Els terrissers

Dissabte dia 24 de maig vaig presentar l'acte de lliurament del IX Premi de Poesia Antoni Ferrer (considerat un dels poetes vius més importants en la nostra llengua) i el XIII Premi de Narrativa Enric Valor (el mestre i escriptor de Castalla que posa nom a la convocatòria com a referent indiscutible de la nostra llengua) L'Associació La Garrofera de l'Alcúdia de Crespins (a la comarca de la Costera) treballa des de fa 13 anys amb molt d'orgull per fer possible aquests premis que enguany han aconseguit Núria Corredor, en narrativa, i Jordi Planes, en poesia. Els dos venien des de l'Empordà molt emocionats.

La Garrofera, tal i com ens explicava el poeta Josep Manel Vidal ( "El teu nom és un ésser viu" d' Editorial Germania Comunicació) treballa contra les tres "R" antiecològiques que la dictadura del mercat ens imposa amb el beneplàcit incondicional del govern: retallades, restriccions i repressió. Els i les integrants de La Garrofera reivindiquen les tres "S". Per tant, cal ser generosos en Solidaritat, en el Suport al nostre patrimoni cultural i cal posar Seny en les decisions. Aquesta bona gent que treballa des d'una modesta associació de la Costera ho té clar. Cal defensar la cultura i el patrimoni públic que ens és comú. Que amb això compta la supervivència del nostre poble. 

Va ser una vesprada-nit de celebració, de fraternitat i de música. La dels joves que conformen el grup "Barbaritats". Una banda de rock que ens va oferir un acústic deliciós amb alguna versió de Feliu Ventura com ara la cançó "Lloc 2". 
 Angels Vidal Asensi és la veu femenina del jove grup Barbaritats de Xàtiva. Ací apareix amb Ramon Ròdenas, però en són cinc a la banda i el futur és seu. Potser els heu escoltat als concerts al carrer que organitza el moviment reivindicatiu "Xàtiva Renaix", o a les revetlles alternatives del barri del Raval. Recentment han participat al llibre-disc homenatge al cantautor de Xàtiva Raimon versionant algunes de les seues cançons més emblemàtiques. 

Vaig estar ben orgullosa de compartir taula amb dones escriptores de la talla d' Anna Moner ("Les mans de la deixebla") o de la poetessa Alba Álvarez ("Sol de mitjanit a Reykjavík") Gràcies a Pedro Garcia Leon per deixar constància d'una nit ben especial com a reporter gràfic impagable. I sobretot, el meu agraïment a Josep Manel Vidal qui ens ha deixat ben palés que els escriptors són els terrissers que li donen forma a la llengua. Que fan de la seua matèria argilosa l'obra capaç de reflectir i acollir les nostres emocions. Una llengua sense escriptors és una llengua empobrida. Només si som rics intel.lectualment podem tirar endavant. Gràcies Josep Manel, a tu i a tots els terrissers!!!

 

No és Irina

Vídeo de la presentació 'El meu nom no és Irina' amb Xavier Aliaga en la llibreria La Costera
 
Bonica vesprada viscuda a Xàtiva, dissabte 18 de maig, en un d'eixos racons que trobem al País Valencià on hi ha títols i autors nostres. Podem triar poesia, filosofia o narrativa en valencià, mentre escoltem la música de Feliu Ventura, Pau Alabajos, Obrint Pas o Orxata Sound Sistem. És la Llibreria La Costera que funciona vivament des del segle passat (1976). Allí és on hem conegut Irina de la mà del seu autor Xavier Aliaga . 

"El meu nom no és Irina" és la quarta novel.la de ficció d'aquest creador valencià que en cadascuna d'elles ha aconseguit algun guardó important: "Si no ho dic rebente" (Premi Vila de LLoseta 2005), "Els neons de Sodoma" (Premi Andròmina dels Octubre 2008) i "Vides desafinades" (Premi Joanot Martorell 2011). D'aquesta darrera novel.la generacional trobem paral.lelismes amb "High Fidelity." Tant de bo tinguem una versió cinematogràfica de "Vides desafinades" com la que va fer Stephen Frears, amb l'actor John Cusack, de la novel.la de Nick Hornby.

"El meu nom no és Irina" la publica una modesta editorial valenciana. Des d'Andana Ricard Peris aposta per la producció autòctona de qualitat adreçada als més joves. En aquesta ocasió, ha comptat amb una il.lustració de la dissenyadora de Vila-real, Paula Bonet, que recrea el rostre d'Irina en una pintura a l'oli on, com es l'estil dels seus treballs, domina la paleta de colors freds com ara el verd marí que contrasta amb la calidesa del roig. L'editorial ha fet algunes samarretes precioses de la portada i jo em vaig posar una d'elles en la presentació.

L'expectativa que desperta el misteriós títol i la coberta amb el rostre enigmàtic d'Irina està a l'alçada de la història que ens narra Xavier en 179 pàgines. Un viatge iniciàtic per la literatura. Un homenatge als clàssics. Una novel.la edificada amb capes superposades on hi ha interferènciens constants de la ficció en la realitat. Les novel.les medievals, la ciència ficció o una trama negra relacionada amb la màfia russa són els gèneres literaris que conformen aquesta estructura de capes. La pel.lícula d'animació RANGO és la que va inspirar l'autor per construir aquest esquelet. Un film per a xiquets farcit de discursos adreçats als adults.

Xavier Aliaga tracta als joves lectors de tu a tu demostrant que ells sí que en tenen de massa gris i d'inquietuds. El protagonista juntament amb Irina és Néstor, un estudiant de batxillerat que té una dèria: la d'escriure històries que l'evadeixen de la crisi familiar que l'envolta. Aleshores apareix ella... Irina... Però el seu nom no és eixe. El descobrireu en arribar al final on, com als sobres de les fires, hi ha sorpresa.

