 |
|
Cartell de la Mostra realitzat per Maria
Carballo |
Activitats
d’afanyosos telers
camí
profund, de casta netedat,
els
murs de calç com davantals, com teles,
els
matrimonis de l’agricultura,
el
patrimoni potent de la indústria,
les
matinades de puntetes cautes,
i les nits rodones de l'extensa lluna.
(Ontinyent, de Vicent Andrés Estellés a l’obra magna, El Mural del País
Valencià).
 |
| Fotografia en paper de Xavier Mollà |
Celebrem l’art de fer cine i el
plaer de veure’l a través del CineClub Utiye, que porta vora mig segle de treball escampant el setè art. Segons va
deixar escrit José Ángel
Gironés, el
primer president de l’Utiye: "els seus orígens els trobem a finals dels
anys 50
i principis dels 60 del passat segle XX quan encara estava vigent la
fiscalització moral de la Junta Superior de Censura Cinematográfica
–creada pel govern franquista l’any 38- i clar, davant la impossibilitat
de conèixer obres
poc comercials, tendències renovadores i pel·lícules clàssiques no
subjectes a
eixa mordassa, havien de viatjar a
Perpinyà. Eixe grupet de cinèfils meruts també tenien molta relació amb el
Centre Excursionista d’Ontinyent (aleshores Fontinient) i van emprendre tota
una sèrie d’activitats culturals (conferències, lectures teatralitzades,
exposicions d’art, audicions musicals, programes radiofònics, etc,) que van
donar lloc a la creació d’un focus de consciència col·lectiva -potser
limitada
a pocs però fins aleshores inexistent- i van permetre
assumir el
fet cultural, en tota la seua extensió, com a necessitat humana". Una
vegada més es demostra que l'amor per la natura i l'amor per la
cultura van de la mà. Les minories
són les que al remat són capaces de transformar el nostre món més
proper. I
ells ho van fer. Van publicar la Revista L’Escala, van fer las Primeras
Jornadas
Cinematográficas dedicades al cinema europeu. I, així, i com qui no vol
la
cosa, l’any 1967, en una feble mostra d’afluixament censor per
part del franquisme, la Dirección General de Cinematografía y Teatro
autoritzà les
que van batejar com a Sales d’Art i Assaig. La seua existència estava
limitada a poblacions de més de 50.000 habitants, encara que si “las
circunstancias especiales lo aconsejaban” podien obrir-se'n en
poblacions de
menys habitants. Ontinyent, per exemple? I per què no? Eixa emprenedora
gent
del Centre Excursionista no comptava amb més mitjans que el seu
entusiasme i
treball, sense més diners que els de les quotes dels
socis que,
a poc a poc, n'eren més d’un centenar. Tal com assenyala Gironés, per al pensament
franquista el cine era un simple entreteniment, un vici, sense cap dimensió
cultural i, com a tal vici, (que també ho és i ben bo) qui el
practicava se l’havia de pagar. Vos imagineu aquelles persones veient
pel.lícules al Patronato La Niñez,
el cine parroquial dependent de Sant Carles? No era un saló massa acollidor, sobretot en hivern quan havien de mitigar el fred amb un abric o una manta, amb les rates
corrent sobtadament entre les cames dels espectadors i amb un únic projector que
cada mitja hora deixava de fer la seua funció i s’havien d’encendre els
llums del local… I a esperar la represa. Quina santa paciència i quina admirable dedicació! D’aquesta manera van poder veure
films com Petulia, de Richard
Lester, Sacco y Vanzetti, de
Giuliano Montaldoque -que no la pogueren veure completa perquè la distribuïdora
solament els havia enviat dues de les tres parts de què constava-; i l’escàndol
que van armar determinats estaments de la societat ontinyentina quan l’any
1977, autoritzada després de la seua prohibició per part del règim franquista,
van passar la magistral El acorazado
Potemkin. Contra pedres i tronades, els ontinyentins han pogut
veure com ha crescut el cine club. I Per què Utiye? També en això foren
enginyosos. Volien que estiguera relacionat amb el nom d’Ontinyent i van
