dimarts, 18 de desembre de 2012

CARTA A RÀDIO NOU


Dedicada als periodistes, tècnics, productors, administratius... A tots els treballadors de la ràdio que s'han estimat la casa i han cregut en el somni d'un mitjà públic, en valencià i de qualitat. Dedicada sobretot als nostres oients.

Estimada ràdio:

T'escric aquestes lletres perquè ha arribat el moment, mil vegades anunciat, de la nostra separació forçosa. Ens hem sigut fidels, en les alegries i en les penes. Ens hem estimat i respectat, per damunt de les nostres possibilitats, tots els dies de les nostres vides durant 23 anys.

Recordes quan ens coneguérem? Era setembre del 1989. Jo portava el títol de periodista davall del braç. Tu estaves preciosa vestida amb el disseny exclusiu de la Llei de creació del 1984. Anaves mudada com un margalló amb els principis bàsics d'objectivitat i respecte al pluralisme polític i cultural. Em vas enlluernar... De seguida férem bona lliga i, confiades, encetàrem un camí que era verge. Ens meravellava contar les notícies del món en la llengua materna, recitar poesia o escoltar música en valencià. Crec, sincerament, que hem contribuït perquè el valencià arribe a la població amb més naturalitat.

Te'n recordes dels inicis quan eixíem juntes amb la unitat mòbil? La de vegades que, després d'una connexió, ens han preguntat: "açò quan eixirà per la tele?" i tu, mirant-me de reüll responies: "no sóc la tele, sóc Ràdio Nou". T'ho prenies amb bon humor però el ben cert és que has sigut la germana menuda i invisible de Canal 9.  Els qui t'han gestionat, no han sabut apreciar la teua immensa personalitat. Ets màgica. Et conec per dins i encara em pregunte com t'ho fas per arribar a tots els racons, a través de les ones, i ser tan immediata.

La taula de mescles era i és el teu pont de comandament. Primer treballaves amb els plats on sonaven els vinils, amb els magnetòfons Revox que rodaven com les aspes d'un molí de vent, i amb aquells artefactes, que es deien cartutxos, i que emetien falques de publicitat en bucle. El teu pas de l'analògic al digital fou una revolució que et va dur a explorar el so amb l'ajuda dels tècnics: els autèntics directors de la simfonia sonora. I a tu, coqueta, t'encisava que tinguérem cura de la teua posada en escena.

Ets pròxima i per això no et va agradar gens que informaren al detall dels successos de la primavera àrab al Caire i que, en canvi, ignoraren  la primavera valenciana que esclatava quatre carrers més amunt i que afectava els nostres veïns. El pecat no és teu, sinó d'aquells que t'han gestionat i que han sigut més papistes que el Papa. Una gestió que, especialment en els darrers 15 anys, ha sigut ideològica i no professional, partidista i no pública. Així, han anat despullant-te, peça a peça, del teu bonic (i necessari) disseny inicial.

23 anys és tota una vida... Quantes voltes m'has encés el pilot roig de l'estudi? Quantes hores haurem estat en l'aire? Has viscut algunes gotes fredes. En eixes llargues nits et mostraves segura i útil complint amb la teua raó de ser: el servei públic.

En l'etapa que compartírem els informatius no et pogueres resistir a traure el morro del micròfon per la finestra de l'estudi i mostrar als oients la sorollosa perolada en contra de la guerra de l'Iraq.

M'agradaves quan et vesties de gala orgullosa de viure la diada dels valencians; quan amb roba informal, li donaves veu als nostres escriptors, passejaves pels nostres pobles i comarques o recuperaves expressions en desús de la nostra llengua.

T'he vist feliç enfundada en uns vaquers ballant al ritme de la música dels nostres creadors. Durant sis anys, vas ser l'escenari (per primera vegada en la història de RTVV) on van actuar en directe 350 músics valencians. Però de nou, l'ombra dels controladors, ensombriren el teu rostre. Algú no volia que tocaren els Obrint Pas. Vas respirar fons i no vas callar. Ells són un referent musical indiscutible... I aquell dia feren un acústic inoblidable.