CARTA A RÀDIO NOU. Publicada en el diario El País

Querida radio:

Ha llegado el momento, mil veces anunciado, de nuestra separación forzosa. Nos hemos sido fieles en las alegrías y en las penas y nos hemos respetado todos los días de nuestras vidas durante 23 años. ¿Te acuerdas cuando nos conocimos? Fue en 1989. Tu ibas preciosa vestida con el diseño exclusivo de la Llei de Creació de 1984. Te mostrabas elegante con los principios básicos de respeto al pluralismo político y cultural. Entonces, iniciamos confiadas, un camino virgen. Nos maravillaba contar las noticias del mundo en la lengua materna y pasearnos por nuestros pueblos y comarcas.

Creo, sinceramente, que hemos contribuido a que el valenciano se perciba con más naturalidad entre la población. En las noches de los años 90 lanzabas abiertamente temas como la homosexualidad, el aborto, o la eutanasia. Abrías las líneas telefónicas sin ningún filtro: sólo tú y el oyente. Como una trapecista dabas saltos mortales sin red. Te he visto feliz enfundada en unos vaqueros bailando al ritmo de la música de nuestros creadores. Fuiste el escenario donde tocaron en directo, por primera vez en la historia de RTVV, 350 músicos valencianos.

¿Te acuerdas cuando salíamos con la unidad móvil? La de veces que te han preguntado después de una conexión: “¿Cuándo saldré por la tele?” y tú mirándome de reojo respondías: “No soy la tele, soy la radio”. Te lo tomabas con buen humor, pero lo cierto es que has sido la hermana pequeña e invisible de Canal 9. Los que te han gestionado no han sabido apreciar tu inmensa personalidad. Eres mágica. Te conozco por dentro pero todavía no sé cómo te lo haces para llegar, a través de las ondas, a todos los rincones. Eres próxima. Te enfadaste mucho cuando informaron al detalle de lo sucedido en “la primavera árabe” de El Cairo, y en cambio, ignoraron “la primavera valenciana” que estallaba cuatro calles más arriba y afectaba a tus vecinos. El pecado no es tuyo, sino de aquellos que son más papistas que el Papa y que te han gestionado, especialmente en los últimos 15 años, de manera partidista y no pública; ideológica y no profesional. Así, te han ido despojando de tu bonito y necesario diseño inicial. El maestro argentino Horacio Verbitsky define así la función del periodista: “difundir aquello que alguien no quiere que se sepa, el resto es propaganda”.

A pesar de las manipulaciones has sabido encontrar el hueco por donde se colaba la luz. Me preocupas, amiga y compañera, porque no sé cómo te vestirán a partir de ahora. La falta de conciencia para manejar lo público huele a rancio y esa forma de operar donde los contactos y los favores valen más que el corazón, el trabajo, y la ilusión, no pueden ser nuestro destino. Algunos se creen más listos que tú, pero hay una cosa que se llama dignidad y que nunca has perdido, porque sabes que sin ella no somos nada. Piensa en lo que conseguimos juntas y te saldrá la sonrisa. Como dice Ovidi Montllor Jo no me’n vaig, sóc qui torna. Faré vacances.

Amàlia Garrigós es periodista y trabajaba en Ràdio 9

LA MEUA LLISTA DE CANÇONS PER A LA REVISTA TRES DEU

[Llista] Gener 2013, per Amàlia Garrigós

Publicat per òscar a 25.1.13

Benvolguts lectors, ja tenim ací la segona Llista de Tres deu! Si la primera, al mes de desembre, la va realitzar la redacció de la revista, en aquesta segona comptem amb la col·laboració de la periodista Amàlia Garrigós, una de les grans veus foragitades fa ben poc dels estudis de Ràdio 9 pel famós ERE. Vos deixem amb la llista d'Amàlia i l'article amb el que ens l'explica.

per Amàlia Garrigós

"Frank Zappa deia que la música és físicament la més inspiradora de totes les arts. Per a mi, ho és. En la meua banda sonora particular, la música està íntimament lligada amb fets concrets com enamorar-me, parir, treballar, viure el dolor de la pèrdua o sentir el plaer més agradós.

Quinze cançons són ben poca cosa per a qui viu intensament la música cada dia i per a qui està oberta a totes les influències. Queden fora de la llista centenars de cançons preferides. Però aci hi ha un tast.

1- Lauteilatu. Autor: Itoiz Del disc homònim (1978).

Lautelatu signifia quatre teulades. És senzillament, una preciosa balada carregada de romanticisme que va ajudar a milers de bascos a enamorar-se. Itoiz la va compondre per al seu primer disc. La banda feia música de rock progressiu als seus tres primers àlbums, fins el 1982, que va evolucionar cap al pop-rock i va arribar al gran públic. L'any 1988 es van disoldre. Lautelatu és un himne de moltes generacions de bascos i una de les cançons en euskera més versionades.

2- Alegria. Autor: Antònia Font Del disc “Alegria” (2002).

M'estime molt tot el que inventen els cinc mallorquins que porten nom de dona: Antònia Font. Fan música festiva cosida amb cançons plenes d'humor i de fantasia. El seu univers connecta amb l'espai i l'astronomia. Tenen la capacitat d'agafar un motiu quotidià i donar-li una perspectiva universal. Musicalment adopten diversos estils. És difícil encaixar-los només en un. Acaben d'editar "Vosté és aquí", una riuada de 40 temes. Sempre a contracorrent, sempre arriscant. He triat "Alegria". La primera cançó que fa nou anys va escoltar el meu fill només nàixer.

3- Qué nos va a pasar. Autor: La buena vida Del disc “Hallelujah” (2001).

La Buena Vida és el grup referent del denominat “Donosti Sound” del que formaven part “Family”, “Aventuras de Kirlian”, o“Le Mans”. Fan un pop elegant amb influències de la chanson francesa i amb grans arranjaments de corda. Aquesta cançó em fa plorar.

4- Bobby Brown. Autor: Frank Zappa Del disc “Sheik Yerboutro” (1979).

