dimecres, 7 de maig del 2014

Premis IIFV. Serà un dia bonic



Dijous 8 de maig, tot i els tancaments a les escoles, l'eliminació de línies educatives i el seguit de demències amb les que el PP ens bombardeja obsessivament, serà un dia bonic. Assistiré com a membre del jurat d'una de les categories, al lliurament dels XII Premis de la Crítica de l'IIFV, L'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Em sentiré orgullosa d'estar al costat de persones, que contra el vent i la tempesta, continuen navegant. En primer lloc, malgrat que els burofax de RTVV estaran cridant a les nostres portes amb la carta de comiat de l'ERO d'extinció, acompanyaré a les estimadíssimes Xelo Miralles i Esperança Camps Barber. Xelo, que va parir la tele en el primer informatiu de Canal 9, farà una dissertació sobre RTVV: 'L'espill trencat de la societat valenciana'. Esperança, que fou la primera veu del primer informatiu de Canal Nou Ràdio i actualment és una escriptora de sòlida i reconeguda trajectòria, rebrà el Premi de la Crítica 2014 en la modalitat de creació literària per la novel·la Naufragi a la neu (Edicions Bromera, 2012). Us aplaudiré a rabiar, companyes!. També hi seran presents creadors com Dani Miquel, el cantacançons de l'Alcúdia, distingit amb el guardó de literatura infantil i juvenil pel seu llibre disc Més Musiqueries; Jaume Silvestre i M. Àngels Francés rebran ex aequo, el Premi d'Estudis Lingüístics i Literaris; la companyia Xarxa Teatre, reconeguda amb el Premi d'Arts Escèniques i Audiovisuals per la seua llarga trajectòria de treball que ha contribuït notablement a renovar el teatre de carrer i el nostre teatre en general i per haver portat els seus espectacles i la seua identitat valenciana pels cinc continents; i els emprenedors, Moisès Vizcaino Garrido i Xavi Pérez Juanes, per portar endavant el diari digital La Veu del País Valencià, Premi de comunicació i difusió cultural en atenció a la qualitat, pluralitat i independència d'una proposta comunicativa que presenta l’acurat tractament del valencià com a columna vertebral. Podré estar i sentir-me millor acompanyada? Aquesta és la societat civil valenciana que ens mereixem. La que estimem.
  1. L'acte serà a les 12h a la Facultat d'Educació de la Universitat d'Alacant que esdevindrà el blanc de la neu que cercava la protagonista, Cristina, a la novel.la d'Esperança. Un lloc on trobar la pau i la complicitat de la gent que no defalleix, que segueix treballant pel nostre país. Un lloc on s'aturarà una mica el temps i els esdeveniments que ens volen ofegar. Un espai d'alegria i de celebració. Els premis de la Crítica, de caràcter honorífic, van ser creats en 1998 amb la finalitat de reconèixer obres d'autors valencians que, individualment o col·lectivament, hagen contribuït a la recuperació de la llengua pròpia dels valencians i que hagen destacat en diferents àmbits de la recerca, l'activitat cultural i la comunicació social.

dissabte, 26 d’abril del 2014

Què ens passa valencians


El viatge per la llengua continua. El 25 d'abril, quan el mal ens va arribar des d'Almansa fa 307 anys, es va estrenar a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània el documental 'Què ens passa valencians'. Després del treball 'Són bojos aquests catalans', l'Alina Moser Dubbel ha fet carretera arreu del País Valencià prenent el pols de la gent dels pobles i no ha defallit en l'intent. Aquesta segona 'road movie' dirigida per David Valls palesa que malgrat el genocidi lingüístic, executat des de fa segles al nostre territori, hi ha un sector molt important que segueix viu en la resistència i en la construcció. Un miracle? No. Constància i resiliència. Per tal d'avançar en aquest camí hostil, cal espolsar-se els prejudicis i complexos que arrosseguem del passat i que suposen una càrrega molt pesant. Hem de treure'ns del damunt tota la motxilla de 'valencianofòbia' que ens ofega (Ferran Suay dixit) i mantindre una actitud activa i esperançadora. Pel present i pel futur dels nostres fills.

dilluns, 21 d’abril del 2014

Meteor

Un meteor ha impactat amb tota la seua potència al meu twitter. El responsable és Joel Gilabert
Costa, company de Mark Dasousa com a tècnic d' ATOMIC STUDIO i músic del grup Solar. Joel és també el bateria del grup valencià Meteor, que va caure al planeta terra fa un parell d'anys amb una proposta hard-rock dels 80. Són de La Marina. Entre Pedreguer i Dénia. Un tros del nostre mapa que és una mena de reserva índia on trobem propostes ben singulars com ara Mox Nox o Smoking Soul's. Meteor el conformen joves d'entre 21 i 25 anys amb molta música escoltada. Ara estan en la fase d'actualitzar-se per veure fins on poden arribar com a músics. Van obviar tot el que havien fet i començaren de nou. Treballen en la recta final d'un disc (podeu col.laborar al seu Verkami). El treball anomenat 'Allò que som' es presentarà a meitat del mes de maig i vol simbolitzar el canvi, anar un poc més enllà, en el seu cas com a músics. Un pensament extrapolable a la realitat social que vivim. Ho expliquen en la crònica de la Revista Tres deu.
Ací teniu la mostra, un dels fruits de l'esforç que la banda està fent per aportar la seua visió de rock alternatiu al circuit musical valencià que, sense cap dubte, cada dia està més fort. 'Ni un sol segon' és el tema que teniu a l'enllaç. A mi m'evoca el so grunge dels inics dels 90 a Seatle: Mudhoney, Nirvana, Pearl Jam, Sound Garden. Gaudiu!. 