Has suportat tantes inconveniències i tantes manipulacions... No obstant això, sempre has sabut trobar el badall per on es colava la llum. Hi ha alguns que es pensen que són més llestos que tu, però has de tindre present que hi ha una cosa que es diu dignitat i que tu mai has perdut, perquè saps que sense ella, no som res.

Em preocupes, amiga i companya, perquè no sé com et vestiran a partir d'ara. Davant la indignació, la ràbia i la tristesa, pensa en tot moment el que hem aconseguit juntes i t'eixirà, sense voler, el somriure. Jo, com deia l'Ovidi, no me'n vaig, sóc qui torna. Faré vacances.

Un bes sonor,
Amàlia.  

26 comentaris:

Nelo ha dit...

Per uns minuts m'has fet traslladar-me als estudis de Blasco Ibáñez i he escoltat la teua veu, carregada de sentiments, en cada una de les paraules d'esta emotiva dedicatòria. Gràcies pel treball, per la professionalitat, per l'esforç i la valentia, pel compromís i el saber fer. Hui admire a Amàlia Garrigós.

carlese ha dit...

Sola etc puc dir gràcies amiga, pero l'amor q has demostrat pel teu treball, per la teua lluita i compromís pero lo púbic, pero les hores q hem pugut escoltar-te amb eixe meravellós valencia q parles, pero l'esfoç diari a eixa radio q malauradament maí ha arrivat a ser de tots valencians/mes. Gràcies per tantes hores q he pugut gaudir de la música en la meua llengua. Gràcies pero no arrosegar-te maí. Tot aixó es difícil d'oblidar. Foça i coratge¡¡¡

Bea Ponce ha dit...

Esta ràdio ha sigut tot açò gràcies a tú i a persones com tú, que creien de veres en allò que estaven fent.Ha sigut un plaer treballar al teu costat, a pesar dels 170 quilòmetres de distància.

Julià Álvaro ha dit...

Un escrit preciós. Ser víctima dels miserables és un honor. La gent que se'n va no cal que es pregunte per què. Està clar, us en aneu per bons, simplement per ser una pedra en l'engranatge pervers d'un grapat de miserables que des de fa anys (mal)manen RTVV. La qüestió és per què es queden la immensa majoria dels que es queden. Són ells els que s'han de preguntar el per què i, segurament, la resposta no els agradarà. Què vols d'una casa dirigida per la persona que li portava la propaganda a Francisco Camps? Nuria Romeral li diuen, no? Quan ja ningú se'n recorde de la Romeral, quan siga un nom perdut en la llista de gentola que s'ha dedicat a la feina bruta d'aquests anys de plom, quan no siga més que això, el teu nom, Amàlia Garrigós, i el de molts altres companys avui acomiadats, seguiran sent una referencia i tornareu al llavis de la gent amb aquell somriure còmplice d'haver compartit una emoció... I quede clara una cosa, la festa no s'ha acabat, torturaran la ràdio pública però no morirà i sereu vosaltres qui, més prompte que tard, tornareu a donar-li veu.

Hermini Lozano ha dit...

Estimada Amàlia, subscric lletra per lletra la teua carta. Perquè jo també he viscut amb tu i amb molts altres companys totes les vivències que relates. Perquè hem assistit junts al naixement de Canal Nou, a qui la seua germana major li furtà el nom just quan la ràdio ja donava les primeres passetes. Perquè hem tingut la immensa sort de fer de la nostra feina una passió. Perquè la ràdio ha estat una part importantíssima en la nostra vida i no sols la laboral. Perquè la il·lusió amb la que hem viscut la nostra professió ens ha unit i ens ha permés ser amics. Perquè hem demostrat que la ràdio pública en valencià és possible i necessària.
23 anys després li han assestat un colp mortal, no és el primer però sí el més salvatge. La profecia s'ha acomplit i he vist com la ràdio se buidaba dels companys que li han donat vida agranats per un ERO injust i injustificable. I enmig de la desolació me comuniquen que jo no estic afectat. Impossible no estar-ho, tinc més en comú amb els que vos n'aneu que amb els que es queden. Sóc un dels "afortunats" que s'han salvat de la crema però no estic feliç perque en unes poques hores he vist com la tristesa i la desil·lusió han omplit el buit que deixeu.
Espere impacient que torneu de les vacances. Una forta abraçada per a tots.