Frank Zappa és un mite de la música per a una minoria. Deia coses com aquesta: "Tot el món és idiota fins que no demostre el contrari". Compositor, guitarrista, productor discogràfic. Ha fet jazz, rock, blues, electrònica… Va publicar àlbums que eren una barreja de música experimental i eclèctica. Era un gran crític amb allò políticament correcte i amb la religió. Va ser un gran defensor de la llibertat d'expressió i de l'abolició de la censura. "Bobby Brown" és el més semblant a un hit que ell va tindre. El text de la cançó va fer que no tinguera massa difusió als EE.UU. Així era ell. Quan per fi tenia un tema convencional, espantava als programadors radiofònics. Jo l'he punxat, de tant en tant, fent ràdio. L'humor provocador de Zappa és necessari.

Foto de Tania Castro apareguda a El País

5- Lluna de mandarina.  Autor: Senior i el cor brutal Del disc “Gran” (2012).

L'apassionat autor Miquel Àngel Landete, Senior (a punt de traure dos discos al mercat) ens va mostrar fa pocs anys, que l'idioma no és cap barrera en la comunicació. Ell crea música d'arrel americana cantada en valencià. Una nit d'estiu, Senior escoltava el tema carregat de dramatisme “luna de margarita” de “Devendra Branhart” i no es va poder resistir a agafar la guitarra i compondre una mediterrània “lluna de mandarina” amb la qual dibuixa el galló de la nostra lluna. Per fer-li un bon mos!

6- Short skirt, long jacket. Autor: Cake Del disc “Comfort Eagle” (2001).

Cake és una banda de Sacramento, Califòrnia, formada el 1991 que va tindre diversos èxits en els 90 i en els inicis del 2000. Fan música fronterera on destaquen, com a element singular, els vents. Tenen una versio de "I will survive" que carrega les piles a qualsevol persona estafada per allò que en diuen crisi. Cake és la meua recepta per recuperar el vigor. A casa ne tinc tres dels seus cinc discos. Posologia per a escoltar aquesta cançó: volum alt i soltar-se la melena.

7- L'amor és cec. Autor: Arthur Caravan Del disc homònim (2009).

“Arthur Caravan” és el pseudònim de Fabien Avenarius Lloyd, nascut el 1887. Era el nebot dadaïsta d'Oscar Wilde i és el nom del quintet alcoià que ha publicat dos discos. El primer (2009) va rebre molts reconeixements. Entre ells, millor disc i millor lletra als Premis de la Música Ovidi Montllor i millor disc de l'any a la revista Mondo Somoro CV. En "Atles enharmònic" (2011) em deixen bocabadada amb temes contundents i elèctrics sense renunciar ni al dramatisme ni a la lírica. M'encisa el seu punt surrealista i aquesta cançó el té. Imagineu-vos un poble situat entre muntanyes que queda tapat per la boira. Els seus habitants, sense poder veure's els uns als altres, estan com… enverinats pel sexe i acaben tenint una experiència orgiàstica.

8- No paren de mirar-nos. Autor: Josep Aparicio, Apa. Del disc homònom APA (2010).

Josep Aparicio, Apa, una de les millors veus tradicionals del País Valencià amb una llarga trajectòria en el món del cant d'estil. La seua veu és potent i virtuosa. Ha col.laborat amb Al Tall, Miquel Gil, Jerez texas o Sonadors de la Guaita. Va crear "La Beniterrània" amb Teresa Segarra. “Apa” és el seu disc en solitari on ens regala sonoritats jazzístiques, flamenques i clàssiques. Entre buleries, jotes i fandangos trobareu aquesta bonica cançó escrita per ell mateix amb Ricardo Esteve (a la guitarra flamenca) Jesus Gimeno (a la bateria) i Matthieu Saglio (al violoncel).

9- Seguirem. Autor: Obrint Pas Del disc “Coratge (2011).

Aquells xavals que es van conéixer fa 20 anys a l'IES Benlliure de València, han esdevingut un dels principals ambaixadors musicals del nostre País. Sudamèrica, Japó, i Europa són alguns llocs del planeta per on han escampat el seu missatge. Van ser els pioners introduint la primitiva dolçaina en els sons hardcore punk, ska, o rock. Unint els títols dels seus discos, ells han fet la Revolta de l'Ànima Obrint Pas a La Terra, encenent La Flama sense deixar d'estar Sempre en Moviment. Ara miren enrere per poder enfocar el demà. Benvinguts al Paradís amb Coratge.

10- Autumn leaves. Intèrpret: Ben Webster (anys 40-50).

Les fulles de la tardor de Ben Webster em van acompanyar durant els huit anys d'emissió del “Passatge a la nit” a Ràdio Nou. Una ràdio poderosa i romàntica on els oients parlaven obertament i lliurement en un ambient intimista. Eixe llampant saxo tenor amb el que Webster respirava, convidava a la llibertat. A la llista, hem hagut d'incloure la versió d'Stan Getz, perquè la versió de Webster ha sigut pràcticament impossible de trobar a la xarxa.

11- “Homenatge Anònim XV” de Vicent Andrés Estellés (Poema XV de la part dels Homenatges Anònims del llibre de l'exili d'Ovidi) Autor: Tomàs de los Santos. 

Tomàs ha eixit d'allò que se'n diu la Societat Civil Organitzada. Ell és el meu darrer descobriment musical fet a casa nostra. El poema és un sentit homenatge a l'absència d'un lluitador, d'un somniador que Tomàs li dedica a un amic estimat mort sobtadament. Quan va llegir el primer vers… “El teu nom florirà al centre de l'ara”, va eixir la melodia. A partir d'ahí va començar la màgia. Borja Penalba va traure l'ànima de la cançó amb els instruments, els arranjaments i la programació. Tomàs té moltes cançons pròpies que esperem que es facen disc en pocs mesos.

12- You never Know Autor: Wilco Del disc The album (2009).

És un grup de Chicago nascut de les cendres de “Uncle Tupelo”. Abanderats del country-rock alternatiu però amb diferents registres sonors: noise, pop, rock… depenent de l'estat emocional i mental del seu líder “Jeff Tweedy”. És la formació americana amb arrels country més venerada a Europa malgrat que no té cap hit, ni cap super vendes. Els seus directes són insuperables.

