L’any 2005 l'Assemblea General de les Nacions Unides, l’ONU, va instituir el 27 de gener com
el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust. Fou eixa data del 1945 quan les tropes soviètiques van alliberar el camp d’extermini
nazi més gran: el d'Auschwitz-Birkenau (Polònia). En aquest escenari havien sigut assassinades 1.100.000 persones des del 1940 (es calcula que un 90% n'eren jueus). L'efemèride ha quedat
marcada per a la història universal per tal d’inculcar a les generacions presents
i futures la memòria de les víctimes i ajudar a previndre actes salvatges de
genocidi impropis dels éssers humans.
L’Holocaust té moltes dimensions i una
de les més desconegudes és la seua repercussió ací, a casa nostra, amb l'assetjament
i assassinat de deportats polítics que es van veure arrossegats per l’onada
europea del feixisme. Eixe és el cas que ens ocupa: rescatem del silenci un home del barri del Teular de la Pobla llarga (a la Ribera del Xúquer),
un dels més pobres en aquells anys en què va náixer
el nostre protagonista, Julio Tomás
Codina. Ell va ser etiquetat pels nazis com un apàtrida. Sense nom, sense identitat,
sense nacionalitat. Només un número. Segons la Convenció sobre l’Estatut dels
Apàtrides de les Nacions Unides
signada a Nova York el 1954, un apàtrida és definit com qualsevol persona a
qui cap Estat considera destinatària de l’aplicació de la seua legislació. Julio n’era un dels milers que va estar absolutament desprotegit pel seu país, en aquell
moment sota la dictadura de Franco, ni tampoc pel país d’adopció,
França, que després de rebre a milers de republicans espanyols exilitas els va reballar als seus camps de concentració, anomentas eufemísticament, camps d'internament.
Eren anys de fam i penúries a Espanya. De manca absoluta de llibertat d’expressió; on no existia el dret a reunió; on la nostra llengua estava prohibida fora de l’àmbit domèstic; on es signaven penes de mort; on afusellaven per venjança a aquelles persones que no eren de la corda del moviment i després les abandonaven en fosses comunes o en les cunetes de les carreteres. Eren anys de por i silenci, de cartilles de racionament per a poder subsistir. Eren també anys de solidaritat amagada, de secrets, pors, silencis i dolors. Admire molt la fortalesa d’eixa generació d’homes i dones que van tindre la gosadia de seguir avant malgrat tots els obstacles per poder viure amb dignitat. Es per això que hem de destacar el documental de memòria històrica realitzat per joves estudiants de comunicació audiovisual de la Universitat Politécnica de Valencia-Campus de Gandia. Ells han triat el so com a eina de comunicació i l'han treballat amb tota la potència de les veus que donen vida als protagonistes: Julio Tomàs Codina i la seua muller, Maria Albuixech. Amb els records de les seues netes, Pepa i Júlia Ferrero o la investigació feta per Ximo Vidal. Es tracta de la narració d’un dels episodis més fastigosos i horribles de la nostra història col.lectiva, narrada des d’una història individual. Es realment encoratjador comprovar com aquests joves han sabut contextualitzar l’abans, el durant i el després dels fets contats i fer-ho amb una realització excel.lent.
 |
| Amb Pepa Ferrero, neta de Julio Tomás Codina, en la presentació d'Apàtrida a la Casa de Cultura de la Pobla Llarga |
El transistor era l’aparell que donava caliu a les llars familiars. Era l’època de les radionovel.les, els
concursos i els matinals musicals en directe. La ràdio era una evasió, una aliada i amiga,
la caixa de sons que permetia connectar els nostres avantpassats amb la resta del planeta
quan vivien en una autarquia que els aïllava.
