dimecres, 22 de febrer de 2017

Teixint un món divers amb Lambda


Amb Lambda vaig compartir fa una dècada el llançament del manifest, "El mateix amor, els mateixos drets". Anys abans, al meu programa nocturn Passatge a la nit de Ràdio Nou -realitzat entre el 1990 i 1998- vaig obrir els micròfons a lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals perquè digueren la seua lliurement. En un moment en què parlar en públic d’orientacions sexuals o identitats de gènere no normatives era encara tabú, aquell temps de ràdio intimista i còmplice possibilitava que moltes persones isqueren de l’armari. Ho evoque ara amb molta tendresa i també, per què no, amb la satisfacció d’haver pogut contribuir humilment, des del meu espai, a fer un servei social útil.

Lambda ha tornat a confiar en mi per conduir la inauguració del #12CongresLambda a l'Auditori Joan Plaça del Jardí Botànic. Una trobada molt especial i emotiva perquè ha coincidit amb els seus 30 anys d’història. Els estic molt agraïda per convidar-me a ser filadora i formar part d'aquesta malla resilient teixida durant tres dècades. Elles i ells han anat filant i filant amb constància, entrellaçant fils, llana, lli, cotó, cànem, seda... amb tots els colors de l'arc de Sant Martí. Seguint amb l'analogia, podríem dir que divendres 17 de febrer vaig poder teixir una puntada per a unir les peces d'un tot.

Tres dècades de lluita són molts anys. Tants,  que un terç dels voluntaris actuals de Lambda no havien nascut encara. Una trentena de calendaris plens de batalles pels drets de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals on s’han vist aconseguides fites que fa no res semblaven quasi impossibles. Un aniversari que ha convergit amb el canvi de color polític a les institucions valencianes i a un bon grapat d’ajuntaments d’arreu del país donant pas a governs del canvi molt més favorables a les demandes de Lambda i a les d’altres entitats socials.

Malgrat que encara no s’ha assolit la plena igualtat legal, i menys encara, l’equivalència real de les persones lesbianes, gais, trans i bisexuals, podria semblar que el camí per a arribar on es troben ha estat fàcil. I no, les dificultats han sigut moltes. El naixement de Lambda, un 25 de setembre de 1986, es va produir en un context sociopolític totalment advers als drets més bàsics d’aquelles persones amb una orientació sexual o identitat de gènere no majoritària.

Per a entendre com era aquella societat en què dominava la discriminació legal i la marginació social vers les persones LGTB cal recordar que uns pocs anys abans del naixement de Lambda seguia en vigor la Llei de perillositat i rehabilitació social. Una norma aprovada per la dictadura franquista que substituïa la coneguda Ley de vagos y maleantes i que condemnava els actes homosexuals, fins i tot, amb l’internament en institucions especials. Les persones homosexuals a més de ser tractades fins aleshores com a delinqüents, també van ser etiquetades com a malaltes fins l’any 1990, moment en què l’Organització Mundial de la Salut va eliminar l’homosexualitat del seu manual de malalties mentals. Una guia en què, malauradament, continuen incloses les persones trans. Aquells van ser també els pitjors anys del VIH-sida, una alteració de la qual poc se sabia i que va causar la mort de moltes persones. Eren temps dolorosos on augmentava l’estigma cap als homosexuals i transsexuals que gairebé eren considerats mereixedors de l’anomenat “càncer rosa” per la seua vida de promiscuïtat.

Podem imaginar-nos con van ser aquells inicis en l’any 1986 tenint en contra a gran part de la societat. Aquells pioners van ser capaços de mostrar-se públicament com a homosexual, bisexual o transsexual i gràcies a eixos agosarats, que van decidir enfrontar-se a tots els prejudicis i discriminacions, va nàixer Lambda i es va posar la primera pedra de la gran casa que és hui. Entre eixe grup d’homes i dones valentes que van encapçalar el col·lectiu durant els complicats primers anys van estar Fernando Lumbreras Márquez, President de Lambda des de setembre del 1988 fins al 18 de juliol de 1994 i Miguel Ángel Fernández García, primer Coordinador General de l’associació entre el 19 de juliol de 1994 i el 13 de març de 1999. Amb el treball de Fernando i Miguel Ángel, ajudats per un equip de persones voluntàries que a poc a poc anava creixent, es van superar els primers anys de la història de Lambda malgrat la notable falta de recursos i infraestructuras. El 1999 l'entitat ja s'havia enfortit amb una realitat LGTB cada vegada més present en la societat gràcies a campanyes i projectes ben definits. Lambda se situava a les portes d’un canvi de mil·leni que va estar molt marcat per l’accés generalitzat a internet i a eines digitals com per exemple els xats que facilitaven el contacte entre el col·lectiu fent-los sentir més lliures i palesant que no hi estaven sols, que ahí fora hi havia una realitat homosexual, trans i bisexual cada vegada més visible.
Les dones de #MujeresyPunto representen la importància de teixir en equip
L'arribada de l'any 2000 fou determinant per a l’associació i per a l’activisme LGTB valencià: es va decidir canviar la tradicional concentració del 28 de juny a la plaça de la Mare de Déu per la manifestació de l’orgull a la ciutat de València amb un recorregut que anava des de la Plaça de la Reina fins a la de Tavernes de la Valldigna, al barri del Carme, centre neuràlgic de l’ambient de l’època. Dos de les persones que van liderar el nou mil·leni i van fer front a tots els nous reptes que es trobaren van ser Rubén Sancho Martínez, Coordinador General del 14 de març de 1999 al 27 de gener de 2001 i Ximo Cádiz Ródenas, Coordinador General del 28 de gener de 2001 al 25 d’abril de 2004.