diumenge, 13 d’abril del 2014

Homenatge a T



Vinc del Teatre el Micalet completament aborronada de la bellesa poètica que ens ofereix La Dependent Cia. de Teatre en HOMENATGE A T. Una obra que ens conta a través d'un home xiquet -el mateix Ovidi Montllor- la història de Teresa Mora (eixuta en el primer mos, però dolça en confitura). De Teresa en parlava mon pare. Li deien Teresa la loca (segons conta l'Ovidi en la cançó, un bombardeig la tornà boja). Eixa melodia mítica de l'autor alcoià 'Homenatge a Teresa' és el
leitmotiv per a la música en directe d'un espectacle multidisciplinari amb text de Jordi Botella que ens mostra un ventall riquíssim de mots molt alcoians que estan en perill d'extinció o en desús. La proposta visual ens trasllada als carrers alcoians de la postguerra, als ponts i barrancs, als edificis històrics com l'hospital sueco-noruec que tant va fer pels republicans. L'actriu Rosanna Espinós es posa en la pell de Teresa. Una dona lliure que fou la mestra més volguda dels infants i que provocava la riota dels més grans. Ella donava via lliure a les inhibicions atenallades per una societat franquista reprimida. D'origen humil, va morir a un barracó als afores d'Alcoi. Pep Sellés és l'Ovidi. Amb el seu posat digne i honest, amb la seua veu poderosa, sense estridències... La música original és de Moisès Olcina amb registres contemporanis i de jazz on apareix i desapareix el valset de Teresa. Gràcies a Joanfra Rozalén per seguir en la bretxa del teatre i tindre el coratge de fer produccions d'aquesta mena. El Micalet estava de gom a gom i hem aplaudit amb devoció. HOMENATGE A T hauria de rodar per Catalunya i per les Balears. La professionalitat I el bon ofici de La Dependent no és debades. Té la saó de la tradició teatral conreada, entre d'altres, per Juli Mira, Pep Cortés i el mateix Ovidi en la llegendària companyia 'La Cassola'.
Estic a casa amb l'emoció enganxada a la pell. Recordant paraules (aiguasal, companatge...) sabors ( les saladures de la moixama o de la tonyina) olors (de la carrasca i de la terra humida de la serra) i paisatges de la meua infantesa alcoiana (costeres, ponts i barrancs)
'Com un record d'infantesa
Sempre recordaré
a la Teresa
ballant el vals'.

dijous, 20 de març del 2014

Intacte

Estic molt flipada amb la iniciativa musical (en català, però podrien cantar en qualsevol altra llengua perquè la prioritat són les melodies) de Novembre Elèctric. La seua música és molt singular, diferent al que estem habituats a escoltar al País Valencià. És el més semblant que he trobat a la proposta 'pop mediterrània' de la banda de Vila-real 'Deesses mortes'. Novembre Elèctric és un trio liderat per un creador nascut a Algemesí resident a Madrid. El seu primer disc 'Intacte' el publica la discogràfica del Camp de Túria Més de Mil. Si l'any passat la sorpresa musical va ser la distorsió ben feta de Mox Nox i l'anterior, el folk-pop-Mediterrani de Litoral, enguany són ells els que ens desperten l'admiració amb la 'seqüència d'un somriure', tal com qualifica el so, l'escriptor Manel Alonso i Català al seu blog: http://diarigran.cat/2014/03/novembre-electric-o-la-sequencia-d’un-somriure/
O 'l'electricitat sensorial' amb la qual els músics ens enlluernen en aquesta òpera prima de la que ens parla un periodista que els coneix molt bé, Hèctor Serra, per a la Revista Tres deu: http://www.tresdeu.com/2014/03/novembre-electric.html
I ací teniu la crítica del periodista Carlos Pérez de Ziriza qui parla de 'folk oníric'. http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/03/12/quadern/1394615460_260151.html
(Sabeu si hi ha hagut abans alguna altra proposta musical en valencià des de 'la meseta'?)
Us convide a escoltar l'àlbum! https://mesdemil.bandcamp.com/album/novembre-el-ctric-intacte

El Verkami de Novembre Elèctric encara està actiu, per si voleu fer-los un cop de mà!
http://www.verkami.com/.../8101-primer-disc-de-novembre...

 
4 D'ABRIL, 'NOVEMBRE ELÈCTRIC' EN DIRECTE A LA SALA MATISSE DE VALÈNCIA.

dimarts, 18 de març del 2014

Arranjaments i Piulada massiva pel CEIP Pare Català


M'agrada molt l'accepció del mot arranjament en el camp de la creació musical. Una composició pot veure's modificada en la instrumentació, el tempo, l'harmonia, la tonalitat... Però mai no varia la melodia original. 
El significat d'arranjament vol dir: arreglar, col.locar, netejar, condicionar, disposar, ordenar... Un cop més el partit en el govern vol despistar la ciutadania emprant un eufemisme. Quan la Conselleria d'Educació diu que portarà a terme una política d' 'arranjaments escolars' allò que farà vol dir: eliminar, suprimir, descartar, excloure, abolir, extingir, exterminar... Més de 200 unitats educatives infatils i de primària seran esborrades del mapa escolar enviant a l'atur a centenars de professors i obligant al tancament de nombrosos centres públics. El cas més escandalós és el del CEIP Ciutat de Cremona d'Alaquàs on la comunitat educativa porta un mes, amb les seues nits, tancada als barracons de l'escola per demanar una reunió amb la consellera Maria José Català qui encara no els ha rebut ni escoltat. La lluita segueix endavant i no faran ni un pas enrere. Una altre que està en la diana del PP és el CEIP Pare Català de Benimaclet. Aquesta escola podria ser la següent víctima si no ho evitem nosaltres. Divendres 21 de març hi haurà una cercavila a les 17h i un festival musical a les 19h on participaran noms de la talla de Pep Gimeno, Botifarra, Eva Dénia, Ester Andújar, Àlvar Carpi, Rodamons... També hi ha organitzada una piulada massiva per pares persistents que és neguen a perdre un dret bàsic pels seus fills: l'ensenyament en valencià. Us convide a llegir els suggeriments de Joan Canela un pare afectat per l'execució de les tres línies en valencià a l'escola pública:

El cas és que la meva filla Aitana va a la classe del CEIP Pare Català de Benimaclet que conselleria vol passar a castellà a mig curs. Els pares i mares afectades no donem la batalla per perduda i creiem que podem fer-los tirar enrere. Una de les accions programades és una piulada massiva per tractar que el tema sigui Trending Topic. Si ens hi podeu donar un cop de mà us estaré molt agraïts.
Us envie unes mínimes instruccions sobre com està pensada l'acció:


Per al dijous 20 a les 12h hem preparat una piulada (o tuitejada) massiva per tal d'aconseguir que el nostre problema siga trending topic, com a mínim a València.
Per tal d'aconseguir-ho és important que tota la gent que tinga Twitter i puga comence a fer tuits just a les 12 en punt. Si podeu difondre eixe correu a tota la gent que tinga Twitter i ens vullga ajudar serà molt més fàcil.
Com a hashtags gastarem #trievalencià i #TotsambelPareCatalà
També es poden fer mencions a Mª José Català per a que ens escolte. El seu compte de Twitter és @mjosecatala

Cadascú pot escriure el tuit que vullga, però posem uns exemples:
- Solucions Conselleria educació a un problema de 2 famílies: fotre a 71
- Llibertat d'escollir? Les famílies del Pare Català no el tenim!

.@mjosecatala la meua filla no entén perquè ha de canviar de mestra. Li expliques tu?

