dissabte, 13 de febrer de 2016

Ones contra el buit comunicatiu valencià



Article de Carles Fenollosa per a la revista Saó (febrer de 2015)

El pessimisme, al País Valencià, ja no està de moda. Si hi hagué una època en què els fatalistes tenien aquella aura de saviesa sexy, ara per ara fan més nosa que una altra cosa. Potser perquè ja hem tingut tantes dosis de derrota que hem fet de l’optimisme un requisit de supervivència. En el camp dels mitjans de comunicació en valencià, expropiat, destrossat i a hores d’ara tan desert com l’horta de la Punta, aquest optimisme és una declaració d’intencions: una declaració de futur. No del que tenim, sinó del que podrem tindre. En aquesta línia s’ha presentat en societat «El Mural», el programa voluntari de ràdio a iniciativa d’Escola Valenciana, realitzat per extreballadors de RTVV, que ompli els webs i les ones de diferents temes d’actualitat: música, política, literatura i un etcètera d’oblits.
La idea va sorgir, comentava, d’Escola Valenciana. «Vicent Moreno em va proposar fer un programa de caràcter mensual que palesara l’orfandat comunicativa a què el nostre poble està sotmés de manera forçada», diu la presentadora de l’espai, la periodista Amàlia Garrigós. I és que «El Mural» és un programa que, més que cobrir un buit, el denuncia. De manera precària, clar. No podria ser d’una altra manera. Les seues són ones de circumstàncies, que aprofiten les plataformes possibles, cada escletxa en el mapa comunicatiu valencià per a arribar a l’oient. «Escola Valenciana distribueix cada edició per 31 emissores locals i a través de diverses publicacions digitals. També es pot trobar en el seu web. Entre tots hem de mirar perquè assolisca el màxim possible d’audiència, que d’això, i sols d’això, es tracta. Cada vegada comptem amb més complicitats». La llista de col·laboradors inclou ràdios locals, com la de Pego, Burjassot o Puçol, però també alguns dels mitjans en valencià d’àmbit nacional, com La Veu, AraMultimèdia o Sons de Xaloc.
Poc o molt, però alguna cosa, en tot cas. «“El Mural” és un petit oasi que ens permet de sobreviure en aquest desert institucional», continua Garrigós, «una escletxa de llibertat d’expressió radiofònica feta en valencià. Una mostra de la ràdio valenciana del segle XXI. De denúncia, àgil, didàctica, crítica i engrescadora. Una veu que encomana coratge i alhora il·lusió en una societat oberta». Ho diu conscient que no és prou, que caldria molt més. Tot i això, diu, «no podem deixar estar-nos de lluitar amb les nostres armes, per ingènues que aquestes ens puguen semblar». Almenys, clar, «fins que albirem alguna llum en l’horitzó». Que els déus –o els votants– l’escolten.