13- Climbing to the moon Autor: EEls Del disc recopilatori Meet the eels. Essential Vol1. (2006).

Mark Oliver Everett, conegut com Mr.E. És una persona amb una vida plena de traumes i de tragèdies que canalitza en les seues composicions. En només tres anys es va quedar sense els seus pares, i sense la seua germana. Mr.E és sempre sorprenent en la seua recerca de nous sons. Sons que m'arriben al fons de l'ànima.

14- Se me fue de las manos Autor: Manolo Tarancón Del cd “Reflexiones (2012).

Cantautor rock valencià amb lletres que ens resulten pròximes. Manolo és el músic valencià que més vegades ha estat tocant en directe al “Musicari” de Ràdio Nou que emetiem els matins dels dissabtes i dels diumenges (2004-2010) És un músic inquiet que ha trobat el seu camí en la barreja del folk I del rock. La cançó que he triat entra amb una força vencedora. Descriu alguna nit boja viscuda amb els amics còmplices.

15- L'Herència Autor: Aspencat Del disc “Inèdit” (2012).

Aspencat ens va presentar “L'herència” al disc "Naixen primaveres". Ara, al treball que porta per nom "Inèdit", la converteixen en un himne per als valencians del segle XXI. Feliu Ventura, Xavi Sarrià i Borja Penalba fan una cançó perfecta. Al minut 4:13 tindreu l'emoció pegada a la pell. Un homenatge a tots aquells músics que en una època molt difícil es van arriscar a cantar en valencià exposant-se a la censura. Sense ells no haguera arribat aquest moment creatiu que viu la música en valencià. Estima la teua herència i t'estimaràs el futur."

Sortejos

...veure sortejos anteriors

• • ►

Copyleft © 2013 Revista Tres deu. Blogger Template by SoraTemplates

AL PAÍS DE L'OLIVERA (article publicat a VilaWeb)

Dissabte 23.03.13

• Opinió

• Opinió contundent

Amàlia Garrigós: Al país de l'olivera

La major part de les grans bandes de rock, hardcore o punk, tenen alguna balada memorable. La composició folk 'Al País de l'olivera' (del disc 'Coratge') és una preciosa cançó d'amor als paisatges, a les aromes, als sabors i a les músiques dels pobles. Aqueix país de l'olivera combrega religiosament amb la nostra infantesa: el lloc essencial on descobrim la pròpia identitat.

La potència aclaparadora d'Obrint Pas esdevé ací senzillesa. La seua sonoritat ha seguit el relleu de grups com Al Tall, que havien recuperat, d'un temps ençà, la nostra tradició. El nucli del grup, Miquel Ramos, Xavi Sarrià, Robert Fernández i Miquel Gironés també formen part d'aquest moviment. Després de vint anys de recorregut, el pas és obert. Cal seguir-lo.

La banda valenciana més internacional va nàixer al barri de Benimaclet de València. Aquesta part cosmopolita de la ciutat que alguns s'entesten a amagar i que és ben viva. Van tindre la genialitat de fusionar les arrels valencianes i la dolçaina, amb sons procedents del reggae, el punk o l'ska. La seua sonoritat i el seu missatge combatiu han despertat milers de persones arreu del món. Des de Benimaclet han arribat al Magrib, Europa, l'Amèrica central i part de l'Àsia. Des d'aquest país de l'olivera, de l'ametler i del canyar s'han connectat al món globalitzat fent servir la nostra llengua com a eina de comunicació i no de separació. Aquest és l'universalisme clarivident i no aquell altre excloent, segons el qual és preferible no entendre una cançó en anglès, en alemany, en francès, o en japonès, que no comprendre una lletra escrita en català. Hi ha molts nipons que senten bogeria per la dolçaina i aprenen a tocar-la gràcies als concerts d' Obrint Pas. Uns directes que enderroquen barreres idiomàtiques allà on van.

Obrint Pas ens han mostrat el camí per on podem transitar sense pors, amb la cara al vent, gaudint de la nostra alegria. Tenim un país per a estimar. El de la nostra infantesa.

'Al país que jo ara enyore
hi guarde un tresor secret
un lligam que mai no es trenca
un amor que mai no es perd.'

Amàlia Garrigós (@AmaliaGarrigos), periodista.

• Xarxes socials
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Editorial

• Sóc del sud com els Obrint Pas

  Vicent Partal
  
  22.03.2013

SANT OVIDI A CA LES SENYORETES 

Nit de trobada musical i de bon menjar a Ca les Senyoretes, a Otos, el poble de la Vall d'Albaida que ha esdevingut la capital dels rellotges de sol. Un lloc recomanable per passar uns dies de desconnexió als peus del Benicadell en mig d'un paisatge de vinyes. Joan Olivares és gonomonista: dissenyador i constructor de rellotges de sol, matemàtic i escriptor. El professor Olivares ha fet que la preciosa casa senyorial del segle XVII, que va pertànyer a dos senyores riques i fadrines, siga un lloc d'interactuació cultural on la música, la poesia, la literatura, i la gastronomia vagen ben agafades de la mà. Dissabte 16 de març celebràvem la setena edició de les nits de Sant Ovidi. Jo vaig anar-hi comboiada per Pep Albinyana (Vilaweb Ontinyent) que té l'habilitat d'ajuntar la gent.

T.Hostal, P.M Soler, P.Alabajos,P.Albinyana.S.Jàfer   

Ovidi Montllor va ser el primer actor i cantant silenciat a Canal Nou perquè el seu valencià (donant-li veu a Sam a la mítica pel.lícula "Casablanca") li va sonar al primer director general de RTVV, Amadeu Fabregat, massa català (ho recordava Pau Alabajos, secretari del col.lectiu Ovidi Montllor, Associació de Músics i Cantants del País Valencià, en la presentació de la Plataforma de treballadors de RTVV en l'exili @mildenou) L'Ovidi ha estat tot un símbol. El primer màrtir de la nostra RTVV. Ell fa palés que l'estrena de la més ambiciosa aventura mediàtica que mai havia tingut el nostre País, fa ara més de 23 anys, començara amb mal peu. I per eixa raó, l'autor alcoià va fer fora, educat i contundent, les càmeres de Canal Nou en el concert que li feren els seus companys al Teatre Calderón del seu poble uns mesos abans de fer vacances (novembre,1994). Hui, amb moltes més raons, faria el mateix.

