on vas?
A la
muntanya, a la muntanya.
Pastoret ¿d’a on véns?
De la
muntanya de vore el temps.
¿Quin
temps fa?
Plou
i neva, plou i neva.
¿Quin
temps fa?
Plou
i neva i nevarà.
Pastorets que en aquella muntanya,
en
aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa
un àngel que els allumenava
i els
encaminava als peus de l’infant.
Pastorets que en aquella muntanya,
en
aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa
un àngel que els allumenava
i els
encaminava als peus de l’infant.
Pastoret ¿què fas?
Feixos de llenya, feixos de llenya.
Pastoret ¿per què?
Per a
calfar-me que fa molt de fred.
¿Vas
molt llunt?
A un
pesebre, a un pesebre.
¿Vas
molt llunt?
A on
el bon Déu ha nascut.
Pastorets que en aquella muntanya,
en
aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa
un àngel que els allumenava
i els
encaminava als peus de l’infant.
Pastorets que en aquella muntanya,
en
aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa
un àngel que els allumenava
i els
encaminava als peus de l’infant.
Pastoret ¿a on vas?
A la
muntanya, a la muntanya.
Pastoret ¿d’a on vens?
De la
muntanya de vore el temps.
¿Quin
temps fa?
Plou
i neva, plou i neva.
¿Quin
temps fa?
Plou
i neva i nevarà.
Pastorets que en aquella muntanya,
en
aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa
un àngel que els allumenava
i els
encaminava als peus de l’infant.
Pastorets que en aquella muntanya,
en
aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa
un àngel que els allumenava
i els
encaminava als peus de l’infant.
Autor de l'article: Eugeni S. Reig, lingüista. Autor dels llibres 'Valencià en perill d'extinció' i 'Les nostres paraules'. Impulsor del butlletí digital de la llengua Infomigjorn.
|
dissabte, 20 de desembre del 2014
Pilotes i nadales
dissabte, 6 de desembre del 2014
El Mural 6: L'escola que volem
El 4 de desembre és el Dia dels Drets Lingüístics al País Valencià.
Una data marcada al calendari per Escola Valenciana i una vintena d’entitats, sindicats i partits polítics que elaboren un informe anual de vulneració de drets lingüístics individuals i col·lectius. La plataforma PDL-PV també ofereix assessorament jurídic i un protocol d’actuacions davant les vulneracions dels drets lingüístics en l’àmbit privat i públic.
Escola Valenciana
està conformada per una trentena d’associacions, amb un Voluntariat pel
Valencià, que bona falta li faria a més d’un Honorable i amb projectes
com els Premis literaris Sambori. Justament la sisena edició d’El Mural
dóna vida als personatges del conte ‘Plutonet i el Big Bang’, Premi
Sambori de País 2013.
L’entitat té
també un projecte de pel·lícules en valencià per a l’alumnat, el
‘Cinema a l’Escola’. Iniciatives que són, tot plegat,
multitud d’accions i activitats per tal de difondre i gaudir d’un
idioma oficial que cal defensar davant del menyspreu que rep des de les
institucions. Per totes estes raons, La prestigiosa organització Linguapax
Internacional, creada per la UNESCO i dedicada a la protecció lingüística
mundial, li ha atorgat el Premi Internacional Linguapax 2014 a Escola
Valenciana. El Mural recull les declaracions de la presidenta de Linguapax,
Carme Arenas, i la veu del doctor Fernand de Varennes, referent mundial en
drets lingüístics.
‘L’escola
que volem’ és el lema de les Trobades 2015. L’armadura d’eixa
escola forma part d’un document que l’entitat presentarà als
partits polítics al mes de febrer per tal de potenciar una Llei educativa que
recupere i millore les bases de l’educació pública. El president de
l’entitat, Vicent Moreno, ho anuncia en esta remesa radiofònica on també
s’expressen els guardonats d’enguany en la XII Nit d’Escola
Valenciana. Reconeixements a persones i col·lectius que són exemple de promoció
i ús social de la nostra llengua: la mestra i escriptora Carme Miquel, la Xarxa
Vives Universitat, El CEIP Ciutat de Cremona d’Alaquàs i Pep Gimeno,
Botifarra. Este recopilador de cançons ens presenta el seu disc de nadal.
El Mural dóna veu al
músic i activista cultural, Francesc Burgos, qui juntament amb altres valents,
ha recuperat un espai emblemàtic de la Safor, El Teatre del Raval de Gandia.
I, atenció! Fem un
viatge a una de les més belles formes de transmissió de la cultura dels pobles:
la cançó improvisada. Deixeu-vos dur pels melismes dels valencians Josep
Aparicio ‘Apa’ i Trini Carballo, acompanyats a cau d’orella
pel versador Josemi Sánchez. Descobriu amb nosaltres la glosa mallorquina de
Mateu Matas ‘Xurí’, el batec que ens arriba des de més enllà del
Sènia amb Laia Pedrol i Carles Belda. I com a cirereta, des d’Euskal
Erria rebem Maialen Lujanbio, la primera dona que va guanyar el campionat de
bertsolaris que en cada convocatòria aplega més de 14.000 persones.
Enllaç al programa sencer:
Enllaç al PODCAST:
Enllaç a TOTS els àudios de El Mural:
diumenge, 9 de novembre del 2014
El Mural 5. Resetejant RTVV un any després de l'apagada
¨La RTV pública és una ferramenta cívica imprescindible per aconseguir beneficis socials i enfortir l’estat del benestar. Cal fer un RESET
ara que està apagada i això esdevé una acció social de primer ordre
gràcies a moltes iniciatives democràticopopulars que hi ha en marxa. La
nova RTVV ha de ser no només democràticament plural, completament
valenciana, inequívocament progressista i moderna, sinó per descomptat,
de qualitat. Si no és plenament així, ni la necessitem ni la volem”
(Col.lectiu Ricard Blasco. Format per: Josep LLuís Gómez Mompart, Toni
Mollà, Mònica Parreño, Manuel S. Jardí i Rafael Xambó. Ells són els
autors de l’obra Reset RTVV. Per unes polítiques de comunicació al
servei de la societat -Onada Edicions-)
Ha passat un any des que el 28 de novembre de 2013 el Consell va aprovar el tancament de la ràdio i la televisió públiques valencianes. L’endemà, el dia 29, després d’una agonia de dotze hores en què els treballadors feren una programació de resistència fins l’apagada del senyal, el PP va deixar Els valencians orfes de mitjans de comunicació públics en la llengua pròpia. Però emmudir la veu de la ràdio i encegar els ulls de la televisió no és tan fàcil com desconnectar un botó. Les conseqüències sociopolítiques, legals i fins i tot penals que es puguen derivar d’esta actuació són difícils d’avaluar.