- 95% de famílies triem valencià, la conselleria ens imposa castellà
- 71 famílies sense drets al CEIP Pare Català, @mjosecatala volem solucions

- El CEIP Pare Català vol tres línies en valencià
Es pot incloure el cartell del concert i cercavila que fem divendres 21 (al final del correu) i l'enllaç a aquest vídeo súper xulo que han fet els nostres xiquets

Calfant motors per la ILP de RTVV

Calfant motors per la recollida de signatures a favor de la Iniciativa Legislativa Popular, ILP, que reclama el dret del poble valencià de tindre uns mitjans audiovisuals públics que ens informen en clau valenciana i que divulguen idees i pensaments en la llengua pròpia. Necessitem 50.000 firmes per tal de poder presentar la ILP a les Corts i que la tornada d'una RTVV independent i responsable puga ser debatuda i tractada amb la veu de tots els grups polítics que tenen representació parlamentària. La ILP per recuperar el senyal de TV3 va aconseguir 625.000 recolzaments. Desitgem implicar a la societat valenciana, en el seu conjunt, i entre tots ser capaços d'assolir l'objectiu. Cal mantindre la flama en moviment. Cal prendre partit per allò en què creiem. Per tal d'esar informats, pas a pas, sobre la ILP, us recomane seguir rtvENvalencià. Els primers tràmits ja estan fets. Previsiblement, pel mes d'abril podrem encetar la campanya a tots els pobles i comarques. Feu-ne difusió a les xarxes socials i als vostres blogs!
Mentrestant, els treballadors anem fent camí. La primavera arriba atapeïda de xerrades, taules rodones i presentacions del llibre col.lectiu Adéu, RTVV.
Aquestes són algunes de les dates i els llocs on altres companys i jo mateixa hi participarem.






dijous, 13 de març del 2014

BANCS I bancs


(Text publicat al llibret de la falla Na Jordana de 2014 inspirat en el monument 'Tirant de Banc' d'Ortifus)

BANCS URBANS
No hi ha ajuntament que no es pree d’inaugurar redones impossibles i d’estrenar bancs altament decoratius a escoles, places, carrers, parcs i jardins. Són bancs de fusta, de marbre, de plàstic, de pedra, de ferro, de polietilè… Trobareu tota classe de dissenys i d’utilitats: hi ha bancs rústics, fanals-bancs, bancs encoixinats, bancs d’església on es neteja la conciència, bancs de trencadís des d’on Calatarava se’n riu, bancs dels acusats on hi haurien de seure tots els autors de les corruptel.les valencianes... Hi ha bancs amb bones vistes i n’hi ha d’altres inútils a la vora d’una carretera o d’un aeroport sense avions.
MANS ENLAIRE, AÇÒ ÉS UN BANC!
Els valencians ja no tenim entitats pròpies. Això sí, està el Banc Central Europeu que és el que mana. Existeix el bad bank que compra els actius tòxics amb la finalitat de salvar el sistema financer. Però sobretot, hi ha bancs i banquers que es fan els suecs.
“Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l’hom orat”.
(Anselm Turmeda. Mallorca, 1353 - Tunis, 1423)
Ai, el vil metall! Potser que hui en dia només es puga estudiar el capitalisme financer des de la criminologia. Crims de proporcions històriques pels quals, cap responsable assumeix cap responsabilitat ni dóna comptes. És sorprenent la capacitat que tenim els ciutadans de desconcentrar-nos a tota velocitat i torbar-nos amb qualsevol cosa, com si fórem infants: amb les xarxes socials i el watsapp, el programa infame de televisió, el futbol, la publicitat, les revistes del cor… Som uns votants ben entretinguts; disposem d’uns mitjans de comunicació uniformitzats que ignoren assumptes que són clau; tenim un sistema de regulació financera fàcilment manipulable pel poder polític i econòmic. Tot plegat és un paradís per als bancs i per als lladres. Una cleptopia, tal i com ho defineix el periodista Matt Taibbi.
BANC DE PEIXOS GROSSOS
Vós, banquers! Podeu explicar-nos com és fa un saqueig? Com heu blindat els vostres privilegis? Penseu tornar els milions d’euros que us heu embutxacat il·legítimament i que estan provocant un ERO global als treballadors de base? La vostra avarícia i cobdícia  estan causant més del 30% d’atur, milers de pobres i centenars de persones desnonades. Hi ha entitats cíviques com la PAH que insten a la desobediència civil i demanen els ajuntaments que multen els bancs pels milers d’habitatges que hi ha buits. Vergonya, cavallers, vergonya!
Cracks de les finances! Penseu tornar el que ens heu furtat? Ah! És clar, estafeu la gent gran que ignora què són les preferents… La Infanta no sabia allò que firmava, a diferència dels nostres pares i iaios que buscaven lucrar-se, veritat?
BANC DE L’ATUR
La realitat irromp a crits. Al banc valencià dels aturats hi ha més de mig milió de persones que viuen cada dilluns al sol sense esperança. La realitat de la pobresa inclou la dificultat de disposar de recursos essencials com l’aigua, la llum, la sanitat, l’educació o l’habitatge. Mentrestant, qui ens desgoverna destrueix el sistema social i ens qualifica de violents si protestem botant-nos la “llei mordassa”. L’univers del poble valencià és l’exemple de com els voltors es mengen les despulles del que ens resta de l’administració pública. Després, ells mateixos se'ns presenten davant amb bancs de sangoneres que ens xuplen fins a la medul.la.
Si la casta política segueix enrocada en ella mateixa i en la seua deficient retòrica, cal que cerquem noves actituds amb la filosofia de la dignitat. Atreveix-te a ser savi! Deia el filòsof clàssic Horaci. Ix al carrer! Estem legitimats per a trencar amb la dolorosa pulsió dels esdeveniments.
ALTERNATIVES ALS BANCS DOLENTS
El Banc Ètic (o la banca ètica) planteja un canvi en el model econòmic per centrar-se en l'ésser humà i no en el propi benefici.
Col·laborem amb el Banc dels Aliments: les bosses de pobresa i de col·lectius marginals han crescut de forma exponencial i, en conseqüència, la demanda d’aliments s’ha duplicat. Aquest és un problema que tenim tots, ara i ací.  El 2014 és l’any europeu de la lluita contra el malbaratament alimentari que ha adquirit dimensions inimaginables. Afecta totes les baules de la cadena agroalimentària, des del camp fins a la taula del consumidor. La producció d’aliments que no consumim, comporta també un alt cost en temes ambientals, en la utilització de l’energia i dels recursos naturals. Aquest fet representa un escàndol en temps de crisi.
Cultivem els Bancs del Temps: es tracta d’intercanviar necessitats per habilitats, sense ànim de lucre ni cap mediació monetària. Donem i rebem temps dedicat a serveis i a persones fomentant així l’oportunitat de conéixer i confiar en els altres. Aquest mecanisme d’intercanvi té per objectiu establir una xarxa d’ajuda mútua i reforçar els llaços comunitaris d’un barri, d’un casal faller, d’un poble o d’una ciutat.
Inventem Els Bancs de l’Esperança: aquells que tenen tonalitats afectives de gran diversitat; bancs de generositat, bancs solidaris, bancs de força i de resiliència, bancs d’abraçades, bancs de somriures… Mirem-nos el futur cara a cara! Tenim dret a la nostra felicitat. Ens la mereixem.




dissabte, 8 de març del 2014

El principi i la fi són la mateixa cosa. Són un poble


"No és ni millor ni pitjor aquest país;
molt senzillament és el nostre,
el teu, el meu.
No el defensem encara;
tractem només, tu, jo i aquell,
d'afirmar-lo,
de dir-lo".