Ovidi per fi a Alcoi. Escultura d'Antoni Miró sota la pluja.

 En la nit de Sant Ovidi, parlàrem de la desfeta de la nostra tele i de la nostra ràdio amb el director de cinema Toni Canet. Ell va treballar amb l'actor i va dirigir el primer documental sobre els músics valencians en "Solfa Íntima" (1990)  També va realitzar la primera sèrie de producció pròpia en valencià "Benifotrem" (1995) El seu testimoni va ser impagable. Com ho va ser també el del poeta Salvador Jàfer que fou assessor lingüístic en l'etapa de Fabregat i va patir la llista de les 500 paraules prohibides. El públic assistent va recordar alguns dels programes de qualitat. Les illes d'una graella que s'ha allunyat estratègicament de tots els principis fundacionals de la Llei de Creació del 1984. Els músics Pau Alabajos, Toni de l'Hostal i Joan Amèric també digueren la seua. El silenci administratiu i la indiferència cap els creadors ha estat escandalosa. I així, fent el diagnòstic del fracàs de RTVV, se'ns va caure el temps al damunt. Afortunadament Pep Albinyana ens va fer de moderador, rellotge de sol a mà, i a les 22h en punt séiem a taula per gaudir de la vida i tastar els productes i el vi de la terra que havien preparat Assumpció i Maria Olivares. El caldo amb pilotetes adobades amb herbes exòtiques i creïlla al forn, va fer que em xuclara fins la falangeta del dit gros. Boníssim! Gràcies cuineres!
Per fer el ressopó paràrem l'orella a la veu de Pau Miquel Soler (Arthur Caravan) que ens va presentar, amb la seua lírica ovidiana, el treball d'homenatge a Estellés "l'amor o la guerra" acompanyat del guitarrista i artista integral, Jordi Albinyana.

P.M.Soler, P.Alabajos, J.Amèric, T.Canet, J.Olivares, J.Albinyana

Acabàrem la vetlada amb una "jam sesion" memorable entre Pau Alabajos, Pau Miquel Soler, Toni de l'Hostal, Jordi Albinyana i Joan Amèric.  I voldríem repetir perquè com diu Albinyana (el Pep) ara ja sabem de quin mal hem de morir, i com va assenyalar l'altre Albinyana (el Jordi, autor del quadre dels "enfarinats" que veieu al fons de les imatges) se'ns va quedar al tinter tot un grapat de reflexions i d'idees per difondre la nostra música. Atenció doctor Olivares! Ens ha de donar vosté una altra oportunitat per parlar del present i del futur de la música feta a casa nostra: Difusió a les sales del País Valencià (s'ha creat l'associació "En viu") Creació de nous premis, a banda dels del COM; el micromecenatge; el creative commons; circuits i festivals de música al País; la promoció als mitjans convencionals i a les xarxes socials i, si pot ser, amb les càmeres d'una altra tele i els micròfons d'una altra ràdio valencianes enregistrant el moment. Que no deixe de sonar la música! Seguirem.

OMBRES EN LA NIT

                                                                            
-Ferran Torrent no pot vindre a la ràdio.
-Per què?                                                                                   
-Perquè és del Bloc.
-Ah! Què té a veure la suposada afiliació política amb la publicació de la seua novel.la?
-Doncs que ell sempre pot afegir una “cunya” del partit.

D'aquesta manera transcorria la meua conversa amb el cap d'informatius de Ràdio Nou, Juanjo Braulio, unes hores abans de rebre Ferran Torrent als estudis per fer-li una entrevista en primícia a l'informatiu cultural Alta Fidelitat. Restava una setmana per a la campanya electoral de les  autonòmiques del 22M, i Braulio deia que calia tindre cura. Cura de què. De la novel.la negra Ombres en la nit ambientada a la València de l'any 1947?

Vaig concloure el diàleg:

-Juanjo, quan entendràs que el meu negoci no és la política partidista sinó la cultura? Si no vols que Ferran Torrent, un dels escriptors més sòlids que tenim a casa nostra, siga entrevistat en l'espai cultural de la ràdio autonòmica, vés a recepció i dis-li-ho tu mateix.

Davant la tessitura que li plantejava al meu cap, Torrent va ser entrevistat i els oients van conéixer les aventures i desventures d'un gitano valencià supervivent de l'holocaust nazi. Però és desagradable haver-se de trobar en aquestes situacions tan violentes on el comissariat polític controla i censura absurdament i on el periodista vol fer la seua faena.

Apliqueu aquest exemple als informatius generals que, amb honroses excepcions, compten amb una legió de personal submís creat durant els darrers 18 anys. Obtindreu com a resultat: l'omissió del cas Gürtel, l'ocultació de l'accident del metro amb 43 víctimes mortals, o la manipulació dels fets ocorreguts en la Primavera Valenciana. Si la ràdio i la televisió públiques donen l'esquena als seus veïns, com pretenem que ens creguen?

Amb aquest recorregut, RTVV s'ha guanyat el desprestigi entre els ciutadans que són més sabuts del que els directius es pensen. L´últim EGM (estudi generals de mitjans) indica que només el 5% veu Canal 9 i l'audiència de Ràdio 9 és testimonial amb poc més de 40.000 oients.

Els treballadors no som els culpables dels 1.300 milions d'euros de deute acumulat amb reportatges comprats per 650.000 euros a productores externes i amigues; ni ho som dels fitxatges estrella com el del locutor de les transmissions de la fòrmula 1 que es va embutxacar 11.000 euros mensuals durant dos anys. Però el saqueig l'estem pagant nosaltres amb un expedient de regulació d'ocupació salvatge i cruel en què s'han ignorat les possibles opcions per fer viable la casa amb els seus professionals.

