Rosa Solbes. La periodista insurgent amb ulleres violeta

Insurgent és un adjectiu que assenyala a qui es subleva, a qui es revolta, a qui s’alça a favor d’una causa. Un mot que sol utilitzar-se com a sinònim de rebel per a fer referència a qui manifesta rebuig a l’autoritat. I això és el que va ocórrer amb un bon grapat de xics i xiques, joves periodistes valencians en la dècada dels 70 i 80 del segle passat que feren una insurrecció pacífica, però combativa, en el món de la informació des d’alguns diaris on es feia el seguiment de les notícies amb passió; escrites ‘artesanalment’ amb màquines d’escriure en redaccions sorolloses on es podia beure i fumar i on s'enviaven les cròniques de carrer dictant-les des de la primera cabina telefònica que hi trobaven. Temps en què la societat valenciana era una nounada que aprenia què era allò de la nouvinguda democràcia. Parafrasejant el filòsof italià, Antonio Gramsci, el que passava aleshores és que ‘el vell món moria i el nou encara no havia aparegut del tot i d’eixos clarobscurs de la història sorgien els monstres del feixisme.’ Efectivament, hi havia molts, massa (i encara hui hi són amb altres vestimentes), aquells que no acabaven de pair la vigència del dret a la informació, entesa com una pràctica on s’havia de relatar la realitat des de totes les òptiques i no només des d’una. A molts els costava déu i ajuda empassar-se una nova criatura que havia de nàixer de la Carta Magna: la llibertat d’expressió. La informació i l’opinió esdevenien drets fonamentals, però no s’acceptava que hi haguera corrents de pensament crítics, divergents, disconformes o discrepants amb el mètode únic, uniforme i autoritari que s’entestaven a mantindre, tossudament i amb violència, des de les velles estructures del franquisme. Clar, el franquisme engloba 40 anys; quatre dècades sense cap contrapoder ni control democràtic. La Transició no acabava de trencar aquelles pràctiques dictatorials i el periodisme era una pota fonamental per bastir i visibilitzar el pas a la llibertat. Un grup d’informadors insurrectes feren el que Ryszard Kapuscinski definia com a periodisme: ‘un treball que no consisteix a xafar les paneroles sinó a encendre el llum per tal que la gent veja com corren a amagar-se’. Elles i ells destapaven el feixisme opressor, que en el cas valencià es manifestava a les braves i sense embuts per l’anomenada Batalla de València, davant la passivitat governativa. Precisament, és també en la lluita entre eixos dos mons, el vell i el nou, quan naixia una insurgència inèdita en el periodisme valencià on cal destacar i ressaltar el paper que hi tingueren les dones. La visió de gènere, el feminisme, les reivindicacions d’igualtat que començaven a aflorar estaven interioritzades per joves com Rosa Solbes, Emilia Bolinches o Pilar López. Més tard, altres també agafaren la flama del peveter feminista.

Eren uns temps on tot estava per fer (com ara) però on tot era possible. L’esperança és el motor que engega l’acció (i la vida) i llavors hi havia molta confiança en el futur. Quan Rosa Solbes li va comunicar a son pare que volia ser periodista, ell, un home represaliat per les seues conviccions republicanes, li va voler llevar la idea del cap advertint-la que poc periodisme podia fer amb la mordassa. M’imagine a Rosa responent el seu progenitor, -amb l’actitud decidida i el tarannà vital que jo li he conegut durant l’avinentesa en què va fundar i dirigir la primera ràdio pública valenciana- ‘No patisques, pare, les coses canviaran’. Això és justament el que ella va fer: contribuir al canvi de paradigmes narrant com anaven produint-se els fets en la societat i en la política de les acaballes del franquisme i de la llarga Transició valenciana. Temps dels GRAPO, dels atemptats d’ETA i de l’assassinat del jove Miquel Grau mentre clamava l’estatut d’autonomia a Alacant (ciutat que recentment l’ha reconegut amb el nom d’un carrer). 

En la presentació del llibre a la seu d'Intersindical a València

El seu primer cap, el mític J.J Pérez Benlloch, la va enviar a buscar-se la vida quan ella arribà a la redacció de Primera Pàgina amb ‘calcetins blancs’ i va convertir-se en tota una reportera de diaris agosarats que estrenaven un camí amb ‘la llengua solta’ en els temps del ‘sí senyor’; des de publicacions conservadoríssimes com la Hoja del Lunes (dirigida pel pare de l’alcaldessa, Rita Barberà) on ja va començar a esvalotar els homes d'ordre amb els seus articles de contingut feminista; o en publicacions progressistes i valencianistes, però profundament cristianes, com la revista degana en valencià, Saó, on cosignava amb Emília Bolinches textos memorables com aquell titulat (i que trobareu al llibre) ‘Empariues no pogué anar en les llistes’.