I això és el que férem... Dir-lo...
Nervis d'emoció. Sabíem que era una proposta arriscada. Diferenciada de la resta d'iniciatives d'espectacles sobre Estellés. Ens agrada arriscar, ens agrada participar d'un projecte realitzat amb el bon ofici del compositor Miquel Àngel Múrcia i Cambra. Els ingredients? Un cos de música de cambra interpretat magníficament per Soraya García Mompó al clarinet i per Jaume Cantarero Gilabert al piano. La sorpresa va ser la flautista Pilar Balselobre que va fer sonar el vent fent-lo respirar com si foren ones de la mar que anaven i venien... La música electroacústica de Miquel era la que posava el plus. Una atmosfera màgica que es recreava en els sons del poble: els xiquets jugant, la
font de la plaça, les campanes de l'església i sorolls que lligaven amb la veu i els mots del mestre Estellés. La dansa contemporània de Sabela Beneyto al costat de les ulleres gegants del poeta (dissenyades per David Palmer) era pertorbadora. Tot plegat, una funció molt especial... Màgica.
La filla de Vicent Andrés Estellés, Carmina Andrés, acompanyada del seu marit, ens fa fer els honors. Més encara quan ens va dir que a son pare li entusiasmaria la idea de l'Inventari Estellés, perquè a ell li agradava la transgressió.
Gràcies a tots! Especialment al director artístic, ànima del projecte Miquel Àngel Múrcia. A Dèlia Amorós per fer una selecció de poemes que parlen d'amor, de sensualitat, de mort i de poble. A Rafa Xambo, que va recitar un fragment de l'Oratori per Marilyn Monroe'. Impagable la seua participació enfundat amb la samarreta 'Ah fills de puta' del dissenyador Cèsar Amiguet. Gràcies al meu company de Ràdio9 Pau Vendrell per posar-li entusiasme a la lectura de València del Mural del País Valencià. Gràcies a Lluís Planes Mestre, mecenes de la cultura feta a casa nostra. Gràcies al Teatre el Micalet, que com bé diu Pau Alabajos Ferrer, és el nostre saló d'estar. Gràcies als companys de Mil de Nou #RTVV, Albert Staromiejski Torregrosa, Pablo Nadal... Per enregistrar l'esdeveniment, I a Lola Martin Cortes pel reportatge gràfic.
I moltes moltíssimes gràcies al més d'un centenar de persones que ens aplaudíreu amb sinceritat. L'energia del teatre és brutal i les papallones entremaliades que tenia instal.lades a la panxa van prendre el vol!

Dones contra les cordes


(Text encomant per l'Associació Dones nacionalistes 'Terra' ADONA'T de Castelló. Dones al límit. Resiliència i fortalesa)
Sefa, Isabel, Lledó, Maria, Anna, Reyes… Cinc noms de dona. Cinc històries reals d’éssers humans que viuen a casa nostra. Veïnes, companyes, germanes, amigues que pateixen les conseqüències de l’execució més salvatge d’un neoliberalisme androcèntric i masclista que té l’amoralitat de despullar-les dels drets més bàsics i d’expropiar-les de la seua autoestima. Desnonament, malaltia, comiat laboral, pobresa... Són alguns dels fets desestabilitzadors que les han situades contra les cordes. Jo també m’he sentit així. Juntament amb els meus companys i companyes de RTVV, hem
sigut víctimes d’aquesta mena de neofranquisme que ens envaeix. Vaig tindre la fortuna de formar part de l’equip que va gestar i parir la ràdio autonòmica fa més de dues dècades. Jo era de les que em creia la raó de ser de la nostra ràdio i televisió: proximitat, pluralitat i promoció de la llengua i cultura pròpies. Vaig ser despatxada fa un any en la primera fornada d’un expedient de regulació que es regia per criteris arbitraris i partidistes. Un ERO que va ser tombat de manera contundent pel Tribunal Superior de Justícia valencià adduint vulneració de drets fonamentals i mala fe per part dels gestors. El govern, encapçalat per Fabra, en lloc d’acatar la llei, va decidir tancar una casa que pertany a tots els valencians. I ho va fer per decretada, sense cap consens previ, unilateralment i amb la presència de la policia a l’edifici de RTVV. Va ser un autèntic colp d’estat que ha ferit greument el nostre autogovern i ens ha furtat el dret d’estar informats en la nostra llengua i en clau valenciana.
El trauma no ens arriba tant des de l’adversitat, sinó des de la reacció de l’entorn. Des del discurs narratiu que estigmatitza, abandona i humilia. En el meu cas, el partit en el govern vol fer creure al poble valencià que la culpa del tancament de RTVV és dels treballadors, quan són ells els que l’han feta inviable unflant la plantilla amb persones còmplices, castigant a l’ostracisme els periodistes crítics i balafiant 1.300 milions d’euros fent servir RTVV de pantalla per a desviar diners públics. Fins i tot hi ha hagut tres casos de denúncies per abusos sexuals a dones treballadores duts a terme al despatx del secretari general, Vicente Sanz. Un fastigós assumpte que està pendent de judici.
Davant l’orfandat de polítiques institucionals d’assistència que eviten el sofriment humanitari, aquests noms de dona han sabut apoderar-se de les seues vulnerabilitats prenent consciència de les fortaleses i agafant les regnes de les seues vides. Un treball persistent i col·laboratiu basat en la resiliència que és tot un exemple a seguir. L’Associació de Dones Nacionalistes Terra, ADONA’T, treballa per canviar el paradigma de la injustícia i convertir-lo en responsabilitat compartida i en suport mutu. Juntes podem projectar-nos en el futur i anant fent camí. Recuperarem RTVV i donarem veu als sectors de la societat més desfavorits, als damnificats de les polítiques reaccionàries. Eixa és la nostra obligació. No hi ha marxa arrere.






dimecres, 5 de març del 2014

Versos de dona




Selecció de poemes de noms de dona.
Per Dèlia Amorós.






Teresa Pasqual (Grau de Gandia, 1952)
"Frag mich warum", d'El temps en ordre.



Pregunta’m el perquè d’aquell acord
que ens va tancar a tu dins,a mi dins
de les parets d’aquesta casa nostra,
pregunta-m’ho ara que retrobem,
mare, les claus de tantes inquietuds.