Estem immersos en un ERO globalitzat i davant els retalls brutals aplicats als tres pilars bàsics de la societat del benestar: la sanitat, l'educació, i la justícia, el comiat de vora 1.200 treballadors i el desballestament de RTVV queden diluïts. Però hem de prendre consciència de la necessitat de tindre uns mitjans públics propis que vetlen per la nostra cultura i la nostra llengua, que siguen sostenibles i plurals i que actuen com a garantia del funcionament democràtic.

(Article publicat en la Revista Saó. Gener 2013)

EL NUS DE LES COMPLICITATS

La vesprada de diumenge tres de febrer, al cor de l'horta nord,  a Massamagrell, va tindre lloc un sentit homenatge a Al Tall. Una formació que ha revolucionat la música tradicional valenciana des de la transició i que ens ha empentat a recuperar l'autoestima col.lectiva. Al Tall ens va dir adéu, fa uns mesos, en una lacònica nota de premsa. I nosaltres, el poble, acceptem eixa decisió (quin remei) però ho fem amb la condició que ells ens deixen retre'ls-hi homenatges. I en són molts els homenatges i els concerts previstos, perquè els col.lectius veïnals, les associacions i les diverses formacions polítiques compromeses amb la cultura, reclamen la seua presència als escenaris. De manera que no sé si els passarà com als toreros que anuncien la seua retirada però no acaben de fer-la realitat. En el cas d'Al Tall, el poble no els deixarà retirar-se del tot.

En aquesta ocasió va ser Bloc Compromís Massamagrell el que va tindre la iniciativa d'organitzar un concert gratuït en honor a Al Tall. I la resposta del públic va ser aclaparadora. Al teatre no hi cabia ni una agulla. Tots volien veure a Pep Botifarra i Miquel Gil. Ells foren els artistes  encarregats de fer un impecable concert amb l´espectacle NUS. I Ens van deixar ben lligats.

A l'Auditori de Massamagrell estigueren els dos fundadors d'Al Tall que han seguit al grup durant tota la seua història de vora 40 anys. Sense oblidar un altre pare dels Al Tall, Miquel Gil, que va pertànyer al grup des de l'any 1975 fins el 1984. Després va vindre "Terminal Sur" i ja fa anys que Miquel treballa en solitari i col.laborant en diversos projectes musicals com ara, l'espectacle NUS. Un maridatge únic entre Miquel Gil i Pep Gimeno Botifarra, amb aromes de música popular. A Pep i a Miquel, vaig tindre la fortuna de coneixer-los a la ràdio quan els convidava a tocar en directe. Ells venien, parlaven, tocaven i els oients feien bollir les línies telefòniques de l'estudi, perquè el públic valencià de totes les edats se'ls estima. Diumenge de vesprada, la màgia també va estar present a l'Auditori de Massamagrell tenint com a testimoni a dos dels pares que van revolucionar la música tradicional: Vicent Torrent i Manolo Miralles.

El síndic de Compromís a les Corts Valencianes, Enric Morera, i el diputat per Compromís a les Corts Generals, Joan Baldoví, van ser els encarregats d´entregar un Socarrat a Vicent i  i a Manolo. La Rondalla de Massamagrell, la Borda, va cantar la Jota de les ventes, més coneguda com "la perdiueta" i la gran sorpresa va arribar quasi al final quan Pep Botifarra i Miquel Gil cantaren la cançó "LLadres que entreu per Almansa" que forma part de la cantata del 1979 "Quan el mal ve d´Almansa" i que hui en dia està en plena vigència.

El grup local Fukownsky, va tancar una vesprada plena d'emocions.

Al Tall fa honor a l'expressió que els defineix. Durant vora 40 anys, ens han vingut al pel, ens han vingut al cas, perquè des de la música han  reivindicat la dignitat de la nostra llengua i han rescatat la nostra forma tradicional de fer música fent una ripopostra. Vora vint àlbums, més d'un miler d'actuacions pel món... I pel camí, fent bona saó.
  
Som de la Pelitrúmpeli i volem una Cançó Popular al País Valencià, però primer Posa Vi Posa Vi que Quan El Mal ve d'Almansa a tots alcança... Ah... I deixeu que Rode la Roda amb un Envit a Vares...

EL MIRACLE DEL CAMP DE TÚRIA

Dissabte de vesprada a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València, els grups 121 Dbs i Sant Gatxo presentaven els seus darres treballs amb un concert. De sobte va aparéixer la policia municipal advertint que el local no tenia llicència per fer música en directe. L'Octubre CCC ha demanat reiteradament eixos permisos que li són denegats. Els músics van apagar els instruments i les 250 persones que hi havien allà es van sentir indignades. Més informació ací.

Mentre hi ha ciutats que fan la guitza als nostres músics, a les comarques valencianes hi trobem miracles. Eixe mateixa nit em sentia devanida de trobar-me a l´escenari del Teatre de la Unió Musical de Llíria presentant el cicle de música en valencià del Camp de Túria.

Aquesta comarca protegida per la formidable Serra Calderona, té 16 municipis escampats per 824  kilòmetres quadrats amb més de 114.000 habitants. Em meravella el seu teixit associatiu i ciutadà des d'on centenars de persones treballen tots a una, de manera voluntària, coordinats i connectats en un objectiu comú: fer comarca, i des de la comarca, fer país, i des del país, llançar als quatre vents la nostra cultura. Veïns compromesos amb la societat que els envolta des dels àmbits cívic, cultural, artístic, i social. Entitats que posen les coses fàcils allà on l'oficialitat s'entesta en posar-ho ben difícil.

