«El director general de RTVV va fer servir la llista de músics que havien passat pel meu programa per a demostrar que a RTVV sí que s’apostava per la música en valencià»
Teresa Ciges. Membre del Consell de Redacció
–Et donen el Premi al Suport de la Música en Valencià quan fa 18 anys que l’Ovidi se n’anà de vacances. Quin balanç fas d’aquests anys?
–El 1995, l’escena musical valenciana ja mostrava el seu vigor. Cal destacar com a exemple el disc recopilatori de rock que va editar Ràdio Nou amb l’Institut Valencià de la Música, en el qual escoltàvem uns adolescents Obrint Pas, Owix, The Jam Ones o Los Anselmos. En eixos primerencs 90 també sonaven amb força Munlogs, Bajoqueta Rock o Dropo. S’havia encetat una nova etapa en la cançó d’autor amb Joan Amèric, i Feliu Ventura començava a caminar. En el folk, Cendraires va deixar el solatge per a formacions posteriors com L’Ham de Foc, Aman Aman o Aljub. Aquests en són només uns pocs exemples. L’Ovidi en deu estar ben content. La producció musical no ha deixat de créixer i de diversificar-se.
–A Ràdio 9 vas aconseguir que més de 350 músics valencians cantaren en directe. T’ho van posar difícil?
–Entenc que la ràdio és l’hàbitat natural de la música. Vaig començar fent una sèrie d’entrevistes a músics que tocaven un tema en viu. El so en directe va anar prenent més protagonisme amb «El musicari». El grup que es va estrenar va ser Trencaclosques. Durant un temps vaig poder fer el meu treball perquè la major part dels directius de la casa no tenien cultura musical, però tampoc promocionaven el meu programa. L’alarma de la direcció es va encendre quan vaig convidar els Obrint Pas i va intentar evitar-ho. Mai ho vaig consentir i després d’un enfrontament obert amb l’equip directiu, Obrint Pas va fer un acústic en directe l’any 2006. A partir d’eixe moment, els meus caps plantaven les orelles quan venia a l’estudi algun músic que cantava temes amb contingut reivindicatiu o amb lletres crítiques cap a la política actual. Més tard, quan els músics es tancaren al Palau de la Música per reivindicar la seua presència legítima als mitjans de comunicació públics, el director general de RTVV, Pedro García, va haver de comparéixer a les Corts per respondre les preguntes de l’oposició i va fer servir la llista de músics que havien passat pel meu programa per a demostrar que a RTVV sí que s’apostava per la música en valencià.
–En la gala dels Premis Ovidi es va regalar una compilació d’aquestes actuacions. Per què?
–Era un somni que portava arrossegant durant anys. Sempre he desitjat que el segell discogràfic de Ràdio Nou publicara una compilació dels músics que havien tocat en directe. La idea era regalar-lo als oients en un programa especial quan la ràdio va fer 20 anys, però no vaig tindre el recolzament de la direcció. Amb el reconeixement que m’ha fet el COM, he pogut materialitzar eixe somni (gràcies també a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i a la discogràfica Més de Mil). El CD té el valor testimonial de la música en directe a Ràdio Nou, és una peça de col·leccionista, que demostra que una altra ràdio de servei públic és possible.
–23 anys a la ràdio apostant per la música en valencià i et donen aquest premi quan has sigut acomiadada. Arriben tard?
–M’hauria sentit valorada si el guardó haguera arribat durant tots els anys que he estat treballant contracorrent dels criteris partidistes i censuradors dels diversos equips directius pel que fa a qualsevol expressió cultural feta en valencià. Però entenc que no s’ha fet abans perquè d’alguna manera premiar-me a mi era fer-ho també a RTVV. I està clar que la política global de la nostra ràdio no era precisament apostar pels músics valencians. No obstant això, és un honor entrar per la porta gran del COM ara o abans. És un reconeixement que m’encoratja per seguir endavant. Encara que m’hagen furtat els micròfons a la força, no deixaré de trobar altres altaveus més potents. Perquè la meua veu i la dels músics tenen més força.
–Josep Vicent Frechina diu que representes la complicitat més gran que ha trobat en les ones la música del País Valencià...
– Pense que el concepte de complicitat és molt adient perquè, davant el silenci mediàtic i el boicot polític exercit contra els nostres creadors, el que ells necessiten són persones i col·lectius que puguen bastir una xarxa alternativa de difusió. El que Pau Alabajos denomina com l'altra conselleria de cultura. Per això som còmplices, per donar-los veu quan els la neguen des de les institucions. Cadascú des de la nostra parcel·la. Jo era (i sóc) còmplice dels seus treballs, dels seus concerts, de les seues gires, festivals, verkamis…
–Quin és el paper de la dona en la música en valencià?