Amb J.J Pérez Benlloch, mestre dels mestres del periodisme insurgent

La seua consciència feminista l’ha dut ha escriure diversos treballs amb visió de gènere. El primer fou ‘Dones valencianes entre el poder i el voler’ on analitza la participació femenina en els òrgans de poder i en la política dels primers anys de la democràcia i de l’estatut d’autonomia. El segon, 'Matilde Salvador. Converses amb una escriptora apassionada' (Tàndem Edicions) descriu  una dona valenta, capaç de compondre la primera òpera en valencià, l'any 1943, en un ecosistema, el de la música clàssica, molt masculinitzat. 
L’última obra de la qual Rosa Solbes és autora, publicada fa uns mesos per la Universitat de València, és ‘Maria Cambrils: el despertar del feminismo socialista. Biografía textos y contextos (1877-1939) en col.laboració amb la historiadora Ana Aguado i l’arxiver municipal de Pego, Joan Miquel Almela. Aquest treball té un gran mèrit. En ell se’ns mostra l’herència d’una d’aquelles dones republicanes que tenien discerniment polític i treballaven per la igualtat de gènere entés com un dret fonamental. Maria Cambrils era una dona absolutament negada per la societat franquista i va ser amagada per la pròpia família per por a les represàlies. La recerca de documentació per poder rescatar-la de la memòria no va ser fàcil. En alguns documets que Rosa ha tret de la foscor, Cambrils feia tocs d’atenció als seus companys de partit, que tot i ser d’esquerres, es comportaven també de manera masclista. Una actitud que, ara com ara, encara roman activa.

Amb l'autora, Esperança Costa i la biografiada, Rosa Solbes

Rosa Solbes ha recuperat dones que han fet coses dins d’un món patriarcal que les ofegava. Ella i els seus contemporanis, conformen una baula essencial en la cadena de transmissió de la nostra trencadissa memòria. I així és com  ho percep l’editor i escriptor, Francesc Bayarri, des de l’editorial La companyia austrohongaresa de vapor. Bayarri va proposar a Esperança Costa fer aquesta biografia. L’autora està avesada en matèria d’investigació periodística: El País, Levante, ADN o Canal Nou són alguns dels mitjans on ha treballat i en la Unió de Periodistes va crear la publicació, Periodistes.

Montserrat Roig (una altra dona referent de qui es commeroren els 25 anys del seu traspàs) escrivia: “Recordem perquè algú abans ha recordat. Si hi ha un acte d’amor aquest és la memòria”. Escaients sentències a les quals afegiria que recordar és també un acte de justícia cap aquelles persones que ens han precedit i han obert camins. El llegat més important que ens transmet aquest llibre és el fet de mostrar com Rosa Solbes i els companys de batalles van posar la seua vocació d’informar al servei de la societat, i a més, en el cas de Solbes, amb una clarivident visió de gènere: “no sé en quin moment vaig començar a ser feminista. No fou una decisió premeditada. Vaig pel món amb les ulleres violeta’. Ignore si és deliberat que tant l’autora, com la protagonista de l’obra i la dissenyadora de la coberta, Virginia Contreras, siguen dones. En qualsevol cas, estem davant d’una lectura inspiradora per a les noves generacions d’estudiants que aspìren a fer reporterisme i no han ensumat l’olor a tinta ni escoltat el soroll de les linotípies als tallers dels diaris. Dos elements que a Rosa la van enganxar a l’ofici per sempre i que ara són substituïts per l’asèptic i inabastable món digital.

La biografia té dues parts. La primera contextualitza, en format reportatge, un temps de la història política, social i informativa dels 70 i 80 del segle xx a través de la figura, la vida i la trajectòria de Solbes; i la segona mostra un ric ventall dels seus textos, reportatges, columnes d’opinió, documents inèdits i anècdotes que ajuden a comprendre la realitat valenciana dels darrers 40 anys. El llibre ens absorbeix amb descripcions d’escenes que hui se’ns antoixen inimaginables, com aquella en què la periodista rep una telefonada de govern civil a les dues de la  matinada  avisant-la que van a retirar l’estàtua de Franco de la Plaça de l’Ajuntament (llavors, Plaça del País Valencià). Rosa va botar del llit a corre-cuita i se’n va anar a fer connexions radiofòniques d’aquell fet històric envoltada de feixistes.

Va dirigir el setmanari progressista 'Dos i Dos'; va ser cap de reportatges de 'Valencia Setmanal' i delegada de 'Interviu', 'El Periódico de Cataluña'  i 'Tiempo' en la dècada dels 80; responsable d'informació política, reportatges, suplements i local de 'Diario de Valencia' (una publicació cabdal per a consolidar la democràcia); del 1983 al 1986, va ser cap de programes de Radio Cadena; a continuació va treballar de redactora-presentadora d'informatius a TVE, també ha sigut columnista habitual de El País. Solbes és pionera en el reporterisme insurgent i en la ràdio de temàtica feminista: 'Entre nosotras', en Radio Cadena, esdevingué el primer programa a tot l’estat d’aquestes característiques que després va tindre continuïtat amb 'La otra mitad' de TVE. El 1989 fou la directora fundadora de Canal Nou Ràdio (després rebatejada com a Ràdio Nou). Ha rebut el prestigiós reconeixement dels Premis Vicent Ventura pel seu compromís cívic. Ha format part de les directives de diferents associacions socials i ha presidit la Unió dePeriodistes Valencians. Ella va veure nàixer rtvv i va participar activament en la seua creació i posada en marxa. El destí la va portar 23 anys després, i molt a pesar seu, a ser testimoni directe- com a membre del Consell d’Administració- de l’aprovació unilateral que va fer la majoria absoluta del Partit Popular a les Corts Valencianes de la llei de tancament de rtvv i de la seua apagada el 29 de novembre de 2013. Però eixa seria una altra història per a un altre llibre que es podria encomanar a Esperança Costa, una magnífica professional expulsada del mercat laboral que forma part de la tràgica llista dels 20.000 periodistes que estan en l’atur des de l’any 2008 a tot Espanya. Un drama per a la professió que albira un futur incert si no ens inventem noves formes de treballar en el periodisme i en la comunicació.