Ricardo Errante ha dit...

Gràcies pel vostre treball durant aquests anys. Avui aqueixa empresa no es mereix a professionals com vosaltres, segur que el futur està esperant i la ràdio tornarà a expandir les veus dels quals veritablement creuen en ella. Els que ara estan, ni sabran gestionar-la (excusa del ERO), ni la faran rendible, ni saben el que significa la responsabilitat del càrrec que ocupen, en aquest cas del que s'aprofiten.

Marta Estrelles ha dit...

Han sigut moltes entrevistes i moltes col·laboracions les que hem tingut el luxe de compartir amb tu des de Bromera. Gràcies per la professionalitat que ens has regalat des dels estudis de Ràdio 9 durant tots aquests anys. La teua aposta per la cultura en valencià ha sigut sempre un luxe. Sense dubte, pots deixar la ràdio amb la màxima dignitat. Això sí, estem convençuts que tornarem a escoltar la teua veu viatjant a través de les ones. Molts ànims i una abraçada forta fortíssima.

Francesc (lacasacalba.org) ha dit...

Moltes gràcies Amàlia pel suport i amistat que ens han brindat durant aquestos anys als qui treballem per la cultura valenciana. Agraïts de tot cor. Francesc, lacasacalba.org.

Julià Engo i Fresneda ha dit...

Moltes gràcies Amàlia, i tota la resta de companys, per ferde Ràdio9, malgrat tot, una finestra oberta al món en valencià.
Molts ànims en aquesta nova etapa de la vostra vida.

Una abraçada.
@juliaengo

Innovapablo ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Xavikun ha dit...

Amàlia, te'n vas amb el cap molt alt. Només puc felicitar-te per la teua etapa anterior i esperar que la pròxima siga molt millor encara.
Una abraçada pròxima.
Xavi Mínguez

Pablo Coderch ha dit...

Hola Amalia, sóc Pablo Coderch, vaig compartir un estiu de pràctiques en R9 Alacant allà pel 2010 i vaig tindre el plaer de fer alguna coseta per a Alta Fidelitat.
Reconec que em va saber molt greu assabentar-me que un programa com el vostre anava a desaparèixer, però em quede amb tot el que em vaig ensenyar de vosaltres.
Em vau fer vorer una cosa tan important com que parlar de cultura a la ràdio, de manera professional i en valencià era possible.
Vaig compartir 3 mesos amb grans mentors radiofònics com Bea, Ruben, Kety, Paco Antón i molts més que van ajudar a que poguera sentir-me un poc més periodista. Són temps difícils per a la nostra professió, però la passió que ens mou és una cosa que mai podran llevar-nos.

Salutacions i una forta abraçada!

Velesevents ha dit...

El bons temps tornaran, entre tots ho farem possible, de fet mai hem deixat de treballar per mantenir la dignitat del nostre poble, cadascú des de la sua xicoteta parcel·la, i ara, quan sembla que estem en els pitjors moments és quan podem vore, finalment, la llum. Ara bé, espere que hajam aprés la lliçò i que mai més tornem a renunciar a la nostra identitat, principis i a tantes altres coses a canvi de res, com ha quedat demostrat estos darrer anys. Començarem renunciant a unes paraules i hem acabat amb tot l'entramat públic que tants esforços de vàries generacions ha costat bastir. Ànim a tots els acomiadats de Ràdio 9, us necessitem en altres espais de comunicació.

yo, la reina roja ha dit...

Ànim, Amàlia. El teu text es conmovedor i la realitat molt cruda. Un abraç fortíssim.
Carolina

Jesús ha dit...

Moltes gràcies Amàlia, pels serveis prestats i per l'etern coratge de fer front a la tempesta. El País i la llengua tard o d'hora et reconeixeran el treball.

Nomadic Knight ha dit...

Amàlia, aquesta preciosa carta no és més que altra mostra de la teua professionalitat i saber.