El Mural traça els antecedents, dibuixa el present i dissenya el futur d’una nova RTV. Per eixa raó hem donat veu als treballadors, als jupetins rojos, al comité d’empresa, als ciutadans, als professionals que han creat la Mesa Sectorial de l’Audiovisual Valencià (MESAV), a juristes, a tots els grups polítics amb representació parlamentària, a institucions com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua o el Consell Valencià de Cultura, a la comissió promotora de la ILP i a un directiu imputat pel cas Gürtel… Perquè la història de RTVV és una muntanya russa de manipulacions, balafiament dels diners públics, casos d’assetjament sexual, acomiadaments, vulneració de drets fonamentals, demandes, sentències, insubmissió al mandat de la justícia i finalment, un colp d’estat mediàtic. Més d’una trentena de veus pinten el Mural de RTVV mirant cap a un futur on serà necessari un pacte civil i polític que vaja més enllà de les majories electorals. Comença el reset.
Ha passat un any des que el 28 de novembre de 2013 el Consell va aprovar el tancament de la ràdio i la televisió públiques valencianes. L’endemà, el dia 29, després d’una agonia de dotze hores en què els treballadors feren una programació de resistència fins l’apagada del senyal, el PP va deixar Els valencians orfes de mitjans de comunicació públics en la llengua pròpia. Però emmudir la veu de la ràdio i encegar els ulls de la televisió no és tan fàcil com desconnectar un botó. Les conseqüències sociopolítiques, legals i fins i tot penals que es puguen derivar d’esta actuació són difícils d’avaluar.
El Mural traça els antecedents, dibuixa el present i dissenya el futur d’una nova RTV. Per eixa raó hem donat veu als treballadors, als jupetins rojos, al comité d’empresa, als ciutadans, als professionals que han creat la Mesa Sectorial de l’Audiovisual Valencià (MESAV), a juristes, a tots els grups polítics amb representació parlamentària, a institucions com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua o el Consell Valencià de Cultura, a la comissió promotora de la ILP i a un directiu imputat pel cas Gürtel… Perquè la història de RTVV és una muntanya russa de manipulacions, balafiament dels diners públics, casos d’assetjament sexual, acomiadaments, vulneració de drets fonamentals, demandes, sentències, insubmissió al mandat de la justícia i finalment, un colp d’estat mediàtic. Més d’una trentena de veus pinten el Mural de RTVV mirant cap a un futur on serà necessari un pacte civil i polític que vaja més enllà de les majories electorals. Comença el reset.
Ací teniu l'àudio:
dissabte, 8 de novembre del 2014
Renaix de les cendres el cant del meu poble. #RTVV
Imatge esborronadora de fa un any a la Plaça de la Mare de Déu de València. És el final de la primera manifestació multitudinària del poble valencià negant-se al tancament de RTVV després de l'anunci fet per Fabra tres dies abans. Seixanta mil veus digueren que RTVV no s'havia d'apagar. Era profundament emotiu veure un públic transversal, unit per una mateixa causa. Diverses generacions, diversos col.lectius, entitats, associacions, treballadors de TV3 de Canal Sur, de Tele Madrid, de la TV japonesa, de la grega...
Des de l'escenari albiràvem banderes amb la franja blava i sense ella, muixerangues, pancartes amb Babalà, sindicats, polítics, universitats, casals fallers, músics, actors, mestres, pares, fills, iaios, Escola Valenciana, plataformes per la llengua, gent enfurismada, gent indignada, llàgrimes, coratge, lluita...
Aquella rotunda expressió popular (que també es va dur a terme a Alacant i a Castelló) no haguera estat el mateix sense la banda sonora de molts músics valencians que van acudir a la crida de Borja Penalba. Ell va gestar la gran pensada de fer un concert a peu de la manifestació, davant del Palau de la Generalitat, enfront de la catedral i de la Basílica de la Mare de Déu. En poc més de 24 hores ho va organitzar i ens va embolicar en l'aventura a uns quants. Intel.ligència emocional?
Gràcies a Lluís Planes Mestre, a Vicent Sengermés Blasco, a Metrònom Bureo, Luis Oscar Garcia, a l'Ajuntament de Real de Montroi... Vam poder disposar d'un escenari, de so, d'il.luminació, i d'alimentació elèctrica. 24 hores per muntar i desmuntar, per trobar complicitats i fer realitat el desig de posar-li música a una ignomínia i a un afany de poder-ho tot per canviar-ho tot. Precisament els sectors més crítics amb RTVV i aquells que havien sigut invisibilitzats i menystinguts en la tele i en la ràdio durant massa anys són els que més decisió van mostrar per reivindicar allò que és nostre.
Gràcies al comboi i la generositat d'Arthur Caravan, Atupa, MALNOM, Feliu Ventura, Grup Carraixet, Andreu Valor Cantautor, Tomàs de los Santos, AlTall, i tantíssims altres que ara fugen de la meua memòria... I d'actors com Rosanna Pastor, Ferran Gadea, Francesc Anyó Ferrer... Vam poder cantar, ballar i llançar la nostra ràbia amb l'emoció de la música.
Gràcies Borja! per aquells intensons moments de lluita. Per la teua capacitat de convocatòria, per fer renàixer de les cendres el cant del nostre poble.
Un any més tard... #Seguim
diumenge, 2 de novembre del 2014
Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Bona companyia de diumenge
22 anys damunt l'escenari: Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries és un grup de folklore de les Terres de l'Ebre, creat l'any 1992. Cantadors i contadors d'històries. 'La música tradicional és popular si la fem nostra'. Eixa és la seua màxima. Malgrat que són coneguts pel nom dels seus tres primers components, Quico el Célio (Arturo Gaya Iglesias), el Noi (Quique Pedret), el Mut de Ferreries (Jordi Fusté), actualment el grup l'integren 3 membres més: Jaume Matamoros (Josep Lanau), lo sinyor Bertomeu (Sergi Molina) i Vicent Ferrer (Quique Pellicer).
Aquest singular grup tortosí ha fet una gran varietat d'espectacles i concerts al llarg de la seua trajectòria musical, de gran èxit pertot arreu gràcies a l'alta comicitat de la interpretació de les seues obres, combinada amb un alt compromís social i d'estima a la terra. Han fet un disc antològic dels seus 20 anys i estic desitjant escoltar "Gràcies Ovidi' on Arturo Gaya (veu), Paco Prieto (guitarra) i Kike Pellicer (contrabaix) li reten homenatge al creador alcoià. 'Gràcies, Ovidi' es també un CD editat per Discmedi en el qual col.laboren Miquel Gil, Pep Gimeno "Botifarra", Pepet i marieta o el mateix Toti Soler que toca la guitarra en dos temes inèdits. Un treball que es va presentar al Teatre Micalet fa uns dies com a pròleg de les activitats previstes durant el 2015 amb motiu dels 20 anys de vacances de l'Ovidi. Jo no vaig poder ser-hi però per alleugerir la tristesa m'hauré de conformar escoltant l'entrevista de Ràdio Vilablareix a aquesta bona gent de les Terres de l'Ebre. La millor companyia per a un diumenge de vesprada.