Allò que em suggereix la intensa trajectòria de Rosa Solbes és plantejar-me la situació actual de la dona i el periodisme. Les facultats estan a vessar de xiques, en canvi elles són les que més prompte abandonen la professió; les dones omplin les redaccions, però no arriben a llocs de direcció. Segons les dades de l’associació Clásicas y Modernas, un observatori de la desiguatat de gènere en el món de la cultura i el periodisme, només l’11% dels espais directius en mitjans de comunicació estan ocupats per dones i encara resulta més sagnant quan pugem als Consells d’Administració que és on es prenen les grans decisions. Potser si en els equips assessors de les empreses de comunicació hi haguera dones, hi hauria més pedagogia. El llibre, Rosa Solbes. El periodisme insurgent també contribueix a la visió del món amb perspectiva de gènere, formació inexistent en les facultats de periodisme. Només la Universitat Autònoma de Barcelona compta amb un màster de comunicació i gènere únic a Espanya que està tenint una gran demanda. I com a dada, fins i tot La BBC es proposa quotes de gènere al 50% per a l’any 2020: es a dir en tres anys ha d’haver-hi total paritat entre homes i dones en els continguts de la programació i en els càrrecs directius de la corporació britànica. 
És clar que no pot haver cultura igualitària en els continguts (com propugna l’article 26 del capítol II de la LLei d’Igualtat) si no hi ha equilibri en la participació, oportunitats i reconeixement d’un i altre gènere. En eixe sentit, la Unió de Periodistes ha convocat una beca d'investigació amb l'objectiu de crear la primera guia de dones expertes valencianes. Una iniciativa del tot justa i necessària per tal de trencar definitivament amb la minsa presència de més del 50% de la població, que és el percentatge de dones que hi ha a Espanya. Els mitjans tenen una gran responsabilitat en la construcció de l’imaginari col.lectiu i són una ferramenta poderosa en la transformació social, per això cal educar la mirada per a poder elaborar informacions no sexistes.
Jo crec que amb aquesta biografia reconeixem el deute de totes nosaltres amb una de les dones que ens ha precedit. Amb el  treball d’aquesta periodista ens sentim esperonades a continuar conreant eixe camí pensant en nosaltres i en aquelles que ens seguiran.
Gràcies Esperança Costa per deixar-nos constància del pas de Rosa Solbes per la insurgència.

Clica ací i escoltaràs el podcast de El Mural Ràdio de les dones on participa Rosa Solbes.

Última entrevista a Enric Valor

Fa 17 anys de la mort del mestre de les rondalles, Enric Valor. He rescatat l'àudio amb la darrera entrevista radiofònica (una miqueta accelerada) dos mesos abans de la seua mort (4/11/1999). Data en què va ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat d'Alacant. Deu minuts de conversa telefònica en l'informatiu Ara per Ara que vaig presentar durant un temps. És realment entranyable escoltar l'homenot Valor quan ens explica que ell és com Indurain amb un cor de poques pulsacions. Ací podeu escoltar-lo.

L'àudio dels desitjos

Els peus damunt d'una catifa voladora i al cap un núvol. El meu regal de Nadal entra per l'oïda caminant vers la utopia: il.lustració de la pintora surrealista Corinne Geertsen.
Escolta el podcast

Benvolgut 2017:

Esperem que en cadascun dels 365 dies que estan per vindre ens alcem del llit amb ganes de vida. Es temps de fer recompte i relegar al calaix de l’oblit tot allò que no ens ha fet bé o ens ha perjudicat. No podem començar des de zero, perquè per fer això, hauríem de tornar a nàixer. Portem una motxilla d’experiències: les dolentes ja no les podem evitar, han passat i poden ser útils pel nostre aprenentatge. Les bones les hem de portar com una bandera, sobretot aquelles que ens han fet riure amb altres persones que reien també amb nosaltres.

Enyorem als que ja no estan. Si els estimem, haurem de tindre’ls presents i sentir-los a prop. Deixa’ns atendre a aquelles persones que estan amb tu quan apareixen les puces i piquen fort i tothom fuig del teu costat, i a aquelles que quan romans en silenci, no necessiten omplir-lo.

Planifiquem el guió de la nostra vida, però després ella va per lliure. Si tu pots influir-ne, 2017, podries fer que la democràcia no gaste més maquillatge? Que els tres poders que la sustenten siguen independents els uns dels altres i que la sobirània del poble no siga segrestada? Que la llengua d’Ausiàs March, Enric Valor o Vicent Andrés Estellés es gaste als parcs, cinemes, centres comercials, supermercats, hospitals o qualsevol oficina de l’administració pública? Que la ràdio i televisió valenciana puga nàixer ja d’una vegada amb credibilitat i futur?  Que els valencians rebem menys FLA i més finançament just; que estem connectats amb uns trens de rodalia del segle XXI; que el corredor mediterrani ja és una prioritat real. Que no ens deixem enganyar més amb rescats a entitas financeres i autopistes mesetàries. Que no ens creiem la burra que ens volen vendre quan ens diuen que hi ha més ocupació perquè un empresari pot acomiadar un treballador de mil euros per contractar-ne dos per 500. Voldríem abandonar definitivament el mapa de la corrupció, suborns, i blanqueig de capitals i saber que vivim en un món lliure de violència contra les dones, perquè ens volem vives! Que finalitzen els desnonaments i els talls de llum eléctrica. Que L’IVA cultural passa del del 21% al superreduït del 4% afavorint la creativitat i la inversió en música, arts escèniques, llibres o arts plàstiques. Que l’escalfament global del planeta i el canvi climàtic és real i no hem de defallir demanant mesures que l’aturen malgrat que el nou president nord-americà es posicione qualificant-lo de faula. Mirarem al món, i vorem com Síria i Iraq han iniciat la pau i el fantasma del terrorisme ja no té cap raó de ser perquè hem deixat de vendre’ls armes des d’Occident.