Amb l'escolta d'Apàtrida rememorem també aquells dies de ràdio. Ara en diem podcast: un arxiu d'àudio gratuït que podem descarregar i escoltar en diversos suports. Però no importa com ho anomenem. Ens trobem davant d'un contingut sonor de qualitat realitzat pel talent de gent molt jove sensibilitzada per l'episodi més fosc de la nostra història recent. Aquest equip d'universitaris és capaç de traslladar-nos al terror que van viure milers d'apàtrides com Julio Tomàs Codina. Una ignomínia que no ha de caure en el pou de l'oblit. En paraules del director, Jordi Company, el documental és una de les poques peces sonores d'aquesta temàtica a nivell mundial i ha volgut utilitzar el format emergent podcast per relatar una història mil vegades contada en llibres o en l'audiovisual, però no amb el so com a ferramenta. Una
de les netes del protagonista, Pepa Ferrero ha tingut la generositat de
col.laborar-hi. Les veus les han posades professionals de la ràdio
valenciana com ara, Joan Espinosa, Joan Tur i l'actriu, Júlia Fortaña. El guió és de Judith Lorente, la producció de Laura Pérez i Aline Garcia (qui també és autora de la música original) i l'acurat disseny de so va a càrrec de Francesc Bosch i Arnau Múria. En l'elaboració del treball han participat, a banda de l'investigador Ximo Vidal, Adrián Blas, de l'AMICAL de Mauthausen qui afirma que dels 8.964 deportats espanyols conduïts a camps de concentració hi ha més de 600 valencians que van ser assassinats o bé obligats a treballar com a bèsties fins a la seua mort. Entre el nombre de valencians que van anar a parar als camps de la mort, només hi havia tres dones i les tres van sobreviure. Eren de Sueca, Vinaròs i València. Virtudes Cuevas fou la riberenca de Sueca. Un exemple de compromís i lluita per la democràcia primer combatent en la guerra i després treballant com a enllaç entre anarquistes, comunistes i socialistes en la resistència francesa contra els nazis. Va ser capturada i traslladada al camp de Ravensbrück on coincidí amb la neboda de Charles de Gaulle. Després de ser alliberada, al final de la guerra mundial, va rebre la màxima distinció de l'exèrcit gal. Abans de morir va donar la seua casa a l'ajuntament de Sueca per construir-ne allí un museu antifeixista. En són moltes -massa- les històries valencianes que caldria narrar en podcast i esperem que la iniciativa de Jordi Company el porte a fer-ne més episodis dels apàtrides de les nostres comarques.
A França, els Estats Units, Anglaterra o Alemanya hi ha una cultura arrelada del so. Es convoquen festivals i fan presentacions i audicions en cases de cultura o alguns altres espais semblants per tal d'escoltar treballs sonors de temàtiques diverses: de ficció o no ficció. No és gens habitual que això passe a l'Estat espanyol. A la Casa de Cultura de la Pobla Llarga s'ha trencat amb aquesta dinàmica (un ajuntament que té una regidoria expressament dedicada a la Memòria Històrica) i hem experimentat el plaer de sentir emocions a través de l'oïda des d'un pati de butaques i a mitja llum. He tingut l'honor de fer la presentació d'aquesta creació sonora que dibuixa imatges molt potents i molt dures. Ens hem reunit (com es feia antigament) al voltant de la ràdio o del podcast (tant s'hi val) per a retre un just homenatge a totes les persones, que com el poblatà, Julio, van ser víctimes del terror. Pareu l'orella, poseu-vos uns auriculars, tanqueu els ulls i deixeu-vos dur. Ací el podcast
A França, els Estats Units, Anglaterra o Alemanya hi ha una cultura arrelada del so. Es convoquen festivals i fan presentacions i audicions en cases de cultura o alguns altres espais semblants per tal d'escoltar treballs sonors de temàtiques diverses: de ficció o no ficció. No és gens habitual que això passe a l'Estat espanyol. A la Casa de Cultura de la Pobla Llarga s'ha trencat amb aquesta dinàmica (un ajuntament que té una regidoria expressament dedicada a la Memòria Històrica) i hem experimentat el plaer de sentir emocions a través de l'oïda des d'un pati de butaques i a mitja llum. He tingut l'honor de fer la presentació d'aquesta creació sonora que dibuixa imatges molt potents i molt dures. Ens hem reunit (com es feia antigament) al voltant de la ràdio o del podcast (tant s'hi val) per a retre un just homenatge a totes les persones, que com el poblatà, Julio, van ser víctimes del terror. Pareu l'orella, poseu-vos uns auriculars, tanqueu els ulls i deixeu-vos dur. Ací el podcast
 |
| Amb les netes de Julio Tomàs Codina i Jordi Company. Fotografia de Carlos Ripollés |
 |
| L'equip d'Apàtrida. Foto de Carlos Ripollés |
Ací els