1-Associació Cultural 9 d´Octubre de Vilamarxant              
2-Casal Camp de Túria

3-Coordinadora pel valencià del Camp de Túria       
4-Institut d´Estudis Comarcals del Camp de Túria

5-L´Ateneu Musical i Cultural de Benaguasil 
6-Ateneu Espai Cívic i Cultural de Bètera

7-Consolat de Mar de Benguasil 
8-Fil per randa 
9-Pollos Planes

El darrer miracle d'aquests col.lectius, és el cicle de música  que es va estrenar amb Carles Dénia i que tindrà continuïtat amb l'acústic d'Obrint Pas el 23 de març i el concert de Pau Alabajos el 4 de maig.

Els fruits de la collita del Camp de Túria no s'hi poden improvisar. La llavoreta d'aquests concerts la trobem fa tres anys amb un inoblidable concert al "Pavelló de la Creu" on es commemoraven els 400 anys de l´expulsió dels moriscos amb Pep Gimeno Botifarra, Miquel Gil, la Banda Simfònia de la Unió Musical de Llíria, i l'Orquestra Àrab de Barcelona.

També diumenge vam escoltar dels llavis de Carles Dénia, els sons i les paraules d'aquells poetes de l'Al Andalus que eren valencians i que escriviem exquisits versos que ens parlen de l'amor, del plaer de viure, i de les xicotetes coses de la vida. Com diu el periodista musical Josep Vicent Frechina La música de Carles Dénia és mercurial. Música popular tractada de vosté.

Carles és un home que va nèixer al si d'una família de creadors a la capital de la Safor, a Gandia. Envoltat de llibres i de discos, als 10 anys ja tocava la bateria en un grup.
És un cantaor i un guitarrista format acadèmicament en el món del jazz. Una de les màximes figures del cant d'estil valencià. Amb els darrers treballs "Tan alta com va la lluna" i "El paradís de les paraules" ha rebut diversos reconeixements, entre els quals destaquem el Premi Ovidi Montllor 2009; l´Altaveu Frontera 2010; millor disc de l´any 2011 per la revista sons; i millor disc de l´any i millors arranjaments als Premis Ovidi Montllor 2011.

S'ha guanyat una reputació a Europa amb del cante flamenco i el jazz, La seua agenda de concerts està atapeïda. Tot el mes de febrer rodarà per Holanda, país en el que s´ha format al Royal Conservatoire of the Hague, on més tard fou professor.

Diumenge vam tindre la sort de gaudir-lo a casa i de reivindicar-lo perquè puga mostrar-nos la seua expressivitat artística moltes més vegades als nostres pobles. També podreu fer-ho  al Palau de Congressos de València el proper 31 de gener.

Carles és una persona honesta que reprèn la seua llengua materna als seus darrers treballs. L'esforç i el gust per la música i per les seues arrels l'han fet veure el seu ofici com un goig personal. Perquè els músics com ell, que fan una carrera llarga i creativa, són els que més gaudeixen de la música.

A Llíria es va presentar en un format a trio amb LLuna Aragón al violí, amb Pau Figueres a la guitarra, i amb la col.laboració al guitarró de Nèstor Mont. Ens va oferir un repertori en el que va barrejar els seus dos discos de cant valencià.

Va aconseguir atrapar el públic del Teatre de la Unió i ens va conduir cap els terrenys més íntims de la nostra herència cultural. Cal que no oblidem la nostra herència. Ens l'hem d'estimar. Si ho fem, ens estimarem el futur.

PEP GIMENO BOTIFARRA: ALTA FIDELITAT AL POBLE I A LA CULTURA.

Anit 800 ànimes ompliren el Teatre Calderon d'Alcoi al concert Botifarra a Banda. Pep Gimeno, anava acompanyat de la seua rondalla i dels 60 músics de la Unió Musical d'Alcoi, dirigida pel mestre Gaspar Nadal. Entre dites, romanços, jotes, fandangos, i cants de batre, el públic va riure i plorar. 

                                         Vaig tindre l´honor de presentar el concert al meu poble.

Botifarra, és el nét d'Otília, la Picaeta, que en temps d'escassesa es va endur, de Benigànim Xàtiva, al seu ullet dret, Pep. Els seus quatre germans s'hi van quedar amb els pares, però Pep als set anys, va voler viure amb s'agüela. Una dona que atresorava les tradicions populars, les paraules nascudes de la terra. Una dona que li cantava cançons, li contava rondalles, i li amollava refranys i endevinalles.

Pep Gimeno ve d'un barri de llauradors que treballaven a jornal o que eren els amos d'unes poques fanecades. Coneix bé el seu patiment i amb les cançons de faeana i els cants de batre, tan antics com l'expulsió dels moriscos, els reivindica. Va heretar el malnom de Botifarra de son pare, que l'havia heretat del seu, i aquest de s'agüelo. De tota la vida, Pep ha sigut un recopilador pacient de les cançons d'aquelles persones que ja han faltat, com la tia Rosario o la tia de la Xapa.

El que fa Pep, és un “costumari valencià” perquè cada cançó conté una història, una manera de viure. Ell recupera paraules i expressions que estan en desús; canta per expressar l'alegria d´un natalici o d'un casament; li canta als cicles de l'any, en les festes dels pobles, en les celebracions profanes i religioses… Pep canta en totes les manifestacions boniques de la vida i proclama el sentiment. També canta per alleugerir la pena, la desgràcia o l´amargura del desamor, del dur treball o de la mort…

La música, el ball, i la paraula, en divulgar-se, passa a ser patrimoni de tots. Per eixa raó, Pep Botifarra és nostre i el podem cridar per celebrar un bateig, unes noces, un divorci o un velatori. 

L'any 2007  Botifarra va enregistrar el disc “Si em pose a cantar cançons” i tant que s'hi va posar… Sense cap infraestructura ni cap gabinet de premsa va tindre un ressò mediàtic i social extraordinari i en va vendre vora 14.000 còpies. Després en va cantar “més de mil” en el segon disc i ara, en el tercer, lliga com un arròs al forn amb botifarra, i un arrosset a banda, BOTIFARRA A BANDA.
 