De jovenet vaig començar escoltante a Ràdio 9, m'agradaven els teus programes i m'agradava la teua véu i forma de conduir...

Més tard, durant la carrera, vaig tindre el plaer de compartir tants matins de diumenge amb tu a les tertúlies de "Un fum de coses", "La Calaixera" i "De nou és cap de setmana".... vaig poder connectar en directe amb tu des d'allà on estava... sé que t'anirà bé, és una llàstima el que t'han fet, els valencians si mereixem professionals com tu... no et preocupes. Refarem la desfeta. Aconseguirem refer el nostre País. I gent tan valuosa com tu serà de nou al lloc on ha d'estar, difundint amb la teua véu i professionalitat les informacions, entreteniment, música i cultura dels valencians. Una abraçada forta des de Manila, també exiliat com pots vore...

Anònim ha dit...

Savia que eres tu, quan anava llegint, molt abans de vore la firma. Una abraçada molt forta. Ja saps que ho entenc.

Merxe

Luis Ortega jr ha dit...


gràcies, gràcies i gràcies. i molt d'ànim

Anònim ha dit...

Amàlia que sàpies que tens el reconeixement d'algunes persones a les quals des del teu programa nocturn -entre 1992 i 1995- vas ajudar a difondre la situació d'alguns immigrants acollits a "València Acull". El nostre reconeixement i la nostra solidaritat en aquests moments en què alguns bons professionals, com tu, de Radi i Canal 9, esteu patint un ERO per la ineptitud, la venjança o el nepotisme dels "gestors?" del Partit Popular.
Salutacions de Lassine Karamoko, Jean, Wamba, Lo-Cheik, Dam, Aziz-al-Kanun i meves.

Rosa ha dit...

Senzillament preciós.Eres gran i el temps ho posarà tot al seu lloc.

Daniel C. ha dit...

Fa dies que he decidit deixar de llegir la premsa i el twitter -frenèticament, com ho he fet sempre, perquè la crisi i la ignomínia m'abaten. Des d'ahir estic molt trist, m'arribà la notícia, i li volia enviar un missatge anònim, de suport, de ràbia, però l'abatiment m'aconsellà d'ajornar-ho. Ella fa anys que m'acompanya, que m'encisa amb la seua veu i aquella prosòdia tan seua, que obria una escletxa de llum entre tanta misèria com hi ha a la que fou sa casa, la nostra, reduïda ara sí, a una gran merda.

alta-fidelitat ha dit...

Gràcies per la força de les vostres paraules i per l´esperança que hi ha en elles... Som resistents i capaços... Ara patim el dolor. El dolor de la crisàlide transformant-se en papallona, sense saber encara com d´alt volarà...

vigilant ha dit...

Gràcies, Amàlia, pel que has fet durant 23 anys i per la teua dignitat de hui. I coratge i ànim per als teus projectes de futur, que segur que reeixiran per continuar aprofitant a tots els que ens estimem la nostra llengua.

Anònim ha dit...

Gràcies, Amàlia, pel teu treball i la teua dignitat ara i sempre. És realment lamentable per al poble valencià aquestos governants que estem tenim els últims 15 anys, que desgovernen per als valencians i governen per als amics de Madrid, Zurich o Miami i estan desmantelant tot el que vertaderament paga la pega i ha costat tants anys d'aconseguir. Molta força i espere poder sertir-te molt prompte des de qualsevol mitjà.

batà ha dit...

Hola Amàlia.
Els bataners estem tristos. A dins l'estudi hem compartit moments màgics. Les teues entrevistes sempre tenien un punt delicat, el punt que li sabies donar amb la sensibilitat pròpia d'algu que escolta i que sap el que es diu.
Moltes salutacions i de segur que ens tornarem a veure.
Besetes bataners i marcelians.

oscar ha dit...

Amàlia, m'agradaria donar-te les gràcies pel teu treball i compromís en nom dels músics que us hem visitat. Aquest és un nou episodi de les barbàriques polítiques culturals que ens toca patir, difícils d'explicar a gent d'altres indrets més assortats.
una abraçada, sort i salut!