recórrer al Llibre del Repartiment
on apareix escrit de diverses formes el nom del poble: Ontignen, Ontine, Ontinyent,
Ontiye, Ontinyen i Untiye. A aquest últim hi suprimiren la ena i va quedar en
això: UTIYE. Uns autèntics cracks que estaran ben contents de comprovar que Els
Utiye del segle XXI han
pogut adquirir un nou projector digital gràcies a la subvenció de la Diputació
de València. Oh, quina joia! Ja era hora! Perquè fa temps que les distribuïdores
han deixat de treballar en rotllos de pel·lícula i el cine club ja no podia
reproduir més que en DVD o BluRay, la qual cosa provocava un retard notable fins que
les pel·lícules eixien en eixe format. Un fet que posava en perill la pròpia
continuïtat del col.lectiu després d’haver aconseguit, malgrat totes les adversitats,
fer la primera projecció el
20 d’octubre de 1968, amb El criminal, de Joseph Losey. Des d’aleshores, Utiye ha acostat al públic
centenars de pel·lícules en versió original que difícilment hagueren estat
accessibles en les sales comercials, una activitat que podrà mantindre en el
futur en haver superat els problemes derivats de l’adaptació del cinema a les
noves tecnologies. La continuïtat de les projeccions està garantida. El Club Utiye és a la comarca de la Vall d’Albaida i per extensió, a
tot el País Valencià, el centre neuràlgic de la vida al voltant del cinema,
organitzant i participant d’esdeveniments com ara la Mostra de Cinema, la
Setmana de Cinema i Novel·la Negra, el Festival de Cinema i Medi Ambient o el
Concurs de Micro Curts i ara, gràcies al projector digital,
també han pogut ser l’única ciutat fora
de València que ha acollit projeccions de la Mostra Viva del Mediterrani.
Enhorabona per la perseverança de l'actual equip amb Joan Enric
Valiente al capdavant que ha aconseguit arribar al 2016 amb una
mostra de Ventura Pons projectant al centre comercial El
Teler vuit pel.lícules: Un
berenar a Ginebra, Cola,
Colita, Colassa, Ignasi M, Carícies, Anita no perd el tren, El
gran
gato, La vida abismal, i Oh, quina joia! la darrera comèdia de Pons que
després d'estrenar-se a Bogotà ho ha fet en primícia dins del Festival
de Cinema Ontinyent en companyia d'una de les actrius, Teresa Gimpera, musa de l’Escola de
Barcelona, amb 150 pel.lícules rodades i primera socia del
mític local Bocaccio, el cor de la Gouche Divine. Teresa és també una de les dones (entre les quals hi ha Núria Feliu,
Maruja Torres, Rosa Regàs, Rosa Sénder o Pilar Aymerich) que participa en el quart documental de Pons, 'Cola, Colita, Colassa', en homenatge a la fotògrafa Isabel Steva qui en un acte de
dignitat va rebutjar el
Premi Nacional de fotografia 2014 que li va concedir el
Ministeri de Cultura dirigit per José Ignacio Wert.
 |
| Imatge de Sílvia Urenya |
ONTINYENT I LA MÚSICA.
La capital de la Vall d'Albaida té una antiga tradició tèxtil. El so dels telers deu
d’haver sigut molt inspirador perquè també la música està molt arrelada a la
ciutat. Enguany és el 225è
aniversari del compositor Melcior Gomis capaç de compondre òperes que van
competir amb les de Rossini a París a principis del segle XIX i himnes
patriòtics com el de Riego que es va convertir en emblema nacional durant la
Segona República. Eixe arrelament musical el trobem en les seues bandes, en nombrosos noms reeixits de la creació musical i en el present de
les noves generacions. Amanita Suit n'és un exemple. Han editat dos discos, La vida se escapa fusionant el flamenc, la rumba, el reggae, la bossa-nova i el rock
amb un toc de realitat social i seguiremos caminando, més orientat al rock canalla. Amanita Suit ha posat el pentagrama musical del Gato Pérez en la cloenda del festival. Al cinema de Ventura Pons la música té molta importància. Les seues bandes sonores han estat creades per Pascal Comelade, Gato Pérez, Carles Cases o Albert Guinovart.