Voldrem vore a la pantalla i escoltar a la ràdio que la mar Mediterrània ha deixat de ser la tomba de milers de persones que fugen dels països en conflicte. Que el patiment dels refugiats no ens resulta indiferent; I que hem substiuit del nostre vocabulari, caritat per solidaritat entre iguals.

2017, Confia en nosaltres, estima’ns, ajuda’ns a fer realitat algun dels nostres somnis, motiva’ns per continuar emocionant-nos amb una abraçada. Et demanem que, fins i tot, en els dies més freds i plujosos del teu calendari ens impulses a mantindre la voluntat de ser bones persones i fer les coses millor.

En el 2017, encén la ràdio des de la teua escola

L'educació és l'arma més poderosa per canviar el món. Esta màxima de Nelson Mandela es desenvolupada, en tota la seua esplendor, per la comunitat educativa La Comarcal de Picassent amb un projecte que potencia el millor de l'alumnat impulsant la curiositat, la creació artistística i l'esperit crític. Ho he pogut comprovar visitant l'escola ubicada a la Partida de Les Canyades en plena natura, entre pinades i tarongers, amb patis sense asfalt on els arbres van vestits amb malles fetes amb punt de ganxo de colors. M'ha tocat la grossa quan he sigut entrevistada, juntament amb el músic Jesús Sàez, (Llum, Polar, Stand by Connection...), per xiquets i xiquetes de secundària en l'emissora que han creat, la Ràdio Comarcal, gràcies a un professorat que s'arromanga per fer conéixer les eines de la creació radiofònica.📻🎤 Estic impressionada pel treball col.laboratiu d'esta cooperativa escolar. Gràcies, Raul Serrador Almudever, per fer-me'n còmplice. Clica ací i escolta el podcast del programa de La Comarcal.

Compartir experiència amb Jesús -que es defineix com un mestre, músic, educador, pedagog i pare i afirma que en ocasions veu genis i que li agrada l'ensenyament com una forma de vida-, ha resultat molt nutritiu. Qui pense en els llibres infantils com a creacions menors, s'equivoca profundament. La mostra le tenim en el seu darrer treball, el llibre-disc farcit de pop i rock, Marieta Ganduleta. 

En la ràdio de La Comarcal de Picassent.

La professora GemmaLluch afirma que les històries viuen entre nosaltres des del principi de la humanitat. Els éssers humans sempre les hem contades a la família, als amics, als veïns o fins i tot als desconeguts. Amb elles, teníem notícies de terres llunyanes, sabíem per què una tempesta havia acabat amb la collita de tot un any o ens explicaven per què una persona estimada havia mort. L’experiència es converteix en paraula i la paraula, a força de repetir-la, forma una tradició. Una tradició narrativa que ens ha ensenyat a parlar. 

Clica ací. Voràs i escoltaràs el podcast de El Mural amb ‘les bones notícies de la Rosa de paper’, realitzat  pels alumnes de La Gavina i La Masia.

La paraula és també memòria, evocació del passat d’aquelles persones que l’han teixit, que l’han construït amb esforç per a nosaltres. Usem la paraula per a transmetre i compartir informació i això ho podem fer com els grans professionals de la comunicació i també com els xiquets a través de Ràdioescola. Un concepte que defineix l’experiència engrescadora d’introduir la ràdio com una eina pedagògica per a transformar i millorar la qualitat educativa. 

Què aporta la ràdio a l’escola en el procés d’aprenentatge dels alumnes? Gemma Lluch assenyala que amb la ràdio els xiquets aprenen a elaborar un guió per a ser dit, a parlar per a una audiència, a adaptar el missatge a les característiques del mitjà radiofònic, desenvolupen codis textuals i sonors per expressar tot allò que volen dir sense l’ajuda de la imatge o la gestualitat.

Clica al podcast de El Mural enregistrat al CEIP Cremona d'Alaquàs.

Escolta ací el podcast de El Mural enregistrat a l’Escola Cervantes de València.

Aprenen que el procés d’escoltar no és passiu, sinó que adopta un paper actiu des del principi perquè han de deduir, només de la paraula oral, tot els significats conceptuals, el context, el sentit global d’allò que escolta. A més, han de dominar el text expositiu, narratiu, argumentatiu i instructiu. Han d’aprendre a respectar l'opinió de l’altre, esperar el seu torn. Han de saber emocionar i comunicar amb sentiments. Vestir cada paraula amb la força d’allò que volen comunicar. Han de poder captivar a qui escolta amb una única arma: la veu, la paraula, el so.

Escolta ací la dramatització d’un conte dels Premis Sambori.

Àudio d’un altre conte del Sambori.

Podcast Sambori.