Com ha dit l'escriptor Toni Cucarella, quan Pep canta, ens agrada traure pit i alçar el cap perquè ens sentim orgullosos de la nostra cultura popular que és art i s'escriu amb majúscules. No hi ha èpica en les persones senzilles com Pep. El que si que n'hi ha, és orgull i  dignitat. 
“Pep vos cantarà de tot cor

les cançons que a ell li cantaren

perquè si mor la cançó

moren els qui l´ensenyaren”

Cal apuntar açò per als nostres fills. No ho oblidem.

Amb Botifarra en la roda de premsa a Alcoi acompanyat del regidor de cultura Paco Agulló, el president de la Unió Musical, Enric Solbes, i el director de la banda, Gaspar Nadal.

Pep Botifarra canta Ovidi Montllor from ARAMULTIMEDIA on VIMEO                                                                                           Vídeo enregistrat per Ara Multimèdia de l' "homenatge a Teresa" de l'Ovidi cantat per Botifarra. Final apoteòsic!
 

A l´eixida del concert amb Pep Gimeno Botifarra, Paco Lucas, Emili, Juanjo Blanco, LLuís Planes, Mercè Climent, Pep Albinyana, Encarna... Gent bonica!

  ENLLAÇOS RELACIONATS

 +La crònica de Pep Albinyana 

 http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/238004 

+Informació sobre el llibre "La veu de la memòria" d´Antoni Martínez Revert 
http://www.vilaweb.cat/noticia/3890221/20110523/veu-memoria-pep-gimeno-botifarra.html 

 

CARTA A RÀDIO NOU

Dedicada als periodistes, tècnics, productors, administratius... A tots els treballadors de la ràdio que s'han estimat la casa i han cregut en el somni d'un mitjà públic, en valencià i de qualitat. Dedicada sobretot als nostres oients.

Estimada ràdio:

T'escric aquestes lletres perquè ha arribat el moment, mil vegades anunciat, de la nostra separació forçosa. Ens hem sigut fidels, en les alegries i en les penes. Ens hem estimat i respectat, per damunt de les nostres possibilitats, tots els dies de les nostres vides durant 23 anys.

Recordes quan ens coneguérem? Era setembre del 1989. Jo portava el títol de periodista davall del braç. Tu estaves preciosa vestida amb el disseny exclusiu de la Llei de creació del 1984. Anaves mudada com un margalló amb els principis bàsics d'objectivitat i respecte al pluralisme polític i cultural. Em vas enlluernar... De seguida férem bona lliga i, confiades, encetàrem un camí que era verge. Ens meravellava contar les notícies del món en la llengua materna, recitar poesia o escoltar música en valencià. Crec, sincerament, que hem contribuït perquè el valencià arribe a la població amb més naturalitat.

Te'n recordes dels inicis quan eixíem juntes amb la unitat mòbil? La de vegades que, després d'una connexió, ens han preguntat: "açò quan eixirà per la tele?" i tu, mirant-me de reüll responies: "no sóc la tele, sóc Ràdio Nou". T'ho prenies amb bon humor però el ben cert és que has sigut la germana menuda i invisible de Canal 9.  Els qui t'han gestionat, no han sabut apreciar la teua immensa personalitat. Ets màgica. Et conec per dins i encara em pregunte com t'ho fas per arribar a tots els racons, a través de les ones, i ser tan immediata.

La taula de mescles era i és el teu pont de comandament. Primer treballaves amb els plats on sonaven els vinils, amb els magnetòfons Revox que rodaven com les aspes d'un molí de vent, i amb aquells artefactes, que es deien cartutxos, i que emetien falques de publicitat en bucle. El teu pas de l'analògic al digital fou una revolució que et va dur a explorar el so amb l'ajuda dels tècnics: els autèntics directors de la simfonia sonora. I a tu, coqueta, t'encisava que tinguérem cura de la teua posada en escena.

Ets pròxima i per això no et va agradar gens que informaren al detall dels successos de la primavera àrab al Caire i que, en canvi, ignoraren  la primavera valenciana que esclatava quatre carrers més amunt i que afectava els nostres veïns. El pecat no és teu, sinó d'aquells que t'han gestionat i que han sigut més papistes que el Papa. Una gestió que, especialment en els darrers 15 anys, ha sigut ideològica i no professional, partidista i no pública. Així, han anat despullant-te, peça a peça, del teu bonic (i necessari) disseny inicial.

23 anys és tota una vida... Quantes voltes m'has encés el pilot roig de l'estudi? Quantes hores haurem estat en l'aire? Has viscut algunes gotes fredes. En eixes llargues nits et mostraves segura i útil complint amb la teua raó de ser: el servei públic.

En l'etapa que compartírem els informatius no et pogueres resistir a traure el morro del micròfon per la finestra de l'estudi i mostrar als oients la sorollosa perolada en contra de la guerra de l'Iraq.

M'agradaves quan et vesties de gala orgullosa de viure la diada dels valencians; quan amb roba informal, li donaves veu als nostres escriptors, passejaves pels nostres pobles i comarques o recuperaves expressions en desús de la nostra llengua.

T'he vist feliç enfundada en uns vaquers ballant al ritme de la música dels nostres creadors. Durant sis anys, vas ser l'escenari (per primera vegada en la història de RTVV) on van actuar en directe 350 músics valencians. Però de nou, l'ombra dels controladors, ensombriren el teu rostre. Algú no volia que tocaren els Obrint Pas. Vas respirar fons i no vas callar. Ells són un referent musical indiscutible... I aquell dia feren un acústic inoblidable.

Has suportat tantes inconveniències i tantes manipulacions... No obstant això, sempre has sabut trobar el badall per on es colava la llum. Hi ha alguns que es pensen que són més llestos que tu, però has de tindre present que hi ha una cosa que es diu dignitat i que tu mai has perdut, perquè saps que sense ella, no som res.

Em preocupes, amiga i companya, perquè no sé com et vestiran a partir d'ara. Davant la indignació, la ràbia i la tristesa, pensa en tot moment el que hem aconseguit juntes i t'eixirà, sense voler, el somriure. Jo, com deia l'Ovidi, no me'n vaig, sóc qui torna. Faré vacances.

Un bes sonor,
Amàlia.