–El percentatge de dones que fan música en valencià i són visibles no es diferencia massa del percentatge de dones que fan música en castellà. Els conservatoris estan plens de dones, i les bandes de música també, però després la major part dels grups els formen hòmens. Enguany els guardons del COM han ajuntat quatre noms singulars en femení per primera vegada, i això és molt esperançador. Efectivament, hi ha poques dones. Caldria fer un esforç per incloure-les als cartells. Pel meu programa a la ràdio han passat Aitana Ferrer, Lola Bou, Mara Aranda, les xiques de Soul Atac, les germanes Giner de Carraixet, Clara Andrés o Eva Dénia. Però, després no les veig als cicles de música en valencià o als festivals. Per exemple, totes les dones que estan en el projecte «Sis veus per a poeta» (en homenatge a Estellés) tenen unes veus extraordinàries. És veritat, hi ha poques conegudes, però estic segura que hi ha moltes esperant el moment i l’oportunitat d’eixir de l’anonimat. Necessiten una espenta. Vull cridar l’atenció sobre aquest punt.
–Com a periodista, quin paper creus que estan jugant els mitjans de comunicació?
–Les publicacions digitals fan un paper molt important. La Revista Tres Deu, Sons de Xaloc o Música en Valencià impregnen Twitter i Facebook de música en valencià. És un treball molt destacable que té un valor en alça perquè arriba a tot el públic potencial, especialment als consumidors més joves que escolten música i tenen com a principal font d’informació Internet. D’altra banda, la presència als mitjans convencionals de paper, ràdio o televisió és, en línies generals, anecdòtica. Amb honroses excepcions com les recomanacions i les crítiques al «Quadern» d’El País de Xavier Aliaga o JuanMa Játiva, la revista de música independent Mondo Sonoro o la cita setmanal amb Eduardo Guillot a la «Cartelera» del diari Levante. Després tenim un clàssic de la informació musical feta en català, Enderrock. És lamentable que una veu plena de saviesa com la de Josep Vicent Frechina haja caigut de la graella del cap de setmana de La SER València, on col·laborava de manera desinteressada en un espai dedicat a la música en valencià. La música en la nostra llengua no és un gènere, però compta amb una producció ingent que ha de tindre espai en els mitjans, senzillament perquè forma part de la nostra realitat cultural.
–Ara el Consell d’Administració de RTVV aprova que un terç de la programació musical de Sí Ràdio siga en valencià. Una molt bona notícia, però no creus que han tardat una miqueta?
–Com deia l’Ovidi, «ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer». A Sí Ràdio hi ha hagut etapes en què s’ha programat música en valencià amb veus molt autoritzades com la de Vicent Xavier Contrí o la de Mara Aranda. La iniciativa de Rafa Xambó, aprovada en el Consell de RTVV en aquests moments, és una mesura d’urgència perquè, ara per ara, no es punxa música en valencià. Podríem dir que amb passes com aquestes anem caminant i anirem fent el camí cap a la ràdio que volem i que ens mereixem els valencians.
–Quin futur veus a RTVV i a la música en la nostra llengua?
–A la música en la nostra llengua, hi veig un futur en plena expansió. Enguany hi ha hagut dues aturades. La d’Al tall, que durant una trentena d’anys han fet una saó sòlida plena de bons fruits malgrat caminar en territori hostil, i la de la banda valenciana més internacional, Obrint Pas, que ha deixat una herència inqüestionable. Tot i aquests comiats, un de definitiu i l’altre d’indefinit, no ens quedem orfes. Ens deixen un estel de grups en efervescència que canten i s’expressen en valencià sense prejudicis ni complexos. A RTVV, hi veig un futur immediat incert. Però caldrà veure com evoluciona la nova societat unida en un sol cos: ràdio i tele. Hem d’estar ben atents a l’associació de productores valencianes UNIPROVA per veure si aconsegueixen tindre presència en el nou plantejament privatitzador. En el futur, a més llarg termini, hem de continuar treballant i apostant per una RTVV potent, sostenible, pública, de qualitat i en valencià.
En poques paraules...
Els pares: Al Tall, Ovidi Montllor, Raimon i la «Santíssima Trinitat» (Pep Laguarda, Remigi Palmero i Julio Bustamante). D'Obrint Pas, un amic meu diu que són els germans grans.
La nova promesa musical: Mox Nox
L’últim disc que has escoltat: València Califòrnia, de Senior i el Cor Brutal.
Les teues cançons favorites: «No paren de mirar-nos» de Josep Aparicio, Apa; «Lluna de mandarina» de Senior; «L’amor és cec» d’Arthur Caravan.
Institució que més ha fet per la música: Escola Valenciana, el COM i darrerament està despertant l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Persones que més han fet per la música: Hi ha un teixit complex de persones i de col·lectius socials i d’entitats cultural a tot el País Valencià que fan el miracle d’organitzar festivals i cicles en valencià. M’agradaria destacar el paper de mecenatge que està realitzant Lluís Planes. Si hi haguera cinc empresaris més com ell que s’estimaren la nostra música, organitzaríem un FIB en valencià cada any.
Els alcoians sou: Uns ben parits. Fills de l’Ovidi i de la revolució industrial.