Aquest singular grup tortosí ha fet una gran varietat d'espectacles i concerts al llarg de la seua trajectòria musical, de gran èxit pertot arreu gràcies a l'alta comicitat de la interpretació de les seues obres, combinada amb un alt compromís social i d'estima a la terra. Han fet un disc antològic dels seus 20 anys i estic desitjant escoltar "Gràcies Ovidi' on Arturo Gaya (veu), Paco Prieto (guitarra) i Kike Pellicer (contrabaix) li reten homenatge al creador alcoià. 'Gràcies, Ovidi' es també un CD editat per Discmedi en el qual col.laboren Miquel Gil, Pep Gimeno "Botifarra", Pepet i marieta o el mateix Toti Soler que toca la guitarra en dos temes inèdits. Un treball que es va presentar al Teatre Micalet fa uns dies com a pròleg de les activitats previstes durant el 2015 amb motiu dels 20 anys de vacances de l'Ovidi. Jo no vaig poder ser-hi però per alleugerir la tristesa m'hauré de conformar escoltant l'entrevista de Ràdio Vilablareix a aquesta bona gent de les Terres de l'Ebre. La millor companyia per a un diumenge de vesprada.
dissabte, 1 de novembre del 2014
El Temps del LLop
D'on ha eixit Carles Chiner? Es preguntaven molts a l'eixida del Teatre Micalet...
Doncs aquest xic, amb un aspecte físic que li té un aire a Springsteen,
porta uns quants grapats d'anys fent música en solitari i com l'Home
Fòssil. Aquesta nit ens ha deixat bocabadats. Damunt l'escenari ha
desplegat una tècnica vocal crescuda de mil registres diferents.
Assisitir al concert de l' òpera prima del seu nou projecte 'Gener' i
descobrir que el directe supera amb escreix un disc que
ja és per ell mateix ben compacte, El Temps del Llop, ha sigut
nodridor. Ella és la protagonista: la ciutat de València i el no riu que
la travessa, riu sec, riu vell, riu avall... La infantesa, la covardia i
la valentia i l'estat de les coses: 'No tenim treball, no tenim futur,
no tenim diners... Som un poble del sud'. Confluència de la música
d’arrel americana, la cançó mediterrània, el pop somniador i sofisticat i
la ràbia de l’esperit punk. Dins de l'eclèctic mapa de coordenades, les
onze cançons d’ El Temps del Llop (el publica el segell Més de Mil)
ens obliguen a emprendre un viatge a través de l’esperança i la
desesperació, l’amor i la mort, la lluita i l’acceptació. Un acte de
migració espiritual, un intent de mudar la dolorida pell valenciana
-insensibil·litzada ja a base de colps i morats- per una nova pell més
sensible. El Micalet estava ple. El públic en èxtasi ( i no us exagere
gens ni miqueta) per la corprenedora qualitat-sensibilitat-rigorositat
del concert. Carles Chiner Terrasa ha parlat per al programa de ràdio El Mural - d'Escola Valenciana-
uns minuts abans d'eixir a escena. El meu -seu- ofici és complaure al
vent. Un tema dedicat als creadors de cultura que han de treure endavant
els projectes amb el seu esforç. Propostes invisibles per a les
institucions valencianes que haurien de donar-los suport. Gràcies a
espais com el Micalet o mecenes que fan de paracaigudes com Lluís Planes Mestre
és possible gaudir de l'energia que encomanen treballs com aquests.
Carles ha donat forma al seu directe en format elèctric acompanyat del
baixista Pasqual Rodrigo (ex Homefòssil), els multiinstrumentistes César
Castillo (ex Ratolines) i Vicent Todolí (Sanguinelli, Oranges) i el
bateria Enric Alepuz (ex Castlevanians, Tortel). El periodista Hèctor Serra ha destriat, una per una, la pell de cada cançó del Temps del llop en aquest article publicat a la Revista Tres deu. Després de llegir-lo, jo no tinc res més a dir: http://www.tresdeu.com/2014/10/gener-natiu-nomada.html Oh sí! que l'escolteu! Us deixe amb la ciutat dormida. Bona nit... o Bon dia... http://mesdemil.bandcamp.com/track/gener-ciutat-dormida
diumenge, 5 d’octubre del 2014
El Baret de Miquel
Miquel Ruiz és un reputat cuiner que ha aconseguit la distinció Michelín allà on ha estat treballant: Los Girasoles de Moraira o La Seu (de Moraira i de Dénia). Ell no va voler seguir sent esclau dels reconeixements del circuit tancat i viciós de l'alta cuina i va fugir de les diverses pressions que el sotmetien. Després de viatjar i tastar altres cuines, va decidir obrir el seu baret a Dénia. Un espai senzill on es pot respirar la pau del diumenge i sentir les campanes de l'església. El Baret de Miquel és un altar de la cuina d'arrel valenciana. La fusió dels sabors i de les olors a terra de les comarques de l'Alcoià i Comtat conjuminades amb la intensitat de la Marina Alta i Baixa et fan sentir a casa. Quasi plore quan he tastat la pericana alcoiana amb favetes i polp sec. M'he quedat muda amb el sashimi de caballa amb carxofetes fregides i poma acompanyada de manollets de fenoll marí. M'ha encisat el figatell de sèpia... I tot regadet amb un Malcriat de Requena.
Sabors essencials de la infantesa d'aquest gran cuiner que està ben lluny del consumisme salvatge i acull totes les propostes que li arriben de la cuina del poble. Miquel és un savi humil que sap fer evolucionar els fogons dels nostres iaios.
Altíssima cuina. Elaborada sempre amb productes de mercat. Menjareu molt rebé en El Baret de Miquel a preus molt però que molt assequibles. Ambient familar i un tracte pròxim, d'amabilitat natural sense embafaments. Miquel ha aconseguit acostar la cuina de nivell a la gent dels veïnats. Per eixa raó li estic molt agraïda. Aneu-hi i gaudiu del paladar, però reserveu amb temps. El baret és un lloc inclassificable... un espai menudet molt especial on viu l'art del reciclatge. Hi ha flors de col i una meravellosa col.lecció de sifons. Jo tornaré a reservar en gener del 2015.
Novembre Elèctric. Una bonica realitat del present
Directe de Novembre Elèctric a La Llimera el passat 3 d'octubre. Una proposta musical 'arriscada' feta a Madrid amb l'esperit de la Ribera que aporta Yeray Calvo.
El disc Intacte, que va ser distingit als darrers Premis Ovidi com a
millor disc pop, ens ofereix belles composicions oníriques. En una
entrevista realitzada per a la Revista Saó, Teresa Ciges i jo li preguntàvem per les possibles limitacions de cantar en valencià hui en dia. Yeray responia:
"Cap. Humilment, Novembre Elèctric és una bonica metàfora. Un algemesinenc i dos madrilenys cantant en valencià des de Madrid. No és un acudit del passat, és una bonica realitat del present".
Doncs... (I això ho dic jo) ja seria hora que el públic valencià responguera i anara als concerts dels nostres grups perquè a La LLimera n'érem poc més de vint persones. (Tiró d'orelles)
Ací teniu el total de l'entrevista amb interessants reflexions:
1/ Considereu que hi ha un esclat de creadors musicals al País Valencià en el que portem de segle XXI?