Les entitats LGTB a nivell estatal, coordinades per la FELGTB i amb Lambda com una de les branques sòlides de la federació, van arrancar un potent treball de pressió política que contenien discursos clars i reivindicacions justes. La incorporació explícita a la vida política de moltes persones homosexuals, bisexuals i trans, com ara, Carla Antonelli o els desapareguts Pedro Zerolo i José María Mendiluce, van aconseguir que els partits polítics progressistes feren seues les demandes LGTB incorporant moltes d’elles als seus programes electorals en els comicis de març del 2004. Gràcies a la majoria parlamentària d’esquerres que va sorgir d’aquelles eleccions l’Estat espanyol es va situar al capdavant de la resta de països del món en la defensa dels drets LGTB amb normes tan importants com la del 30 de juny de 2005 que permetia el dret al matrimoni a les parelles del mateix sexe o la Llei d’identitat de gènere de 2007 que retornava part de la dignitat furtada a les dones i homes trans reconeixent-los el dret a modificar el seu nom i sexe sense necessitat de sotmetre’s a una intervenció quirúrgica ni passar per la tutela judicial. Aquests dos preceptes, tot i les seues imperfeccions, van ser somnis convertits en realitat i malgrat les manifestacions i recursos d’inconstitucionalitat de la jerarquia catòlica i de la dreta política més rància, l’única cosa que aquestes regulacions hi van aportar, abans i ara, és felicitat. Un benestar adreçat a persones que per fi podien ser qui eren; famílies que veien assegurats els seus drets; homes i dones que podien dir “sí vull” a la persona estimada independentment del seu gènere: un dret del qual van fer-ne ús per amor i també com a acte polític. Antonio Poveda Martínez, Coordinador General des del 25 d’abril de 2004 al 4 de febrer de 2005 i Luisa Notario Villanueva, la primera dona en arribar a la coordinació general de Lambda el 5 de febrer de 2005  fins el 30 de gener de 2009, visqueren amb intensitat aquells esdeveniments.

Les primeres unions entre parelles del mateix sexe van ser mediàtiques. Protagonitzaven portades i hores de televisió, però pocs mesos després, el matrimoni igualitari i les famílies homoparentals van deixar de ser notícia perquè van començar a ser habituals. No obstant això, eixa normalització o acceptació de la realitat homosexual va fer pensar a la societat i també a moltes persones homosexuals, trans i bisexuals, que amb el dret al matrimoni i el canvi de nom i sexe, ja estava tot fet. Des de Lambda s’observava que la igualtat legal no portava de facto a la igualtat real, ja que els casos de discriminació cap a persones LGTB i les seues famílies no deixaven de créixer. La major visibilitat de les lesbianes, gais, trans i bisexuals els exposava amb més facilitat davant els intolerants, la qual cosa els va fer centrar gran part dels esforços d’eixos anys en l’educació per tal de traslladar la diversitat sexual, de gènere i familiar a la infància i l'adolescència. En aquesta etapa van invertir moltes energies sumant a les seues lluites les de la resta d’entitats socials, sindicals i partits polítics fent seues també les reivindicacions dels altres col·lectius. En Lambda eren -i són- conscients que la transversalitat és l’única manera d’aconseguir uns canvis profunds en la societat per acabar amb qualsevol tipus de discriminació. Els dos equips de persones que van fer una tasca magnífica connectant afanys van ser els capitanejats per José Francisco de Lamo Pastor, Coordinador General del 31 de gener de 2009 a l’1 de febrer de 2013 i Mar Ortega Romero, Coordinadora General des del 2 de febrer de 2013 al 31 de gener de 2015. Eixe enllaç de forces han conduït a Lambda al moment en què es troben actualment, on a excepció d’una minoria, la quasi totalitat de les forces polítiques han interioritzat el discurs d’igualtat. També ho han fet els sindicats, amb els quals mantenen una estreta col·laboració per aconseguir un treball sense armaris. El gruix del teixit associatiu, del que formen part a través de moltes xarxes i plataformes, ha incorporat la lluita pels drets de lesbianes, gais, trans i bisexuals en les seues agendes; de la mateixa manera que les universitats i centres escolars estan fent grans esforços per portar la diversitat a les aules.
Teixint unions amb Fani Boronat, coordinadora general de Lambda València
Hi ha moltes batalles per guanyar en la consecució de la igualtat LGTB especialment en sectors de la població que continuen patint una forta discriminació: els trans i bisexuals, els que viuen amb el VIH i les persones majors LGTB. Cal remarcar l’existència d’un increment preocupant de la LGTBfòbia dins i fora de les nostres fronteres, però en aquests desafiaments Lambda no camina sola. La mostra la tenim en l’auditori del Jardí Botànic de València, ple de gom a gom, amb la presència activa de quinze col.lectius de diversos moviments socials. Els somnisLambda són també els nostres/vostres anhels.
Foto de grup de totes les coordinadores generals del col.lectiu Lambda
El magnífic treball que han portat a terme durant 30 anys Fernando, Miguel Ángel, Rubén, Ximo, Toni, Luisa, José i Mar, juntament amb els seus equips i centenars de persones sòcies i voluntàries, és el que ha permés que els últims dos anys, els primers de Fani Boronat com a coordinadora general, hagen sigut una consecució d’èxits. Fani és la primera coordinadora de Lambda que ha llançat la bandera LGTB des del balcó de l’Ajuntament; ha sigut convidada a l’acte de presa de possessió del president de la Generalitat; ha  celebrat la festa de l’orgull a la plaça del poble; ha rebut dues de les més altes distincions institucionals i ha obtingut el suport de les administracions per a les campanyes de l'associació. Amb totes elles i ells seguirem teixint un món divers.

Gràcies, Mario Estruch, pel guió de l'acte