Teresa Ciges. Periodista
Amàlia Garrigós. Periodista
ENTREVISTA A NOVEMBRE ELÈCTRIC, EVA DÉNIA, SENIOR, SITJA, FELIU VENTURA I ORXATA
L’esclat de la música en valencià
va començar a mitjan anys 90, un fet que ha creat una saó que continua
creixent. En ple segle XXI, el País Valencià compta amb un patrimoni
musical sense precedents, un ventall de diversitat estilística farcida
de qualitat. Ací en teniu una mostra. Sis creadors amb sis perspectives
diferents que reflexionen sobre el present i el futur; la demanda del
públic o la normalitat anòmala de cantar en valencià. Ells formen part
del trencadís d’un país de música.
–Considereu que hi ha un esclat de creadors musicals al País Valencià en el que portem de segle XXI?
–Novembre Elèctric: És
evident que cada vegada l’escena musical és més potent i sobretot de
més qualitat, tot i que el millor està encara per passar. En el nostre
cas és curiós perquè veiem l’escena des de Madrid, però ens adonem
d’aquest boom.
–Senior: A mi em sembla
que al nostre país sempre ha existit gent fent bona música. Crec que ara
es fa més palés i coneixem més músics per les noves tecnologies, però
València sempre ha estat terra de músics.
–Sitja: És cert que
gràcies a les noves tecnologies hi ha una accessibilitat creixent als
mitjans de creació i producció. Hi ha un terreny obert per a la creació i
l’expressió cultural.
–Feliu Ventura: A això
hem d’afegir l’existència d’un gruix de referents pròxims i el fet que
s’intueix un incipient circuit per a la música en valencià.
–Orxata Sound System: A
més a més, gran part dels grups els formem gent que ens hem criat en les
línies en valencià. Segurament, aquesta gent viu la llengua amb molta
més normalitat que generacions anteriors, que havien de batallar més
perquè no semblara una marcianada cantar en la seua llengua. També el
sorgiment del Col·lectiu Ovidi Montllor ha servit per a multiplicar més
tot açò.
–Eva Dénia: És evident
que la música feta en la nostra llengua viu un moment daurat, però no
sabria dir a quines raons obeeix. Precisament, l’esclat de la música en
valencià s’ha produït en un moment en què l’ús social de la llengua ha
decaigut. L’única explicació que se m’acut és que als valencians ens
agrada anar contracorrent. O potser estem superant l’autoodi?
–Es parla molt de quantitat i qualitat. Quina és la relació al vostre parer?
–E.D.: Hi ha una relació
directa. La qualitat va augmentant a mesura que es multipliquen les
propostes. També és veritat que els músics joves que comencen ja tenen
uns referents, no parteixen de zero i compten amb escoles de música on
formar-se.
–F.V.: Al meu parer és desigual, però dintre de la quantitat, el nombre de propostes amb qualitat és proporcionalment més elevat.
–Orxata: En aquest cas,
en general hi ha més quantitat i més qualitat, tot i que evidentment
també hi ha molt d’amateurisme que fa que la qualitat de vegades es
ressenta. Però això és qüestió de perseverança i d’intentar regenerar
el teixit musical valencià.
–Penseu que estilísticament hi ha diversitat?
–Senior: Sí, en els darrers anys han aparegut creadors que diversifiquen la música feta al País Valencià. Tenim de tot: folk autòcton, rock, jazz, heavy metal, instrumentals, hip-hop…
–Sitja: Hi ha menys
diversitat de la que fóra desitjable, perquè encara imperen molt els
clixés i hi ha molta importació estilística passada pel filtre
lingüístic.
–E.D.: Ara es fa de tot i
es veu amb naturalitat. Realment, el que està passant al món de la
cançó en valencià és d’una normalitat anormal. El que no veig tan normal
és que les dones no s’hi hagen incorporat massivament. Vull pensar que
estan esperant el moment oportú d’eixir a la pista i acaparar-ho tot,
perquè els conservatoris estan plens de dones! Mentrestant, no aniria
malament una mica de paritat, per exemple en els jurats dels premis. Les
dones escriuen i entenen de música.
–Com veieu el futur d’aquest esclat musical?
–F.V.: Atenent a la
història, en el taronger de la música en valencià hi haurà poda i
esporga. Per una banda, la que farà el mateix públic, i per l’altra, la
que intentaran fer les institucions segons criteris partidistes. Per
això, crec que l’única eixida favorable és l’autoorganització i la
defensa dels drets dels treballadors.
–E.D.: Vull pensar que
s’està consolidant una generació d’on eixiran noms importants que
serviran de referent a futures generacions. A València hi ha unes veus
que ja les voldrien en altres llocs i un planter musical excepcional!
–Orxata: De fet, el més
important és que continue havent relleu generacional i que, si hi ha
grups que van desapareixent, n’apareguen altres, si és possible de
millor qualitat i discursos renovadors.
-N.E.: Jo veig el futur
amb molta esperança. Tenint en compte aquest punt i la situació
econòmica i social que vivim, només es pot anar a millor.