Crec que és evident que cada vegada l'escena musical és més potent i sobretot de més qualitat. Tot i que queda molta feina per fer i que el millor està encara per arribar, és un orgull viure aquest impuls. En el nostre cas, és curiós, perque veiem l'escena també des de fora (Madrid), i tot i això, ens adonem d'aquest boom.
2/A quines raons obeeix eixe creixement?
Com tot en la vida es tracta d'un conjunt de factors. Les noves tecnologies ajuden a difondre la música per canals alternatius als tradicionals, que no han recolçat la cultura propia com ho hagueren tingut que fer en els darrers anys. Ajuden a democratitzar l'escena i reflexar-la d'un manera més fidel. Crec també que hi ha més consciència de la riquesa cultural que existeix al País Valencià. La riquesa, per tant, hi és, falta una estructura i una indústria més potent que la desenvolupe i la porte a un altre nivell. El mèrit és vore com el poble, sense cap suport, ha creat una escena sense cap mena de recolçament ni infraestructura inicial.
3/Quina és la relació entre la quantitat i la qualitat?
Bona. Crec que cada vegada hi ha més grups de més qualitat, i eixa és la proporció que realment importa. Tot està connectat. Quant més nivell hi haja, més s'exigiran el grups en actiu que volen traure el cap; quant més bons siguen els grups, més joves s'interessaran per la música en un futur.
4/Estilísticament penseu que que hi ha diversitat?
En aquest punt seria més crític. Trobe a faltar un poquet de varietat en quant gèneres i estils. Però és una cosa que inevitablement vindrà amb el temps. Crec que falten molts colors per pintar encara.
5/Com veieu el futur d’aquesta esclatada musical?
El futur el veig amb molta esperança. Donat aquest punt i la situació económica i social que vivim, només pot anar a millor.
SOBRE EL PÚBLIC
6/Considereu que hi ha suficient públic per a l’oferta?
En aquest punt, siguent honestos, encara no tenim experiència suficient per justificar una resposta: estem començant amb el projecte just ara. M'agradaria pensar que si.
7/A l’hora de crear, teniu en compte els oients als quals anirà adreçada la vostra obra?
No, de cap manera. Crec que en qualsevol acte de creació només has de tindre a tu mateixa en compte. Pensar en tu mateixa. Estar satisfet del treball fet independentment del que pensen els demés. I després que vinga el que vinga. A més, hi han coses que no es poden elegir ni predir.
8/Els consumidors de les vostres propostes valoren l’estil i/o el fet de cantar en valencià?
Jo crec que sí, com a acte d'honestedat i valentia. En el nostre cas, per viure a Madrid i no renunciar a cantar en la llengua en la que ho volem fer.
SOBRE EL SUPORT DE LES INSTITUCIONS
9/ Penseu que caldria tindre suport institucional per crear una indústria musical sòlida?
Totalment. És evident. Sense suport es compliquen molt més les coses. És una llàstima perque només són oportunitats perdudes.
Si no tancaren el mitjans de comunicació per una gestió nefasta, et diria que reflectint la realitat cultural existent. Només amb això ja seria brutal. No dic ajudar, dic no perjudicar. Si fomentaren la creació de festivals, recolçaren les organitzacions que lluiten per la nostra cultura, invertiren més en el patrimoni propi i menys en la F1, ja fariem una festa.
Ací teniu el disc Intacte editat pel segell discogràfic Més de Mil
"Cap. Humilment, Novembre Elèctric és una bonica metàfora. Un algemesinenc i dos madrilenys cantant en valencià des de Madrid. No és un acudit del passat, és una bonica realitat del present".
Doncs... (I això ho dic jo) ja seria hora que el públic valencià responguera i anara als concerts dels nostres grups perquè a La LLimera n'érem poc més de vint persones. (Tiró d'orelles)
Ací teniu el total de l'entrevista amb interessants reflexions:
1/ Considereu que hi ha un esclat de creadors musicals al País Valencià en el que portem de segle XXI?
Crec que és evident que cada vegada l'escena musical és més potent i sobretot de més qualitat. Tot i que queda molta feina per fer i que el millor està encara per arribar, és un orgull viure aquest impuls. En el nostre cas, és curiós, perque veiem l'escena també des de fora (Madrid), i tot i això, ens adonem d'aquest boom.
2/A quines raons obeeix eixe creixement?
Com tot en la vida es tracta d'un conjunt de factors. Les noves tecnologies ajuden a difondre la música per canals alternatius als tradicionals, que no han recolçat la cultura propia com ho hagueren tingut que fer en els darrers anys. Ajuden a democratitzar l'escena i reflexar-la d'un manera més fidel. Crec també que hi ha més consciència de la riquesa cultural que existeix al País Valencià. La riquesa, per tant, hi és, falta una estructura i una indústria més potent que la desenvolupe i la porte a un altre nivell. El mèrit és vore com el poble, sense cap suport, ha creat una escena sense cap mena de recolçament ni infraestructura inicial.
3/Quina és la relació entre la quantitat i la qualitat?
Bona. Crec que cada vegada hi ha més grups de més qualitat, i eixa és la proporció que realment importa. Tot està connectat. Quant més nivell hi haja, més s'exigiran el grups en actiu que volen traure el cap; quant més bons siguen els grups, més joves s'interessaran per la música en un futur.
4/Estilísticament penseu que que hi ha diversitat?
En aquest punt seria més crític. Trobe a faltar un poquet de varietat en quant gèneres i estils. Però és una cosa que inevitablement vindrà amb el temps. Crec que falten molts colors per pintar encara.
5/Com veieu el futur d’aquesta esclatada musical?
El futur el veig amb molta esperança. Donat aquest punt i la situació económica i social que vivim, només pot anar a millor.
SOBRE EL PÚBLIC
6/Considereu que hi ha suficient públic per a l’oferta?
En aquest punt, siguent honestos, encara no tenim experiència suficient per justificar una resposta: estem començant amb el projecte just ara. M'agradaria pensar que si.
7/A l’hora de crear, teniu en compte els oients als quals anirà adreçada la vostra obra?
No, de cap manera. Crec que en qualsevol acte de creació només has de tindre a tu mateixa en compte. Pensar en tu mateixa. Estar satisfet del treball fet independentment del que pensen els demés. I després que vinga el que vinga. A més, hi han coses que no es poden elegir ni predir.
8/Els consumidors de les vostres propostes valoren l’estil i/o el fet de cantar en valencià?
Jo crec que sí, com a acte d'honestedat i valentia. En el nostre cas, per viure a Madrid i no renunciar a cantar en la llengua en la que ho volem fer.
SOBRE EL SUPORT DE LES INSTITUCIONS
9/ Penseu que caldria tindre suport institucional per crear una indústria musical sòlida?
Totalment. És evident. Sense suport es compliquen molt més les coses. És una llàstima perque només són oportunitats perdudes.
Si no tancaren el mitjans de comunicació per una gestió nefasta, et diria que reflectint la realitat cultural existent. Només amb això ja seria brutal. No dic ajudar, dic no perjudicar. Si fomentaren la creació de festivals, recolçaren les organitzacions que lluiten per la nostra cultura, invertiren més en el patrimoni propi i menys en la F1, ja fariem una festa.
