Contra tota norma ortogràfica, no és ni estel, ni estrella.

La colla de tabaleters i dolçainers nascuda a Benimaclet fa un quart de segle vol fer-se sentir com una única i inconfusible Estrela Roja marcant el seu propi segell de marca. I no és estrany que siga així tenint en compte la seua carta de naturalesa sobirana.

Benimaclet va ser municipi independent des dels inicis del segle XVI fins a la seua annexió a València el 1878. A partir d´eixe moment, va ser una pedania del cap i casal fins que l´any 1970 va passar a ser un barri. A poc a poc, ha anat perdent terreny de l´horta amb les noves urbanitzacions i amb el segon cinturó de ronda, més conegut com el camí de Trànsits. Inclou l’àrea en què està la Universitat de València i la Politècnica, que es coneix com a Vera. És una zona amb molta vida, farcida de gent jove de diverses nacionalitats i procedències. Però aquest és un barri que ha tingut sempre personalitat pròpia, amb la seua església, la seua plaça major i amb una distribució dels carrers molt similar a la de qualsevol poble de l´horta. Encara hi ha cantons on trobareu cartells en què posa, literalment, Poble de Benimaclet. També sentireu a parlar majoritàriament en valencià quan compreu en les seues botigues o en el típic mercat. És un dels barris amb més tradició associativa. L'Assemblea de Veïns, a la qual pertany Estrela Roja, té els seus orígens al poble de Benimaclet fa prop de 140 anys. La seua tasca mobilitzadora de les bases socials i el seu esperit cultural valencianista ha estat reconeguda amb el Miquelet d’Honor 2014 d’una altra entitat centenària valenciana, la Societat Coral El Micalet.

Ara fan vint-i-cinc anys, la mateixa edat de RTVV si no haguera sigut apagada manu militari. Em pregunte quantes vegades els integrants d’Estrela Roja han estat presents en la pantalla de la seua televisió pública. Jo només recorde haver-los vist justament en les manifestacions massives que van esclatar arran de l’anunci del tancament. Malgrat la seua invisibilitat en la televisió, aquest “exercit de dolçainers” es va bolcar al carrer per reivindicar uns mitjans de comunicació públics, plurals i lliures d’ingerències partidistes. Sé que en la ràdio sí que han estat en diverses ocasions amb els seus instruments dins de l’estudi. La dolçaina i el tabal sonant en un hàbitat poc habitual per a ells. Van vindre en colla i vaig comprovar com treballen en equip, amb confiança i respecte. Uns valors ben arrelats al nucli d’Estrela Roja, on a més hi ha alegria i interès per bastir un grup i fomentar les relacions humanes, cosa que a nosaltres, com a valencians, com a ciutadans, ens fa molta falta. També van vindre en parella. On va la corda va el poal, no? Doncs, on va la dolçaina va el tabal o a la inversa, on hi haja un tabal, de segur que no tardarà a sonar la melodia de la dolçaina. Ferran Navarro, ànima d’Estrela Roja, juntament amb la seua companya Andone Garcia, tocaren en el meu programa El jardí de les delícies davant la cara estarrufada dels meus caps. Aprofite l’oportunitat per donar-vos públicament les gràcies més sentides. Després de la primavera del 2015 hauran de sonar fort les vostres dolçaines festives obrint una nova etapa de la ràdio i la televisió que us mereixeu. Mentrestant, no deixeu de fer servir les vostres armes perquè el camí vers un món més just sense murs constrenyedors s’ha de fer al ritme de la dolçaina i del tabal.

Estrela Roja porta amb orgull el cognom de Benimaclet. Des dels seus inicis, s’ha compromés amb la cultura i amb el país. És la colla que introdueix la dolçaina i el tabal als correfocs. És el grup oficial dels Dimonis de Benimaclet, de la Muixeranga de València i dels Dimonis d’Aielo de Malferit, amb els quals, formen un sol cos. Mai no han deixat de considerar-se hereus de les tradicions que els han llegat els seus avantpassats. Musicalment han transcrit i adaptat a la dolçaina peces com “Bela Ciao”, “Katuixka”, la peça tradicional dels partisans italians “Bandiera Rosa” o l’“Himne de Riego” que ells incorporen a “La manta al coll’. Cal remarcar la muixeranga que Ferran Navarro va compondre per al Fòrum de la Memòria històrica per tal de retre-li homenatge a la fossa comuna més gran d’Europa que trobareu al Cementeri Municipal de València. Aquesta peça és interpretada cada 3 de juliol a la plaça de la Mare de Déu, també per a un altre col·lectiu que és el símbol de la digna persistència, l’Associació Víctimes del Metro 3J.

Lluny d’entendre la melodia del nostre instrument més genuí amb una visió conservadora que la utilitza únicament com a expressió folkloritzant, ells i elles fan molta gresca i festa en les Falles i en les diverses processons festives. Els agrada celebrar el seu particular carnestoltes fora del calendari amb la cercavila, la trobada de dolçaines i tabals, els gegants i cabuts, Tirant i el Moro Maclet.