Res no han resolt els anys que ens han portat
a tu, a esperar darrere la persiana,
a mi, a arribar sempre tard a les coses,
i aquella fam que has heretat d’un temps
de por, de guerra i cues impossibles,
se t’ha instal·lat als ulls i ja no és fam
i ni tan sols és por, mare, què és?


Maria Antònia Salvà (Palma, 1869)
"Donzelles de l'any dos mil"

Oh vosaltres, pressentides flors d'amor i gentilesa
que viureu quan mon passatge s'haurà fet esborradís;
jo us endreç per aleshores, amical, una escomesa
que s'allunya, de mos versos dins l'esbart voleiadís. 


Edith Södergran (St. Petersburg, 1892)
"Nosaltres les dones". Adaptació de Ma de Mar Bonet

Nosaltres les dones som molt a prop de la terra,
demanem als ocells què esperen la primavera.
Acollim al pi despullat dins els nostres braços.
Cerquem en la posta de sol senyals i consells.

Vaig estimar un cop un homo,
ell no creia en res.
Arribà un dia gelat amb els ulls buits.
Se n'anà un dia feixuc amb l'oblit sobre el front.
Si el meu fill neix mort, és seu.

Tu cercaves una flor i vares trobar un fruit.
Cercaves una font i vares trobar un riu.
Volies una dona i trobares una persona,
i et sents desenganyat.


Maria Josep Escrivà (Gandia, 1968)
"Dames de paper", dins Tots en noms de la pena

De carn devien ser i voler carn
elles també: cabells i rostre, pits,
humanes regions on el deler
pren forma al ritme d'un mot gran: amor
amor, del vostre cos ha fet un pont
des de la gràcia del pecat, sorjorn
on s'arrecera l'home, pell amb pell
com la ploma, angoixada, busca el full.
I vosaltres, que hauríeu pres dolor
extrem només pel propi nom de dona,
moriu d'enyor a canvi del no-res.
De carn i de sospirs la més perfecta
culpa absolta amb els mots, i ja per sempre
eternes sobiranes del silenci. 


Maria Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, 1952)
"Cançó de fer camí", dins Bruixa de dol

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d'allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d'ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s'escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.

diumenge, 2 de març del 2014

Tornalà a tocar Sam


Fa 24 anys vam tindre la fortuna de contemplar aquella mítica història d’amor impossible entre Humphrey Bogart i Ingrid Berman. Aleshores no ens adonàrem que aquella primera projecció de “Casablanca” doblada al valencià, era un negre presagi per al futur de RTVV. Com anàvem a imaginar que la història d’amor entre la societat valenciana i la nostra radiotelevisió anava a esdevindre un amor impossible? Malgrat que el partit en el govern  l’havia convertit en el seu òrgan propagandístic per excel.lència, els ciutadans, independentment del seu color polític, són conscients que RTVV és una eina de vertebració i de cohesió imprescindible per a un poble amb llengua pròpia. Per això cal rebel.lar-se contra el seu tancament. Fer-ho és un acte de legítima reivindicació.  El 29N vam patir un colp d’estat mediàtic que ha ferit greument el nostre autogovern. Des d’eixe dia, els valencians estem desconnectats. Si hi ha una funció que RTVV ha fet durant més de 20 anys és eixa, connectar-nos mitjançant la informació esportiva, l’oratge, les nostres festes i tradicions. Per primera vegada, els veïns d’Oriola coneixien el Sexenni de Morella o els pel-legrins de les Useres; els de la comarca dels Ports se’n assabentaven d’unes manifestacions culturals antiquíssimes a Algemesí durant les festes de La Mare de Déu de la Salut; els de la Ribera contemplaven embadalits els Moros i Cristians alcoians; els de l’Alcoià tenien notícia de les gaiates de Castelló i es percataven que no les cremaven com les fogueres d’Alacant… I així podríem seguir comarca a comarca. Pel que fa a les falles, és sens dubte, una de les expressions festives i turístiques que més visibilitzada  ha estat. 142 localitats valencianes les celebren. Com a periodista, el fenòmen faller m’ha interessat des d’un prisma social i cultural. Quan s’acostava el mes de març,  impregnava els meus programes de Ràdio 9, Alta Fidelitat i El Jardí de les delícies, de continguts crítics, pedagògics i constructius on destacava la publicació de la Universitat de València, Revista d’Estudis Fallers, La Gira d’Escola Valenciana, els Premis de les Lletres Falleres, les Falles Populars o les engrescadores setmanes musicals i teatrals de diverses comissions. Propostes que res tenien a veure amb els actes majoritaris organitzats per Junta Central Fallera. La crida, l’exaltació, el lliurament dels premis per seccions, l’ofrena i la nit de la cremà ocupaven els espais especialitzats en la matèria. La qualitat tècnica de les retransmissions era insuperable i insubstituïble. Unes realitzacions visuals i sonores que enganxaven milers de valencians. Sense RTVV no ho tornarem a veure. Estarem desconnectats com ho estàvem fa 30 anys.

Canal 9 i Ràdio 9 van tindre la capacitat d’enamorar els qui l’estrenàrem. Una passió de les que duren tota la vida. Ara que ens les han cremades com si foren monuments fallers, ens han trencat l’esperança de poder fer-les millor. Ara que han apagat el senyal amb mètodes propis d’una dictadura, ara que ens han tallat la llengua i ens han tret els ulls, ara més que mai, cal repetir aquella frase de Bogart en Casablanca… “Tornalà a tocar Sam”. El poble valencià és mereix una segona oportunitat. Renaixerem de les cendres.

dimecres, 26 de febrer del 2014

Dones i Dons


A mig camí entre la cançó denúncia dels anys 70 -a l’estil de Paco Ibáñez- i les lletres sublims dels 80 -a la manera de Sílvio Rodríguez-, transcorren les 13 històries melòdiques que Tomàs de los Santos ens narra, amb una prosòdia molt seua, en aquest reflexiu Dones i Dons.
L’autor és un animal musical que té un calaix ple a vessar de cançons escrites des de la seua adolescència. L’esperit, disciplinadament autocrític, i la recerca tenaç d’un discurs sense contradiccions internes que estiga en consonància entre el món real i l’imaginari representat, no li han permés publicar fins arribar a la maduresa. L’esforç ha pagat la pena. El creador ha assolit la coherència, un valor car d’escoltar. L’aportació de Borja Penalba com a arranjador i instrumentista és cabdal. Ell fa pròpies les composicions poètiques i musicals. Tan seues les fa, que fins i tot en canta algunes.
Estem davant d’una obra que conté un univers femení acollidorament constructiu: Angelita Domínguez és un nom propi que palesa l’actitud valenta i pacient davant d’un càncer de pit; Leire és una dona que viu intensament l’amor cap a una altra dona malgrat les convencions del món heterosexual; Finestres d’Eva són aquelles que ofereixen diverses mirades i raons capaces d’omplir de petjades l’ànima. Cal que despulleu 4 poemes d’Estellés. Versos d’uns atributs literaris extraordinaris que són fills adoptats per Tomàs.
Els Dons ens proporcionen les qualitats humanes que cal recuperar davant d’aquesta fase del capitalisme salvatge en la qual estem immersos. L’autor ens proposa eixir d’aquest atzucat fent l’economia petita i propera; coneixent a qui ens procura el menjar quotidià. Un ferm compromís amb la mare terra per retre-li homenatge al Llaurador.
Arriben dies de trinxeres en què la casta política ha de xafar realitat al costat de les entitats que fan possible el miracle de la resiliència. Dones i Dons pot esdevindre la BSO d’aquesta lluita col.lectiva amerada d’un commovedor himne a l’esperança: Tornarem. Un “volem ser” front aquest present del no- res. Però sense memòria no hi ha futur. Les Roselles pertorbadores simbolitzen el record de les persones encara soterrades  a les fosses comunes sense cap reconeixement.
Feu vostres les Dones i els Dons acaramullats d’honestedat.