Ací teniu el disc Intacte editat pel segell discogràfic Més de Mil
El Mural 4: LLuitant contra l'oblit. Pròxima parada... Justícia
(foto Prats i Camps) |
El Mural d'Escola Valenciana vol posar en evidència l'orfandat comunicativa que patim al dial i reivindica la ràdio com un mitjà necessari que comunique i divulgue valors, idees, pensaments, política, cultura, ciència i actualitat en clau valenciana i en valencià.
"Lluitant contra l'oblit. El llarg trajecte de les víctimes del metro" és la narració, pam a pam, del calvari viscut pels familiars vuit anys després de la tragèdia. Una obra escrita per Laura Ballester Beneyto que ha investigat, ha condensat i ha estructurat el treball realitzat des del minut 1 de l'accident de la línia 1 del metro de València l'any 2006. L'obra l'edita Sembra Llibres. Una editorial compromesa amb allò que passa ara i ací. Vaig llegir este treball d'investigació periodística- en format pdf a finals de l'estiu- per poder preparar el programa de ràdio El Mural d'Escola Valenciana. Ara ja el tinc físicament a les mans amb les dedicatòries de Laura i de Beatriz que guardaré com or en pany.
El llibre hauria d'estar obligatòriament a les biblioteques familiars de tots els valencians. D'alguna manera tots lluitem contra l'oblit en estos temps de convulsió en què vivim. Però els familars de les víctimes del metro de València són l'exemple de la dignitat i de la constància davant la vergonyant i fastigosa estratègia del silenci. Veure tota la cronologia dels successos junta en un sol cos ens obliga a prendre consciència de la baixesa moral, ètica i humana d'aquells que ens governen. Pau Vendrell ens ofereix un reportatge cronològic dels fets ocorreguts des del 3 de juliol de 2006 fins al dia de hui amb testimonis de familiars, les veus del músic Pau Alabajos i del periodista Àlex Badia, de la productora audiovisual Barret. No ens creiem la versió oficial. No. L'accident no va ser ni inevitable ni imprevisible. 'LLuitant contra l'oblit' ha de ser el nostre llibre de capçalera. Que les llàgrimes de Beatriz Garrote i de tots els familiars siguen a causa del dolor de la pèrdua i no per la indignació que provoquen, encara hui, els estrategs de l'oblit. Justícia és la paraula clau. I és de justícia que la ràdio faça un monogràfic dedicat a la memòria de les 43 persones mortes i dels 47 ferits en l'accident de metro més greu mai ocorregut a l'estat espanyol.
El micròfon del Mural ha estat sota terra, en la línia 1 del tren subterrani a les estacions de Jesús i de
Plaça Espanya. La realització dels companys Pepe Moreno i Iñaki Mazkiaran fan que la força nua del so ens mostre com s'ha bastit l'estratègia del silenci polític, mediàtic i administratiu; dóna veu al patiment i al via crucis judicial dels familiars de les víctimes; compta amb els testimonis de Laura Ballester (autora de l'obra d'investigació periodística) i de Joan Carles Girbés (editor de Sembra Llibres). Cal parar especial atenció a la lucidesa de Beatriz Garrote (presidenta de l'AVM3J). Fem lectures dramatitzades d'alguns fragments del llibre; reflexionem sobre la por i l'esperança; recordem alguns dels durs moments del programa "Salvados" de Jordi Èvole i apel·lem a la consciència col·lectiva de l'aborronador exemple dels familiars en la lluita per assolir justícia fins al final d'este llarg trajecte de vuit anys.
Ací teniu l'àudio
divendres, 26 de setembre del 2014
El Mural 3: Inici del curs escolar, l'educació pública, l'AVL, Salvem el Cabanyal, el col.lectiu dels dependents
Clica ací per escoltar el programa en podcast: PODCAST DE EL MURAL 3
Sumari del programa 3:
Encetem
el nou curs amb la tercera remesa d'El Mural. Dibuixem un horitzó en
lluita amb el deure moral de ser positius. La música dels joves Mai Mai
obri este temps de ràdio que dóna veu al col.lectiu Salvem el Cabanyal:
15 anys de batalles guanyades amb diverses resolucions judicials per tal
d'evitar l'espoli dels poblats marítims per part de l'Ajuntament de
València.
L'ensenyament públic estrena
el curs 2014-2015 amb una tardor ben calenta farcida de mobilitzacions
que volen palesar les greus mancances provocades per la LOMQE i
denunciar l'eliminació de línies en valencià i de centres escolars. El
Mural li cedeix el micròfon al president d'Escola Valenciana, Vicent
Moreno, a diversos professors i a l`Académia Valenciana de la Llengua.
La
companya Reis Juan i el científic Andreu Escrivà reflexionen sobre la
invisibilitat dels investigadors valencians a casa nostra i la urgent
necessitat de tindre cura amb el medi ambient. Les polítiques de les
retallades i l'ERO de VAERSA mostren la manca d'interés per part de
l'actual govern autonòmic.
Els
dependents són un dels col.lectius socials més damnificats. Els continus
incompliments de les lleis i les noves fòrmules amparades per decrets
que vulneren els seus drets bàsics posen a les famílies contra les
cordes. El copagament aprovat pel govern valencià del PP és una mesura
que agreuja encara més la seua precària situació. No obstant això,
segueixen en la lluita.
La revista
satírica i cultural 'Cartelera Turia' compleix mig segle de vida. El seu
director, Vicente Vergara, reclama a l'administració que faça costat
al teatre, a la música i al cinema fets al País Valencià.
El Mural sona a música de la mà de la discogràfica Més de Mil. Una empresa professional i independent que, malgrat el nul recolzament públic i la manca de mitjans de comunicació que promocionen els seus treballs, ha aconseguit editar 75 discos en cinc anys superant amb esforç tots els avatars.
El Mural sona a música de la mà de la discogràfica Més de Mil. Una empresa professional i independent que, malgrat el nul recolzament públic i la manca de mitjans de comunicació que promocionen els seus treballs, ha aconseguit editar 75 discos en cinc anys superant amb esforç tots els avatars.
L'emoció de la música en la
nostra llengua la posa Òscar Briz, Sènior i el Cor Brutal i Novembre
Elèctric. També hi ha lloc per als versos del jove poeta valencià Hèctor
Serra.
Gaudiu d'El Mural. Un treball realitzat des de la Casa de Cultura de l'Ajuntament d'Alboraia (l'Horta). Una proposta acurada amb la màgica realització sonora de Pepe Moreno.
Us desitgem força, amor i coratge per a l'inici del nou curs.
Gaudiu d'El Mural. Un treball realitzat des de la Casa de Cultura de l'Ajuntament d'Alboraia (l'Horta). Una proposta acurada amb la màgica realització sonora de Pepe Moreno.
Us desitgem força, amor i coratge per a l'inici del nou curs.