EL PRINCIPI DEL PLAER ÉS EL MOTOR DE LA VIDA
‘Si con el alma abierta se deja hablar al cuerpo, en
un idioma propio que resulta familiar, ruge desde dentro el pulso de la sangre,
la rabia y el orgullo, siglos de hambre. Sabor de barrio, tesoro antiguo verso
en la calle, musico loco, dequera, dequera, el swing, vetusto tango, milonga,
candombe y rumba’. Tots
eixos ritmes estan presents en les intenses històries de Ventura Pons:
el candombe ancestral ballat
vivament, la passió del tango vetust que conté la nostra memòria
inabastable
personal i col.lectiva; l’amable cadència que marca el swing com a so de
la
vida, les milongues que lamenten el dolor que també acompanya la nostra
existència, i l’alegre rumba que satisfà a pler els nostres desitjos.
VENTURA PONS I LA MEMÒRIA
Ventura no acaba de creure's que té 71
anys. Ni jo tampoc, perquè està fet un ‘pimpollo’ tot i la mitja dotzena d'operacions que col.lecciona la seua columna vertebral i malgrat una caiguda, gairebé mortal, en bicicleta. Conta en el seu llibre autobiogràfic, Els
meus i els altres, que va néixer el 25 de juliol de 1945 i que sa mare va viure la jornada de més calor
de la seua vida. Uns quants dies més tard, Harry Truman, el president dels
Estats Units, va ordenar els bombardeigs d’Hiroshima i Nagasaki: la fi de la
segona guerra mundial. Ací vivíem els primers anys de la dictadura franquista
que va durar quasi quaranta anys. A ell Franco li’n va robar 30. I no sé si
serà per eixa raó que Ventura Pons sap com aprofitar cada instant de la seua
existència. Escorcollant la seua obra no done l’abast. Fa mig segle que
treballa i ha fet 28 pel.lícules (de moment, perquè en té mitja dotzena més en cartera i va a pel.li
per any, com Woody Allen); 23
espectacles de teatre; 150 festivals; dos llibres, l’úlim, escrit a raig. No sé
si ha perdut el compte dels premis, guardons i reconeixements internacionals… I
cosa rara, també és profeta a casa nostra amb la Medalla d’Or de les Belles Arts, el
Gaudí d’honor i la Creu
de Sant Jordi. Té mèrit això perquè Ventura Pons no és gens conformista i no ha renunciat mai a la independència
que ha guiat la seua vida. Probablement per això, el seu cinema conté una
dimensió internacional que cap altre autor no en té. A tall d'exemple, només la pel.lícula amic amat va estar present en 60
festivals.
El
van batejar Bonaventura, Buenaventura oficialment, com no podia ser d’una
altra manera sota el franquisme pèrò quan va ser possible va córrer al jutjat
a canviar la ue per o. No obstant, tothom sempre li ha dit
Ventura. De petit li deien Batuta i Tuta, de més gran, fins i tot abans de
dedicar-se al cinema, els íntims, per la seua fal·lera, li deien Twenty, Twenty
Ventury Pons. I en Natxo Ortúzar, al País Basc, Tío Pinturas.
Ell és el cinquè i
darrer Ventura Pons. De petit no li agradava gens dir-se així, volia un nom
normal, com tots els nens, Joan, Jordi o Jaume. No entenia perquè li n’havien
adjudicat un de tan poc corrent i que, a sobre, a Arenys de Mar, el poble de
son pare, era comú a moltes fèmines. Passats els anys, en canvi, se sent molt
content de dur-lo, la singularitat i la diferència cada cop li agraden més
(t’he de confessar, Ventura, que a mi em passava el mateix que a tu perquè porte el nom de les
meues dues àvies mortes: Amàlia Modesta. No entenia perquè no m’havien posat Anna,
Sílvia o Marta. Però cada vegada em sent més devanida de dur-los. Amb els seus
noms mantenim viva la seua memòria). Ai, la memòria! Son pare, al final de la
guerra, passà la frontera amb el que quedava de l’exercit, arribà al camp
d’Argelés i, al cap d’unes setmanes, va decidir tornar. Els nacionals el van
tancar en un camp de concentració a Navarra d’on va eixir
uns mesos més tard gràcies a l’aval dels seus cosins germans. A partir
d’eixe moment el seu pare es dedicà tota la vida a la família i a la feina.
De casa al despatx i del despatx a casa. I de la seua vida anterior mai els va
explicar res. Res. Com si amagant-la volguera protegir-la de tota l’amargor i
el dolor d’aquells anys. Per això també es tan important la memòria. I
nosaltres que estem vius, vivim també per ells.