dimecres, 19 de febrer del 2014

Quan caminàrem la nit

  1. QUIETO TODO EL MUNDO! va escridassar Tejero mentre tirotejava el sostre de l'hemicicle del Congrés dels Diputats, tot ufanós ell, amb el tricorn al cap exhibint mostatxo i poderio espanyol. Una autèntica icona de la Transició. Quina edat tenies el 23F del 1981? Què feies tu aquella nit? I els teus pares? 'A vegades, molts silencis junts són més significatius que moltes paraules seguides. I més cruels. No deixen espai per a la rèplica', escriu Joanjo Garcia en l'obra Quan caminàrem la nit (Editorial Bromera. Premi Enric Valor de Novel.la 2013). Una narració que comença connectant amb la meua infantesa on la por, els silencis i les veritats a mitges m'han acompanyat, especialment quan em vaig convertir en una adolescent preguntadora. De la guerra, dels morts i dels quaranta anys de foscor, millor no parlar-ne que eren 'coses d'abans'... I de la Transició? Els adults dels anys 80 no han fet un relat exageradament edulcorat? No caldria començar a refer-lo? 'Ens venen que la generació dels nostres pares s'oposà a una dictadura moribunda i va véncer. La seua, la dels pares, és la veritable generació ni-ni. Després del franquisme, ni ruptura ni reforma, ni condemna ni memòria, ni bons ni dolents, ni centralisme ni federalisme'. Doncs això precisament és el que reivindica Joanjo en aquesta narració impregnada d'interrogants. Hem de recuperar la memòria i hem de fer-la nosaltres. 'El món és diferent quan obris els ulls. Té molts més colors, molts més matisos i massa defectes. Perquè el món és una cosa imperfecta i sempre queda alguna cosa a fer'.
    La nit del 23F és, en la novel.la, la punta d'un iceberg empestat de falsedats. És la nit del colp d'estat polític i d'un colp d'estat familiar que no us revelaré de cap de les maneres perquè és la clau que manté la tensió del lector. Si de cas, estigueu atents a una cobla que és, podríem dir, la BSO de la novel.la. Us done aquesta pista com si estiguera proposant-vos jugar una partida de trivial, esport mental del que Joanjo n'és un autèntic expert.
    Ironies de la vida: l'autor presentava el llibre a València la vesprada del 28N, unes hores abans que els valencians fórem testimonis esbalaïts d'un colp d'estat mediàtic en tota regla executat de manera unilateral, per decretada, i amb la policia ocupant l'edifici de RTVV a Burjassot i a Blasco Ibàñez. Era la matinada del 29N quan caminàrem la nit de nou, quan ens deixaren, en temps democràtic i en ple segle XXI, sense ulls i sense veu. Cecs i muts. Joanjo estava allí amb els treballadors de RTVV i amb el llibre davall del braç. Tot un símbol que després de la ignomínia comence a pair però no a normalitzar. 'Som fills de qui som fills i no hi ha manera d'amagar-ho. Però tampoc serveix de res queixar-nos-en. Cal avançar, amb el valor de mirar al passat, i gosar posar noms a les coses. Cal caminar cap al futur, desvetlar-se a les nits, i aportar el que tinguem. Encara que ens equivoquem. Al cap i a la fi, la vida no és encertar o equivocar-se, és atrevir-se'.
    Com que el 23F és un dia assenyalat, regaleu la novel.la als vostres pares i mares, iaios i iaies, oncles, cosins, germans i amics. Vos ho agrairan!

    Clica ací i veuràs el booktrailer

dilluns, 17 de febrer del 2014

DIRECTAment

  1. Han passat alguns anys des que Joan Amèric Ortega es quedara embadalit davant l’aparador de la botiga de Juan Bella mirant-se les guitarres. Un dia en va palpar una i ja no hi va haver cap aturador possible que el fera desistir de construir acords amb les cordes. Més de dues dècades han forjat un creador singular i únic. Els seus avals son set discos i una esquena coberta d’experiència.
    El mateix any que Joan estrenava el disc ‘Tornar a l’aigua’ produït per Lluís Llach, jo encetava l’aventura radiofònica al canal autonòmic valencià. Aquell xic tímid de la Ribera, venia amb la guitarra i ens llançava a les ones cançons dolcíssimes com ‘La lluna dels peixos’, ‘Quina sort’ o ‘Parlant de sirenes’. L’any dels Jocs Olímpics pujàrem per la seua ‘Escala de colors’ amb algun tema memorable com ‘LLavis de sal’. Tres anys més tard connectàvem amb el seu cordó umbilical al treball ‘Ànima. Diari de les hores blaves’. Van haver de transcórrer 10 anys per tornar-lo a escoltar en una nova proposta. ‘Obert’ ens seduïa conjuminant la seua veu amb la de Sole Giménez en la cançó ‘Vine’.
    Lluny de les exigències del mercat i de les modes, Joan ha anat fent el seu propi camí. S’hi dedica poc a poc i trau les seues obres quan realmente està enamorat d’elles. En els darrers temps cada cop és més complicat fer un bon producte musical amb els mitjans adients. Al Festival Barnasants va trobar les condicions necessàries per tocar en viu i enregistrar un disc on el cantant d’Alzira revisa la seua història com autor afegint-hi noves sonoritats i nous arranjaments. En aquest àlbum ens mostra tres temes inèdits: ‘Perquè sóc poble’, ‘Defensa del somriure’ i ‘Despert per a somiar’. DIRECTAment explica la vida de Joan com a músic però amb un peu xafant el futur. Amb aquest disc ha actuat a Montevideo, a l’Auditori de Barcelona, al Palau de la Música Catalana, a Festivals prestigiosos com el ‘Camallera Cançó d’autor’ o ‘Barnasants’ on va aconseguir el Premi al millor concert 2012.
    La qualitat legitima un tracte professionalment digne però això tan obvi, no ho és tant en els temps que corren on algú podria pensar que el treball d’un creador no costa diners. Al País Valencià hem hagut d’esperar al contracte de la Universitat d’Alacant perquè Joan puga estrenar DIRECTAment. La bona notícia és que estan madurant molts concerts en unes condicions professionals decents. Un directe d’Amèric és garantia de qualitat i d'emoció. El de dimecres 19 de febrer a Alacant no serà un bolo qualsevol. Serà la primera actuació de la gira del disc al País Valencià. Una estrena en tota regla. ‘La idea podria enamorar-te’ perquè Joan té la capacitat de dir les coses, per molt dures i aspres que siguen, des de la tendresa.
    Per anar obrint boca, us deixe amb una de les cançons originals ‘Perquè sóc poble’. Tota una declaració de principis i d'estima cap al nostre país. Us agradarà MOLT. Ací està, mà a mà, amb Borja Penalba. Dos grans que tindreu l'oportunitat de gaudir DIRECTAment al Col.legi Major de la Universitat d'Alacant. 19 de febrer a les 19h.

