 |
| Amb Honorat Ros, membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. |
*Durant les huit edicions dels Premis COM no havia vist tants noms de dona com enguany. El paper de la dona en la música en valencià està prou amagat però és important. He compartit cartell amb la pionera Mari Carme Girau dels Setze Jutges. Va rebre recentment la medalla d'or del Parlament de Catalunya. (Serà possible, algun any venidor, un reconeixement institucional així al nostre país de noms com Al Tall o del mateix Ovidi?). He estat també al costat de les grans Eva Dénia i Mara Aranda que justament competien pel mateix guardó en la categoria a millor disc de folk (juntament amb Aljub o Baraca Folk) Difícil disjuntiva per al jurat que finalment es va decantar pel brillant disc Lo testament de Mara Aranda i Solatge.
*Moltes, moltíssimes gràcies al Col.lectiu de Músics i Cantants en Valencià Ovidi Montllor per la seua existència, molt necessària davant el silenci administratiu que portem arrossegant durant massa anys. El que fa el COM és impagable: visibilitza i dignifica el treball dels nostres creadors que a penes tenen presència ni als mitjans de comunicació públics ni tampoc als privats. Malgrat aquesta evidència, l'estat de salut de la música en valencià és excel.lent. La quantitat ingent de creació i de producció d'estils i de gèneres així ho demostra. Si fórem un país normal, no seria menester tindre un COM que potencie la música realitzada en la llengua pròpia tant minoritzada pels qui ens governen. Si visquérem a un país normal, premiaríem els milllors treballs creats pels músics valencians independentment de la llengua en la qual s'expressen. Però encara no hem arribat a acomplir eixa utopia. Seguim avançant cap ella, això sí. El músic Carles Dénia em feia una reflexió molt encertada i ben bonica a propòsit del silenci administratiu que pateix la producció artística a casa nostra. Em deia... "En voler fer-nos desaparéixer, hem creat un exèrcit de gent imaginativa i creadora. En voler ofegar-nos, hem crescut com aquelles plantetes que rebenten les pedres buscant la llum del sol¨. I així hem de seguir, cadascú des de la nostra parcel.la, rebentant les pedres i buscant la llum del sol.*La música té la capacitat extraordinària d'arribar a les emocions més profundes de les persones. Per això és també capaç de fer-nos sentir part d'un col.lectiu que comparteix senyes d'identitat pròpies. Aquesta és la raó per la qual, la música en valencià m'ha seguit allà on he estat davant d'un micròfon dels anys 90 ençà. En qualsevol format de la ràdio: als informatius, al programa intimista Passatge a la nit, per descomptat a l'espai cultural Alta Fidelitat, i sobretot, al programa de cap de setmana El Jardí de les Delícies on em vaig inventar el Musicari, una secció per la qual van passar 350 músics valencians a tocar en viu i en directe per primera vegada en la història de RTVV.
*Caldria preguntar al públic que acudeix als concerts de música en valencià si ho fa per militància o perquè li agrada la música (o ambdues coses). De la mateixa manera, caldria preguntar al públic que té per costum anar només a concerts de grups que s'expressen en castellà ( o en anglés o en francés) si ho fa perquè els agrada la música o motivats per la llengua en la qual s'expressen eixes formacions. La qualitat musical no té res a veure amb l'idioma que s'empra. En eixe aspecte crec que hem d'aprendre a ser més exigents i no ofendre'ns perquè una crítica musical no siga positiva. El fet de cantar en valencià o en castellà no ens assegura ni la qualitat dels arranjaments, ni el virtuosisme dels instrumentistes, ni l'enginy de les lletres. Avançarem i farem una marca sòlida de qualitat musical com més capaços siguem de millorar i de ser crítics.
*Reflexione sobre tot açò, l'endemà de la cerimònia dels Premis COM que són ara mateix insubstituibles i que compten amb un jurat qualificat per tal de valorar l'excel.lencia musical dels nostres creadors. Medite sobre tot açò, quan jo no em considere ni crítica, ni musicòloga, sinó més bé divulgadora, comunicadora, o si voleu, activista cultural, molt especialment de la música.
*Rafa Xambó, fundador del COM i un dels membres del Consell d'Administració de RTVV, anunciava una primícia a l'acte de lliurament dels premis: Tots els integrants d'eixe organisme han signat un document (a iniciativa de Xambó) pel qual es comprometen a que el segon canal de la ràdio autonòmica SÍ RÀDIO emeta un terç de la seua programació musical en valencià. Aquesta notícia, despullada de l'horror viscut pels treballadors despatxats en un expedient de regulació executat amb sadisme, seria una magnífica nova. Vaja per davant el meu respecte cap a la lluita persistent i encoratjadora de Rafa Xambó (qui s'ha deixat la pell a favor dels treballadors en tot el procés de l'ERO). Ell treballa dur amb l'objectiu que la música en valencià tinga una presència prioritària als nostres mitjans. Però els qui hem estat acomiadats de manera arbitrària i ara rebem reconeixements públics pel treball realitzat, no podem deixar de preguntar-nos, amb un nus a la panxa... Què volen aquesta gent? Els mateixos que tiren al carrer als qui ens hem cregut la ràdio útil i de servei públic, recolzen ara iniciatives que van en aquest sentit? Què volen demostrar-nos? Que sense els treballadors que ens crèiem la raó de ser de la nostra RTVV poden acomplir els principis bàsics de l'originària Llei de Creació?. Personalment, m'he passat uns quants anys treballant a contracorrent dels criteris marcats per una direcció partidista i censuradora, i en aquests moments que no hi sóc (que no hi som) fa passos per donar la imatge que una RTVV, amb una plantilla reduïda a 400 treballadors, farà el que no s'ha fet en 24 anys. Si realment hi ha una voluntat sincera de reconduir l'estat comatós de la ràdio i de la tele pública, haurien de comptar amb nosaltres. És de justícia.Podeu veure la cerimònia sencera dels Premis de la música en valencià Ovidi Montllor 2013 en http://9exili.com/
