dissabte, 28 de gener de 2017

Rosa Solbes. La periodista insurgent amb ulleres violeta

Insurgent és un adjectiu que assenyala a qui es subleva, a qui es revolta, a qui s’alça a favor d’una causa. Un mot que sol utilitzar-se com a sinònim de rebel per a fer referència a qui manifesta rebuig a l’autoritat. I això és el que va ocórrer amb un bon grapat de xics i xiques, joves periodistes valencians en la dècada dels 70 i 80 del segle passat que feren una insurrecció pacífica, però combativa, en el món de la informació des d’alguns diaris on es feia el seguiment de les notícies amb passió; escrites ‘artesanalment’ amb màquines d’escriure en redaccions sorolloses on es podia beure i fumar i on s'enviaven les cròniques de carrer dictant-les des de la primera cabina telefònica que hi trobaven. Temps en què la societat valenciana era una nounada que aprenia què era allò de la nouvinguda democràcia. Parafrasejant el filòsof italià, Antonio Gramsci, el que passava aleshores és que ‘el vell món moria i el nou encara no havia aparegut del tot i d’eixos clarobscurs de la història sorgien els monstres del feixisme.’ Efectivament, hi havia molts, massa (i encara hui hi són amb altres vestimentes), aquells que no acabaven de pair la vigència del dret a la informació, entesa com una pràctica on s’havia de relatar la realitat des de totes les òptiques i no només des d’una. A molts els costava déu i ajuda empassar-se una nova criatura que havia de nàixer de la Carta Magna: la llibertat d’expressió. La informació i l’opinió esdevenien drets fonamentals, però no s’acceptava que hi haguera corrents de pensament crítics, divergents, disconformes o discrepants amb el mètode únic, uniforme i autoritari que s’entestaven a mantindre, tossudament i amb violència, des de les velles estructures del franquisme. Clar, el franquisme engloba 40 anys; quatre dècades sense cap contrapoder ni control democràtic. La Transició no acabava de trencar aquelles pràctiques dictatorials i el periodisme era una pota fonamental per bastir i visibilitzar el pas a la llibertat. Un grup d’informadors insurrectes feren el que Ryszard Kapuscinski definia com a periodisme: ‘un treball que no consisteix a xafar les paneroles sinó a encendre el llum per tal que la gent veja com corren a amagar-se’. Elles i ells destapaven el feixisme opressor, que en el cas valencià es manifestava a les braves i sense embuts per l’anomenada Batalla de València, davant la passivitat governativa. Precisament, és també en la lluita entre eixos dos mons, el vell i el nou, quan naixia una insurgència inèdita en el periodisme valencià on cal destacar i ressaltar el paper que hi tingueren les dones. La visió de gènere, el feminisme, les reivindicacions d’igualtat que començaven a aflorar estaven interioritzades per joves com Rosa Solbes, Emilia Bolinches o Pilar López. Més tard, altres també agafaren la flama del peveter feminista.


Eren uns temps on tot estava per fer (com ara) però on tot era possible. L’esperança és el motor que engega l’acció (i la vida) i llavors hi havia molta confiança en el futur. Quan Rosa Solbes li va comunicar a son pare que volia ser periodista, ell, un home represaliat per les seues conviccions republicanes, li va voler llevar la idea del cap advertint-la que poc periodisme podia fer amb la mordassa. M’imagine a Rosa responent el seu progenitor, -amb l’actitud decidida i el tarannà vital que jo li he conegut durant l’avinentesa en què va fundar i dirigir la primera ràdio pública valenciana- ‘No patisques, pare, les coses canviaran’. Això és justament el que ella va fer: contribuir al canvi de paradigmes narrant com anaven produint-se els fets en la societat i en la política de les acaballes del franquisme i de la llarga Transició valenciana. Temps dels GRAPO, dels atemptats d’ETA i de l’assassinat del jove Miquel Grau mentre clamava l’estatut d’autonomia a Alacant (ciutat que recentment l’ha reconegut amb el nom d’un carrer). 
En la presentació del llibre a la seu d'Intersindical a València
El seu primer cap, el mític J.J Pérez Benlloch, la va enviar a buscar-se la vida quan ella arribà a la redacció de Primera Pàgina amb ‘calcetins blancs’ i va convertir-se en tota una reportera de diaris agosarats que estrenaven un camí amb ‘la llengua solta’ en els temps del ‘sí senyor’; des de publicacions conservadoríssimes com la Hoja del Lunes (dirigida pel pare de l’alcaldessa, Rita Barberà) on ja va començar a esvalotar els homes d'ordre amb els seus articles de contingut feminista; o en publicacions progressistes i valencianistes, però profundament cristianes, com la revista degana en valencià, Saó, on cosignava amb Emília Bolinches textos memorables com aquell titulat (i que trobareu al llibre) ‘Empariues no pogué anar en les llistes’.