divendres, 14 de febrer del 2014

Carrer passeig


  1. El recorde anant a la ràdio amb la seua guitarra acompanyant diverses formacions com ara Soul Atac o Màrius Asensi. Venia carregat de somriures i de bon ofici. Ell és un d'aquests músics imprescindibles que tenim a casa nostra. Després de tants anys fent música, per fi ens regala un disc de cançons pròpies. Estic gaudint-lo com una xiqueta amb una nina nova. Escolte amb fruïció el disc d' Alvar Carpi Lobatón, 'Carrer passeig', editat per Comboi Records. 12 cançons compostes per ell mateix que havien estat esperant al calaix durant un bon grapat d'anys. Ara veuen la llum, i ara és ell qui compta amb col·laboradors excepcionals (Miquel Gil, David Pastor, Lluís Llàrio). Temes que ens mostren el ventall d'estils de la música popular contemporània que aquest músic intuïtiu i autodidacta de l'Horta Sud ha anat conreant durant tota la seua vida: pop i rock, cançó, folk, música sud-americana, bossa nova, samba, jazz...

    Àlvar Carpi va començar a tocar la guitarra de ben jovenet. Durant els anys 80 va ser guitarrista de diversos grups com “Mosca amb Llima” (amb Bernat Pellicer i Amadeu Llàtzer), “Lur” (amb Enrique Vergara, Josep Maravilla, i Bernat Pellicer) i “Acústic Trio” (amb Cristina Blasco i Albert González). En aquesta època acompanya amb la seua guitarra al poeta i escriptor Francesc Viadel.

    En la dècada dels 90, va realitzar una intensa activitat participant en diversos grups i acompanyant contacontes i poetes. Guitarrista de 'Crónica Sur', enregistra el disc “Costumbres Tradicionales” (estudis AC-València) (1997) amb Mario Francés, produït per Iñaki Altolaguirre. Acompanyava a les cantants de jazz Cristina Blasco, Pepa Blasco i a Mara del Alar (espectacle “Xabel Jazz” amb versions molt personals de cançons de Chavela Vargas); col·laborava amb la Dixie-land de Sedaví tocant el banjo; va ser guitarrista d' “Els cors d'aram”, grup que acompanyava ÒscarBriz en la gravació del cd “Pur desig” (Cambra Records, 2003); de 'La Fusteria', grup de Rafa Xambo, amb qui ha gravat els CDs “7 acústics” (P.M. Produccions,2002) i “dies oberts” (Cambra Records,2003). Va enregistrar el cd “Coses elevades i coses d'anar per casa” (estudis Samaruc d´Algemesí) amb l'actor valencià Domingo Chinchilla portant l'espectacle al circuit de cafés-teatre del País Valencià i al Carme Teatre de València; va participar als directes de Miquel Gil amb el cd “Katà”; va acompanyar al grup de folk Aljub (Joansa Maravilla) col·laborant al cd “Portes” (Picap); va formar part del grup 'Màrius Asensi amb 21 Grams' on va gravar les guitarres i va fer el arranjaments al cd “Els teus Arguments” (Estudis Samaruc); també va col·laborar en la gravació del primer cd de “Soul Atac” (Temps Recod) i en el segon, “mercat Negre” hi va participar juntament amb Miquel Gil, Oscar Briz, Remigi Palmero, Joan Soler, Julio Bustamante, Lucho Aguilar…. L'any 2008 va compondre i enregistrar el tema “Arrancapins” per al cd 'De la terra'. Un recopilatori de músics valencians que va fer la falla pel seu centenari. Va fer dues versions de Raimon (cantades per Xambó i Botifarra) al cd editat pel Servei de Normalització Lingüística de la Universitat Politècnica de València (2009) 'Gràcies Raimon'. Va col·laborar amb Escola Valenciana per al seu 25è aniversari en la cançó 'Tenim la Clau' que va ser enregistrada al cd de La Gira 2010. Actualment porta endavant el projecte “Musicografias” de Carlos Carrasco Esteve a dues guitarres i forma part del grup de música folk Quamlibet liderat per Francesc Medina amb qui va treballar al darrer cd “I no es fa de nit”. Àlvar Carpi és membre del COM (Colectiu Ovidi Montllor de Músics i Cantants del Pais Valencià).

    Amb aquest extens i intens curriculum, el músic arriba a la maduresa amb un disc que resumeix ben bé tot el que la música li ha donat i tot el que ell ha aportat a la creació musical del País Valencià. Feu una passejada pel seu carrer. Gaudiu-lo a casa amb la família. En la meua està sonant ara el cri cri d'un grill!
    http://alvarcarpi.wix.com/alvar-carpi#!disc/c1mkb