EscolaValenciana està teixint una xarxa de ràdios escolars. Alba Veryser fa cursos senzills per tal d'ensinistrar els professors en el món de l'audacity. A hores d’ara, més d'una vintena de centres educatius s’han sumat a la iniciativa d’introduir la ràdio com a contingut pedagògic i la família de ràdioescoles va creixent progressivament, des del Pinós (a la comarca del Vinalopó Mitjà) fins a les Coves de Vinromà (a la Plana Alta). Esta iniciativa concep la ràdio aplicada a totes les àrees curriculars i nivells educatius. Un mitjà que ofereix eines creatives als alumnes per jugar, divertir-se, treballar en equip i ser protagonistes amb les seues veus.

Escolta ací el podcast de El Mural dedicat a la Jornada de ràdios escolars des de la Facultat de Magisteri de València.

En la Ràdio de La Comarcal de Picassent

Hi ha més iniciatives radiofòniques als centres educatius, com ara, la xarxa cooperativa d'experiències TIC per a l'ensenyament en valencià, Un entre tants, i els tallers  de veu i so que fa arreu del nostre territori l’actor de doblatge, Francesc Fenollosa.

Una manera molt útil d'unir sinergies.
PequeRadio emetrà els podcasts especials de Nadal d’Escola Valenciana. Nou centres que formen part de la xarxa de ràdios escolars tindran un espai radiofònic en la primera i única emissora desenvolupada per xiquets en freqüència modulada. Dilluns 26 de desembre es difondrà el primer programa de la xarxa escolar de ràdios i fins el 28 a les 21'35 hores els més de 400.000 oients diaris de PequeRadio podran gaudir del treball dels alumnes en la 90.1 FM.

Internet, la web social, ens va portar un joguet nou a casa i a l’escola. En ocasions, hem vist que en comptes de parlar de comunicació parlàvem de màquines, de programes, d’entorns. Atrapats per la tecnologia no podem oblidar l’essència: la paraula. Adquirir una competència oral i escrita. Treballar per una ciutadania capaç de comunicar, de posar paraules al que volen. Com afirma la doctora en filologia, Gemma Lluch, La ràdio és el rovell de l’ou, perquè una paraula val més que mil imatges.

El professor i impulsor de la xarxa d'emissores municipals valencianes, Zequi Castellano, anima a Escola Valenciana a fer un forat en la seua web que visibilitze estes propostes per tal d'embotinar-les seguint els moments assenyalats al calendari cívic (dia de la pau, festa de l'arbre, dia de la dona, dia mundial de l'aigua, dia de les lletres valencianes, etc). En el 2017, fem Escola també amb la ràdio.

Premis Tirant Avant 2016

Entenc que un premi és un do que es confereix públicament en reconeixement d'un mèrit; una recompensa per l’esforç i el treball ben fet; una manera d’encoratjar el guardonat i estimular-lo en la superació; un espill on emmirallar-nos per posar en valor la nostra tasca; un espai comú de motivació que fa augmentar l’autoestima com a individus i com a col.lectivitat. Per tots eixos motius aprecie tant el trident format per Júlia Sorlí, Mario Viché i Francesc Fenollosa, fundadors de l’Agència d’Informació, Formació i Foment de l’Audiovisual (Aiffa) que, malgrat l’estat comatós del sector audiovisual després del colp assestat a RTVV, continuen fomentant la joia i l’esperança a través de la cita anual amb els Premis Tirant, també coneguts com el Festival Internacional de l'Audiovisual Valencià.

   
Actualment els guardons es lliuren en el marc del Festival de curts de Radio City a València. La seua primera edició va tindre lloc el 1997 i durant dotze anys, fins el 2009, eren organitzats conjuntament amb el Club Diario Levante: una seu oberta al debat, cicles musicals, conferències i jornades relacionades amb la creació cultural. El Club va desaparéixer dos anys després a causa de la crisi de la premsa escrita en paper. No obstant això, els Tirant continuen avant. El cinema de la Secció Oficial és l'esdeveniment més important del cicle. Altres ressenyables són la Secció Especial i el Tirant Escolar destinat als centres educatius. Dins del lliurament dels premis, s'honora totes les branques tècniques i artístiques del cinema (llarg, curt, documental), televisió i videoclip. 
 

 
Els Premis Tirant Avant Escolars es lliuren a la Facultat de Magisteri de la Universitat de València des de fa onze anys i promouen les creacions audiovisuals desenvolupades per l’alumnat dels centres d’educació infantil, primària, secundària, batxillerat, especial o cicles formatius de tot el País Valencià durant els últims dos anys. Aquesta iniciativa té per objectiu dinamitzar i fer confluir les diferents manifestacions creades. Els treballs són rabiosament inspiradors per la il.lusió que s’inocula als alumnes a partir de la iniciativa d’un professorat admirable que entén l’ensenyament com una eina que potencia la imaginació, la curiositat i el sentit crític. Les propostes impressionen per la seua originalitat amb produccions ben diverses: hi ha hagut obres de ficció, documental, cinema mut, animació, òpera, videoclip, videocreació, rutes, experiments científics, misteri, doblatge…, temàtiques de tota mena, no estrictament relacionades amb les matèries d’estudi curricular. Enguany, per primera vegada, aquest concurs ha comptat amb la participació de podcasts de ràdio, modalitat en la qual Escola Valenciana ha col·laborat a través de la xarxa de ràdios escolars que formen part del projecte RàdioEscola. Un total de 20 enregistraments hi han concorregut. El representant de l’entitat cívica, Emili Gascó, i l'entrenadora dels professors i una autèntica mestra de l'audacity, Alba Veryser -carregats de caixes de colors que els feien semblar els Reis Mags de l'Orient- han guardonat als centres Ins de Vila-seca (el Baix Camp) pel podcast El català ens té a nosaltres, al col·legi de la Nostra Senyora de la Consolació, de Vila-real (la Plana Baixa) pel podcast Cantem en Valencià, i al CEIP l’Alfàs de Pedreguer (la Marina Alta) pel podcast Fem Ràdio. La passió i el comboi que porten les comunitats educatives a l’hora de fer ràdio en equip és envejable i demostra com el mitjà del so pot ser un instrument molt útil per a l’aprenentatge durant tot el procés creatiu de guió, realització i locució. El podcast (que no és més que un àudio emmagatzemat i compartit a través del planeta internet) és un gran avanç per implicar els més joves en l’hàbit de l’escolta radiofònica. 
 