El Mural 2: Antoni Miró, CEIP Cervantes, Premis Ovidi, La República, Feslloch
Clica ací per escoltar el programa en podcast: PODCAST DE EL MURAL 2
Entrevista a Antoni Miró que recentment ha sigut víctima de l'atac directe a l'escultura "Batalla d'Almansa. 1707" a Gandia. L'artista plàstic més internacional ens ha rebut al Mas de Sopalmo. Un autèntic museu que acull milers d'obres d'art. Amb Miró recordem també al seu amic de l' ànima Ovidi Montllor.
Reportatge sobre els valors de l'educació durant la II República amb fragments del documental "Maestras de la República", guanyadora d'un Goya. Informem també de l'experiència que rememora el darrer viatge dels republicans valencians amb el vaixell Stanbrook.
La informació musical de l'estiu ve marcada pel Festival Feslloch de Benlloch els dies 10,11 i 12 de juliol. Raonem sobre aquesta proposta que ha arribat a la huitena edició, amb un dels seus coordinadors: Voro Golfe d'Escola Valenciana.
Tertúlia de xiquets amb cinc alumnes del CEIP Cervantes de València que exposen els problemes de l'escola, parlen de la llei Wert, mostren la germanor amb una escola d'Etiòpia, raonen sobre les Trobades d'Escoles en Valencià i ens dibuixen els valors del futur.
La filla del llaurador és Fani Grande que defensa el valencià davant les polítiques restrictives del govern valencià.
Entre contingut i contingut, refresquem alguns dels Premis Ovidi de la Música 2014. "Wegener" d'Hugo Mas i Arthur Caravan; "Dones i Dons" de Tomàs de los Santos i Borja Penalba; "Sis veus per al poeta" amb declaracions d'Eva Dénia i Sílvia Ampolla ( qui al final del programa ens canta una glosa improvisada); Novembre Elèctric amb el disc Intacte. També escoltem les veus dels periodistes musicals Eduardo Guillot i Carlos Pérez de Ciriza.
El Mural 1: Cremona, Orxata, Sambori, Botifarra, Vertigen, Pensar en vers, T'estimo tant
Clica ací per a escoltar el programa en podcast: PODCAST DE EL MURAL 1
El Mural
El
Mural és una iniciativa d'Escola Valenciana realitzat per un equip de
treballadors i treballadores de RTVV. Dirigit per la periodista Amàlia
Garrigós, es completa amb periodistes, tècnics i productors amb una
llarga trajectòria en el món radiofònic. La proposta és
absolutament de servei públic. No hi ha publicitat. L'equip humà que
integra el programa el realitza de manera altruista i voluntària.
Plantejat
com un programa radiofònic mensual, d'una hora de durada, parla de
diferents temàtiques relacionades amb el valencià des de diferents
àmbits i punts de vista. El propi nom del programa és una declaració
d'intencions: un mural de veus, de geografia, de cultura, de política,
de música i de col·lectius. Un mural de diversitat, de diàleg i de
democràcia participativa. El Mural pretén ser un símbol per a
reivindicar la nostra RTVV, la que volem; i demostrar que estem vius i
amb ganes de construir una societat plural i digna.
El centre de
producció de El Mural són les instal·lacions radiofòniques de què
disposa l'Ajuntament d'Alboraia, que és una de les institucions
col·laboradores en aquesta iniciativa per haver posat totes les
facilitats i tot el material tècnic a l'abast dels professionals que
l'elaboren.
Mitjans de comunicació col·laboradors
Diaris i revistes digitals:
Vilaweb, La Veu del País Valencià, Tres deu, Sons de Xaloc, Mildenou,
Llibertat.cat, AraMultimèdia (Ara Ràdio), El Punt /Avui digital.
penjaran cada nova entrega de El Mural en les seues respectives
portades.Ràdios locals valencianes: Ràdio Burjassot, Ràdio Cocentaina, Ràdio Godella, Ràdio Mislata, Ràdio Élite de Muro, Ràdio l'Om de Picassent, Ràdio Puçol i Ràdio Túria de l'Eliana, Ràdio Banyeres, Ràdio Pego, Ràdio Klara, VOX UJI Ràdio.
dissabte, 31 de maig del 2014
Un somriure, una història
PER QUÈ UN SOMRIURE?
David Rota porta endavant una bonica iniciativa, Common Greatness: una foto y una historia: on recupera les històries senzilles de diverses persones que es presenten per elles mateixes i no pels seus objectes materials, tal i com era habitual abans de la crisi amb allò de 'tanto tienes, tanto vales'. David és fotògraf i col.leccionista de somriures. En aquesta ocasió ha retratat el meu amb els meus records i experiències. Un somriure si no és compartit, no té cap valor, ni cap sentit. El somriure és l'eina més poderosa contra la ignorància.
David Rota porta endavant una bonica iniciativa, Common Greatness: una foto y una historia: on recupera les històries senzilles de diverses persones que es presenten per elles mateixes i no pels seus objectes materials, tal i com era habitual abans de la crisi amb allò de 'tanto tienes, tanto vales'. David és fotògraf i col.leccionista de somriures. En aquesta ocasió ha retratat el meu amb els meus records i experiències. Un somriure si no és compartit, no té cap valor, ni cap sentit. El somriure és l'eina més poderosa contra la ignorància.
“La patria es la infancia. Hablar de mí misma me
conduce, inevitablemente, hasta mi Alcoy natal: una ciudad llena de puentes,
barrancos e historia que nos ha legado un patrimonio de arquitectura fabril,
arqueología de la industrialización y edificios modernistas de gran belleza. Los
alcoyanos somos hijos de la revolución industrial.”
Este es el comienzo de la historia de Amàlia. Partimos de su ciudad y recorreremos las distintas vivencias que le han llevado hasta el momento en que se ha sentado a compartirlas.
Melómana por culpa de la melodía rítmica que desprendían los conocidos telares de Alcoy. “ Había centenares de ellos que daban trabajo y riqueza. Escarbando en la memoria he descubierto que el gusto por la música y los ritmos me viene de aquel sonido primitivo. Todos los días, camino de mi casa hasta el colegio, escuchaba la vibración de los telares. Un sonsonete que ha marcado mi oído. Mis primeros años de vida trancurrieron en un ambiente industrial, con el olor de las telas y de los conos de hilo”.
Grabada en sus retinas infantiles han quedado para siempre los paisajes: “ estés donde estés en Alcoy siempre ves la montaña. La tienes al lado. Casi la puedes tocar. Lugares maravillosos y llenos de bonitos recuerdos como el Parque Natural de la Font Roja, la Serra de Mariola o el Barranc del Cint donde tantes veces he estado con mis padres.”
Este es el comienzo de la historia de Amàlia. Partimos de su ciudad y recorreremos las distintas vivencias que le han llevado hasta el momento en que se ha sentado a compartirlas.
Melómana por culpa de la melodía rítmica que desprendían los conocidos telares de Alcoy. “ Había centenares de ellos que daban trabajo y riqueza. Escarbando en la memoria he descubierto que el gusto por la música y los ritmos me viene de aquel sonido primitivo. Todos los días, camino de mi casa hasta el colegio, escuchaba la vibración de los telares. Un sonsonete que ha marcado mi oído. Mis primeros años de vida trancurrieron en un ambiente industrial, con el olor de las telas y de los conos de hilo”.