–Senior: Exacte. Això
sols pot anat en una direcció: cap amunt. El fet que els qui manen
estiguen apretant-nos tant fa que nosaltres, els creadors, ens sentim
més units i creem amb més força i determinació. En realitat, hauríem
d’estar agraïts a tots els feixistes: gràcies a ells estem coneixent-nos
millor.
–Considereu que hi ha un públic suficient per a l’oferta?
–E.D.: Clar que hi ha suficient públic! El que passa és que els mitjans de comunicació no ajuden a fer-ne difusió.
–Senior: Crec que no.
Ací sempre l’oferta ha superat la demanda. La cultura en general no és
prioritària en la vida diària de la societat valenciana. Tothom es baixa
música per Internet, però no acaba d’entendre que cal pagar per ella
per fer que nosaltres, els creadors, seguim fent-la.
–Sitja: Depén del tipus
de públic que pretengues. Si l’ambició és alta, el públic és
inesgotable. Si la pretensió és provinciana, doncs aleshores la
limitació és evident. La nostra música no mira cap limitació que no siga
la de compartir l’idioma musical que fem servir, i això fa que el
públic siga infinit.
–I penseu que caldria tindre suport institucional per crear una indústria musical sòlida?
–F.V.: Cal un suport institucional adequat, si no ja sabem com de perjudicial és el suport institucional. Qualsevol que intente fer política cultural des de dalt cap a baix s’equivoca vinga d’on vinga.
–Orxata: Al País
Valencià no és que no hi ha hagut una política cultural proactiva, sinó
que s’han posat pals a les rodes de la gent que fa cultura. Només en
deixar de tindre una Generalitat en contra de la cultura ja avançaríem
molt. La resposta a com s’hauria de materialitzar aquest suport hauria
de ser fruit d’un gran diàleg, no només amb les generadores de cultura,
sinó també amb les usuàries, intentant que no siga una cultura que
genere elits culturetes, potenciant la cultura crítica, comunitària,
arrelada al territori i en continu diàleg i auditacions.
–N.E.: És evident que
sense suport es compliquen molt més les coses. No dic ajudar, dic no
perjudicar. Si fomentaren la creació de festivals, si donaren suport a
les organitzacions que lluiten per la nostra cultura, si invertiren més
en el patrimoni propi i menys en la F1, ja faríem una festa!
–Sitja: No cal només
suport institucional. Trobem a faltar una indústria pròpia que canalitze
adequadament eixe suport. En un món utòpic no caldria cap tipus de
suport, les coses simplement serien de manera natural. Ara per ara, un
suport institucional és necessari, però caldrà veure com és. El suport
ha de ser en les bases i en l’àmbit de l’educació.
–Senior: Em conformaria
amb el fet que ens deixaren pensar, crear, expressar i organitzar-nos
com nosaltres decidim. Deixar-nos a la nostra i no posar impediments,
entrebancs ni lleis que limiten la nostra capacitat de maniobrabilitat i
creació. Això i tindre públic, clar. Una indústria musical que ho tinga
tot i no tinga públic, no és res. Però al públic l’hem de formar
nosaltres, des de casa. I des de les escoles, també. Si alguna aportació
institucional és necessària per a crear una indústria musical sòlida
seria l’educació. Educar i ensenyar a ser músic, oient i consumidor de
música.
–E.D.: Hem d’anar
fent-nos l’ànim que no podem comptar amb el suport de les institucions,
però és veritat que no tot és qüestió de diners. Hi ha moltes maneres de
donar-hi suport. Primerament, cal tindre voluntat. Els valencians hem
tocat fons i és el moment de renàixer de les nostres cendres. I ho hem
de fer nosaltres, no podem esperar que ens ho facen les institucions.
Som creatius i genials, però necessitem una miqueta més d’autoestima.
–Avui en dia, cantar en valencià té alguna limitació?
–Sitja: En el nostre cas
no representa cap mena de limitació, doncs el que pretenem fer és
música valenciana, per tant és inherent i coherent amb el nostre
discurs, i així ho comprén el públic i els programadors. Les
limitacions, ens les posem cadascú… La música, en ella mateixa, ja és
un llenguatge.
–N.E.: Cap. Humilment,
Novembre Elèctric és una bonica metàfora: un algemesinenc i dos
madrilenys cantant en valencià des de Madrid. No és un acudit del
passat, és una bonica realitat del present.
–Senior: Depén dels teus
objectius. Si vols eixir en Sol Música i viure al costat de la Paulina
Rubio, doncs ho tens fotudet. Però si tan sols intentes expressar-te i
trobar pel camí a algú que s’identifique amb el que contes, això està
fet. El valencià és de les llengües més boniques del món, i si el traus
de ben endins, és imparable.
–Orxata: La nostra
experiència ens diu que cantant en català també pots aconseguir que les
primeres files d’un concert a Madrid o Hamburg taral·legen totes les
cançons amb un apitxat quasi impecable.
–F.V.: No té límits ni
fronteres. I encara que estem envoltats d’altes tanques amb concertines
de més de 300 anys sense governs propis, la música s’escola pels
clivells d’un règim que s’enfonsa per moments.
Teresa Ciges. Periodista
Amàlia Garrigós. Periodista