Al bell mig d’aquest brollador creatiu, El Mural ha estat reconegut amb el Premi Especial de Ràdio. El guardó reconeix als professionals que hem fet possible la confecció dels programes distribuïts, a través d’Escola Valenciana, per una trentena d’emissores en FM. Durant dos anys (des de maig de 2014 fins al maig de 2016) els micròfons s'han encés per donar veu a personatges referents del món de la cultura, el cinema, la comunicació, la música i també els centres escolars on l’equip del Mural ha fet ràdio amb xiquets i adolescents intentant omplir el buit de mitjans de comunicació en valencià després de l’orfandat mediàtica que deixà el tancament de l’ens Ràdio Televisió Valenciana.

 A l'aula de Magisteri em vaig trobar amb gent professional del mitjà com Vicente Quintana, l’actriu Júlia Sorlí o el crack 'Geni Tortuga de la Bola del drac', Francesc Fenollosa Ten que va conduir l'acte d'una manera àgil i engrescadora. També hi era la periodista i apassionada del cine Joana Chilet i em va encantar retrobar-me amb Paqui Méndez qui ha estat reconeguda amb un guardó especial per la seua trajectòria durant una dècada fent i organitzant cinema per la igualtat escampant la visió de gènere a les aules. Xelo Ribera Soler i jo hem celebrat l'alegria de rebre un #TirantAvant i hem recordat a la resta de l'equipet del Mural: Iñaki Mazkiaran i Pepe Moreno i els col.laboradors Jordi Cabezas, Pau Vendrell o Cristina Mollà. Gràcies, Escola Valenciana per haver-nos donat l'oportunitat de fer ràdio en FM i en línia. Sempre ens quedaran els podcast, que podeu escoltar clicant ací  amb els dissenys, per a cada remesa d'El Mural, ideats per Cèsar Amiguet.

 

Subsòl

A casa estem revisant alguns àudios de fa anys que es van emetre en directe al programa de cultura 'Alta Fidelitat' de Ràdio 9 i que ara són podcast. Un exemple d'això és l'obra Subsòl Unai Siset de Bromera (2010) on sis escriptors i una escriptora de renom, de la mateixa generació i valencians de naixement o d'adopció, fan un joc literari a partir d'una fotografia del metro de París del 1979, de Peter Turnley, a través dels quals coneixem els somnis, frustracions i secrets d'unes persones que gràcies al doble objectiu de la fotografia i la literatura esdevenen personatges. La realització sonora de Pepe Moreno crea unes atmosferes reals per a una ficció radiofònica. Esperança Camps Barber, Vicent Usó Àlan Greus, Pasqual Alapont, Manel Baixauli, Vicent Borràs i Urbà Lozano Rovira formen el col.lectiu Unai Siset. En l'àudio Eva Dénia també n'és protagonista amb la seua música molt vinculada a França i a Brassens. Ha passat una dècada i entre els escriptors continua viva la complicitat. Tant de bo Unai Siset faça alguna altra obra coral i hi haja una ràdio que puga contar-ho. Ací podeu escoltar el podcast.

Com quan érem veu i so

Com quan érem veu i so és un tema del disc Sol d'hivern que està dedicat als treballadors i treballadores afectats pel primer expedient de regulació d'ocupació de RTVV. La idea va sorgir a partir de la publicació de la carta a Ràdio 9 que vaig escriure la mateixa nit (18 de desembre de 2012) en què vaig ser acomiadada amb un correu electrònic -juntament amb molts altres companys-, després d'haver estat fent ràdio durant 24 anys. Un text que, segons conta Xavi Ivànyez, cantant de la banda de Xixona Mugroman, el va trasbalsar fins el punt d’inspirar la lletra de la cançó. Un equip de professionals de la televisió valenciana, pertanyents a la plataforma MildeNou, va enregistrar i realitzar este vídeo clip  que narra una situació trista en la qual hi ha un divorci forçat entre periodista i periodisme, entre la veu i el so, entre la persona i els objectes. Com si es tractara d'una relació de parella, en l'audiovisual es mostra la vida després de la separació (d'ambdues parts). A mesura que evoluciona la cançó i guanya instrumentació i força, la història avança, a poc a poc, cap a l'optimisme i l'esperança finalitzant amb un crit clar: "Tornaràs... Com quan érem veu i so".