Amb J.J Pérez Benlloch, mestre dels mestres del periodisme insurgent
La seua consciència feminista l’ha dut ha escriure diversos treballs amb visió de gènere. El primer fou ‘Dones valencianes entre el poder i el voler’ on analitza la participació femenina en els òrgans de poder i en la política dels primers anys de la democràcia i de l’estatut d’autonomia. El segon, 'Matilde Salvador. Converses amb una escriptora apassionada' (Tàndem Edicions) descriu  una dona valenta, capaç de compondre la primera òpera en valencià, l'any 1943, en un ecosistema, el de la música clàssica, molt masculinitzat. 
L’última obra de la qual Rosa Solbes és autora, publicada fa uns mesos per la Universitat de València, és ‘Maria Cambrils: el despertar del feminismo socialista. Biografía textos y contextos (1877-1939) en col.laboració amb la historiadora Ana Aguado i l’arxiver municipal de Pego, Joan Miquel Almela. Aquest treball té un gran mèrit. En ell se’ns mostra l’herència d’una d’aquelles dones republicanes que tenien discerniment polític i treballaven per la igualtat de gènere entés com un dret fonamental. Maria Cambrils era una dona absolutament negada per la societat franquista i va ser amagada per la pròpia família per por a les represàlies. La recerca de documentació per poder rescatar-la de la memòria no va ser fàcil. En alguns documets que Rosa ha tret de la foscor, Cambrils feia tocs d’atenció als seus companys de partit, que tot i ser d’esquerres, es comportaven també de manera masclista. Una actitud que, ara com ara, encara roman activa.

Amb l'autora, Esperança Costa i la biografiada, Rosa Solbes
Rosa Solbes ha recuperat dones que han fet coses dins d’un món patriarcal que les ofegava. Ella i els seus contemporanis, conformen una baula essencial en la cadena de transmissió de la nostra trencadissa memòria. I així és com  ho percep l’editor i escriptor, Francesc Bayarri, des de l’editorial La companyia austrohongaresa de vapor. Bayarri va proposar a Esperança Costa fer aquesta biografia. L’autora està avesada en matèria d’investigació periodística: El País, Levante, ADN o Canal Nou són alguns dels mitjans on ha treballat i en la Unió de Periodistes va crear la publicació, Periodistes.
Montserrat Roig (una altra dona referent de qui es commeroren els 25 anys del seu traspàs) escrivia: “Recordem perquè algú abans ha recordat. Si hi ha un acte d’amor aquest és la memòria”. Escaients sentències a les quals afegiria que recordar és també un acte de justícia cap aquelles persones que ens han precedit i han obert camins. El llegat més important que ens transmet aquest llibre és el fet de mostrar com Rosa Solbes i els companys de batalles van posar la seua vocació d’informar al servei de la societat, i a més, en el cas de Solbes, amb una clarivident visió de gènere: “no sé en quin moment vaig començar a ser feminista. No fou una decisió premeditada. Vaig pel món amb les ulleres violeta’. Ignore si és deliberat que tant l’autora, com la protagonista de l’obra i la dissenyadora de la coberta, Virginia Contreras, siguen dones. En qualsevol cas, estem davant d’una lectura inspiradora per a les noves generacions d’estudiants que aspìren a fer reporterisme i no han ensumat l’olor a tinta ni escoltat el soroll de les linotípies als tallers dels diaris. Dos elements que a Rosa la van enganxar a l’ofici per sempre i que ara són substituïts per l’asèptic i inabastable món digital.

La biografia té dues parts. La primera contextualitza, en format reportatge, un temps de la història política, social i informativa dels 70 i 80 del segle xx a través de la figura, la vida i la trajectòria de Solbes; i la segona mostra un ric ventall dels seus textos, reportatges, columnes d’opinió, documents inèdits i anècdotes que ajuden a comprendre la realitat valenciana dels darrers 40 anys. El llibre ens absorbeix amb descripcions d’escenes que hui se’ns antoixen inimaginables, com aquella en què la periodista rep una telefonada de govern civil a les dues de la  matinada  avisant-la que van a retirar l’estàtua de Franco de la Plaça de l’Ajuntament (llavors, Plaça del País Valencià). Rosa va botar del llit a corre-cuita i se’n va anar a fer connexions radiofòniques d’aquell fet històric envoltada de feixistes.