Grabada en sus retinas infantiles han quedado para siempre los paisajes: “ estés donde estés en Alcoy siempre ves la montaña. La tienes al lado. Casi la puedes tocar. Lugares maravillosos y llenos de bonitos recuerdos como el Parque Natural de la Font Roja, la Serra de Mariola o el Barranc del Cint donde tantes veces he estado con mis padres.”
Pese a que en casa son valencianoparlantes sus
progenitores se dirigían a ella en castellano. “Era muy curioso. En aquella
época del desarrollismo industrial y del franquismo, estaba prohibido utilizar
el valenciano en los centros oficiales y en los lugares públicos. Se
consideraba que una chica que iba a un colegio de monjas, una señorita, tenía
que hablar en castellano. Mis padres conversaban en la lengua autóctona y a mi
hermano, siete años mayor que yo, le hablaban en valenciano, pero a mi no. A
los 18 años me fui a Barcelona a estudiar periodismo. En la facultad fue donde descubrí
que aquella lengua que mi familia utilizaba en el ámbito doméstico, también
existía en el campo del conocimiento. Mientras hacía prácticas de redactora en
la SER me encontré con una actuación de Ovidi Montllor que era paisano mío y me
quedé muy impactada viéndolo en escena con esa prosodia tan suya, con esa
poderosa teatralidad cantando y recitando a nuestros poetas en la lengua de la
que yo había bebido sin ser consciente de ello hasta ese momento. El idioma de
mis abuelos estaba prestigiado, socializado. Tenía poesía, literatura y música...
Entonces me dije ‘¡caray, si esa lengua tan bella es la que he oído hablar a
mis padres!’ y cambié el chip. Dado que el valenciano lo tenía aprendido de
manera pasiva fue muy fácil ponerlo en práctica de un día para el otro”.
Amàlia es periodista pero siempre se ha sentido
cercana a la vida bohemia. “Quería ser actriz. De pequeña hice danza clásica,
luego me apunté a otras disciplinas del baile. Me encantaba la interpretación y
organizaba teatros y coreografias en el colegio. También me gustaba escribir. Ganaba
todos los concursos de redacción de La Salle donde hice el bachillerato”. Pero
tenía la dicotomía de si dedicarse a trabajar en los medios de comunicación o
introducirse en el mundo del arte. “Cuando me fui a Catalunya estudié Ciencias
de la Información, y al mismo tiempo me apunté a la Escuela de Teatro de
Barcelona, compaginando las dos cosas” hasta que, antes de acabar la carrera,
empieza a trabajar en TVE y se mete de lleno en la dinámica laboral. “Tuve que
dejar esa parte creativa del teatro que me gustaba muchísimo. A partir de ahí
empieza mi trayectoria profesional. En 1989 finalicé los estudios. Ese mismo año se inauguraba la
Radio Televisión Valenciana, el proyecto comunicativo más ambicioso que jamás
habíamos tenido los valencianos. Vine, me hicieron pruebas de redacción y de
locución y así, sin pensarlo demasiado, ne trasladé de Barcelona a Valencia. No
tenía amigos, ni casa, ni nada. No es que supusiera ningún problema, ya que
siempre me ha gustado viajar y probar otros mundos y en esta ocasión, sólo se
trataba de 300 km de distancia. Tan cerca, pero tan lejos… En Barcelona estaba
muy a gusto. Tenía futuro profesional y dejé grandes amistades allí que todavía
mantengo, pero me arrastró el deseo irrefrenable de estrenar nuestra RTVV. Fui
una privilegiada al poder estar en la gestación y en el parto de la radio autonómica. Me siento muy orgullosa
de aquel momento. Me creí totalmente los principios de la Ley de Creación del
año 1984 que garantizaba la promoción de nuestros creadores y donde la lengua
vehicular era el valenciano. Teníamos puestas muchas expectativas y aquel
primer equipo que iniciábamos un camino virgen, trabajábamos cargados de
ilusión y de un sentimiento de gran responsabilidad. Era la primera vez en
nuestra historia como pueblo que podíamos dar a conocer la noticias del mundo
en la lengua materna y desde un prisma valenciano. Esa ha sido la brújula que
me ha guiado en la radio durante los 24 años de oficio. He ido creciendo,
madurando y cultivando mis propios criterios que, en demasiadas ocasiones,
chocaban con los codiciosos intereses partidistas de los sucesivos gestores que
han desfilado por RTVV durante dos décadas y que nos han dejado una deuda de
más de 1.300 millones de euros.”
“Casi 25 años después, aquel sueño fue un engaño.
Todavía no doy crédito a la desaparición de RTVV que se ejecutó por decretazo y
con la policía ocupando los edificios de la televisión y de la radio. No doy
crédito a que hayamos recibido este golpe de estado mediático que hiere
profundamente nuestro estatuto de autonomía. Un hecho gravísimo que los
valencianos no debemos normalizar. Todo lo contrario, con el cierre de RTVV a
la fuerza, hemos retrocedido a tiempos pre-democráticos. A aquellos años de mi
primera infancia en los que la lengua autóctona era utilizada sólo en ámbitos
domésticos. La visión de lo que pasa en el planeta nos llega solamente desde
medios audivisuales externos con algunas pequeñas desconexiones ‘regionales’.
Los valencianos somos los únicos en Europa y en el Estado Español que vivimos
esta situación de anormalidad democrática. A nivel personal, me han expulsado
del mercado de trabajo y han matado la industria audiovisual con el 92% de paro
que se registra en el sector actualmente. Pero no estoy deprimida, ni tampoco
estoy desanimada. Todo lo contrario. Yo soy de las personas que se crecen ante
las adversidades y las injusticias. Creo que hemos tocado fondo y ese hecho nos
tiene que servir de impulso para ser capaces de construir desde cero con todas
las lecciones aprendidas. Me encuentro en un momento de muchísimo movimiento.
Es una evolución que no sé bien hacia dónde me lleva. Me siento en expansión, con
una trayectoria vital ya hecha, con madurez, cargada de energía, y con ganas de
construir.”
En cuanto a su percepción de futuro, “el miedo es
libre, es un sentimiento humano que puede paralizar o activar. Si me dejara
llevar por los múltiples miedos que nos inyectan en vena cada día, sería
incapaz de proceder con sensatez. En mi balanza predomina el positivismo. Tengo
el deber conmigo misma de ser honesta, de esforzarme en seguir construyendo
allá donde hay destrucción. Veo a mi alrededor negatividad y ruido. Para mi, la
madurez es más efectiva que la inconsciente y divina primera juventud. Percibo
el escándalo de los diversos ruidos porque no vivo en una burbuja, pero no
quiero formar parte de ellos. Confio en la coherencia- muchas veces silenciosa- de las
buenas personas y tengo esperanza en la capacidad de una ingente masa de seres
humanos que están preparados para construir. Yo voy con ellos de la mano
compartiendo nuestras sonrisas perseverantes y caminando de manera decidida hacia
el futuro.”