Llegint el llibre de Joan Francesc
Mira, El tramvIa groc, no he pogut deixar d’associar allò que hi ha escrit amb
el cinema de Ventura Pons. Diu Mira: “la primera veritat, i potser l´única, que
podem afirmar conscientment sobre nosaltres mateixos, és que existim perquè
durem en el temps, i el nostre temps és la memòria, no és el pensament. J.
F. Mira replica la sentència del filòsof Descartes afirmant que cadascun
de nosaltres som un jo no perquè ‘jo pense’ sinó perquè ‘jo me’n recorde’. La memòria és el fonament del
cinema Venturià
perquè també és el fonament de la vida: de la pròpia i la dels altres. La
memòria és la preservació interior del passat, però també és l’única cosa que
dóna alguna llum al present i algun sentit als possibles futurs. Ventura Pons
ha esdevingut el notari que alça l’acta de la Barcelona que era i la que és
ara. Ell sol dir que hom pot parlar, de veritat, del que coneix. De la seua
proximitat, minuciosament, al detall. Seguint aquesta màxima podríem dir que només ens podem globalitzar partint de la localització. Entre
La seua Barcelona i el seu Cadaqués, està el món en tota la plenitud. L'esperit vitager de Ventura encisaria a un Julio Verne qualsevol que voldria escriure la
volta al món que el realitzador va fer en 54 dies i escaig front als 80 que va necessitar
Phileas Foog. Pons també ha deixat escrita la seua experiència de rodamón en
un llibre de 300 planes redactat en un Ipad.
VINCULACIÓ AMB ELS VALENCIANS Al seu llibre
autobiogràfic he descobert que els catalans li diuen tieta valenciana o tiet valencià als
fills dels cosins germans. La vinculació amb terres valencianes ve de lluny amb el 'tren fallero' i amics antics com Joan Monleón. Alguna
vegada ha dit que veu històries brutals en les lletres valencianes. Va fer
l’adaptació de la novel.la de Ferran Torrent, la vida en el abismo, finalista
del Planeta l’any 2007 -la vida abismal per al cine- que transcorre en la València dels 70. També va
treballar amb Ovidi Montllor quan l'alcoià va arribar a Barcelona allà per l’any 1966 i ell feia teatre a l'aixopluc de Maria Aurèlia Capmany. Els
valencians l'estimem molt. A banda del Cine Club Utiye, fa uns anys el
Festival valencià Inquiet li va retre homenatge; la Filmoteca Valenciana
o
l’Institut Valencià d’Art Modern han fet cicles del seu cinema i fins i
tot ha
rebut la tomatina d’or de Bunyol que és d’or de veritat, menudeta però
autèntica.
JUBILAR-SE és un verb que no
existeix al seu vocabulari. Mentre hi ha idees, hi ha vida, i mentre hi ha
capacitat hi ha treball. Eixe esperit el porta a tirar del carro carregat de coses noves.
El seu amor pel cinema l'ha fet recuperar els històrics cines Texas al Barri de
Gràcia de Barcelona a través de la seua productora, Els Films de la Rambla i ha
rehabilitat l'edifici que roman obert a bons preus i en versió orginal subtitulada
al català.
Ventura viatja, passeja pels
carrers i veu mil històries per explicar. I ho fa en clau de comèdia, drama o
documental, tant s’hi val. Arriba un moment que o explica la història que vol o
mor. Així que, acaba contant-les i nosaltres celebrant-les.
Maria Delgado, de la Queen Mary University of London, assenyala que el
creador ha aconseguit articular un compromís amb la seua pròpia herència
cultural. El seu cine proposa profundes
qüestions sobre el que significa el fet de pertànyer a un lloc i de com
negociem els nostres rols en el món. Ell va posar com a títol a les notes
de direcció del documental Ignasi M (que retrata la lluita d'aquest home homosexual i seropositiu) a favor dels valents. I efectivament,
ens trobem davant d'un cinema valent i bell que
observa amb discerniment les experiències d’aquells als qui allò convencional margina
massa sovint de forma despietada, menysprea violentament o simplement ignora. Ventura
Pons és el nostre valent.