dilluns, 10 de febrer del 2014

Benvinguts al paradís. Glossa a Obrint Pas. Premi Socarrat Major 2014


Benvinguts al Paradís. Amb Coratge, Seguim i seguirem en un país en el qual qui ens governa és pensa que pot vetar un diccionari, malgrat que hi ha vora mig centenar de sentències judicials que subscriuen la unitat de la llengua, i malgrat que totes les universitats del món certifiquen
científicament que català, balear i valencià són el mateix idioma, el d’Ausiàs Marc, amb tots els seus accents; un país on tanquen els mitjans de comunicació públics a colp policial i on les agressions lingüístiques són quotidianes Avui dia, en un món globalitzat, una llengua no roman viva si no té presència en els mitjans de comunicació de masses. Des del 2008 fins ara, s'han tancat més de 30 mitjans de comunicació. A més de RTVV i dels canals de TV3 i Catalunya Ràdio, han estat clausurats Info TV, i mitjans locals com ara GandiaTV, emissores de ràdio i premsa comarcal que acaben ofegades pels entrebancs polítics i la manca de suport institucional.
El lliurament del Premi Socarrat Major 2014 palesa, una vegada més, que són els col·lectius culturals, les plataformes reivindicatives i les entitats cíviques les que fan possible el miracle de seguir vius. L’Associació Socarrats de Vila-real n’és una mostra. Us estic molt agraïda i em sent honorada per haver-me convidat a aquest prestigiós acte que reconeix anualment la tasca de les persones i de les entitats que són (i fan) cultura i llengua.  Estic envoltada d’eixos herois anònims i quotidians que estan retratats en els set discos d’Obrint Pas. Eixos herois que, malgrat la tempesta, ‘seguiu navegant a tota vela cap a rumbs marcats contra la por’ teixint iniciatives de construcció col·lectiva i de resiliència. Vosaltres sou els que feu la Revolta de l’ànima Obrint Pas a la Terra, encenent La flama sense deixar d’estar En moviment. No tingues por, Som del sud, del País de l’olivera , que malgrat la lletjor i la brutícia que ens escampen els corbs ens l’estimem. Més encara si ho fem amb la banda sonora d’Obrint Pas. Qualsevol de les seues cançons trau el millor de nosaltres, ens desperta i ens empenta  a seguir. Només amb els títols dels seus temes ja podem bastir un discurs farcit d’esperança. Obrint Pas us canta a vosaltres, als herois anònims. 
 
Radiotelevisió Valenciana ha mirat cap a les  cadenes generalistes comerciales estatals. No ha apostat, com a criteri global, por un model comunicatiu propi, incomplint la llei de creació del 1984, que tenia com a raó de ser promocionar els nostres creadors i divulgar les seus obres. Hi ha hagut excepcions a la norma, això sí, però en programes aïllats que la casa no publicitava i on els professionals treballàvem a contracorrent de les consignes marcades per la direcció. Voler ser professional en RTVV ja era un fet per si mateix revolucionari. En aquest context, els músics han sigut un dels col·lectius més damnificats. Obrint Pas va nàixer fa vint anys a l’institut Benlliure de València. En l’any 93, no hi havia massa grups que cantaren amb naturalitat en la seua llengua materna. Recorde escoltar tres temes en un CD editat per Ràdio 9 i l’Institut Valencià de la Música, dins del marc del festival Tirant deRock, on descobria uns adolescents Obrint Pas que esgarraven les guitarres sense dolçaina encara, juntament amb Owix,The Jam Ones o Los Anselmos. En eixos primerencs anys noranta també sonaven amb força Munlogs, Bajoqueta Rock o Dropo. S’havia encetat una nova etapa en la cançó d’autor amb Joan Amèric, i Feliu Ventura començava a caminar. Des d’aleshores, la producció musical en valencià no ha deixat de créixer i de diversificar-se. En eixa expansió tenen molt a veure els músics d’Obrint Pas. Ells representen la primera generació d’alumnes que van estudiar en la línia en valencià que prestigiaven la llengua més enllà del seu ús domèstic. La trajectòria de la banda és excepcional, perquè ha aconseguit enderrocar qualsevol barrera idiomàtica i ha arribat a emocionar públics ben diversos del món:  Sud-amèrica, el Japó, Europa, el Magrib i ara recentment ciutats nord-americanes, com ara Nova York o San Francsico, s’han rendit als seus peus. La seua trajectòria també és excepcional per la fulgurant evolució artística aconseguida a força de treball i de convenciment. La música ens encomana l’estima sincera per la llengua i la cultura, amb una predisposició infinita a estar sempre al costat de les lluites de base social. També són excepcionals per l’insòlit èxit de vendes. Amb els quatre darrers discos han superat els deu mil exemplars venuts i han estat durant setmanes encapçalant els primers llocs en la llista de discos més venuts a tot l’estat. Malgrat aquesta contundent evidència, Obrint Pas ha estat invisibilitzat, silenciat, tapat i, fins i tot, boicotejat per les institucions oficials i per la seua televisió pública, on mai en 24 anys d’existència de Canal 9 han actuat o han estat entrevistats. I quan una decidia plantar cara a eixa ignomínia, havia d’enfrontar-se amb els comissaris polítics que gestionaven aquella maltractada casa. Enfrontament obert contra la direcció amb resultat victoriós. Perquè no hi ha res més satisfactori com ser ferm en la convicció. Miquel Ramos, Miquel Gironés, Robert Fernàndez, Xavi Sarrià… Els homes d’Obrint Pas són la insubornable consciència del País Valencià, que roman amagada per l’oficialitat però que està ben viva i assaonada amb els potents ritmes punk i hardcore; amb la jovialitat del ska; amb l’èpica del so electrònic i amb la dolçaina… Eixa magnànima dolçaina de Gironés que quan apareix en escena ens fa traure pit d’orgull col·lectiu. Música mestissa, missatge internacionalista, global, que reivindica els pobles oprimits, que denuncia el feixisme i que ret homenatge a les víctimes. "No estàs sol, no tingues por”. Com assenyala Feliu Ventura, company estudiant de filologia de Xavi Sarrià, Obrint Pas té una potestat: ‘la sublimació dels sentiments en les lletres’. És la capacitat de convertir una cançó en un himne i un bon grapat són càntics inmortals com ho pot ser L’estaca o Al vent. Malgrat la seua joventut, el grup ja és un clàssic indiscutible per a les noves generacions que segueixen la seua petja. La potència aclaparadora dels directes i la seua sonoritat han pres el relleu de grups com Al Tall, que havien recuperat d’un temps ençà la nostra tradició. La banda valenciana més internacional, també forma part d’aquest moviment. Després de vint anys de recorregut, el pas és obert i ara cal seguir-lo.
Els valencians tenim un patrimoni musical amb una producció ingent que hauria de tindre cabuda en els mitjans de comunicació. Senzillament, perquè forma part de la nostra realitat cultural. No tenir-la en compte suposa amagar i menystenir els seus autors i una part molt significativa de la societat valenciana, que es la audiència potencial i natural de la ràdio i de la televisió públiques. Recuperarem RTVV. I si ho aconseguim, no hi haurà marxa enrere. Haurem de fer una televisió i una ràdio responsables, independents i pròximes, on els músics entraran per la porta gran.
 
Des d'aquest país de l'olivera, de l'ametler i del canyar, Obrint Pas s'ha connectat al món globalitzat fent servir la nostra llengua com a eina de comunicació i no de separació. Aquest és l'universalisme clarivident i no aquell altre excloent, segons el qual és preferible no entendre una cançó en anglès, en alemany, o en francès, que no comprendre una lletra escrita en català. Hi ha molts nipons que senten bogeria per la dolçaina i aprenen a tocar-la gràcies als seus concerts.
Obrint Pas ens ha mostrat el camí on podem transitar sense pors, amb la cara al vent, gaudint de la nostra alegria. 

GRÀCIES, SEMPRE!