Què ens passa valencians

El viatge per la llengua continua. El 25 d'abril, quan el mal ens va arribar des d'Almansa fa 307 anys, es va estrenar a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània el documental 'Què ens passa valencians'. Després del treball 'Són bojos aquests catalans', l'Alina Moser Dubbel ha fet carretera arreu del País Valencià prenent el pols de la gent dels pobles i no ha defallit en l'intent. Aquesta segona 'road movie' dirigida per David Valls palesa que malgrat el genocidi lingüístic, executat des de fa segles al nostre territori, hi ha un sector molt important que segueix viu en la resistència i en la construcció. Un miracle? No. Constància i resiliència. Per tal d'avançar en aquest camí hostil, cal espolsar-se els prejudicis i complexos que arrosseguem del passat i que suposen una càrrega molt pesant. Hem de treure'ns del damunt tota la motxilla de 'valencianofòbia' que ens ofega (Ferran Suay dixit) i mantindre una actitud activa i esperançadora. Pel present i pel futur dels nostres fills.

Meteor

Un meteor ha impactat amb tota la seua potència al meu twitter. El responsable és Joel Gilabert

Costa, company de Mark Dasousa com a tècnic d' ATOMIC STUDIO i músic del grup Solar. Joel és també el bateria del grup valencià Meteor, que va caure al planeta terra fa un parell d'anys amb una proposta hard-rock dels 80. Són de La Marina. Entre Pedreguer i Dénia. Un tros del nostre mapa que és una mena de reserva índia on trobem propostes ben singulars com ara Mox Nox o Smoking Soul's. Meteor el conformen joves d'entre 21 i 25 anys amb molta música escoltada. Ara estan en la fase d'actualitzar-se per veure fins on poden arribar com a músics. Van obviar tot el que havien fet i començaren de nou. Treballen en la recta final d'un disc (podeu col.laborar al seu Verkami). El treball anomenat 'Allò que som' es presentarà a meitat del mes de maig i vol simbolitzar el canvi, anar un poc més enllà, en el seu cas com a músics. Un pensament extrapolable a la realitat social que vivim. Ho expliquen en la crònica de la Revista Tres deu.
Ací teniu la mostra, un dels fruits de l'esforç que la banda està fent per aportar la seua visió de rock alternatiu al circuit musical valencià que, sense cap dubte, cada dia està més fort. 'Ni un sol segon' és el tema que teniu a l'enllaç. A mi m'evoca el so grunge dels inics dels 90 a Seatle: Mudhoney, Nirvana, Pearl Jam, Sound Garden. Gaudiu!. 

Homenatge a T

Vinc del Teatre el Micalet completament aborronada de la bellesa poètica que ens ofereix La Dependent Cia. de Teatre en HOMENATGE A T. Una obra que ens conta a través d'un home xiquet -el mateix Ovidi Montllor- la història de Teresa Mora (eixuta en el primer mos, però dolça en confitura). De Teresa en parlava mon pare. Li deien Teresa la loca (segons conta l'Ovidi en la cançó, un bombardeig la tornà boja). Eixa melodia mítica de l'autor alcoià 'Homenatge a Teresa' és el

leitmotiv per a la música en directe d'un espectacle multidisciplinari amb text de Jordi Botella que ens mostra un ventall riquíssim de mots molt alcoians que estan en perill d'extinció o en desús. La proposta visual ens trasllada als carrers alcoians de la postguerra, als ponts i barrancs, als edificis històrics com l'hospital sueco-noruec que tant va fer pels republicans. L'actriu Rosanna Espinós es posa en la pell de Teresa. Una dona lliure que fou la mestra més volguda dels infants i que provocava la riota dels més grans. Ella donava via lliure a les inhibicions atenallades per una societat franquista reprimida. D'origen humil, va morir a un barracó als afores d'Alcoi. Pep Sellés és l'Ovidi. Amb el seu posat digne i honest, amb la seua veu poderosa, sense estridències... La música original és de Moisès Olcina amb registres contemporanis i de jazz on apareix i desapareix el valset de Teresa. Gràcies a Joanfra Rozalén per seguir en la bretxa del teatre i tindre el coratge de fer produccions d'aquesta mena. El Micalet estava de gom a gom i hem aplaudit amb devoció. HOMENATGE A T hauria de rodar per Catalunya i per les Balears. La professionalitat I el bon ofici de La Dependent no és debades. Té la saó de la tradició teatral conreada, entre d'altres, per Juli Mira, Pep Cortés i el mateix Ovidi en la llegendària companyia 'La Cassola'.
Estic a casa amb l'emoció enganxada a la pell. Recordant paraules (aiguasal, companatge...) sabors ( les saladures de la moixama o de la tonyina) olors (de la carrasca i de la terra humida de la serra) i paisatges de la meua infantesa alcoiana (costeres, ponts i barrancs)
'Com un record d'infantesa
Sempre recordaré
a la Teresa
ballant el vals'.