La
gastronomia nadalenca, les cançonetes de Nadal, les estrenes, les innocentades,
les múltiples celebracions festives, els àpats, els regals dels reis, etc.,innocentades,
les múltiples celebracions festives, els àpats, els regals dels reis, etc.,
formen part indissociable de la nostra tradició, de la nostra cultura, de la
nostra personalitat, de la nostra idiosincràsia. Però la globalització
uniformitzadora i anihiladora que, per a desgràcia nostra, ens ha tocat viure,
anorrea les cultures mil·lenàries i substituïx els trets específics dels pobles
que tenen una personalitat diferenciada per altres trets universals que són
clons vulgars i uniformes, idèntics arreu del món. Fem una ullada ràpida a la
gastronomia nadalenca, concretament al sopar de la nit de Nadal i al dinar del
dia de Nadal. La tradició valenciana ha sigut, durant centenars d’anys, la nit
del 24 de desembre –que els valencians sempre hem anomenat nit de Nadal, perquè és la nit en què es
celebra el naixement de Jesucrist i que ara pràcticament tothom anomena amb el
castellaníssim i innecessari Nochebuena– fer un sopar frugal que
només es diferenciava del d’una nit quotidiana pel fet que, per a postres, es
menjava fruita seca, com ara ametles, avellanes, castanyes, bellotes dolces,
figues seques, panses, etc., i, per descomptat, el tradicional panfígol. Era un
sopar lleuger que permetia dormir bé i arribar amb forces i bona cosa de gana al
dinar del dia de Nadal, el típic putxero valencià amb pilotes, que abans
s’anomenaven tarongetes perquè tenen,
aproximadament, la forma i la grandària d’una taronja petita. L’alcoià Josep
Garcia Llopis arreplega en el seu llibre Revoltim la cançoneta següent, que ell
recordava haver sentit en l’Alcoi de primeries del segle xx:
Passen bones festes,
festes de Nadal;
bones tarongetes
i un conill ben gran.
Actualment, a Alcoi, ja no s’usa la denominació tarongeta –tothom en diu pilota–, però els valencians que viuen
al sud de la línia Biar-Busot continuen emprant-la amb normalitat. A Elx, per
exemple, no es diu de cap altra manera.
A
partir dels anys seixanta del segle xx va començar a entrar la televisió en
les nostres llars i els valencians ens vàrem assabentar que en altres punts
d’Espanya –a Madrid, per exemple– la nit de Nadal era costum fer un gran tiberi,
amb angules, gambes, llagostins, percebes, un besuc al forn o mig corder rostit
i, per a postres, dolços a orri. Nosaltres, immediatament, ho vàrem copiar i,
¡hala!, bona fartada per a sopar. I l’endemà, dia de Nadal, com no volem
renunciar a res, ¡això podíem fer!, a menjar-nos l’olla de Nadal amb pilotes, el
torró i tot el que siga menester. I encara sort que el dia 26 de desembre, en
què sempre hem celebrat el segon dia de Nadal i ens hem menjat un bon plat de
canalons fets amb les sobres del putxero, ara ja no és festa i podem anar a
l’ambulatori a buscar ajuda per a combatre l’enfit.
I de
les cançonetes de Nadal ¿què en podem dir? Els valencians, durant anys i anys,
hem cantat les nadales en la nostra llengua. Manuel Sanchis Guarner en va
arreplegar unes quantes que va publicar en el seu Cançoneret de Nadal que, molt
encertadament, ha reeditat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, acompanyat d’un CD amb
tretze nadales nostres interpretades per diversos grups i cantants de la terra.
Fa uns anys el Grup de Danses
Carrascal d’Alcoi va editar el CD titulat L’asguilando. Cançons populars del Nadal
alcoià amb quinze nadales alcoianes. Eixes són les cançonetes que els
valencians hem cantat sempre fins que ens varen ficar en el cap que en lloc de
cantar allò de “a la rum rum, a la rum rum, figues i panses i apagueu la llum”
(també hi ha la variant “a la rum rum, a la rum rum, figues i panses apaguen la
llum”) el que havíem de fer és mirar “cómo beben los peces en el río”, que es
veu que és una cosa d’un nivell intel·lectual més elevat. Però com açò de la
globalització va i ve i no s’entreté, ara, gràcies als mitjans de comunicació i
als altaveus de les grans superfícies, ja no ens interessa si “los peces beben y
vuelven a beber” o si el “chiquirritín está dormidito entre pajas”, ara
l’interés rau en jingle bells, joy to the word, deck the halls, let it snow, up on a housetop, sleigh ride, winter wonderland o here comes Santa Claus, tot amb autèntic
i inequívoc sabor americà, com toca.
De
tota manera, com sé que, afortunadament, encara hi havem uns quants valencians
que estimem profundament les nostres coses, reproduïsc tot seguit la lletra de
Pastoret ¿a on vas?, una cançó de
Nadal genuïnament nostra. Aquesta nadaleta la conec d’Alcoi i la lletra que
aporte correspon a com l’he sentida cantar a persones de la meua família. Vull
aclarir, no obstant això, que la cançó és coneguda, amb variants molt lleugeres,
en diversos llocs de la nostra àrea idiomàtica, com ara Girona, el Pirineu de
Lleida, el Priorat, les Terres de l’Ebre, l’illa de Mallorca i diverses
poblacions valencianes.
Desitge bon profit un molt bon Nadal a tothom.
PASTORET ¿A ON VAS?
Pastoret ¿a on vas?
A la
muntanya, a la muntanya.
Pastoret ¿d’a on véns?
De la
muntanya de vore el temps.
¿Quin
temps fa?
Plou
i neva, plou i neva.
¿Quin
temps fa?
Plou
i neva i nevarà.
Pastorets que en aquella muntanya,
en
aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa
un àngel que els allumenava
i els
encaminava als peus de l’infant.
Pastorets que en aquella muntanya,
en
aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa
un àngel que els allumenava
i els
encaminava als peus de l’infant.
Pastoret ¿què fas?
Feixos de llenya, feixos de llenya.
Pastoret ¿per què?
Per a
calfar-me que fa molt de fred.
¿Vas
molt llunt?
A un
pesebre, a un pesebre.
¿Vas
molt llunt?
A on
el bon Déu ha nascut.
Pastorets que en aquella muntanya,
en
aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa
un àngel que els allumenava
i els
encaminava als peus de l’infant.
Pastorets que en aquella muntanya,
en
aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa
un àngel que els allumenava
i els
encaminava als peus de l’infant.
Pastoret ¿a on vas?
A la
muntanya, a la muntanya.
Pastoret ¿d’a on vens?
De la
muntanya de vore el temps.
¿Quin
temps fa?
Plou
i neva, plou i neva.
¿Quin
temps fa?
Plou
i neva i nevarà.
Pastorets que en aquella muntanya,
en
aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa
un àngel que els allumenava
i els
encaminava als peus de l’infant.
Pastorets que en aquella muntanya,
en
aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa
un àngel que els allumenava
i els
encaminava als peus de l’infant.
Autor de l'article: Eugeni S. Reig, lingüista. Autor dels llibres 'Valencià en perill d'extinció' i 'Les nostres paraules'. Impulsor del butlletí digital de la llengua Infomigjorn.
|