El motivo por el que sonríe es… “Muy sencillo. Por el
hecho de estar viva. Comenzamos a sonreir en el útero materno ¿Por qué tengo que
dejar de hacerlo?. La sonrisa es señal de inteligencia frente a la ignorancia.
És una fuerza vital que nos ilumina. La mejor arma para avanzar y ser más
felices.
Desde el punto de vista colectivo, las bases sociales están marcando el itinerario de la manera de hacer la política en el futuro. El salvaje neoliberalismo nos lleva hacia el suicidio colectivo. Cada vez hay más daminificados a causa de esta práctica que sólo beneficia a los lobbies poderosos. Los ciudadanos se unen, forman parte de plataformas diversas, de entidades y de colectivos que luchan por revertir esta situación de crisis permanente que en pleno siglo XXI reproduce el despotismo ilustrado: ‘todo para el pueblo pero sin el pueblo’. Aquellos que sean responsables de los gobiernos tendrán que escuchar, tender la mano a esas base social y trabajar junto a ella. Se trata de hacer política desde abajo hacia arriba con verdadera vocación de servicio público, pensando en el bien común. Llámame utópica, pero pienso que nos dirigimos hacia ese destino, y lo creo sinceramente”.
Desde el punto de vista colectivo, las bases sociales están marcando el itinerario de la manera de hacer la política en el futuro. El salvaje neoliberalismo nos lleva hacia el suicidio colectivo. Cada vez hay más daminificados a causa de esta práctica que sólo beneficia a los lobbies poderosos. Los ciudadanos se unen, forman parte de plataformas diversas, de entidades y de colectivos que luchan por revertir esta situación de crisis permanente que en pleno siglo XXI reproduce el despotismo ilustrado: ‘todo para el pueblo pero sin el pueblo’. Aquellos que sean responsables de los gobiernos tendrán que escuchar, tender la mano a esas base social y trabajar junto a ella. Se trata de hacer política desde abajo hacia arriba con verdadera vocación de servicio público, pensando en el bien común. Llámame utópica, pero pienso que nos dirigimos hacia ese destino, y lo creo sinceramente”.
divendres, 30 de maig del 2014
El Mural
Hi ha molta set de mitjans que comuniquen idees i pensaments en clau valenciana. Fa sis mesos del colp d'estat mediàtic a RTVV i per extensió, a tots els valencians. Hi ha en marxa la campanya de la ILP rtvEnvalencia per arreplegar 50.000 signatures i lliurar-les a les Corts Valencianes perquè els nostres representants polítics es replantegen seriosament la creació d'uns mitjans audiovisuals públics i responsables. Mentrestant, hi ha també iniciatives lloables com la d' Escola Valenciana que impulsa El Mural. Un programa de ràdio de caràcter mensual que permet obrir finestres a la informació més pròxima i a la divulgació de les obres dels nostres creadors.
L'equip d'aquest Mural Sonor (Pepe Moreno, Iñaki Mazkiaran, Pau Vendrell, Xelo Ribera Soler, Cristina Mollà i Jordi Cabezas) sentim molta emoció per la aplaudida i càlida resposta a la notícia.
Ens agradaria tindre la possibilitat de fer-lo diàriament i captar el pols
de l'actualitat més immediata. Tot arribarà. Amb una hora cada mes,
encara podem dir molt. Amb pocs recursos, amb l'esforç compartit i amb l'empenta d'una entitat
cívica que arrossega milers de ciutadans de tot el territori, seguim
bastint el nostre poble a través de la cultura i de la llengua.
Estic
immensament agraïda a la família d'Escola per haver-nos lliurat la seua
confiança en el projecte: al seu president, Vicent Moreno, per haver-me proposat la idea amb els ulls d'un xiquet, a Amanda Gascó Richart per la seua magnanimitat i capacitat de treball, a Francesc Felipe sempre amb el cap bullint d'idees -entre elles el cinema en valencià-, a Voro Golfe embolicat entre les músiques de La Gira i el Feslloch, a Cèsar Amiguet
per posar-li la imatge al Mural. Ells són eixos herois anònims que
treballen amb il.lusió i esperança fent País. El Mural radiofònic que
escoltareu a partir del 2 de juny, està farcit de veus amb somriures: Carles Biano (d'Orxata Sound System) que ens ha cedit la sintonia; els xiquets del Ceip Ciutat Cremona (que porten 100 dies tancats) , Pep Gimeno "Botifarra", Albert Montón, Xavi Sarrià, Esperança Camps Barber, Empar Marco, Sembra Llibres, Joan Carles Girbés, Rafa Xambo, Josep Vicent Frechina, Ezequiel Castellano, Estellés: De mà en mà, Francesc Anyó Ferrer, Grup Carraixet, Rafel Arnal, Ezequiel Castellano Moreno, El Sambori... No vull oblidar-me de cap de les emissores municipals que emetran en xarxa. Estic especialment agraïda a Ràdio l'Om de Picassent que fa de corretja de transmissió i a tots els mitjans digitals que emetran on line: VilaWeb, laveupv, als companys de Mil de Nou #RTVV, Revista Tres deu, Sons de Xaloc, Música En Valencià, LLibertat.cat, Ràdio Terra...
Gràcies també
a l'alcalde d'Alboraia, Miguel Chavarria, per la seua receptivitat i
per deixar-nos els estudis de la Casa de Cultura d'aquesta localitat de l'Horta que ens permeten fer
aquest producte radiofònic. Ací teniu un tast.
Ho fem de manera altruista perquè estimem la ràdio i la trobem molt a
faltar; perquè El Mural és un treball de resistència creadora; perquè és
un símbol de rebel.lia constructiva davant l'orfandat comunicativa a la
que ens han forçat. Pedra a pedra, anirem fent marge.
Fem Mural des de la nostra escola!. Espere que la primera entrega us engresque tant com a nosaltres.
Adjunte el recull de premsa de tots els mitjans que s'han fet ressò de l'estrena de El Mural. Moltíssimes gràcies pel suport. Com diuen els companys de Ràdio Terra, tot suma. Seguim!
| ||||
http://www.vilaweb.cat/
El Temps
http://www.eltemps.cat/
El País
http://ccaa.elpais.com/ccaa/
La Vanguardia
http://www.lavanguardia.com/
La Veu del País Valencià 1
http://blogs.laveupv.com/
La Veu del País Valencià 2
http://www.laveupv.com/
El Punt /Avui
http://www.elpuntavui.cat/ma/
Llibertat.cat
http://www.llibertat.cat/2014/
Las Provincias
http://www.lasprovincias.es/
Gente Digital
http://www.gentedigital.es/
20 minutos
http://www.20minutos.es/
El diario
http://www.eldiario.es/cv/
La Informacion
http://noticias.lainformacion.
Te interesa
http://www.teinteresa.es/
Finanzas
http://www.finanzas.com/
Europa press
http://www.europapress.es/
ACN
http://www.acn.cat/acn/752903/
Subscriure's a:
Missatges (Atom)