El Mural 5. Resetejant RTVV un any després de l'apagada

¨La RTV pública és una ferramenta cívica imprescindible per aconseguir beneficis socials i enfortir l’estat del benestar. Cal fer un RESET ara que està apagada i això esdevé una acció social de primer ordre gràcies a moltes iniciatives democràticopopulars que hi ha en marxa. La nova RTVV ha de ser no només democràticament plural, completament valenciana, inequívocament progressista i moderna, sinó per descomptat, de qualitat. Si no és plenament així, ni la necessitem ni la volem” (Col.lectiu Ricard Blasco. Format per: Josep LLuís Gómez Mompart, Toni Mollà, Mònica Parreño, Manuel S. Jardí i Rafael Xambó. Ells són els autors de l’obra Reset RTVV. Per unes polítiques de comunicació al servei de la societat -Onada Edicions-)
Ha passat un any des que el 28 de novembre de 2013 el Consell va aprovar el tancament de la ràdio i la televisió públiques valencianes. L’endemà, el dia 29, després d’una agonia de dotze hores en què els treballadors feren una programació de resistència fins l’apagada del senyal, el PP va deixar Els valencians orfes de mitjans de comunicació públics en la llengua pròpia. Però emmudir la veu de la ràdio i encegar els ulls de la televisió no és tan fàcil com desconnectar un botó. Les conseqüències sociopolítiques, legals i fins i tot penals que es puguen derivar d’esta actuació són difícils d’avaluar.
El Mural traça els antecedents, dibuixa el present i dissenya el futur d’una nova RTV. Per eixa raó hem donat veu als treballadors, als jupetins rojos, al comité d’empresa, als ciutadans, als professionals que han creat la Mesa Sectorial de l’Audiovisual Valencià (MESAV), a juristes, a tots els grups polítics amb representació parlamentària, a institucions com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua o el Consell Valencià de Cultura, a la comissió promotora de la ILP i a un directiu imputat pel cas Gürtel… Perquè la història de RTVV és una muntanya russa de manipulacions, balafiament dels diners públics, casos d’assetjament sexual, acomiadaments, vulneració de drets fonamentals, demandes, sentències, insubmissió al mandat de la justícia i finalment, un colp d’estat mediàtic. Més d’una trentena de veus pinten el Mural de RTVV mirant cap a un futur on serà necessari un pacte civil i polític que vaja més enllà de les majories electorals. Comença el reset.

Ací teniu l'àudio:

m.ivoox.com/3690313

Renaix de les cendres el cant del meu poble. #RTVV

Imatge esborronadora de fa un any a la Plaça de la Mare de Déu de València. És el final de la primera manifestació multitudinària del poble valencià negant-se al tancament de RTVV després de l'anunci fet per Fabra tres dies abans. Seixanta mil veus digueren que RTVV no s'havia d'apagar. Era profundament emotiu veure un públic transversal, unit per una mateixa causa. Diverses generacions, diversos col.lectius, entitats, associacions, treballadors de TV3 de Canal Sur, de Tele Madrid, de la TV japonesa, de la grega...
Des de l'escenari albiràvem banderes amb la franja blava i sense ella, muixerangues, pancartes amb Babalà, sindicats, polítics, universitats, casals fallers, músics, actors, mestres, pares, fills, iaios, Escola Valenciana, plataformes per la llengua, gent enfurismada, gent indignada, llàgrimes, coratge, lluita... 
Aquella rotunda expressió popular (que també es va dur a terme a Alacant i a Castelló) no haguera estat el mateix sense la banda sonora de molts músics valencians que van acudir a la crida de Borja Penalba. Ell va gestar la gran pensada de fer un concert a peu de la manifestació, davant del Palau de la Generalitat, enfront de la catedral i de la Basílica de la Mare de Déu. En poc més de 24 hores ho va organitzar i ens va embolicar en l'aventura a uns quants. Intel.ligència emocional?
Gràcies a Lluís Planes Mestre, a Vicent Sengermés Blasco, a Metrònom Bureo, Luis Oscar Garcia, a l'Ajuntament de Real de Montroi... Vam poder disposar d'un escenari, de so, d'il.luminació, i d'alimentació elèctrica. 24 hores per muntar i desmuntar, per trobar complicitats i fer realitat el desig de posar-li música a una ignomínia i a un afany de poder-ho tot per canviar-ho tot. Precisament els sectors més crítics amb RTVV i aquells que havien sigut invisibilitzats i menystinguts en la tele i en la ràdio durant massa anys són els que més decisió van mostrar per reivindicar allò que és nostre.
Gràcies al comboi i la generositat d'Arthur Caravan, Atupa, MALNOM, Feliu Ventura, Grup Carraixet, Andreu Valor Cantautor, Tomàs de los Santos, AlTall, i tantíssims altres que ara fugen de la meua memòria... I d'actors com Rosanna Pastor, Ferran Gadea, Francesc Anyó Ferrer... Vam poder cantar, ballar i llançar la nostra ràbia amb l'emoció de la música.
Gràcies Borja! per aquells intensons moments de lluita. Per la teua capacitat de convocatòria, per fer renàixer de les cendres el cant del nostre poble.
Un any més tard... ‪#‎Seguim‬

Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Bona companyia de diumenge

22 anys damunt l'escenari: Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries és un grup de folklore de les Terres de l'Ebre, creat l'any 1992. Cantadors i contadors d'històries. 'La música tradicional és popular si la fem nostra'. Eixa és la seua màxima. Malgrat que són coneguts pel nom dels seus tres primers components, Quico el Célio (Arturo Gaya Iglesias), el Noi (Quique Pedret), el Mut de Ferreries (Jordi Fusté), actualment el grup l'integren 3 membres més: Jaume Matamoros (Josep Lanau), lo sinyor Bertomeu (Sergi Molina) i Vicent Ferrer (Quique Pellicer).
Aquest singular grup tortosí ha fet una gran varietat d'espectacles i concerts al llarg de la seua trajectòria musical, de gran èxit pertot arreu gràcies a l'alta comicitat de la interpretació de les seues obres, combinada amb un alt compromís social i d'estima a la terra. Han fet un disc antològic dels seus 20 anys i estic desitjant escoltar "Gràcies Ovidi' on Arturo Gaya (veu), Paco Prieto (guitarra) i Kike Pellicer (contrabaix) li reten homenatge al creador alcoià. 'Gràcies, Ovidi' es també un CD editat per Discmedi en el qual col.laboren Miquel Gil, Pep Gimeno "Botifarra", Pepet i marieta o el mateix Toti Soler que toca la guitarra en dos temes inèdits. Un treball que es va presentar al Teatre Micalet fa uns dies com a pròleg de les activitats previstes durant el 2015 amb motiu dels 20 anys de vacances de l'Ovidi. Jo no vaig poder ser-hi però per alleugerir la tristesa m'hauré de conformar escoltant l'entrevista de Ràdio Vilablareix a aquesta bona gent de les Terres de l'Ebre. La millor companyia per a un diumenge de vesprada.

El Temps del LLop

D'on ha eixit Carles Chiner? Es preguntaven molts a l'eixida del Teatre Micalet... Doncs aquest xic, amb un aspecte físic que li té un aire a Springsteen, porta uns quants grapats d'anys fent música en solitari i com l'Home Fòssil. Aquesta nit ens ha deixat bocabadats. Damunt l'escenari ha desplegat una tècnica vocal crescuda de mil registres diferents. Assisitir al concert de l' òpera prima del seu nou projecte 'Gener' i descobrir que el directe supera amb escreix un disc que ja és per ell mateix ben compacte, El Temps del Llop, ha sigut nodridor. Ella és la protagonista: la ciutat de València i el no riu que la travessa, riu sec, riu vell, riu avall... La infantesa, la covardia i la valentia i l'estat de les coses: 'No tenim treball, no tenim futur, no tenim diners... Som un poble del sud'. Confluència de la música d’arrel americana, la cançó mediterrània, el pop somniador i sofisticat i la ràbia de l’esperit punk. Dins de l'eclèctic mapa de coordenades, les onze cançons d’ El Temps del Llop (el publica el segell Més de Mil) ens obliguen a emprendre un viatge a través de l’esperança i la desesperació, l’amor i la mort, la lluita i l’acceptació. Un acte de migració espiritual, un intent de mudar la dolorida pell valenciana -insensibil·litzada ja a base de colps i morats- per una nova pell més sensible. El Micalet estava ple. El públic en èxtasi ( i no us exagere gens ni miqueta) per la corprenedora qualitat-sensibilitat-rigorositat del concert. Carles Chiner Terrasa ha parlat per al programa de ràdio El Mural - d'Escola Valenciana- uns minuts abans d'eixir a escena. El meu -seu- ofici és complaure al vent. Un tema dedicat als creadors de cultura que han de treure endavant els projectes amb el seu esforç. Propostes invisibles per a les institucions valencianes que haurien de donar-los suport. Gràcies a espais com el Micalet o mecenes que fan de paracaigudes com Lluís Planes Mestre és possible gaudir de l'energia que encomanen treballs com aquests. Carles ha donat forma al seu directe en format elèctric acompanyat del baixista Pasqual Rodrigo (ex Homefòssil), els multiinstrumentistes César Castillo (ex Ratolines) i Vicent Todolí (Sanguinelli, Oranges) i el bateria Enric Alepuz (ex Castlevanians, Tortel). El periodista Hèctor Serra ha destriat, una per una, la pell de cada cançó del Temps del llop en aquest article publicat a la Revista Tres deu. Després de llegir-lo, jo no tinc res més a dir: http://www.tresdeu.com/2014/10/gener-natiu-nomada.html Oh sí! que l'escolteu! Us deixe amb la ciutat dormida. Bona nit... o Bon dia... http://mesdemil.bandcamp.com/track/gener-ciutat-dormida