Va dirigir el setmanari progressista 'Dos i Dos'; va ser cap de reportatges de 'Valencia Setmanal' i delegada de 'Interviu', 'El Periódico de Cataluña'  i 'Tiempo' en la dècada dels 80; responsable d'informació política, reportatges, suplements i local de 'Diario de Valencia' (una publicació cabdal per a consolidar la democràcia); del 1983 al 1986, va ser cap de programes de Radio Cadena; a continuació va treballar de redactora-presentadora d'informatius a TVE, també ha sigut columnista habitual de El País. Solbes és pionera en el reporterisme insurgent i en la ràdio de temàtica feminista: 'Entre nosotras', en Radio Cadena, esdevingué el primer programa a tot l’estat d’aquestes característiques que després va tindre continuïtat amb 'La otra mitad' de TVE. El 1989 fou la directora fundadora de Canal Nou Ràdio (després rebatejada com a Ràdio Nou). Ha rebut el prestigiós reconeixement dels Premis Vicent Ventura pel seu compromís cívic. Ha format part de les directives de diferents associacions socials i ha presidit la Unió dePeriodistes Valencians. Ella va veure nàixer rtvv i va participar activament en la seua creació i posada en marxa. El destí la va portar 23 anys després, i molt a pesar seu, a ser testimoni directe- com a membre del Consell d’Administració- de l’aprovació unilateral que va fer la majoria absoluta del Partit Popular a les Corts Valencianes de la llei de tancament de rtvv i de la seua apagada el 29 de novembre de 2013. Però eixa seria una altra història per a un altre llibre que es podria encomanar a Esperança Costa, una magnífica professional expulsada del mercat laboral que forma part de la tràgica llista dels 20.000 periodistes que estan en l’atur des de l’any 2008 a tot Espanya. Un drama per a la professió que albira un futur incert si no ens inventem noves formes de treballar en el periodisme i en la comunicació.


Allò que em suggereix la intensa trajectòria de Rosa Solbes és plantejar-me la situació actual de la dona i el periodisme. Les facultats estan a vessar de xiques, en canvi elles són les que més prompte abandonen la professió; les dones omplin les redaccions, però no arriben a llocs de direcció. Segons les dades de l’associació Clásicas y Modernas, un observatori de la desiguatat de gènere en el món de la cultura i el periodisme, només l’11% dels espais directius en mitjans de comunicació estan ocupats per dones i encara resulta més sagnant quan pugem als Consells d’Administració que és on es prenen les grans decisions. Potser si en els equips assessors de les empreses de comunicació hi haguera dones, hi hauria més pedagogia. El llibre, Rosa Solbes. El periodisme insurgent també contribueix a la visió del món amb perspectiva de gènere, formació inexistent en les facultats de periodisme. Només la Universitat Autònoma de Barcelona compta amb un màster de comunicació i gènere únic a Espanya que està tenint una gran demanda. I com a dada, fins i tot La BBC es proposa quotes de gènere al 50% per a l’any 2020: es a dir en tres anys ha d’haver-hi total paritat entre homes i dones en els continguts de la programació i en els càrrecs directius de la corporació britànica. 
És clar que no pot haver cultura igualitària en els continguts (com propugna l’article 26 del capítol II de la LLei d’Igualtat) si no hi ha equilibri en la participació, oportunitats i reconeixement d’un i altre gènere. En eixe sentit, la Unió de Periodistes ha convocat una beca d'investigació amb l'objectiu de crear la primera guia de dones expertes valencianes. Una iniciativa del tot justa i necessària per tal de trencar definitivament amb la minsa presència de més del 50% de la població, que és el percentatge de dones que hi ha a Espanya. Els mitjans tenen una gran responsabilitat en la construcció de l’imaginari col.lectiu i són una ferramenta poderosa en la transformació social, per això cal educar la mirada per a poder elaborar informacions no sexistes.
Jo crec que amb aquesta biografia reconeixem el deute de totes nosaltres amb una de les dones que ens ha precedit. Amb el  treball d’aquesta periodista ens sentim esperonades a continuar conreant eixe camí pensant en nosaltres i en aquelles que ens seguiran.
Gràcies Esperança Costa per deixar-nos constància del pas de Rosa Solbes per la insurgència.