Primer reportatge sobre l'ERO de RTVV

Vídeo del primer treball audiovisual de Teulà Produccions. RTVV RESET (any 2013) amb el qual s'ha volgut donar veu als treballadors i treballadores acomiadats. RTVV la volem nostra, sense corrupció, en valencià, de qualitat, pública i plural.

Treball realitzat per alumnes del Cicle Superior d'Imatge de l'IES Veles e Vents del Grau de Gandia.

Idees i percepcions sobre Montserrat Roig

Quan Montserrat Roig escrivia el 1987 ‘la veu melodiosa’ jo estudiava periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i vivia en l’Eixample, prop de Bailén, el seu carrer de tota la vida des d’on el talent de la Roig sucava en els veïns que hi habitaven i inspiraven el tarannà dels personatges de les seues novel.les. En aquells anys jo també era una mena de Càndida voltaireiana, com l’Espardenya, el protagonista de ‘la veu melodiosa’ que surt del seu petit paradís i descobreix el món regit pel caos de la gran urbe amb un deler irrefrenable.

“No hi ha res que et compense tant com escriure” deia la Roig. La sisena de set germans va començar am l’escriptura perquè s’hi fixaren en la seua persona. Per tal que els altres sapigueren que ella també hi existia. Publicà llibres, guanyà premis literaris i va fer reporterisme i televisió des d’una militància antifranquista i amb plena consciència feminista.

La literatura, el periodisme i la sana i justa captinença de Montserrat Roig mostren les cares polièdriques que representen la modernitat d’una època que transitava entre corrents provincialistes farcits de prejudicis, exaltacions i autoodis. Podríem dir, en l’argot de la política actual, que la Roig formava part d’una esquerra autocentrada que contribuïa de manera determinant a recuperar l’autoestima i bastir el relat per a ‘dummies’ espanyols. Em pregunte què hi faria ara? Militaria en algun partit? Què n’opinaria de l’ecosistema polític actual amb les formacions‘emergents’? Es posicionaria en el procés sobiranista català? Hauria fet classes de literatura o de periodisme a les facultats? Seria activa en les xarxes socials? Tindria comptes de túiter i féis buc? Formaria part de l’Institut d’Estudis Catalans? Quantes obres hauria escrit i quants guardons més l’haurien distingida per la la seua narrativa i assaig? Continuaria sent una escriptora incòmoda per a la ideologia centralitzadora? S’hi posaria al capdavant de la batalla per acabar amb els desnonaments? Què en pensaria del naufragi europeu durant la crisi humanitària dels refugiats? Com lluitaria davant la xifra de la vergonya que desvesteix l’anomenada violència de gènere o masclista? Capficada com estava en el fang de la vida real no resulta complicat fer una pràctica de ficció i imaginar-la arremangada, colze a colze, amb les cabòries socials contemporànies.

La imatge del talent de na Montserrat Roig n’és ben viva, tot i que la seua obra hauria de reeditar-se i tenir-la a l’abast. El seu nom referencial roman en biblioteques com la de Sant Feliu de LLobregat; el centre de documentació del Col.legi de Periodistes de Catalunya o en un institut d’educació secundària d’Elx. El nom de Montserrat Roig porta la flama del Correllengua 2016.

Escoltant-la en les entrevistes realitzades en la Televisió Espanyola de blancs i negres, la veu de l’escriptora era ben melodiosa. Com Kapucinsky, en tot allò que feia parlava amb la seua pròpia veu. Una veu personal, esmorteïda, sense excessos ni escridassaments , però ben aferrada a la realitat i a una memòria conreada d’un discurs testimonial on palesava una òptica de la història contrària o diferent a l’hegemònica dominada sempre pel patriarcat i pel poder. Roig va ser contendent en les batalles -ben vives encara avui- a favor dels menesters socials centrats en la igualtat de gènere, els drets del poble i l’amor a la llengua materna com a font d’identitat: “Si em pregunten per què escric en català en tinc tres raons: primer, perquè és la meua llengua; segon, perquè és una llengua literària; i, tercer, escric en català perquè em dóna la gana” (El nom de les coses). Des de l’estimada Barcelona mirava al món. Les seues estades com a professora en diversos països la va empentar a entrelligar la cultura catalana amb l’exterior. Concebia la seua, com una llengua sense fronteres. Bona part de la seua obra ha estat traduïda al francés, anglés, alemany, castellà, Italià i portugués.

Eren temps d’abandonar la mordassa de la llengua i un grup de periodistes de Ràdio 4 i TVE s’hi van trobar per repensar els mitjans audiovisuals. La televisió emetia 12 hores i mitja setmanals de programació en català. La pressió dels professionals del sector va dur a multiplicar per cinc aquesta quantitat i així van aparéixer a la pantalla programes com ‘vosté pregunta’ d’en Puyal i ‘Personatges’ de na Roig qui va haver de superar els prejudicis que l’esquerra tenia vers la televisió en ple tardofranquisme. Ella, juntament amb molts altres, van capgirar des de dintre la principal ferramenta de manipulació censura i control.

“Del franquisme ens n’han quedat moltes xacres. No les diré totes, no tindria prou paper. Però voldria remarcar-ne dues: la manca del sentit de l’humor i la incapacitat de respectar les idees de l’altre. Quan no ens agrada una idea que no s’adiu amb el nostre món mental, no la discutim: la triturem, la reduïm a la paròdia.” Un pensament de l’escriptora en temps de la transició que sembla ben vigent a dia d’avui.  Ella va rompre el vell silenci de la memòria, el filosòfic, etnològic, literari, poètic i musical. La seua és una dissertació nítida, armada d’arguments i versemblant. Una dona que es reivindica feliçment com a dona sense caure en la temptació d’imitar els patrons de comportament masculins.

En l’exercici del periodisme televisiu actual s’imposa massa sovint un tipus d’intervenció basat en el desplegament d’un interrogatori delimitat a una suma de preguntes i respostes, millor o pitjor embastades, sense diàlegs ni matisos on l’interés de la persona entrevistada es fa fonedís. Montserrat Roig sabia preguntar i dominava la virtut de callar per a poder escoltar. D’aquesta manera en treia afirmacions, negacions, dubtes, gestos, reserves o confessions que mostraven la personalitat d’uns interlocutors que confiaven en la credibilitat de l’entrevistadora. Entrevistes respectuoses plantejades de tal forma que el personatge feia monòlegs de contingut personal que retrataven moments de la història. Homes i dones de gran rellevància que havien estat amagats durant la llarga foscor del franquisme. Ella fou la baula connectiva entre els creadors de cultura i els intel.lectuals de la guerra i la postguerra. Devia ser emocionant (encara ho és ara) veure aquests personatges ocultats pel NODO franquista, posant-los en valor, fent-los importants. Entrevistes garbellades fetes amb l’oïda i la memòria. Sens dubte, la Roig fou una rescatadora de personatges en l’oblit. Hi van passar fins a 49 personalitats de la cultura catalana, entre les quals, Maria Santpere, Maria Aurèlia Capmany, LLuís Llach, Joan Oliver, Pau Vila, Antoni Tàpies, Josep Pla o Maria del Mar Bonet.

Seria bo que les facultats de comunicació recuperaren l’essència de la paraula oral fent servir la pauta d’entrevista fonamentada amb el programa Personatges emès al circuit català de TVE  entre el 1977 i 78. Veient-lo diríem que en el fet de preguntar també hi ha bocins d’art on s’hi descrivia la força i la trascendència del personatge fent un perfil d’alé poètic i literari acompanyat de les fotografies de la seua estimada Pilar Aymerich amb un cos d’entrevista documentada que contextualitzava la persona en el seu moment històric, cultural i social.

Hui és inimaginable una televisió en blanc i negre o dibuixada amb els colors primerencs d’un plató amb dues càmeres, un atrezzo simplificat a la mínima expressió d’una taula i un parell de cadires com si estiguérem a la sala d’estar de casa nostra amb una copa i una cigarreta mentre raonem amb un amic. Aquesta posada en escena innocent i marcada per uns altres tempos molt més pausats i reflexius, se m’antoixa atractiva i honesta al bell mig d’un segle visual i digital sotmés a la voràgine trepidant gargallejada de titulars.

Personatges va plegar el juliol del 1978 perquè la direcció de TVE el va suprimir amb l’argument que, després de quaranta-nou protagonistas, no en quedaven més. El motiu real era l’opció política de Roig qui va figurar en les llistes electorals del PSUC. Després d’aquell programa en vindrien alguns més i tots van mantindre el seu segell. ‘Clar  i català’ fou un cicle d’entrevistes als líders polítics parlamentaris i el 1984 experimentà amb altres formats més innovadors en‘Los padres de nuestros padres” i “Búscate la vida” La primera proposta dibuixava els trets s’una generació d’espanyols que havia conegut la guerra civil; i la segona donava veu als joves que estudiaven primària quan Franco va morir.

Molt amiga de Rosa Montero, les dues foren revolucionàries del gènere de l’entrevista. L’una des d’El País i l’altra des de la televisió. Montserrat Roig també cultivava l’entrevista com a instrument d’investigació. Per mostra, dos tresors: ’els catalans als Camps nazis’ (1977) o ‘L’agulla daurada’ sobre el setge de Leningrad en la segona guerra mundial (1986).

Roig s’hi esforçava per unir les geografies de les Balears i el País Valencià al Principat. Viatjava sovint a València per entrevistar els deixebles d’en Joan Fuster: músics, poetes, escriptors, historiadors de la cultura, pagesos… En el programa Personatges Montserrat entrevistà tres valencians mítics i referents del pensament, la poesia i la música: Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Ovidi Montllor.

Hi tenia certa amistat amb el primer director general de Ràdio Televisió Valenciana, Amadeu Fabregat, al qui no obstant, va criticar en un dels seus darrers articles publicat a l’Avui quan Fabregat va donar el vist i plau a una llista de paraules ‘prohibides’ que els professionals no havien de fer servir. ‘Amadeu no em toquis el pronom feble.’  

Dels llibres que s'estan publicant sobre la seua figura us recomane aquest.

Montserrat Roig. La memòria viva, la darrera llavor de Sembra Llibres. L’obra, escrita per la periodista i escriptora Aina Torres, reconstrueix la trajectòria de Montserrat Roig a través de la literatura, el periodisme, el feminisme i la lluita per la recuperació de la memòria històrica, i esdevé un homenatge i una reivindicació del seu llegat. El llibre veu la llum l’any que es commemora el 25è aniversari de la mort de l’autora d’obres com L’hora violeta, La veu melodiosa o Els catalans als camps nazis.

Aquesta biografia recull declaracions de vora quaranta periodistes i escriptors que o bé van conèixer Roig, o bé se’n senten deixebles.